Sabeu com s’orienten avui els navegants? Visioneu aquest vídeo d’un capítol de Dígits, un programa de TVC del 2006, titulat Càlculs de navegants i coneixereu la història de l’orientació per mar tot fent un repàs de les tècniques emprades pels navegants per conèixer el rumb i la situació dels vaixells, és a dir, la latitud i la longitud. Avui en dia es calculen de manera automàtica gràcies al GPS; però antigament, endinsar-se en el mar era una aventura ben perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell. El rumb es podia conèixer observant uns astres determinats. Per exemple, la sortida del sol determina l’est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa Menor, l’estel polar apunta al nord. Els grecs feien una navegació costanera i identificaven el rumb segons la procedència del vent amb la rosa dels vents. La principal preocupació dels navegants, però, era conèixer la posició del vaixell. Un component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador. Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments. Un era l‘astrolabi, d’origen grec i perfeccionat pels àrabs. Els grecs desconeixien el sextant, força fiable i construït amb dos miralls, ja que permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó. La latitud s’obtenia mesurant l’angle del sol al migdia i consultant unes taules i, de nit, mesurant l’angle de l’estel polar. L’altre component de la situació d’un vaixell és la longitud, molt més difícil de calcular perquè cal l’hora exacta. Va caldre esperar, però, al segle XVIII, quan el rellotger John Harrison va aconseguir fabricar un rellotge que indicava l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.
Des del segle VIII fins al VI aC, els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània, central i occidental, i del mar Negre, llocs en què només van ocupar la zona costanera i les illes, buscant noves terres on poder instal·lar-se i noves àrees amb les quals poder comerciar.
Tot seguit llegiu aquest fragment de Paul Fauré, La vie quotidianne des colons grecs de la mer Noire à l’Atlantique au siècle de Pythagore, IVè siècle avant JC (1978):
“Per orientar-se a la mar no disposen de brúixoles i sextants. El rumb es marca a l’estima i en funció dels propis records, relats escoltats o rutes recorregudes prèviament. Es coneixen els quatre punts cardinals, el zenit i l’eclíptica , per tant, se sap a grans trets l’hora i el temps amb què es compta abans del capvespre. En cas de boira o de tempesta, desapareixen totes les referències i hom recorre a l’endeví, que mai no falta a una expedició. L’endeví interpreta la trajectòria del llamp, els sorolls, les paraules i els somnis i, en la majoria dels casos, el voldels ocells marins. La cornella de mar és la manifestació palpable de la voluntat d’Atena: passa sobre els vaixells per indicar als navegants extraviats el camí de la salvació”.
A la Grècia antiga hi havia dos tipus de naus: la mercant i la de guerra (birrem, trirrem). Val a recordar la nau grega cosida de les acaballes del segle VI aC que van trobar a la cala de Sant Vicenç de Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, els arqueòlegs subaquàtics del vaixell Thetis del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya que vàrem visitar el curs passat.
Sabeu qui era Piteas? Escolteu aquest document de Vidas contadas de rtve.es:
Quan t’hagis informat bé, després escriu unes 150 paraules com a mínim ja que la teva polis ha decidit fer la fundació d’una colònia d’ultramar i l’oracle hi ha donat el vist-i-plau i per sorteig t’ha tocat a tu haver de marxar. Ets el cap de l’expedició, l’οἰκιστής, i hauràs d’encarregar-te, després de fer un llarg viatge per mar, a establir el nou hàbitat en el lloc previst. No et queixes seràs el fundador de la nova polis i potser arribaràs a ser el seu heroi objecte de culte. Bon viatge! Compte amb la navegació!
