De mica a mica, anem coneixent la geografia de Grècia a classe de Cultura Clàssica i de Grec. Avui us presento un mapa col·laboratiu, obert a la participació de tothom: Mapa poètic de Grècia. Es tracta d’anar posant poemes o fragments de diferents autors i èpoques, fins i tot de creació pròpia, sobre indrets de l’antiga Grècia. Qui s’hi anima?
Vid. Mapa poètic de Grècia en un mapa més gran
Enmig de la manca flagrant de professors de clàssiques a ses illes per atendre els estudiants de llatí i de grec de vuit instituts, tot just acaba de sortir a la llum una nova col·lecció de textos clàssics dins Edicions del Salobre: Ílion. Tinc ara a les mans el seu primer títol publicat: Himnes homèrics amb la introducció, la traducció i les notes de la companya de clàssiques Maria Rosa Llabrés Ripoll. El director de la col·lecció és Joan Carles Simó. Ílion lluny de ser la destrucció dels clàssics a ses illes neix amb la fermesa de demostrar la seva bona salut i la il·lusió de renéixer amb tota la força de les flames com si de l’au Fènix es tractés. Ílion una col·lecció que esperem que ens ompli de moltes joies clàssiques en català actual, una eina imprescindible per fer néixer l’amor pels clàssics i el gust per la lectura en els joves i públic no especialitzat. Joan Carles Simó molt amablement m’ha comentat “Tenim en imprempta La Conjuració de Catilina, el Cràtil i Hèlena, que seran els títols amb els quals començarem a rodar”.
Ílion, Ed. del Salobre, setembre 2009
Himnes homèrics gaudeix d’una edició ben acurada i destinada a un públic general i escolar, com ho denota el glossari de noms propis, mitològics i geogràfics, que trobem al final, la didàctica introducció del començament i les notes ben entenedores de peu de pàgina. A Himnes homèrics, s’han teixit uns cants amb belles paraules en català, amb un llenguatge assequible, tot i que sigui de gran riquesa ornamental, i en prosa, tot i que es manté la divisió en versos per facilitar-ne la cerca de passatges concrets i per fer recordar, no sigui que ens oblidem com acostuma a passar, que es tracta de poesia. Les traduccions dels Himnes homèrics de Maria Rosa Llabrés conviden a seguir llegint i a desteixir l’entrellat d’aquests cants en honor de déus i herois divinitzats de la Grècia antiga que han ajudat a forjar el pensament i tant han influït en l’art i la literatura occidentals. Un llibre ben recomanable per aprofundir en l’estudi de la mitologia grega, ja que hi apareixen els dotze déus olímpics, i uns quants més, amb tots els seus atributs i ben caracteritzats.
Només trobo a faltar el text grec, però això ja sé que és ben difícil avui en col·leccions destinades a un lector no especialitzat i de fet en català ja tenim la traducció bilingüe dels himnes de tipus literari i en vers a càrrec de M.Balash (ed. Curial, Barcelona 1974), a més d’una altra més antiga (1910-11) de Joan Maragall que parteix de la traducció en prosa de Pere Bosch Gimpera i la versifica al seu aire tot adaptant l’hexàmetre grec.
A HÈRACLES, EL COR DE LLEÓ
Cantaré Hèracles, fill de Zeus, de molt el més excel·lent
dels humans sobre la terra, a qui infantà a Tebes, la de belles danses,
Alcmena, després d’unir-se al Crònida que aplega els núvols.
Ell, en altre temps, va anar errant per la terra immensa
i pel mar, sotmès a les ordres del sobirà Euristeu,
i realitzà molts fets superbis, i molts en va patir.
Mes ara ja viu a la formosa seu de l’Olimp nevat
amb complaença, i té com a esposa Hebe de fins turmells.
Salut, sobirà fill de Zeus! Concedeix-me noblesa i prosperitat!
HIMNES HOMÈRICS XV (trad. Maria Rosa Llabrés, pàg. 107)
El curs passat ja us vaig proposar algun enigma mitològic (Artis aenigma i Aenigma II), inspirada pels famosos enigmes del company chironià Lluís Inclan. Enguany continuarem perquè crec que estimulen l’interès i la curiositat i ajuden a adquirir la competència comunicativa. Us fan pensar i interrelacionar el que estudíeu. Jo crec que part del fracàs escolar és perquè s’estudia fragmentàriament i es col·loca el coneixement en compartiments, en calaixos, com els de la Venus de Dalí de l’aenigma II (tot al seu lloc!); però precisament la bellesa de la Venus no és un calaix, sinó tota l’obra, ara bé també seria imperfecta si li faltés només que fos el pom d’un dels calaixos.
Dit això, l’enigma d’art d’avui és aquest:
Caserta. Wiquimèdia
Si heu visitat Caserta a Itàlia potser heu pogut contemplar aquest curiós grup escultòric de temàtica mitològica. A quin mite pertany? Ens el podeu explicar sense faltes d’ortografia i amb bona expressió, tot citant el nom de l’escriptor llatí que ens el preserva i a on vosaltres l’heu llegit. M’agradaria conèixer també la vostra opinió personal (us ha agradat, a què us recorda,…) i tot el que us vingui de gust sobre aquest enigma.
Us dono una pista, tot i que no sé si us serà de massa ajut, Jean-Paul Sartre en la seva obra filosòfica L’être et le néant 1943 l’utilitzà per donar nom a un complex, a una perversió d’ordre psicosexual en què la mirada curiosa i lasciva desencadena la búsqueda.
Acabo de rebre un e-mail de la nostra amiga i col·laboradora, Mercè Otero, en què em donava a conèixer una col·lecció de l’editorial Errata naturae que desconeixia: La mujer cíclope i em passava la portada del llibre que li acabaven de regalar: Las bibliotecas de Dédalo d’Enis Batur; per tant, no us puc dir encara què tal és però aquest petit tast és molt suggerent i ens motiva segur a la lectura:
“Todos los escritores ligados a la Biblioteca a través de las suyas personales, para mí uno de los pilares fundamentales de la vida (aunque tenemos muchos congéneres que no han escogido dicho pilar o no le han dado importancia), han formado una especie de cadena desde Alejandría hasta la actualidad. Desde el Museion y la Bibliothekai, para nosotros siempre ha existido un director simbólico de la Gran Biblioteca en cada era. El primer director de nuestra época creó a partir de los libros un espejo de metáforas que no tardó en influirnos a todos: de no haber sido por Jorge Luis Borges, no habríamos buscado, encontrado y perdido nuestra singularidad en la repetición. En cierto sentido, cada uno de nosotros ha demostrado los lazos de sangre que nos unen creando variaciones de la Biblioteca de Babel, de los libros quemados, de las pérdidas irreemplazables, de los diseños de Boullée, de los grabados de Piranesi, del final de Auto de fe, de El nombre de la rosa, de los poemas de Char. “ (pàg. 93)
Promet, oi! De referents clàssics a la tapa del llibre, n’hi ha una pila. Quins heu trobat? (Cliqueu damunt la imatge)
En la mitologia grega, hi havia almenys tres tipus diferents de ciclops. Sabríeu definir-los. A quin d’ells pertany el treball de Cultura Clàssica de la Maria Salat? Existeixen, però, les dones ciclop? On les trobem?
D’Errata naturae, us recomano El bibliómano ignorante de Llucià de Samòsata, publicat a la col·lecció Los Agripianos.
Aquest llibret inclou dos textos: El bibliòman ignorant i Si busqueu una nova vida, compreu un dels nostres estils filosòfics! Són dos textos breus de caràcter humorístic. El bibliòman ignorant (Quina diferència hi ha entre bibliòman i bibliòfil?) es presenta com un escrit, una carta, on una persona se’n fot del seu destinatari, ja que només compra llibres per poder dir que els té però que mai no se’l llegeix. Sols els compra per semblar culte.(La història no us recorda la notícia de Michael Jackson, entre d’altres, i els deu mil llibres que tenia a la biblioteca de casa seva, notícia que va sortir a la premsa quan es va morir? Bé, jo conec gent que té un piano de cua, sense saber-lo tocar, i una biblioteca envejable amb tots els fulls intactes!)
A la segona història, hi ha una subhasta organitzada pels déus grecs on hi ha a la venda alguns dels filòsofs grecs de més renom, caracteritzats amb molt d’humor: Sòcrates, Pitàgoras, Diògenes i Heràclides. (Qui no compraria un bon pensador! Què seria dels polítics sense els seus ideòlegs i trenadors de discursos!) Els déus se n’alegren, és clar, de desfer-se d’uns personatges que només els creen problemes! (Ja sabeu què passa amb qui pensa massa o destaca massa!).
Llegiu!
Borisov-Musatov, Daphnis i Chloe. Wiquimèdia
Recordeu els primers mots de la novel·la grega Dafnis i Cloe de Longus (Λόγγος) de Lesbos amb què vàrem començar no fa gaires dies la nostra primera classe de grec a primer de batxillerat? Recordeu que us vaig animar a llegir la història sencera (Ed.La Magrana, nº1)? Els de segon de grec, la treballarem a partir de la pàgina 238 del llibre Grec 2 (ed.Teide) i aquest apunt us pot animar a la seva lectura (sempre que l’he recomanada als estudiants, ha agradat!) i a comentar què en sabem de Dafnis i Cloe (etimologia dels seus noms, argument de la novel·la…) i de la seva pervivència en l’art, la música, la literatura sobretot pastoril dels segles XVI al XVIII, en postals… No us espanteu però podríem dir que la innocència dels amors de Dafnis i Cloe ha arribat fins als nostres dies i ha donat la volta al món deixant una enorme petja en la literatura, la música i la pintura!
Aquí en teniu un tastet en una animació del Youtube:
Per què avui tractem Dafnis i Cloe? Tot té una explicació: acabo de rebre al meu correu particular, amb molta il·lusió, una recreació literària original i, amb el permís del seu entranyable i estimat autor, la vull compartir amb tots vosaltres hic et nunc:
INTERLUDI
Em pregunto si en aquest moment, el vell Longus pensaria i sentiria com jo. Acompanyat per la remor de la brisa que acarona les branques dels pins i que fa giravoltar les fulles als meus peus i dibuixa formes efímeres que fan pensar en els gràcils relleus del temple d’Efes.
Tot plegat un moment d’intensa bellesa, propi de l’inici de la tarda, una hora màgica, com estic segur que també pensaven Dafnis i Cloe en ple èxtasi.
J.V.V.
Què us ha semblat? Us animeu a fer-ne una, però no des del punt de vista de Longus, el seu novel·lista, sinó des de la joventut dels seus protagonistes que descobreixen l’amor. Els temps han canviat i la vostra experiència en aquests afers es pot comparar en algun aspecte a la de Dafnis i Cloe?
A Dafnis i Cloe, es fan contínues al·lusions a transformacions de persones a causa dels seus amors amb els déus, ara que llegim les Metamorfosis d’Ovidi. Us trobareu també les metamorfosis d’ Io, Pitis, Procne, Siringa i Eco. El text de Longus, per tant, us pot inspirar per la tasca que us encomanava per al nostre àudiollibre il·lustrat El Fil de contes mitològics!
