Category Archives: Cultura clàssica

Fem poemes inspirant-nos en la mitologia

Poetes de tots els temps, des de l’antiga Grècia fins avui, i en diferents llengües s’han inspirat en la mitologia grega per fer noves creacions poètiques. Res no s’escriu del no res, sinó a partir d’una herència, d’una tradició cultural o imaginari en què un poeta o poetessa s’ha format. La mitologia clàssica és, a occident, la nostra herència cultural més preuada i contínua i inesgotable font d’inspiració. Ara que ja sou lectors experimentats en mitologia amb La nissaga dels déus i amb les lectures prescrites (Narracions de mites clàssics, La còlera d’Aquil·les, Les aventures d’Ulisses etc.) i aneu adquirint competència literària, llegiu aquests dos poemes inèdits que ens ha enviat la poetessa Pepita, tot inspirant-se ad hoc en la mitologia clàssica:

MITOLOGIA

I
Mira com llisca la nit,
Misteriosa, obre quimeres
Damunt la ratlla de l’infinit.
S’atura el temps, callen les hores,
Del fons de l’espai surt el passat.

Mira Èol com corre
Entre el arbres amb el seu cavall de vent.
Les nàiades, criatures d’aigua
De llargues cabelleres,
Dibuixen reflexes en els rius.
Instants màgics, transparents…
Quan arriba l’alba, Afrodita,
La més bella, voltada d’escuma
I algues, emergeix de la mar.
I per damunt de tots, Zeus,
Déu suprem de l’Olimp
Movent els fils del destí.

Volten el sol i la lluna
I torna la roda a moure el temps.

Quimeres, que llisquen en la nit.

II
Somnis, il·lusions de l’aire
Que s’ha tornat foll
I obre paradissos impossibles
A la línea corba de l’horitzó.

Dalles de núvols escapcen el cel
I Zeus, torxa encesa, encén
Escenaris oblidats i il·lumina
La immensitat d’uns camins

Que no porten enlloc.
Ariadna, filla de Minos,
Lliga’m el canell amb el teu fil
I porta’m fora del laberint.

La remor d’unes ales
Polsa les cordes del dia
Que ja arriba el seu ocàs.
La llibertat té el color del cel.

Pepita Castellví

Us han agradat? Què us han semblat? Quins personatges mitològics esmenta? Estan ben caracteritzats? Amb quina finalitat fa ús dels personatges mítics? bla, bla, bla.

Ara, intenteu fer el vostre poema mitològic (pot ser a partir de la reelaboració d’un mite, o mitificant mitjançant la paraula circumstàncies personals) i deixeu-lo en comentari o feu-ne un apunt a Aracne fila i fila. Jo quan tenia la vostra edat i era alumna de grec de l’estimada Coloma Blanes i Blanes al cor de l’illa de Mallorca, vaig escriure aquest que fa poc he rescatat de l’oblit i que ara vull compartir amb tots vosaltres per animar-vos a escriure i a publicar el vostre:

Vet aquí Circe encisadora,

que es torna Afrodita quan li convé,

per convertir-se després en casta Minerva

pura i verge com es creu ser,

però tot d’una esdevé cervatell,

tímid i fugisser de la sageta,

llança fletxes d’or i d’argent.

Corre, s’amaga per a no ser ferida

no ho evita tanmateix, i agonitza

d’amor que és nostàgia i defalliment.

Lida adolescent

William Edward, Venus i Cupido (wikimèdia)

William Edward Frost, Venus i Cupido (wikimèdia)

La nissaga dels déus VI

25 Replies

Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS que anem publicant tots els dimecres amb el corresponent a la dea:

ATENA

Atena era una de les deesses més venerades a Grècia. Era filla de Zeus i de Metis. El seu naixement va ser una cosa sorprenent. Va néixer del cap de Zeus.

Expliquen que quan la seva mare estava embarassada, Zeus va rebre un oracle. Li anunciava que primer tindria una filla però, si després tenia un fill, el destronaria. Aleshores Zeus perquè no es complís l’oracle es va empassar Metis pensant que així solucionava el problema. Quan va arribar el moment del part, a Zeus li va agafar una forta migranya, tenia molt mal de cap i desesperat va cridar el seu fill Hefest, que tenia moltes eines, i li va dir: “Fill meu, vine amb la destral, i obre’m el cap a veure què tinc aquí dins que em fa tant de mal”.

Hefest havia d’obeir perquè Zeus era el déu més poderós de l’Olimp. Tan bon punt li va donar el cop de destral va sortir Atena, vestida i armada amb un casc de guerrer, una llança i un escut.

Wikimedia

Com que va sortir del cap de Zeus era la deessa de la intel·ligència. Per això l’acompanya un mussol, un ocell amb uns ulls molt grans i molt oberts.

També era deessa de la guerra. A la guerra de Troia va ajudar moltes vegades els herois grecs. Al pit o a l’escut portava la imatge de Medusa, una de les tres gorgones. Era un ésser monstruós, amb el cap ple de serps que feia tornar de pedra tot el que la mirava.

Wikimedia

En una ocasió va competir amb Posidó, el déu del mar, en un concurs per veure qui seria el patró de la ciutat d’Atenes. Es tractava de veure qui feia el regal més útil per a la ciutat. Posidó va fer brollar una deu d’aigua salada a l’Acròpolis però ella hi va fer crèixer un arbre, una olivera, i els déus van decidir que havia guanyat.

Per això un altre dels seus símbols és l’olivera que és un dels arbres que es cultiven més a Grècia. Així doncs va donar el seu nom a la ciutat, Atenes, i a dalt de l’Acròpolis s’hi va construir un temple dedicat a ella, el Partenó, tot ell de marbre blanc del Pentèlic i amb unes proporcions estèticament admirables. Es diu Partenó perquè la deessa era una noia jove i en grec parthenos vol dir “noia jove”.

A Atenes cada quatre anys s’organitzaven les Panatenees, unes grans festes en honor a la deessa. Un dels actes més importants de la festa era una processó que anava des de l’àgora, la plaça principal de la ciutat, fins a dalt de l’Acròpolis.

Hi participava molta gent i li feien moltes ofrenes, però la més preuada era un vel que les noies joves oferien a la deessa i que l’havien estat teixint amb les seves pròpies mans.

I és que a més a més de ser intel·ligent i guerrera era protectora de les arts i dels artesans.

Fídias, un gran escultor del s.V aC, li va fer una escultura tota d’or i de vori que estava a la cella, a dins del temple. Se la representava vestida de guerrera, tal com anava quan va sortir del cap de Zeus.

Wikimedia

També Homer en els seus poemes parla d’ella. L’anomena “la dea d’ulls d’òliba” o “la dea d’ ulls clars ”, o també “d’ulls brillants”, cosa que ens la fa imaginar intel·ligent i bella.

Mai no es va casar ni va tenir relació amb cap home, potser perquè era tant important que no hi va haver ningú prou mereixedor de ser el seu marit o amant.

(CONTINUARÀ…)

La vida feliç, de Sèneca

7 Replies

L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?

La vida felic

Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa Redes, hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca, se semblen o difereixen?:

Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria

“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4

sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:

“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4

Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?

“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2

La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:

“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1

La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.

La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:

“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1

Sigueu feliços!

La nissaga dels déus V

31 Replies

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

ZEUS I HERA A L’OLIMP

Zeus, pare dels déus i dels homes, era el més poderós de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, on vivia amb els altres déus en un meravellós palau de paviment d’or.

Wikimedia

Tots els déus es reunien en assemblea quan havien de prendre decisions importants.

De vegades aquestes decisions afectaven els mortals, com durant la guerra de Troia. Va ser tan llarga que es van haver de reunir moltes vegades per decidir el destí dels herois.

No sempre es posaven d’acord. Uns déus anaven a favor dels grecs i altres dels troians. Però Zeus, que era neutral, sempre procurava que finalment es fes justícia.

A l’Olimp també s’ hi celebraven banquets, on hi assistien tots els déus. Brindaven amb nèctar, que servien en copes daurades, i s’alimentaven d’ambrosia. Mentrestant les Muses cantaven i Apol·lo tocava la lira.

Jacopo Zucchi. Wikimedia

Entre tots els déus hi destacava Hera, l’esposa de Zeus. Li deien “la dels braços blancs” perquè tenia una pell molt fina.

Era molt bella. Portava els cabells llargs que de vegades s’entortolligava amb unes trenes. Vestits de brodats delicats cobrien el seu bonic cos. Unes grosses perles del color de les móres li feien d’arracades i calçaven els seus peus unes sandàlies brillants.

Però Zeus era un déu enamoradís. Abans i després de casar-se amb Hera s’havia enamorat d’altres deesses i dones mortals. Havia tingut fills de totes elles, uns eren déus, com Apol·lo o Hermes, i altres herois, com Perseu o Hèracles.

Tot i que Zeus li deia que se l’estimava més que cap altra, ella de vegades s’enfadava perquè tenia gelosia de les dones amb qui el seu marit havia tingut fills.

Per això alguna vegada havia fet mal a les amants de Zeus i, fins i tot, als fills que havia tingut amb elles.

Aquest és el cas de l’heroi Hèracles a qui va fer embogir de tal manera que el pobre noi, fora de si, va matar la seva família i després per pagar la culpa va haver de fer dotze treballs molt perillosos.

A pesar de tot Zeus sempre va tenir Hera com la seva única i legítima esposa i per això se la considerava protectora del matrimoni.

James Barry. Wikimedia

(CONTINUARÀ…)

“El corb i la gerra” d’Isop: realitat o ficció?

18 Replies

De tots és sabut que el pare de la faula és el grec Isop, un personatge d’incerta existència i més incerta biografia, que cal situar al segle VI aC, lleig, quec i deforme, però dotat d’un gran enginy. Isop escriu les faules amb una clara intenció moralitzant i els seus personatges acostumen a ser animals que es presenten caracteritzats en estereotips: la guineu és l’astúcia, l’ase l’estupidesa, la formiga la previsió, el llop la malvolença…. Si bé aquestes bèsties parladores actuen, parlen i pensen, no difereixen pas gaire de com ho fem els humans.

Amb la nova reforma educativa, he considerat Isop de tremenda actualitat (i el treballem a classe, als blocs i al Moodle) ja que és fabulós per educar en el segle XXI en valors i en competències bàsiques; les seves faules són sorprenents, farcides de sana ironia i meravellosament breus i divertides, malgrat siguin fictícies tenen un rerafons real intemporal i universal; però realment creieu en la realitat científica de la faula? Potser després de veure aquest vídeo, basat en la faula isòpica El corb i la gerra, realitzat recentment per científics de la Universitat de Cambridge, ho tindreu més clar:

La investigació, publicada el 6 d’agost a la revista Current Biology, demostra com la cornella, pertanyent a la família dels còrvids, és capaç de resoldre per necessitat problemes complexos i emprar la tècnica utilitzada en la faula d’Isop en què en temps de sequera, dos corbs descobreixen una gerra amb aigua i el més espavilat té la idea de recollir unes quantes pedres amb el bec i les deixa caure a la gerra d’una en una fins que l’aigua arriba a dalt de tot i així pot apaivagar la set. “Els còrvids són extremadament intel·ligents i, en molts sentits, rivalitzen amb els grans simis en la seva habilitat per a resoldre problemes”, explica en roda de premsa Christopher David Bird, investigador de la universitat britànica i principal autor de la recerca´. Conclou dient que “només l’orangutà fa tasques semblants”.

El corb i el gerro

En l’experiment científic britànic, les cornelles negres van utilitzar pedres per pujar el nivell de l’aigua i del tub i així poder agafar el cuc que surava a la superfície. Van demostrar molta precisió en el nombre de les pedres i no intentaven aconseguir atrapar el cuc després de cada pedra. Quan se’ls va presentar pedres de diferent mida en un altre experiment, no van dubtar a agafar les més grosses, fet que els científics atribueixen a l’aprenentatge ja que les més grosses desplacen més aigua i així més aviat aconsegueixen el premi. En un tercer experiment, amb dos tubs: un de serradís i un altre d’aigua, van triar de seguida el tub líquid. Com diu la dita “l’experiència és la mare de la ciència”; però a aquestes cornelles els escauria potser millor “val més enginy que força”.

Aquest enginy de les cornelles en captivitat no l’utilitzen en plena natura ja que l’ús de les eines, segons els científics, depèn de la motivació, i en llibertat no les necessiten, tal com diu la faula “un dels dos corbs, en no poder introduir el bec en la gerra de coll estret i no poder beure ni una gota d’aigua, es va enlairar i va anar a buscar aigua en un altre lloc”. La faula ens ensenya a afrontar amb paciència i intel·ligència les adversitats. L’experiment científic de les cornelles confirma, doncs, la moralitat de la faula “la necessitat és la mare de l’enginy”.

Aquest experiment britànic ha revolucionat la comunitat científica i s’afegeix a d’altres que ja havien demostrat la intel·ligència d’aquest ocell que es reconeix davant d’un mirall i, com l’home o les rates, es troba per tot el món. Ara bé, en Isop són enginyosos o intel·ligents els corbs? Si hem de fer cas a una altra faula isòpica El corb i la guineu ens adonarem que en aquesta el corb peca d’insensat en deixar-se lloar per una guineu famolenca.

La nissaga dels déus IV

44 Replies

Vil·la Farnesina, Roma. Wikimèdia

Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi amb un text per a petits lectors ( i no tan petits!) sobre els déus de l’Olimp, els seus atributs i reialme:

ELS DÉUS

Dotze n’hi havia a Grècia

Entre déus i deesses

Cadascun amb la seva eina es dedica a la feina:

Zeus, amb el llamp i el tro, és el més poderós

Hera, amb la diadema i el paó reial, és la seva esposa

Posidó, amb el trident que remou les onades, és el déu del mar

Hades, amb el gos Cèrber de tres caps, és el déu del món que hi ha sota terra.

Demèter, amb les espigues de blat, és la deessa de la agricultura

Hefest, amb l’enclusa i el martell, és el que fa les armes dels herois

Atena, amb el mussol i l’olivera, és la més intel·ligent

Ares, amb l’escut,l’espasa i el casc,és el déu de la guerra

Afrodita, amb la poma i la petxina,és la deessa de l’amor

Àrtemis, amb les fletxes i la lluna, és caçadora

Apol·lo, amb la lira i el llorer, és el déu de la música

Hermes, amb les sandàlies i el barret amb ales,és el missatger dels déus

I tots junts a l’Olimp amb bona companyia prenen nèctar i ambrosia.

(CONTINUARÀ…)

Què és el CASC?

6 Replies

Si no saps què és el CASC ni què fa, visiona primer aquest vídeo del Telenotícies Comarques de TV3 d’ahir (5 d’agost de 2009):

Ara que ja saps què el CASC i què fa, si en vols saber més (per exemple, com es diu el seu vaixell insígnia? ) hauries de visitar el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya amb seu a Girona.

Ja saps el nom mitològic del seu vaixell? Aquil·les bé ho sabria!

Jo no sé si és el mar blavós, el fons marí, la posidònia amenaçada o la meravellosa Cala de Sant Vicens a Mallorca, on es va trobar fa uns anys el vaixell grec cosit, que m’han vingut ganes de preparar una visita de cara el proper curs a les instal·lacions del CASC a Girona i contribuir a conscienciar que cal preservar el patrimoni arqueològic submarí. El mar ens l’ha preservat des de l’època dels romans i els seus vaixells enfonsats, tot i les tècniques de navegació romana, ens poden fer sabedors de les seves vides i manera de viure-les.

No sé si aquest periple meu al CASC és un somni, però espero que no acabi en naufragi!

Campanya de Salvaguarda Subaquàtica de la Comunitat Europea

La nissaga dels déus III

22 Replies

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

BARALLES DE DÉUS

LA TITANOMÀQUIA, Déus contra Titans

Zeus i els seus germans, els déus, van decidir lluitar contra el seu pare Cronos i els seus oncles, els Titans.

Primer, però, van alliberar els monstres que el cruel Cronos havia tancat al centre de la terra: els tres Ciclops, que tenien un sol ull al front, i els tres Hecatonquirs, gegants de cent braços i cinquanta caps.

Els Ciclops, en agraïment per haver-los alliberat, van fer un regal a Zeus, un altre a Posidó i també un altre a Hades.

A Zeus li regalaren el llamp i el tro, a Posidó el trident, i a Hades un casc que el feia invisible. Amb aquestes armes s’enfrontaren als Titans.

Els Hecatonquirs i els Ciclops els van ajudar. Amb la seva força immensa aixecaven pedres enormes i les tiraven contra els Titans.

Va ser una lluita ferotge i va durar deu anys! S’anomena TITANOMÀQUIA, que vol dir “lluita de Titans”. La van guanyar els déus.

François Dumont. Wikimedia

ELS DÉUS FAN UNA RIFA

Quan van haver guanyat, es reuniren els tres déus germans, Zeus,Posidó i Hades.

El poder del món no el podia exercir només un, se l’havien de repartir.

Com que al començament no es posaven d’acord van decidir fer-ho a sorts. Van fer una rifa per veure què tocava a cadascú.

A Zeus li va tocar governar el cel, a Posidó el regne del mar i a Hades el del món que hi ha sota terra.

Zeus dominava el cel amb el llamp i el tro.

Posidó provocava tempestes amb el trident que movia les onades, encara que de vegades demanava ajuda a Èol, el déu dels vents.

Louvre. Wikimedia

Hades, amb el casc que el feia invisible, era el rei del món del més enllà, un món subterrani on anaven les ànimes dels morts. El porter era el gos Cèrber, un gos terrible de tres caps, que no deixava sortir ningú.

LA GIGANTOMÀQUIA , déus contra gegants

Hi havia uns altres gegants fills de Gea, la mare terra, que no volien que Zeus i els seus germans fossin els reis del món.

Aleshores Zeus i els déus van decidir lluitar contra aquests gegants.

Wikimedia

Eren uns monstres, mig home i mig fera. Tenien el cap, els braços i el cos fins a la cintura de forma humana, però les cames eren uns dracs esgarrifosos, plens d’escates, i cadascun dels seus peus era un cap de drac. La seva força era tan gran que llançaven al cel pedres enormes i alzines enceses. Un oracle havia vaticinat que cap dels gegants podia morir a mans d’un déu immortal si no tenien l’ajuda d’ un mortal. Zeus va demanar ajuda al seu fill Hèracles, l’heroi més fort del món. Era mortal perquè la seva mare Alcmena també ho era.

La lluita va ser terrible. Els déus lluitaven contra aquells gegants tan monstruosos cadascun amb les seves armes.

Zeus amb el llamp els fulminava. Apol·lo amb l’arc i les fletxes els feria els ulls. Posidó i Atena agafaven les illes senceres i les tiraven contra ells. Però finalment Hèracles els va matar a tots amb la seva espasa.

EL MONSTRUÓS TIFÓ

Tifó va ser l’últim monstre amb qui va haver de lluitar Zeus abans de regnar a l’Olimp. Era també una barreja d’home i fera.

Hesíode, un gran escriptor de l’antiga Grècia ens el descriu així:

“De les seves espatlles neixen cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d’on surten, talment dards, llengües negroses. En els seus caps mostruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells quan mira en surt foc”.

Aquesta vegada Zeus es va enfrontar amb el monstre ell tot sol.

Per lluitar va utilitzar les seves armes poderoses, que són el llamp que porta el foc, el tro i el llampec. Amb aquestes terribles armes va cremar tots els caps del monstre i el va deixar fulminat i abatut.

Diuen que de Tifó ve la força dels vents que bufen sobre la mar quan hi ha tempesta i fan perillar els vaixells.

Després de vèncer tots aquests monstres Zeus, pare dels déus i dels homes, va regnar per sempre a l’Olimp, on viu acompanyat dels déus immortals.

No se separa mai del llamp, el tro i el llampec. Se’l coneix perquè sempre en porta un grapat a la mà. És el seu símbol.

(CONTINUARÀ…)

El Discòbol com a reclam publicitari

4 Replies

Aquests darrers dies, la marca de cotxes Audi (d’etimologia llatina, ja sabeu oi!) ha endegat una campanya publicitària que té com a reclam l’obra el Discòbol de Miró i la proporció àuria que ja vàrem tractar en un altre apunt de El Fil de les Clàssiques:[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/files/2009/07/discobolo_audi.swf" width="460" height="700" wmode="transparent" /]Per què la bellesa pot ser objectiva? Per què el Discòbol de Miró és un bon reclam publicitari i, a més ara, en temps de crisi?

Rostres de Roma al MAC

4 Replies

Des del 9 de juliol fins al 13 de setembre de 2009 (de 9’30-19h, diumenges i festius 10-14’30 i dilluns tancat) podreu visitar al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona (c/ Sta Madrona, 39) l’exposició Rostres de Roma, retrats romans del Museo Arqueológico Nacional. Jo abans d’anar-me’n de vacances ja m’hi vaig passar i ara he trobat aquest vídeo del MAC que vull compartir amb tots vosaltres per animar-vos a visitar-la, paga la pena i és una oportunitat única. Aprofiteu-la!

La mostra consta, en tres parts, de trenta peces, quinze retrats de les dinasties Júlia-Clàudia, Flàvia, Antonina i Severa, i quinze de privats, entre els quals hi ha sarcòfags i esteles funeràries:

1a L’origen del retrat fisionòmic, tot i que subjecte a l’idealisme del món clàssic: efígies d’Alexandre Magne, Èsquines, …

2ª Història Augusta amb els primers exemples de propaganda política: retrats d’emperadors i membres de diferents dinasties imperials.

3ª Cives Romani amb diferents exemples de retrats privats.

No us perdeu les fotografies de la companya Ana Ovando del pas de l’exposició per València, com ja ens havia anunciat Sebastià Giralt.