[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/lLpnMRXEjB4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Quins remeis d’amor dóna Ovidi? Creieu què són factibles? Ara que ha arribat la primavera, quins remeis d’amor aconsellaríeu vosaltres? Què us ha semblat aquest vídeo? Qui s’anima a recitar un altre poema o fragment?
Què podríem dir d’Ovidi en 150 mots (vida i obra)?
Avui és el Dia Mundial de la Poesia, i des de El Fil de les Clàssiques ho celebrem amb la poeta catalana Clementina Arderiu i el poema que va escriure en veure per primer cop la Via Àpia (document sonor):
Ni sola en mi ni acompanyada
Era el diàleg sorprenent
de dos que senten igualment
i callen. Tota una fillada
de pensaments vam engendrar
i caminàvem via enllà.
I fins també callava l’aire.
-Oh aquell moment que es pon el sol
i res no gosa moure el vol
en una treva de no gaire!
Quan la paraula va venir
portava un ròssec sense fi.
En cada pedra que mirava
tanta història m’ha llampat;
i una amargant serenitat
de l’olor dels xiprers lliscava.
Fórem tots dos tocats d’oblit
En el capvespre beneït.
La imaginada via lenta,
la sang dels màrtirs esponjant,
se’ns torna tota palpitant.
L’ombra de Pere, que valenta!
I Roma ens dóna el seu alè
senzillament, com qui no re.
Mentre nosaltres –ho diria?-
com per a fer el lligam més fort
entrellaçàvem mots de mort.
La nostra mort que apareixia
al fons de la immutable via.
Enllà, més lluny, vora el pedrís
On finirà l’amor feliç.
Clementina Arderiu
Què us ha semblat el poema? Què en sabíeu de Clementina Arderiu? Amb qui viatja per Itàlia? Què en sabeu de la Via Àpia? Què en penseu de celebrar el dia de la poesia? Amb quin poema el celebreu vosaltres? etc
Via Àpia
Títol: El paciente inglés
Direcció: Anthony Minghella
Intèrprets: Ralph Fiennes (Conde László de Almásy), Kristin Scott Thomas (Katherine Clifton), Juliette Binoche (Hannah), Willem Dafoe (Caravaggio)
Guió: Anthony Minghella
Any: 1996
Durada: 155 minuts
Sinopsi: A finals de la Segona Guerra Mundial, un home molt ferit que no recorda qui és (Ralph Fiennes) és atès per una jove infermera canadenca en una vila en ruïnes de la Toscana. El seu cos està totalment cremat, però encara té temps per refer la tràgica història de la seva vida quan era geògraf i feia mapes de tota Àfrica. Els acompanyen un cínic supervivent i un sapador sij, especialista en desactivar explosius.
Premis: Guanyadora de 9 òscars, inclosos Millor Pel·lícula, Millor Director (Anthony Minghella) i Millor Actriu Secundària (Juliette Binoche).
Quan el 1996 es va estrenar El paciente inglés d’Anthony Minghella (mort avui farà un any), basada en la novel·la Michael Ondaatje, em va impressionar la presència del llibre d’Heròdot en tota la pel·lícula, precisament la seva obra titulada Nou llibres d’història. Heròdot d’Halicarnàs (c. 480-420 aC), considerat des de Ciceró el pare de la història, apareix des del primer moment fins al final. Fins i tot se’ns relata una bella història que, quan la vaig traduir del grec per primera vegada en els meus primers anys de facultat, en va cridar l’atenció. És la història de Giges i Candaules que Heròdot ens explica en el primer llibre, envoltada d’elements folklòrics com l’anell que fa tornar invisible a qui el porta, la fortuna meravellosa, el descobriment d’un tresor, l’amor d’una reina, la seva bellesa, etc
Heròdot va ser el primer en utilitzar estudis etnogràfics i constitucionals per explicar les causes de les guerres mèdiques; i va ser el primer que va crear una història universal i que va donar el nom de historía (NO PUC ESCRIURE EN GREC NI AMB L’EUCLIDES!) a les seves investigacions sobre els esdeveniments del passat. Ryszard Kapuscinski en el seu llibre Viatges amb Heròdot (Empúries. Anagrama. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski) també ret un homenatge a l’autor grec.
In memoriam Anthony Minguella, us deixo un fragment de la seva llarga, però ben captivadora pel·lícula El paciente inglés en què, com en les històries d’Heròdot, es barreja la ficció amb els esdeveniments històrics i la verídica localització geogràfica. Precisament he seleccionat el fragment en què s’explica la història de Giges que ens transmet Heròdot. Animeu-vos a veure-la sencera i a gaudir d’una fotografia terrosa de passatges desèrtics. A més dels referents d’Heròdot, us pot ajudar a entendre l’eutanàsia en un pacient terminal amb una colpidora història d’amor!
