L’altre dia vaig veure aquest gos fet amb paper maché per la Valèria, i no m’he pogut resistir per una associació d’idees a pensar en buscar la pervivència gràfica dels llatinismes que treballem a classe, en El Fil de les Clàssiques, a Aracne fila i fila o a L’empremta d’Orfeu (com en altres ocasions hem fet en muntatges audiovisuals, en balades i cançons, amb Juli Cèsar, en la literatura, …). He començat a estirar el fil per cave canem, no pas per res d’especial, ans perquè acabava de llegir aquest apunt homònim del company saguntí Salva Muñoz arran de dues exposicions de Madrid (Alexandre el Gran i Jean León Gérôme).
Així és que seguint el meu muntatge trieu un llatinisme i seguiu les seves traces. Per no repetir-nos, deixeu en comentari quin llatinisme treballeu.
En diferents apunts ja hem tractat els jocs olímpics, però hic et nunc et plau de fer un recopilatori dels vídeos que tenim i que el seu visionat, conjuntament amb la lectura de la unitat 7 del llibre de Grec (també us recomano, entre molts, aquest com la pervivència en aquest altre) ens permetran la inspiració necessària per fer-ne una recreació.
Imagineu-vos, per un moment, que tot seguit ens adormim i entrem en un son profund. De sobte, ens despertem a l’antiga Olímpia de fa molt més de dos mil anys. Tenim la sort de poder participar en uns jocs de l’antiguitat. Cadascú tria amb quin campió olímpic es vol convertir, si vol ser entrenador o públic, i ja podeu explicar amb tota mena de detalls el vostre somni, per tal que sembli realitat. Recordeu, alumnes, que a l’antiga Grècia l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i a llançar el disc i la javelina. A Olímpia se celebraven en honor d’Hera les Heraia, curses a peu de dones dividides en categories d’edat. Potser podríeu esdevenir Cinisca!
Els grecs creien que els déus es comunicaven amb els humans per mitjà de missatges divins o de signes misteriosos. L’endevinació era la interpretació de la voluntat divina, i s’anomenava oracle l’endevinació practicada per cercar respostes sobre coses desconegudes del passat, el present i el futur. Moltes decisions humanes (sobre la salut i la malaltia, la guerra i la pau, les colonitzacions i les emigracions, els crims i els càstigs) depenien de les respostes oraculars. Per tant, els grans centres oraculars (el de Zeus a Dodona, a l’Epir; el d’Apol·lo a Delfos, al peu del Parnàs; i el de Plutó a Cumes, a la Itàlia meridional) gaudien d’un enorme prestigi panhel·lènic i eren llocs de pelegrinatge i d’ofrenes personals i col·lectives, com el tresor dels sifnis i el dels atenesos a Delfos.
Per saber-ne més podeu llegir aquesta entrada de Sebastià Giralt i a continuació escolteu el nostre amic i col·laborador d’Aracne fila i fila, el periodista i filòleg clàssic Antoni Janer en una entrevista feta recentment al programa de ràdio Luces en la oscuridad parla sobre l’oracle de Delfos i dóna resposta a les qüestions plantejades: Què en diu la llegenda del lloc? Per què fou el centre religiós més important del món grec? D’on prové el nom “pitonissa”? etc.
Els grecs buscaven la comunicació amb els déus mitjançant els oracles. En el cas de l’oracle de Delfos, el déu es comunicava amb el pelegrí per mitjà de la pítia, asseguda en un trípode i en un estat d’èxtasi, i de la interpretació dels mots d’aquesta que feia un sacerdot. Recordeu alguna resposta oracular? Eren fiables? De quina manera avui hi ha gent que cerca resposta a coses desconegudes del passat, del present i el futur? Qui hi creu? Què n’opineu de tot plegat?…
Per acabar completeu aquest Google Maps amb els principals centres oraculars del món grec que es correspon amb l’exerci 4 de la pàg. 156 del llibre Grec 1, ed. Teide:
Les Farses Atel·lanes són un gènere teatral menor però genuïnament romà. L’any 2001 l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona sota la coordinació pedagògica i artística de la companyia tarragonina Zona Zàlata (que precisament celebra aquests dies el seu 25è aniversari) van endegar una tasca de recerca i reconstrucció al voltant de les farses Atel·lanes. El resultat d’aquest treball va ser la Farsa de Pappus, complementada posteriorment amb la Farsa de Bucco i Manduccus i la Farsa de Maccus i Dossennus. Les Farses Atel·lanes van ser estrenades el maig de 2001, 2002 i 2003 dins la programació del festival Tàrraco Viva i des d’aleshores no han fallat mai a la cita. També es van representar en el XVI Simposi d’Estudis Clàssics Tarragona 22 d’octubre de 2009.
El nom d’aquest gènere prové de la ciutat d’Atella, a la Campània italiana, des d’on es va popularitzar cap al segle III aC. Eren peces còmiques breus, sovint grolleres, que a les jornades teatrals s’intercanviaven entre les tragèdies o les comèdies. A partir d’uns personatges tipificats i fixos es desenvolupaven arguments d’embolics i de costums amb un marcat to burlesc i sarcàstic. La capacitat d’improvisació dels actors a partir dels trets del seu personatge era un recurs important per a l’èxit de Farsa. Aquests personatges eren: Pappus (el vell estúpid libidinós i avar), Maccus (el jove tan ximplet com vanitós), Dossennus (el geperut astut, enredaire i libidinós), Bucco i Manduccus (els dos criats bocamoll el primer i golafre el segon, tot i que aquests trets són perfectament intercanviables i complementaris).
A més de representar les farses, és digna de veure la reconstrucció de les màscares, el vestuari i l’escenari tal com s’empraven en l’antiguitat.
Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP
La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.
Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.
Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.
Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.
_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.
Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.
En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.
Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.
Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:
Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:
SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa: somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.
A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas. Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.
Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.
També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:
Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.
La música tampoc es queda al marge (vid. la pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.
Qui dubta a hores d’ara de la vigència dels clàssics i de la necessitat de llegir-los en profunditat? L’editorial Teide acaba de publicar en català i en castellà una adaptació juvenil que no us decebrà: L’ase d’or d’Apuleu. Es tracta d’un dels exemples més clars de novel·la romana (en el fons, un compendi de narracions de ficció que tenia la finalitat de fer passar una bona estona al lector i de divertir-lo, sense objectius més profunds). En aquest sentit, aquest gènere que va sortir tard en la literatura llatina, al segle I dC, tractava alguns temes clàssics (amorosos, eròtics, les aventures i els viatges) que són ben presents al llibre d’Apuleu i a l’adaptació de Xavier Serrahima, finalista ex aequo del I premi d’Adaptació Literària de la Biblioteca Teide, atorgat a Barcelona el 15 d’abril de 2010.
La major part de la història explica el que passa a Luci durant la seva vida d’ase, per no trencar aquest fil argumental, en què diverses històries s’entrellacen i es desenvolupen una dintre d’una altra, com solia passar en les faules milèsies, i Apuleu des del primer moment diu que la seva ho és, s’ha optat en aquesta adaptació per no interrompre cap de les històries amb les narracions que corresponen als relats suplementaris que expliquen alguns dels seus protagonistes: cada narració comença i acaba sense interrupcions. Així s’evita un greu risc que presenta en certs moments la novel.la original: dubtar sobre quina és la història que s’està llegint. També s’ha separat cadascuna de les narracions amb un títol; s’ha escrit en temps present la història principal o nexe conductor de l’obra (la metamorfosi i vida de Luci) i en temps pretèrit les narracions intercalades o secundàries. Així s’evita la possibilitat de confondre l’una amb les altres. També s’ha separat i destacat especialment la història de Psique i Cupido, amb diferència la més coneguda i difosa de tot l’Ase d’or.
S’ha prescindit, en combinar els tres criteris anteriors, dels límits estrictes de la tradicional distribució dels onze llibres de l’obra. S’ha cregut convenient mantenir la divisió en onze llibres, però sense forçar que es corresponguin, necessàriament, amb la distribució convencional. S’ha simplificat el rebuscat i artificiós llenguatge, dominat per la retòrica, del gust dels escriptors de l’època però pesat per als lectors del segle XXI.
He tingut el plaer de prologar aquesta edició, d’introduir-hi les notes a peu de pàgina i de fer-ne la guia de lectura, amb força activitats TIC. Així mateix, l’obra es completa amb un seguit d’il·lustracions fetes per Carles Abat i amb mapes il·lustratius de la Grècia d’Apuleu i de l’Imperi romà.
Tot plegat Teide us posa a les mans una novel·la romana, l’única que ens ha arribat juntament amb el Satiricó de Petroni, en què hi trobareu una pila d’aventures i bones dòsis de fantasia. Gaudiu de la lectura!
N.B.: Esperem que aviat pugui venir al nostre centre Xavier Serrahima.
In architectura arcus dicitur structura in modum arcus curvata. Sunt qui a natura ipsa in antris formatur; qui substruuntur ad sustinendas aedes aut pontes; qui ad aquaeductus erigendos, et qui eriguntur clari alicuis triumphi causa.
Ecce arci triumphi aetatis modernae atque aetatis classicae:
