La major part dels ritus que feien els romans a l’hora d’acomiadar-se dels seus morts, es continuen fent avui; per tant, és obvi que la major part del lèxic català relacionat amb la mort derivi del llatí, tot i que alguns siguin hel·lenismes (tomba, pompa, sarcòfag…). Cal tenir present que, al final de l’Imperi, el cristianisme fou la religió oficial.
La paraula mort deriva del llatí mors, mortis (f.) que volia dir “traspàs” i, per extensió, “mort”. Metonímicament, s’utilitzava també com a cadàver; ja hem vist que cadàver prové de caro data uernibus “carn donada als cucs”, tot i que també deriva de cado “sucumbir, caure en batalla”. En català també dien decés per referir-nos a la mort d’una persona i prové del llatí decessus, amb el mateix significat, derivat de decedere, “anar-se’n; morir”.
El mot difunt prové del llatí defunctus participi del verb defungor que vol dir “pagar un deute, acomplir”.
La certificació de la defunció d’una persona es diu òbit, del llatí obitus,-us derivat del verb obire “traspassar, morir”. Els nostres diaris i revistes locals acostumen a tenir una secció d’obituaris, ja que un obituari és el registre de defuncions a partir del llatí obituarius, obitarius.
Els romans primer incineraven (in “en” i cinis, cineris “cendra”) els cadàvers, però a a final de l’Imperi sobretot els inhumaven. Inhumar deriva de la preposició llatina in “cap a dins” i humus “terra”. En sentit contrari, parlaríem d’exhumar un cadàver, és a dir, desenterrar-lo. L’enterramorts és la persona que té per ofici enterrar morts i prové de “enterrar” (del llatí terra) i mort (del llatí mortuus, participi de mori, ‘morir’). El mot enterrament també prové del llatí terra “terra” així com sepeli del llatí sepelire “enterrar”.
Exèquies prové del llatí exsequiae derivat d’exsequor en el sentit de seguir un enterrament.
Els funerals, en època romana, consistien en un seguici fúnebre en què una comitiva acompanyava les despulles fins al cementiri. Funus, -eris volia dir “seguici fúnebre, cerimònia mortuòria”. Avui emprem el mot funerals per referir-nos al conjunt de ritus que tenen lloc amb motiu de la mort d’una persona.
L’esquela “carta breu” o imprès en què es comunica la mort d’algú és a partir del castellà esquela una vulgarització del llatí scheda “full, pàgina”.
Els creients catòlics s’acomiaden del difunt amb una missa a la qual assisteixen familiars i coneguts. Missa significa, de fet, “comiat” i deriva del verb mitto “enviar”. Els romans l’utilitzaven, al final de la sessió, per acomiadar els participants d’una reunió o oients d’un tribunal. El capellà al final de la missa en llatí deia: Ite, missa est “Aneu-vos-en, és el comiat”.
Columbari conjunt de nínxols on col·locaven les urnes cineràries, relacionat amb columba i columbarium colomer.
Ossari prové del mot ossarium lloc per als ossos.
Una vegada enterrat el cadàver, es tancava la tomba amb una làpida, en la qual es gravava un epitafi. Làpida deriva del mot llatí lapis, -idis que significa “pedra”.
En les làpides i en les esqueles encara avui apareix una sigla llatina: RIP abreviatura de Requiescat in pace “que descansi en pau”.
En les làpides de persones creients, de vegades hi ha la imatge de Jesús crucificat amb la sigla INRI, inicials de la inscripció llatina Iessus Nazarenus Rex Iudaeorum que vol dir Jesús Natzarè, rei dels jueus, posada per ordre de Pilat al capdamunt de la creu de Jesús.
Relacionades amb la mort també hi ha unes quantes expressions llatines que encara s’usen i són prescrites per les PAU de llatí:
in articulo mortis “en el moment de la mort”
consumatum est “s’ha acabat”
post mortem “després de la mort”
in memoriam “en memòria d’una persona morta”
rigor mortis “rigidesa de la mort, cadàver”
corpore insepulto “amb el cos no enterrat” (quan se celebra el funeral amb el cos del difunt present)
requiem del llatí requies “repòs” és la pregària o missa de difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine “Doneu-los, Senyor, el repòs etern”.
Tot i que sovint associem, influïts pel cristinianisme, les festes de difunts a pena i por, això no era així antigament. Els romans davant la mort d’un individu donaven grans mostres de dolor, però passats vuit dies, després d’una cerimònia de purificació religiosa, feien un àpat funerari en què se suposava que el mort n’era l’amfitrió i en el decurs del qual no hi faltava el menjar, el vi, els balls i les cançons. Al cap d’un any, se celebrava la festa de l’aniversari amb menjar i xerinola i es dipositaven damunt de la tomba flors, menges i beguda. Les Feràlies i les Lemúries eren festes romanes en honor dels difunts.
Els romans creien que els morts desitjaven tornar a casa seva i, fins i tot, tornar a habitar el món dels vius. Els ploraven de forma histriònica, sempre se’n parla bé (recordeu l’expressió llatina De mortuis nihil nisi bonum ” Dels morts, res que no sigui bo”) i es procura enterrar-los i vigilar amb caps de medusa que les tombes no siguin violades, es fan rituals ja que podrien deambular, tot perseguint i turmentant els vius. Els romans, que eren molt supersticiosos i creien en fantasmes, homes-llops, bruixes i vampirs, utilitzaven amulets, sortilegis, etc. per tal de no ser perjudicats pels morts.
D’antuvi, els enterraments es feien durant la nit; però, després, per influència de les famílies benestants, van esdevenir cerimònies de gran fastuositat i pompa. El ritual romà era molt semblant al grec: es rentava el cadàver, es perfumava amb bàlsam perquè no fes pudor i es vestia amb les millors robes, se li posava una moneda sota la llengua perquè pogués pagar el barquer Caront i s’exposava a l’atri de la casa on els familiars i amics li retien l’últim adéu. Envoltaven el fèretre de canelobres i feien ofrenes de flors. La seva mort era anunciada per un pregoner, així com també el dia i l’hora de les exèquies. Aquí teniu el pregoner que anuncia el funeral de Juli Cèsar a la sèrie Roma:
“Quan han retirat el cadàver de casa, és portat cap al fòrum amb la resta de guarniments, al capdavant de la tribuna…
Hi ha tots els assistents al voltant, si el difunt deixa un fill major d’edat i hi és present, aquest, i, si no, algun dels altres membres de la família, puja a la tribuna i hi parla de les virtuts del finat i de les gestes realitzades en vida… Després d’aquest acte enterren el cadàver i, tant bon punt han fet els ritus habituals, posen una estàtua del difunt en el lloc més visible de la casa, en una fornícula de fusta. L’escultura és una màscara que excel·leix pel seu treball; en la plàstica i el color té una gran semblança amb el difunt..”
POLIBI 6, 53
En processó (pompa) anaven al cementiri, situat a banda i a banda de les vies d’accés a la ciutat. Encapçalaven la processó els músics i les ploraneres, així com personatges amb màscares dels avantpassats morts. Arran de la tomba, després d’obrir-li i tancar-li els ulls i de fer-li l’últim petó, es feia la incineració. Damunt de la pira, posaven el cadàver amb el taüt. Els familiars i els amics hi tiraven els objectes preferits del finat; encenien la pira, guarnida amb flors i flascons de perfum. A les ciutats grans, hi havia forns crematoris. Quan les flames s’extingien, apagaven les brases amb vi i mel, untaven amb ungüents perfumats els ossos calcinats i els dipositaven amb les cendres en urnes funeràries que podien ser de plom, de vidre, de plata, de terrissa, etc que es col·locaven en els columbaris, criptes excavades a la roca o d’obra amb petits nínxols en forma de nius de colom (l’ocell que simbolitza la pau).