Al nostre escriptor d’avui, l’avi Joaquim, un gran melòman, dedico especialment aquesta genial interpretació del premiat director d’orquestra Dorian Wilson d’un fragment de Daphnis et Clhoé del compositor Maurice Ravel:
Per a molts potser no és una gran notícia però per als alumnes de grec (tot i que els de primer tot just aprenem l’alfabet) de l’IES Cristòfol Ferrer i especialment per a mi, professora i catedràtica de grec, era una frustració no poder escriure ni un sol mot en grec en les entrades ni en els comentaris de El Fil de les Clàssiques i d’ Aracne fila i fila, ara gràcies a l’administració de la Xtecblocs, després de molts esforços i temps invertit, podem escriure en grec antic i modern a El Fil de les Clàssiques. A Aracne encara no podem, però esperem que ben aviat sigui també possible. En els blocs nous no hi ha cap problema des d’abans de l’estiu, però en els més antics com els nostres ha estat més complicat, però amb l’esforç i la dedicació dels administradors de Xtecblocs ha estat possible. Moltes gràcies de nou!
Als administradors i a tots vosaltres estrenarem el poder escriure en grec amb aquesta faula d’Isop sobre un pagès i els seus fills que ens ensenya el valor de l’esforç, el nostre vertader tresor. Amb esforç i dedicació segur que superarem amb escreix aquest curs acabat de començar i aconseguirem els reptes de l’educació que segons Delors “hi ha un tresor amagat a dins”. Agafem, doncs, les relles i els arpiots i comenem a cavar com els fills del pagès cavaren la vinya i obtingueren una bona collita!
Avui presentem amb gran joia la segona història d’herois “Teseu i Ariadna” (el mite del nostre bloc!) i última d’aquestes vacances dins els relats mitològics LA NISSAGA DELS DÉUS de Neus Jordi que tots els dimecres d’estiu s’han publicat de manera inèdita a El Fil de les Clàssiques:
HISTÒRIES D’HEROIS
TESEU I ARIADNA
Minos era el poderós rei de l’illa de Creta. En aquesta illa hi vivia un monstre, mig home i mig toro, el MINOTAURE.
Pintor de Londres.Wikimedia
Per tenir-lo tancat, el rei va fer construir a un arquitecte anomenat Dèdal un LABERINT molt complicat i ple de passadissos. Quan algú hi entrava ja mai més no en podia sortir i moria devorat pel monstre.
Feia temps que el rei Minos havia imposat un tribut al rei Egeu d’Atenes. Havia d’enviar a Creta cada any set nois i set noies per tal que fossin devorats pel Minotaure. Però un any el príncep Teseu, fill del rei Egeu, va fer una proposta al seu pare:
-Pare, deixa’m anar amb els nois i noies que aquest any seran enviats a Creta. Aniré d’amagat, em barrejaré amb ells perquè no se sàpiga qui sóc. Vull matar el Minotaure i així alliberar Atenes d’aquest terrible tribut.
Teseu moltes vegades s’havia enfrontat a enemics molt perillosos per defensar el seu poble i sempre havia vençut gràcies al seu valor i intel·ligència. Tot i així Egeu no estava gaire convençut de deixar-li anar. Tenia por que el seu fill morís devorat pel Minotaure, però finalment:
-Ves-hi, –li va dir – Però, si aconsegueixes matar el monstre, recorda bé que de tornada hauràs de canviar les veles negres del vaixell per unes de blanques. Així sabré que has vençut el monstre.
Aquest era el costum. El patró del vaixell, Nausítous, en el viatge d’anada posava les veles negres perquè era un viatge trist, però si algú aconseguia matar el Minotaure les havia de canviar per les blanques, símbol d’alegria. De moment ningú no ho havia fet.
Aquell mateix dia havia de salpar cap a Creta el vaixell que portava els nois i noies per pagar el tribut d’aquell any. Al port tohom plorava, els nois i noies s’abraçaven amb els pares i germans perquè pensaven que no es tornarien a veure mai més. Era un comiat molt trist. Però aquella vegada Teseu es va barrejar amb ells per anar a matar el Minotaure, una empresa molt difícil i arriscada. Després de navegar tres dies i tres nits, al quart dia, just quan es ponia el sol, van arribar al port de Creta.
La princesa Ariadna, filla del rei Minos, havia anat al port a veure l’arribada dels pobres nois i noies. Tant bon punt va veure Teseu es va enamorar d’ell.
Jean Baptiste Greuze. Wikimedia
Aquella nit Ariadna es va escapar del palau sense que ho veiés el seu pare i va anar a trobar Teseu. Ell li va explicar que volia entrar al laberint i matar el Minotaure, però : – Com sortiria d’aquell laberint tant enrevessat? – va pensar Ariadna.
Aleshores va proposar-li un pla per ajudar-lo: “ Estimat Teseu,- li va dir – et donaré un cabdell de fil molt llarg. Quan entris al laberint has d’anar descabdellant-lo. Deixa el fil estés per allà on passis i així, quan hagis mort el Minotaure, podràs sortir seguint el fil.
A Teseu li va semblar un bon pla i van decidir que així ho farien. L’endemà de matinada, Teseu va entrar el primer al Laberint. No portava cap arma perquè el rei Minos ho havia manat així: “Si algú podia matar el Minotaure sense armes quedaria lliure”.
Barye. Wikimedia
Per tant va lluitar amb ell cos a cos i va aconseguir matar-lo! Després tal com havien quedat va sortir seguint el fil que li havia donat Ariadna.
Molt feliços i contents van celebrar que Teseu havia mort el Minotaure i havia salvat els companys. Però havien d’emprendre el retorn i Ariadna volia marxar de Creta i anar a Atenes amb Teseu per casar-s’hi.
Així doncs es van embarcar per tornar a Atenes. Després de navegar dos dies es van aturar a l’illa de Naxos per descansar. Ariadna es va adormir. Mentre dormia, Teseu i els seus companys se’n van anar i la van deixar abandonada.
Evelyn De Morgan. Wikimedia
Diuen, però, que va ser el déu Dionís, déu del vi i del teatre, que s’havia enamorat de la bella Ariadna, qui va dir a Teseu que la deixés perquè volia casar-se amb ella.
I així va succeir. Dionís se la va endur de l’illa i s’hi va casar. La voluntat dels déus era molt poderosa.
Staatliche Antikensammlungen. Wikimedia
Tots els altres van seguir el viatge cap a Atenes, però es van distreure xerrant i rient. No es van recordar de complir la promesa que havia fet Teseu al seu pare: canviar les veles negres per les blanques.
Egeu, que esperava el vaixell amb impaciència, va pujar a dalt de l’Acròpolis per veure’l des de lluny. Quan va veure que s’acostava, s’adonà que portava les veles negres. Aleshores va pensar que Teseu havia mort devorat pel Minotaure. Desesperat, es va tirar al mar des de dalt de l’Acròpolis. Aquell mar que el va acollir va agafar el seu nom, mar Egeu.
En arribar Teseu es va adonar del que havia passat. Es va entristir molt i per honorar el seu pare va organitzar uns solemnes funerals. Després va haver de governar la ciutat d’Atenes. Així doncs es va convertir en el seu rei durant molts anys.
De tots és sabut que el pare de la faula és el grec Isop, un personatge d’incerta existència i més incerta biografia, que cal situar al segle VI aC, lleig, quec i deforme, però dotat d’un gran enginy. Isop escriu les faules amb una clara intenció moralitzant i els seus personatges acostumen a ser animals que es presenten caracteritzats en estereotips: la guineu és l’astúcia, l’ase l’estupidesa, la formiga la previsió, el llop la malvolença…. Si bé aquestes bèsties parladores actuen, parlen i pensen, no difereixen pas gaire de com ho fem els humans.
