Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro, poesia compromesa amb el poble…). Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes, i del canonge, amic i veí D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”. A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.
La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…
Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.
…
Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado.
El mite del toro apareix molt d’hora, essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:
Ínsula de
bravura, dorada
por exceso
de oscuridad.
En la plaza
disparándose
siempre
por el arco
del cuerno.
…
Elevando
toreros
a la gloria.
Realizando
con ellos
el mito
de Júpiter
y Europa.
En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem, altres referents clàssics de la mitologia: Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:
Para cantar , Valencia, tu hermosura
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano.
Canto a Valencia
– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente
mostrar por una nube partida en diez jirones
Lluvia
Sobre un verde monte un vivo
chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.
La procesión huertana
Tras ese eclipse- nada de ambulancia,
gris acontecimiento de gorgona.
lo Verdadero, en la perseverancia,
su perfección perfecta perfecciona.
Niebla-Dios
També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?
En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.
¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores
de tu cuerpo y tu reja mustias estén.
El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933 i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.
El rayo que no cesa
Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.
Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:
