Avui és, des del 1999, el Dia Internacional de la Llengua Materna. La UNESCO va triar aquesta data en record dels estudiants morts el 1952 en defensa de la llengua dels bengalís per promoure la diversitat lingüística. Important, com sabeu que és per a mi, la multiculturalitat lingüística i l’aprenentatge de les llengües, des d’aquí ho vull celebrar amb aquests versos de Salvador Espriu, que també es podrien aplicar a l’estudi del grec i del llatí, arrels de la nostra cultura i base fonamental de la nostra llengua.
No t’oblidis de l’arbre
de l’alta quietud.
Si les arrels asseques,
també t’agostes tu.
No deixis pas de veure
el camp on has nascut.
A terres més llunyanes
mai no seràs ningú.
No defugis la llengua
dels teus pares, perdut
en falsos brills de somnis:
esdevindries mut.
Salvador Espriu, Per sort de tots nosaltres 1984
S’entén per llengua materna la primera llengua que s’ha après i amb la qual una persona s’identifica voluntàriament, sempre i quan es pugui expressar completament.
Segons l’informe Delors sobre L’Educació per al segle XXI (UNESCO,1996), cal capacitar les noves generacions amb l’aprenentatge d’idiomes perquè pugueu aprofitar les possibilitats que ofereix l’actual societat de la informació. Què opineu del plurilingüisme? Sabeu quantes llengües es parlen més o menys al món i quin percentatge d’aquestes està en perill d’extinció? Quina és la llengua més parlada al món? Sabeu quantes llengües es parlen a l’estat espanyol? i a Grècia? i en el vostre país…? Quantes llengües parlen els alumnes i professors del nostre institut? Què opineu de la frase del lingüista gal·lès David Crystal:
“El món és un mosaic de visions i cada visió és explicada per una llengua. Cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una visió del món”.
Jo he escrit en la meva llengua materna, comenteu-me, si us plau, en la vostra. Si necessito traducció per ignorància meva ja us la demanaré. Visca la llengua materna i la diversitat plurilingüe i pluricultural!
En quin escenari té lloc la gravació de Vangelis Mythodea, un encàrrec de la NASA per a 2001: Mars Odyssey. De quin ordre arquitectònic és? A on hem d’anar per veure’l? Què més en sabem?
El rectangle auri el trobem en els elements del Partenó, en les escultures de Fídias, però també en les parts d’un insecte, en els pètals d’una rosa, entre les separacions d’on neixen les branquetes de les plantes, en l’altura d’una persona respecte de l’alçada del melic, en les targetes de banda magnètica utilitzades, per exemple, en els caixers automàtics o cabines de telèfon.
Qui no ha sentit a parlar del rectangle auri, raó àuria o divina proporció?
Fins i tot el Pato Donald ens ho explica:
Els poetes tampoc no s’han pogut resistir als seus encants:
A ti, maravillosa disciplina,
media, extrema razón de la hermosura
que claramente acata la clausura
viva en la malla de tu ley divina.
A ti, cárcel feliz de la retina,
áurea sección, celeste cuadratura,
misteriosa fontana de mesura
que el Universo armónico origina.
A ti, mar de los sueños angulares,
flor de las cinco formas regulares
dodecaedro azul, arco sonoro.
Luces por alas un compás ardiente.
Tu canto es una esfera transparente.
A ti, divina proporción de oro. Rafael Alberti, “La divina proporción”
La bellesa i el nombre phi (per cert, d’on li ve el nom?)
TÍTOL ORIGINAL: The Odyssey. NACIONALITAT: USA. DURACIÓ: 180 Minutos. ANY: 1997. DIRECTOR: Andrei Konchalovsky. GUIÓ: Andrei Konchalovsky i Christopher Solomine. INTÈRPRETS: Armand Assante (Ulisses), Christopher Lee (Tirèsias), Geraldine Chaplin (Euriclea) i Isabella Rossellini (Atena), Greta Scacchi (Penèlope), Irene Papas (Anticlea), Vanesa L. Williams (Calipso). PRODUCTOR: Dyson Lovell, Francis Ford Coppola, Fred Fuchs, Robert Halmi Sr., Chris Thompson i Nicholas Meyer. MÚSICA: Eduard Artemyev. FOTOGRAFIA: Sergei Kozlov.
Guanyadora de dos premis Emmy: millor director i millors efectes epecials.
Quin personatge us ha agradat més? Quin episodi? Què no us ha agradat? Què opineu de l’ambientació de la pel·lícula? Del paper dels déus? De la vigència de l’argument? bla, bla, bla
En les esponsalles, els promesos s’intercanviaven regals i un anell, generalment de ferro. Aquest anell el portaven al dit anular de la mà esquerra, perquè creien en la vena amoris:
“Sabem que els antics grecs portaven un anell al dit de la mà esquerra que és a prop del dit xic. Diuen que els romans generalment també portaven els anells al mateix lloc. Apió, en la seva Història d’Egipte, diu que la causa d’aquesta pràctica és que, obrint i disseccionant cossos humans, com era costum a Egipte, cosa que els grecs anomenen anatomia, va ser descobert un nervi molt prim que va des del dit al qual hem fet referència fins a arribar al cor de l’home; per això no sembla estúpid que aquest dit primordial fos guarnit amb aquesta dignitat, ja que semblava que aquest dit era essencial perquè està directament connectat amb el cor, l’òrgan principal.”
Gel·li, Nits àtiques X 23
Amb quina formalitat actual es correspon l’intercanvi d’anells els enamorats? Per què el dit anular es diu així? Quin dit és aquest? Què en saps de la vena amoris? On porten l’anell de prometatge o de casats a la resta d’Espanya i del món? Per què la penyora d’amor és des de temps immemorials un anell?
Què sabem de les sirenes? Qui són? Com són? Amb qui es confonen? Per què? i en anglès quina diferència hi ha entre “sirens” i “mermaids”? Què vol dir avui cant de sirena? Per què encara són motiu d’inspiració de relats literaris, d’anuncis i de composicions musicals? Quina d’aquests cançons us ha agradat més i per què?
Ana Torroja, Como sueñan las Sirenas
[youtube]http://youtu.be/2TJEqExYVaw[/youtube]
Imma Serrano, Cantos de sirena:
[youtube]http://youtu.be/eVlQ6FImYN4[/youtube]
Kabah, La calle de las sirenas:
[youtube]http://youtu.be/XCSHiHj8mTc[/youtube]
Ara farem cinc cèntims sobre l’alimentació a la Grècia antiga, tot preparant la sortida del proper dilluns al mercat de la Boqueria per fer un taller de cuina grega amb Eulàlia Fargas, (directora dels tallers de cuina per a escoles de primària i instituts de secundària que es realitzen des de l’any 2000 a l’aula gastronòmica, cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes…). No fa gaire vam fer el seu taller de cuina romana amb els alumnes de llatí!
El menjar
L’aliment principal dels grecs era un tipus de menjar compost només de cereals. També menjaven llegums (faves, llenties, cigrons, mongetes i pèsols) i força verdures i hortalisses (enciam, lletsó o pixallits, carxofa, col, ceba, all, etc), fins al punt que el poeta còmic del segle IV aC Antífanes va anomenar els grecs “uns menjaires de fulles”. Apreciaven els fruits salvatges, així com les figues fresques i seques, les pomes, les peres, els codonys, els préssecs, els aranyons, les magranes, les prunes, els dàtils, el raïm, les móres, les olives, les nous, les glans, les castanyes i les ametlles. Menjaven molts bolets, dessecats, crus, a la brasa o bullits; degustaven la tòfona fresca o torrada. Engreixaven per a l’alimentació el porc, el bou, la cabra, el xai, la llebre i el conill. Del porc, en conservaven els pernils. Consumien tot tipus d’ocells: la merla, l’estornell, la griva, el tord, l’oriol, el rossinyol, els coloms, el faisà i la perdiu. Criaven gallines i galls. La carn era una menja exquisida i la gent senzilla només en tastava en els sacrificis de les celebracions religioses. Es menjaven els ous de manera ben diversa. Els peixos, frescos o salats, van ser la base de l’alimentació grega; apreciaven l’esturió, l’anguila, el congre, el lluç, la sardina, l’anxova i la tonyina. També consumien els crustacis i els mol·lucs; les ostres ja anaven ben cares. Entre les begudes, la llet i el vi (generalment barrejat amb aigua) van ser les més importants; tot i que també bevien aigua i hidromel (beguda feta amb una part de mel i dues d’aigua). Ben aviat van elaborar formatge a fi de conservar la llet que no es consumia. Condimentaven els aliments amb orenga, oli i sal, i els endolcien amb mel.
Àpats
Els grecs, al matí, només prenien un desdejuni lleuger, que consistia a menjar pa (en tenien de diferents tipus) sucat amb vi; al migdia, feien un refrigeri, sovint fora de casa. L’àpat principal era al capvespre i hi participaven convidats; després de sopar, hi havia el simposi. Els convidats, ajaguts, menjaven sense beure i, quan l’àpat estava a punt d’acabar, el vi hi feia acte de presència per fer una libació religiosa en honor del déu Dionís. Tot seguit, els esclaus retiraven les taules i netejaven el terra; les dones, si havien pres part del sopar, se n’anaven a les seves habitacions i començava el simposi, que podia durar fins a la matinada. Es parlava de filosofia, de política, de literatura, d’art o de ciències, enmig de la gatzara de les músiques, ballarines, acròbates,…
A Grècia, també van tenir molt bons cuiners i de molt bona reputació i els grecs que tot ho classificaven en ser (els set savis, les set meravelles) també van tenir els set cuiners més famosos que eren: Egis de Rodes que covia molt bé el peix; Nereu de Quios, un artista de la carn; Caríedes d’Atenes, el cuiner més important de Grècia; Lampria, que inventà la salsa negra de sang; Apctonete, que inventà la tècnica d’embotir la carn dins els intestins dels animals; Euthyno, que realitzava plats molts suculents amb llegums i Ariston, que ja emprava la cuina d’evaporació.
Els grecs eren sobris i senzills a l’hora de menjar, tot i que eren bons gurmets. A Síbaris, una ciutat opulenta de la Magna Grècia, el refinament va ser molt sumptuós i els sibarites lliraven patents als seus cuiners per tal de protegir les seves receptes. Ara ja sabeu perquè encara avui es diu sibarita a la persona donada als refiaments d’una vida regalada.
Els àpats de casament eren ben suculents. Escolteu les paraules que el ric Mnesi digué al seu cuiner, extretes del programa de Catalunya Ràdio, En Guàrdia, L’alimentació a Grècia i a Roma:
En la nostra propera visita al mercat de la Boqueria de Barcelona, haureu de trobar una parada en què pogueu comprar productes típics de Grècia (ouzo, feta, iogurt grec, retzina, plats cuinats típics, tzatziki …):
En les esponsalles, els promesos s’intercanviaven regals i un anell, generalment de ferro. Aquest anell el portaven al dit anular de la mà esquerra, perquè creien en la vena amoris:
