Tot i que sovint associem, influïts pel cristinianisme, les festes de difunts a pena i por, això no era així antigament. Els romans davant la mort d’un individu donaven grans mostres de dolor, però passats vuit dies, després d’una cerimònia de purificació religiosa, feien un àpat funerari en què se suposava que el mort n’era l’amfitrió i en el decurs del qual no hi faltava el menjar, el vi, els balls i les cançons. Al cap d’un any, se celebrava la festa de l’aniversari amb menjar i xerinola i es dipositaven damunt de la tomba flors, menges i beguda. Les Feràlies i les Lemúries eren festes romanes en honor dels difunts.
Els romans creien que els morts desitjaven tornar a casa seva i, fins i tot, tornar a habitar el món dels vius. Els ploraven de forma histriònica, sempre se’n parla bé (recordeu l’expressió llatina De mortuis nihil nisi bonum ” Dels morts, res que no sigui bo”) i es procura enterrar-los i vigilar amb caps de medusa que les tombes no siguin violades, es fan rituals ja que podrien deambular, tot perseguint i turmentant els vius. Els romans, que eren molt supersticiosos i creien en fantasmes, homes-llops, bruixes i vampirs, utilitzaven amulets, sortilegis, etc. per tal de no ser perjudicats pels morts.
D’antuvi, els enterraments es feien durant la nit; però, després, per influència de les famílies benestants, van esdevenir cerimònies de gran fastuositat i pompa. El ritual romà era molt semblant al grec: es rentava el cadàver, es perfumava amb bàlsam perquè no fes pudor i es vestia amb les millors robes, se li posava una moneda sota la llengua perquè pogués pagar el barquer Caront i s’exposava a l’atri de la casa on els familiars i amics li retien l’últim adéu. Envoltaven el fèretre de canelobres i feien ofrenes de flors. La seva mort era anunciada per un pregoner, així com també el dia i l’hora de les exèquies. Aquí teniu el pregoner que anuncia el funeral de Juli Cèsar a la sèrie Roma:
“Quan han retirat el cadàver de casa, és portat cap al fòrum amb la resta de guarniments, al capdavant de la tribuna…
Hi ha tots els assistents al voltant, si el difunt deixa un fill major d’edat i hi és present, aquest, i, si no, algun dels altres membres de la família, puja a la tribuna i hi parla de les virtuts del finat i de les gestes realitzades en vida… Després d’aquest acte enterren el cadàver i, tant bon punt han fet els ritus habituals, posen una estàtua del difunt en el lloc més visible de la casa, en una fornícula de fusta. L’escultura és una màscara que excel·leix pel seu treball; en la plàstica i el color té una gran semblança amb el difunt..”
POLIBI 6, 53
En processó (pompa) anaven al cementiri, situat a banda i a banda de les vies d’accés a la ciutat. Encapçalaven la processó els músics i les ploraneres, així com personatges amb màscares dels avantpassats morts. Arran de la tomba, després d’obrir-li i tancar-li els ulls i de fer-li l’últim petó, es feia la incineració. Damunt de la pira, posaven el cadàver amb el taüt. Els familiars i els amics hi tiraven els objectes preferits del finat; encenien la pira, guarnida amb flors i flascons de perfum. A les ciutats grans, hi havia forns crematoris. Quan les flames s’extingien, apagaven les brases amb vi i mel, untaven amb ungüents perfumats els ossos calcinats i els dipositaven amb les cendres en urnes funeràries que podien ser de plom, de vidre, de plata, de terrissa, etc que es col·locaven en els columbaris, criptes excavades a la roca o d’obra amb petits nínxols en forma de nius de colom (l’ocell que simbolitza la pau).
Imatge de Sebastià Giralt a Flickr, mural Chiron
A partir del segle II, es va generalitzar la inhumació dels cadàvers, tot i que sempre van conviure les dues pràctiques, i aleshores es va estendre l’ús de les caixes de fusta o de pedra, els sarcòfags esculpits amb referències simbòliques a la mort, després es va posar de moda la decoració amb solcs ondulats, anomenats strigiles, són els sarcòfags estrigilats.
Les tombes més luxoses eren els mausoleus, en forma de temple, de torre o de casa. Les més modestes eren les fosses comunes, les individuals i els columbaris. Damunt de les tombes individuals, hi podia haver diferents monuments funeraris:
- una estela o pedra amb el nom del difunt
- un pedestal amb dedicació
- una ara amb l’urna funerària dintre
- una cupa de pedra en forma de bagul o bé feta amb teules. Les tombes de tegula i imbrex eren la versió pobra del sarcòfag.
A les tombes s’hi acostumaven a escriure epitafis. Moltes de les inscripcions funeràries dels romans començaven amb una invocació funerària als déus Manes o esperits dels avantpassats de la família per tal que no sortissin de les tombes i no causessin infortunis en l’economia familiar, ni en la salut dels supervivents: D.M.S., és a dir, Dis Manibus Sacrum “consagrat als déus Manes”; no acostumaven a posar el dia del traspàs del difunt, però sovint hi trobem l’edat del finat, fins i tot, els mesos i els dies. També hi figura el familiar que encarrega la làpida i informacions sobre la identitat del difunt (la seva condició social, els càrrecs públics, la professió…). Mai no hi trobem els desitjos del difunt, fet que demostra la poca fe en una vida futura. Generalment, hi ha H.S.E. (Hic situs est) “És en aquest lloc” o bé S.T.T.L. (Sit tibi terra levis) “Que la terra et sigui lleu”. En moltes làpides sepulcrals romanes, sobretot cristianes, també hi ha R. I. P. (Requiescat in pace) “En pau, descansi”. Tothom volia tenir un sepeli digne i ja hi havia associacions que recollien un fons comú a partir de petites cotitzacions mensuals per fer front a les despeses de l’enterrament i del funeral de cada associat.
Els romans, quan van conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La seva festa principal era el Samain, que vol dir “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc el darrer dia d’octubre al primer de novembre, que era per a ells el primer de l’any. La festa, la més alegre de l’any, consistia en una assemblea en què es discutien problemes polítics, econòmics i religiosos i feien un àpat abundós amb força vi. Aquest dia vagaregen les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes. La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És l’origen del Halloween (que significa “vigília del Dia de Tots Sants”) i de la tradició de les carbasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que les posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.
L’Església cristiana, declarada religió oficial de l’Imperi romà per l’emperador Constantí el 313, que s’oposava a aquests costums romans i celtes imposa una festa cristiana i l’any 607 s’estableix la Festa de Tots Sants el primer dia de novembre i uns cents anys després, comença a celebrar-se la Commemoració dels Fidels Difunts el dia 2 de novembre. Ara bé, la gent passà de pregar pel difunt a pregar-li a ell, tot conservant la concepció animista ancestral i tot una colla de costums.
És curiós que molts pobles dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres, hagin celebrat des de temps remots i en diferents cultures i civilitzacions, els primers dies de novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. És tardor i és temps de transició entre l’estiu i l’hivern, temps en què canvien, fins i tot avui, els nostres hàbits i retornem a la vida quotidiana: comencem les classes, les activitats culturals i socials, hi ha una nova programació a la televisió i a la ràdio, nova cartellera, estrenes teatrals, etc.
Tots Sants determina l’inici del cicle de la terra: després de l’abundor i de les collites de l’estiu, s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres… la mort aparent de la natura és evident (val a recordar el mite del rapte de Prosèrpina); però també és el moment de la sembra i , a la primavera, tot tornarà a la vida. També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent! Encara avui perviuen costums relacionats amb el foc i les ànimes (encendre espelmes, carbasses de Halloween amb llum dintre, processons d’infants amb fanalets…) i amb els antics àpats funeraris: un dels costums més característics és la Castanyada, celebració a la vora del foc amb castanyes torrades, panellets i fruita confitada. En aquesta època de l’any, el rebost és ple de conserves, confitures, elaborades amb la fruita recollida a l’estiu; també ja s’han arreplegat les ametlles… Els romans celebraven les festes en honor de Pomona, la deessa dels arbres fruiters. Avui hi ha festa a les cases i a les discoteques, uns celebren la Castanyada, altres Halloween. Tots celebren la festa ancestral dels morts, però la majoria no ho saben.
Els cementiris cristians són guarnits de flors, visitats i arranjats. Ja ho diu la dita popular: La mort és llei de vida (ja ho va dir Sèneca: Omnia mors posit. Lex est, non poena, perire). Nosaltres l’amaguem i, per això ens aterra; però en la concepció cíclica del temps, la mort era per als antics un fet absolutament normal.
Quan tenim por a ser de nit en un cementiri, no creiem potser que l’ànima del mort es troba al costat de la seva tomba? Per què encara es porten flors als cementiris? Per què es parla als morts vora la tomba? Per què se celebra la Castanyada de forma festiva? Per què és costum menjar panellets i castanyes? Per què es demanen dolços per Halloween: trick or treat “broma o tracte”…? Potser encara creiem que els avantpassats ens visiten?
A veure com ens queda la nostra exposició sobre el món funerari romà i com traduïm Els textos per a Halloween que ens proposa en Fernando Lillo Redonet. Les històries de l’home-llop i la de la casa encantada també les podeu llegir en el seu llibre El aprendiz de brujo y otros cuentos de Grecia y Roma, editorial Merial 2007.
Bona Castanyada! i recordeu el que va dir Ciceró: Vita enim mortuorum in memoria est posita uiuorum (“La vida dels morts és en els records dels vius”).