Idus de març
Tem les grandeses, ànima.
I les teves ambicions, si vèncer-les
no pots, segueix-les, dubtosa i assenyada.
I com més endavant vagis,
més caldrà que estiguis atenta i vigilant.
I quan arribis a l’acme, Cèsar, per fi,
i prenguis figura d’home així gloriós,
aleshores vigila sobretot quan surtis al carrer,
insigne dominador amb el seguici:
si per atzar surt i se t’acosta d’entre el poble
algun Artemidor que porta una carta
i diu precipitat: “Llegeix això a l’acte,
són greus assumptes que t’afecten”.
no deixis d’aturar-te, no deixis d’ajornar
qualsevol conversa o treball, bandeja
tots els qui et saluden i es prosternen davant teu
(ja els veuràs més tard). I fins i tot el senat
que també esperi. Tu assabenta’t sens trigar
de l’escrit tan seriós d’Artemidor.
K. KAVAFIS, Alexandria d’Egipte (trad. A.Solà)
A quins fets fa referència Kavafis en aquest poema? Per què el publico avui? Què publicàvem tal dia farà un any?
Vidi, cum monte reuulsum
Immanem scopulum medias permisit in undas;
Vidi iterum ueluti tormenti uiribus acta
Vasta Giganteo iaculantem saxa lacerto
Et, ne deprimeret fluctus uentusque carinam,
Pertimui.
Quin cum és? Com sempre Sebastià Giralt us ajudarà amb tot el que cal saber: cum i ut (completiu negatiu en funció de complement directe ne)!
Hi ha formes no personals en aquest fragment de les Metamorfosis d’Ovidi? Quines? Què són?
Després de visionar aquest vídeo, podríeu dir a quina faula d’Isop correspon l’animació de Penelope Yocum i després traduir-la en comentari: aqueixa, aquesta o aquesta altra? Aneu en compte amb la guineu! És la bèstia més astuta i amb més enginy de tots els animals de les faules isòpiques!
Fa uns dies us proposava declamar la primera Catilinària de Ciceró, i mireu per on Camila Pérez, de primer de batxillerat, s’hi ha atrevit. L’enhorabona, Camila! Crec que tal com diu Licini Cras (a De l’orador de Ciceró) Apol·loni d’Alabanda et voldria entre els seus alumnes ja que rebutjava, tot i ensenyant amb paga, aquells que no tenien uns dots naturals adduint que “en l’orador es requereix l’agudesa dels dialèctics, els conceptes dels filòsofs, el llenguatge gairebé dels poetes, la memòria dels jurisconsults, la veu dels tràgics, els gestos si fa no fa dels actors cabdals. Per això entre els homes res no es pot trobar més rarament que un orador perfecte.”
La Camila, sense cap classe d’oratòria, té dots naturals; ara li caldria, a més de millorar en la dicció del llatí, amor a l’art de l’eloqüència i exercici per arribar a ser l’oradora perfecta. Avui més que mai cal ser un bon orador, perquè sensu lato ni els polítics, ni els dirigents, ni els directors, ni els conferenciants… gaudeixen de les qualitats que esmenta Cras en el tercer llibre De l’orador de Ciceró, potser aquest també és un argument que caldria afegir a la nostra llista de Per a què serveix avui estudiar llatí? Aquesta setmana mateix sortia a El país que les empreses valoran ara (ja era hora!) els llicenciats en humanitats perquè entre altres facultats saben defensar oralment un tema, i es ressalta l’habilitat crítica que dóna el llatí.
Qui més s’anima a seguir el model de la Camila i ho penja a Aracne fila i fila perquè tots ho poguem veure!
Mentrestant, us formulo unes preguntes, que no són retòriques, per anar ampliant els nostres coneixements i, a la vegada, us permeten comentar aquest post amb més judici de valor, a més d’opinar sobre l’art de parlar bé:
Quan els joves romans rebien classes de retòrica i d’oratòria?
Com havia de ser un bon discurs? i avui?
Qui de vosaltres ens escriu el text llatí i la traducció del principi de la primera Catilinària que ens ha declamat la Camila?
Quan la va pronunciar Ciceró i per què?
Per cert, qui era Ciceró?
Qui era Catilina? De què se l’acusa?
