I moltes paraules han estat […] gregues primer, llatines després, franceses o alemanyes més tard, i angleses finalment, patint un cert canvi de sentit i d’ús als llavis de cada nació, però conservant un profund significat vital, que tots els bons escriptors senten en utilitzar-les encara avui dia. Si no sabeu l’alfabet grec, apreneu-lo; joves o vells, noies o nois; sigueu qui sigueu, si voleu llegir seriosament, apreneu el vostre alfabet.
JOHN RUSKIN, Dels tresors dels reis, 1865
Un curs nou i altre cop cal començar per les beceroles del grec. El primer que cal fer a classe de grec és aprendre l’alfabet grec, una bona inversió si hem de fer cas dels mots de John Ruskin. L’alfabet sempre us pot anar bé i a partir d’ara començareu a veure lletres arreu; per exemple, sabeu en què es va inspirar qui va dissenyar aquesta cadira? 
Per aprendre l’alfabet grec, teniu un pràctic Jclic de l’Àurea Pérez, practiqueu i practiqueu fins que us surti bé (el teniu també al moodle de grec de primer i de segon). Si voleu fer cal·ligrafia i no en teniu prou (o encara no teniu el llibre) amb la pàgina 18 del llibre Grec 1 de l’ed. Teide, imprimiu-vos aquesta i practiqueu.
Ana Ovando ens ajuda a aprendre a llegir en grec i ja veureu com n’és de divertit:
A partir d’ara, per escriure en grec us recomano el programa Euclides del grup Electra de la UB. Recordem que al nostre bloc malauradament no podem escriure en grec.
Si en voleu saber més o emprar altres programes, visiteu les informacions i els enllaços que ens facilita Sebastià Giralt, n’hi ha de molt interessants.
L’alfabet llatí
L’alfabet llatí, com tots els alfabets etruscs i itàlics, era originàriament un alfabet grec de tipus occidental. D’aquí arrenquen la majoria de les diferències que hom constata entre l’alfabet grec usual i l’alfabet llatí. Aquestes diferències afecten la forma de les lletres i també llur ús. Els alfabets grecs occidentals, en lloc de les grafies ΓΔΛΡ, tenen les figures CDLRV; la Π i la Σ presenten ja formes molt apropades a P i s. llatines; X és pronunciada ks i no kh. Tots aquests trets són comuns en els alfabets grecs occidentals. L’alfabet llatí ha conservat dos arcaismes procedents dels orientals i occidentals: l’ús de la lletra H per a representar el so h i l’ús de Koppa (Q). El llatí tenia el so bilabial que notà, per mitjà de F, la digamma grega. De primer l’escriví FH, i després F sola. No és gens segur que la Z figurés en les inscripcions arcaiques que han estat conservades. Aquesta lletra esdevingué inútil a mesura que la s intervocàlica passà del so z a r, i desaparegué definitivament al final del s. IV aC. Ocupà el seu lloc una variant de la C, la G, que la tradició atribueix a Carvili, que cercava un signe per escriure el nom del seu patró, Caruilius Ruca (= Caruilius Ruga). L’escriptura llatina disposava de tres signes per a notar la consonant k: la K, la C, i la Q. Un ús antic heretat de l’etrusc tendia a emprar preferentment Q davant u, C davant e i K davant a o. Aquest costum assenyala una certa tendència a l’escriptura sil·làbica, que aviat desaparegué, i C restà la notació normal de la velar k, signe usat només en sigles com k(alendae), k(aeso) merk(atus) i no gaire més. Les lletres Φ Υ ϑ esdevingueren inútils i foren emprades com a xifres numèriques. Υ representà 50 i confongué la seva forma amb la de L; ϑ serví per a notar 100 i per la seva relació amb la inicial del mot centum (‘cent’) prengué l’aspecte de C. La Φ notà 1 000. Posteriorment fou adoptada la M, probable influència de la inicial de mille (‘mil’). El signe de 500, D, no és sinó la meitat de l’antic signe de mil. Amb la conquesta de Grècia, la llengua llatina sofrí una influència de termes grecs, sobretot tècnics, i a partir del s. II aC es veié obligada a cercar equivalents de les aspirades gregues. La solució consistí a afegir una H a les lletres C T P. A la segona meitat del s. I aC reaparegueren la Z i la Y. Aquesta última, en llatí, havia passat ja a la forma occidental V. La Z no ocupà el seu lloc d’abans, sinó l’últim. El nom de les lletres de l’alfabet català deriva, en bona part, del nom de les lletres de l’alfabet llatí. Els llatins sembla que pronunciaven moltes consonants sense el sosteniment d’una vocal. No deien ef, em, en, sinó n, estenent a les consonants el sistema aplicat a les vocals. Afegien una e a les consonants oclusives, que no poden ésser pronunciades soles. L’origen del nom hac resta obscur; iks per a X devia ésser tardà i deuria provenir de eks, per tal com els llatins no tenien cap paraula que comencés per X experimentaven una certa dificultat per a pronunciar aquesta lletra. Hi ha dues hipòtesis principals que pretenen d’explicar l’origen d’aquests noms. Una, suposa que els llatins s’inspiraren en els noms grecs de o, ϖ, ν, i per a les consonants prengueren model de la lletra pi, antigament πεī. Els grecs també pronunciaren les lletres de l’alfabet fenici afegint-hi lletres segons el model πεī com ϕεī, χεī, ξεī. Una altra hipòtesi suposa que els llatins manllevaren als etruscs, juntament amb l’alfabet, els noms. L’argument principal és el de la lletra Q, el nom de la qual, si fos grec, seria qo (koppa), i si fos creat pels llatins qe. En la vocalització e de les oclusives, aquesta hipòtesi hi veu una antiga herència de les escriptures sil·làbiques. L’alfabet llatí, definitivament constituït, tal com apareix al final de la república romana (s. II-I aC), comprenia vint-i-tres lletres, vint-i-una de les quals eren llatines i dues gregues, Y Z, que ocupaven, com en l’abecedari català, els darrers llocs. L’alfabet català actual té vint-i-sis lletres. La ç és col·locada a continuació de la c, per tal com en deriva. Al s. XVII, en l’escriptura minúscula, es diferenciaren la de la j, i la u arrodonida de la v punxeguda, emprades ja en temps anteriors, no diferenciades, però, en funció del so de cadascuna. La W, formada de dues V entrades l’una en l’altra, fou usada ja els s. XI i XII per a noms i mots germànics. El lloc donat a la W obeeix un criteri de semblança i d’origen.
Pingback: Aprenem a escriure grec amb l’ordinador! | El Fil de les Clàssiques
Pingback: Els signes ortogràfics: a Internet com a l’antiga Grècia | El Fil de les Clàssiques