Amb la nova reforma educativa, he considerat Isop de tremenda actualitat (i el treballem a classe, als blocs i al Moodle) ja que és fabulós per educar en el segle XXI en valors i en competències bàsiques; les seves faules són sorprenents, farcides de sana ironia i meravellosament breus i divertides, malgrat siguin fictícies tenen un rerafons real intemporal i universal; però realment creieu en la realitat científica de la faula? Potser després de veure aquest vídeo, basat en la faula isòpica El corb i la gerra, realitzat recentment per científics de la Universitat de Cambridge, ho tindreu més clar:
La investigació, publicada el 6 d’agost a la revista Current Biology, demostra com la cornella, pertanyent a la família dels còrvids, és capaç de resoldre per necessitat problemes complexos i emprar la tècnica utilitzada en la faula d’Isop en què en temps de sequera, dos corbs descobreixen una gerra amb aigua i el més espavilat té la idea de recollir unes quantes pedres amb el bec i les deixa caure a la gerra d’una en una fins que l’aigua arriba a dalt de tot i així pot apaivagar la set. “Els còrvids són extremadament intel·ligents i, en molts sentits, rivalitzen amb els grans simis en la seva habilitat per a resoldre problemes”, explica en roda de premsa Christopher David Bird, investigador de la universitat britànica i principal autor de la recerca´. Conclou dient que “només l’orangutà fa tasques semblants”.
En l’experiment científic britànic, les cornelles negres van utilitzar pedres per pujar el nivell de l’aigua i del tub i així poder agafar el cuc que surava a la superfície. Van demostrar molta precisió en el nombre de les pedres i no intentaven aconseguir atrapar el cuc després de cada pedra. Quan se’ls va presentar pedres de diferent mida en un altre experiment, no van dubtar a agafar les més grosses, fet que els científics atribueixen a l’aprenentatge ja que les més grosses desplacen més aigua i així més aviat aconsegueixen el premi. En un tercer experiment, amb dos tubs: un de serradís i un altre d’aigua, van triar de seguida el tub líquid. Com diu la dita “l’experiència és la mare de la ciència”; però a aquestes cornelles els escauria potser millor “val més enginy que força”.
Aquest enginy de les cornelles en captivitat no l’utilitzen en plena natura ja que l’ús de les eines, segons els científics, depèn de la motivació, i en llibertat no les necessiten, tal com diu la faula “un dels dos corbs, en no poder introduir el bec en la gerra de coll estret i no poder beure ni una gota d’aigua, es va enlairar i va anar a buscar aigua en un altre lloc”. La faula ens ensenya a afrontar amb paciència i intel·ligència les adversitats. L’experiment científic de les cornelles confirma, doncs, la moralitat de la faula “la necessitat és la mare de l’enginy”.
Aquest experiment britànic ha revolucionat la comunitat científica i s’afegeix a d’altres que ja havien demostrat la intel·ligència d’aquest ocell que es reconeix davant d’un mirall i, com l’home o les rates, es troba per tot el món. Ara bé, en Isop són enginyosos o intel·ligents els corbs? Si hem de fer cas a una altra faula isòpica El corb i la guineu ens adonarem que en aquesta el corb peca d’insensat en deixar-se lloar per una guineu famolenca.
[flv width=”440″ height=”320″]http://www.tvciutatvella.com/media/jtvcontent/2009/2009_07_31_Teatre_La_Iliada.flv[/flv]
Vídeo de TV Ciutat Vella
El festival de Barcelona Grec 09 s’està acabant i ho fa, com no, amb una obra grega. Aquests dies i fins diumenge 9 d’agost, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, cinc actrius, dirigides pel canadenc Tom Bentley-Fisher, representen l’obra teatral Ilíada, basada en l’obra homònima d’Homer, d’Alessandro Baricco.
Cinc dones d’ambdós bàndols (grec i troià) intenten, una vegada superat el paper de víctimes, trobar els motius de la guerra i generar solucions comunes. Aquest buscar el perquè de la guerra fa que l’espectacle sigui més radical que en la versió d’Alessandro Baricco, que va treure de l’obra d’Homer els déus per tal que fossin els humans els qui afrontin tot el que passa en aquesta tragèdia i no ho puguin justificar tot refugiant-se en els odis de les divinitats. És curiós que siguin les dones, ( a mi em ve al cap la Lisístrata d’Aristòfanes), les que vulguin acabar amb el conflicte de manera conjunta (ni aquees ni troianes), però la Ilíada és “un reto”, según el director, tenint en compte que es tracta d’ “una historia escrita para hombres que habla de hombres, muy violenta y masculina”.
L’espai en què es desenvolupa l’acció és una platja de sorra, per tant és atemporal. Podria ser qualsevol indret, en qualsevol moment. La peça malauradament té actualitat, una guerra antiga ben repetida al llarg del temps. Avui trobem Troia a molts llocs del món i aquest cor femení poden ser les veus de dones que reclamen la justícia i la veritat, com les valentes àvies de la Plaza de Mayo.
Bentley-Fisher amb aquesta representació tan humana de la guerra pretén despertar en l’espectador la responsabilitat en els conflictes i en tot el que s’esdevé en el nostre voltant. Estem desperts? em pregunto.
Potser vàreu veure Les Suplicants d’Èsquil, l’espectacle d’aquestes cinc genials actrius (Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Mar Ulldemolins i Àngels Sánchez) de la companyia Q-Ars Teatre fa poc a la Sala Muntaner de Barcelona representant la primera part de la trilogia:
La temporada vinent ( del 18 de març al 25 d’abril de 2010) al TNC representaran la tercera part amb Electra. Serà la peça de la trilogia en què es distanciaran menys del text original i s’incorporarà el primer personatge masculí, que interpretarà el paper d’Orestes , a més de l’actuació de la magistral Clara Segura que fou una de les meves primeres alumnes de grec a l’IES Sant Just Desvern. No ens podrem perdre Electra!
A mi personalment m’agrada molt el marc gòtic de la Biblioteca i a més em porta molt bons records ja que hi veig l’actriu Clara Segura en el magistral paper d’Antígona. Mercè Otero (que finalment m’ha impulsat a fer aquest apunt) se’n sentirà molt orgullosa ja que aquesta versió de Ilíada hi té molt a veure (comparteix la dramatúrgia amb Tom Bentley-Fisher ) una exalumna seva que viu al Canadà, Elisabeth Ràfols!
Si ara us he fet dentetes, però aquests dies d’agost esteu fora de Barcelona, podreu veure aquest espectacle del 15 de setembre al 4 d’octubre, com una obra estable de la Biblioteca de Catalunya i ara podeu aprofitar per llegir-vos la Ilíada, en la versió reescrita per Alessandro Baricco, en l’adaptada per Teide (La còlera d’Aquil·les), en la traduïda per Joan Alberich… que el proper curs també treballarem Homer a classe!
[youtube]http://youtu.be/NMGL_3jmBH0[/youtube]
Un dia com avui de fa quaranta anys, l’home va posar per primer cop els peus a la lluna quan Neil Armstrong va sortir de l’Apol·lo XI. Un dia així, tot i estar de vacances, no el podia deixar passar per alt, sobretot per les referències clàssiques que se’n desprenen.
En el segle II, Llucià de Samòsata ja havia enviat l’home a la lluna en la seva Història Verdadera, molt abans de Cyrano de Bergerac o Jules Verne. Val a recordar “El viatge a la lluna” (1902) en el cinema de Georges Méliès:
[youtube]http://youtu.be/dxB2x9QzXb0[/youtube]
Sabeu per què la nau es va dir Apol·lo? Doncs perquè era una missió en què Apol·lo anava a trobar-se amb la seva germana Àrtemis, és a dir la Lluna. En la mitologia també rep el nom de Selene, d’aquí l’element químic dit seleni i els selenites o suposats habitants de la lluna.
Per saber-ne més, aquí.