Què era el Senat? Quina era la funció dels cònsols? Quin nom rebia la mesura excepcional amb què el Senat conferia poders extraordinaris als cònsols per restablir l’ordre polític?
Què vol dir l’expressió Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?
Quin llatinisme prescrit per les PAU de llatí a Catalunya ha esdevingut famós a partir del text declamat?
Gràcies al company de Chiron, Ángel Luis Gallego Real, podreu traduir en grec (nosaltres encara no hi podem escriure!) una faula d’Isop, El vell i la mort, feu cas dels mots remarcats i si voleu podeu consultar el diccionari Logos en línia que ofereix o el vox. Després deixeu aquí la vostra traducció.
Al YouTube he trobat aquesta animació de Manuel Castiblanco:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/lKK9FzRctMU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Què ens ensenya aquesta faula? Què n’opineu?
Divendres la revista Auriga va lliurar a Premià de Mar el premi Núria Tudela i Penya a Roger Coch, estudiant enguany de filologia catalana, i ex-alumne de l’IES Mercè Rodoreda de l’Hospitalet de Llobregat pel seu treball Antígones, dirigit per la professora Roser Campi. Mentre la revista Auriga li publica en el proper número l’extracte del treball des de El Fil de les clàssiques, guardonat amb el premi Didascàlia 2008 en el mateix acte, vull felicitar en Roger Coch i desitjar-li que la seva primera publicació a Auriga vagi seguida de la bona fortuna que em va propiciar a mi la meva Gimcana al Museu d’Arqueologia.
En Sebastià Giralt va immortalitzar el lliurament dels Premis Auriga 2008 en el moment en què Roger agraïa el guardó a Xavier Tudela, director de la revista Auriga i president de l’organització de la Capital de la Cultura Catalana, acompanyat de Ferran Cortina, director de l’IES Mercè Rodoreda i professor de grec, i una servidora que ja coneixeu:
Ja sabeu que ho aprofito tot, i he pensat que a partir de Les Antígones d’en Roger, que em va confirmar que sobretot era un treball de l’Antígona de Salvador Espriu. M’agradaria proposar-vos una lectura de les diferents Antígones en diferents llengües. Ja sabeu que els paral·lelismes lèxics i culturals m’encanten i la pervivència del mite grec en la literatura i art universal de tots els temps també. Per tant, espero voluntaris per llegir en grec antic (podria ser algú que s’hagi comprat el llibre de la Bernat Metge), en català, en castellà, en anglès, en francès, etc).
La versió més completa del mite d’Antígona ens l’ofereix el tràgic grec del segle V aC, Sòfocles, i conta que després d’una guerra civil en què dos germans, Eteòcles i Polinices, moren un a mans de l’altre, el rei Creont prohibeix enterrar Polinices que ha pres les armes contra Tebes, mentre es preparen honres fúnebres per Eteòcles que ha defensat la ciutat. Antígona, germana d’ambdós, en contra de l’ordre del rei enterra Polinices, i per això és condemnada a mort.
TÍTOL ORIGINAL: The Odyssey.
NACIONALITAT: USA.
DURACIÓ: 180 Minutos.
ANY: 1997.
DIRECTOR: Andrei Konchalovsky.
GUIÓ: Andrei Konchalovsky i Christopher Solomine.
INTÈRPRETS: Armand Assante (Ulisses), Christopher Lee (Tirèsias), Geraldine Chaplin (Euriclea) i Isabella Rossellini (Atena), Greta Scacchi (Penèlope), Irene Papas (Anticlea), Vanesa L. Williams (Calipso).
PRODUCTOR: Dyson Lovell, Francis Ford Coppola, Fred Fuchs, Robert Halmi Sr., Chris Thompson i Nicholas Meyer.
MÚSICA: Eduard Artemyev.
FOTOGRAFIA: Sergei Kozlov.
Guanyadora de dos premis Emmy: millor director i millors efectes epecials.
Trobareu més informació a la Guía didáctica de la Odisea de Fernando Lillo, Áurea clásicos 2004, a l‘Odissea en TIC i a aquí.
Què n’opineu? Us ha agradat? Quin és el seu argument? Diferències i semblances respecte a Les aventures d’Ulisses?
Quin personatge us ha agradat més? Quin episodi? Què no us ha agradat? Què opineu de l’ambientació de la pel·lícula? Del paper dels déus? De la vigència de l’argument? bla, bla, bla
Si encara no he visionat l’article sobre el Ciclop Polifem en el cinema, ho podeu fer ara. Coneixeu altres pel·lícules que s’inspirin en l’Odissea?