Imatge de Sebastià Giralt a Flickr, mural Chiron
A partir del segle II, es va generalitzar la inhumació dels cadàvers, tot i que sempre van conviure les dues pràctiques, i aleshores es va estendre l’ús de les caixes de fusta o de pedra, els sarcòfags esculpits amb referències simbòliques a la mort, després es va posar de moda la decoració amb solcs ondulats, anomenats strigiles, són els sarcòfags estrigilats.
Les tombes més luxoses eren els mausoleus, en forma de temple, de torre o de casa. Les més modestes eren les fosses comunes, les individuals i els columbaris. Damunt de les tombes individuals, hi podia haver diferents monuments funeraris:
una estela o pedra amb el nom del difunt
un pedestal amb dedicació
una ara amb l’urna funerària dintre
una cupa de pedra en forma de bagul o bé feta amb teules. Les tombes de tegula i imbrex eren la versió pobra del sarcòfag.
A les tombes s’hi acostumaven a escriure epitafis. Moltes de les inscripcions funeràries dels romans començaven amb una invocació funerària als déus Manes o esperits dels avantpassats de la família per tal que no sortissin de les tombes i no causessin infortunis en l’economia familiar, ni en la salut dels supervivents: D.M.S., és a dir, Dis Manibus Sacrum “consagrat als déus Manes”; no acostumaven a posar el dia del traspàs del difunt, però sovint hi trobem l’edat del finat, fins i tot, els mesos i els dies. També hi figura el familiar que encarrega la làpida i informacions sobre la identitat del difunt (la seva condició social, els càrrecs públics, la professió…). Mai no hi trobem els desitjos del difunt, fet que demostra la poca fe en una vida futura. Generalment, hi ha H.S.E. (Hic situs est) “És en aquest lloc” o bé S.T.T.L. (Sit tibi terra levis) “Que la terra et sigui lleu”. En moltes làpides sepulcrals romanes, sobretot cristianes, també hi ha R. I. P. (Requiescat in pace) “En pau, descansi”. Tothom volia tenir un sepeli digne i ja hi havia associacions que recollien un fons comú a partir de petites cotitzacions mensuals per fer front a les despeses de l’enterrament i del funeral de cada associat.
Els romans, quan van conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La seva festa principal era el Samain, que vol dir “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc el darrer dia d’octubre al primer de novembre, que era per a ells el primer de l’any. La festa, la més alegre de l’any, consistia en una assemblea en què es discutien problemes polítics, econòmics i religiosos i feien un àpat abundós amb força vi. Aquest dia vagaregen les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes. La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És l’origen del Halloween (que significa “vigília del Dia de Tots Sants”) i de la tradició de les carbasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que les posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.
L’Església cristiana, declarada religió oficial de l’Imperi romà per l’emperador Constantí el 313, que s’oposava a aquests costums romans i celtes imposa una festa cristiana i l’any 607 s’estableix la Festa de Tots Sants el primer dia de novembre i uns cents anys després, comença a celebrar-se la Commemoració dels Fidels Difunts el dia 2 de novembre. Ara bé, la gent passà de pregar pel difunt a pregar-li a ell, tot conservant la concepció animista ancestral i tot una colla de costums.
És curiós que molts pobles dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres, hagin celebrat des de temps remots i en diferents cultures i civilitzacions, els primers dies de novembre, una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. És tardor i és temps de transició entre l’estiu i l’hivern, temps en què canvien, fins i tot avui, els nostres hàbits i retornem a la vida quotidiana: comencem les classes, les activitats culturals i socials, hi ha una nova programació a la televisió i a la ràdio, nova cartellera, estrenes teatrals, etc.
Tots Sants determina l’inici del cicle de la terra: després de l’abundor i de les collites de l’estiu, s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres… la mort aparent de la natura és evident (val a recordar el mite del rapte de Prosèrpina); però també és el moment de la sembra i , a la primavera, tot tornarà a la vida. També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent! Encara avui perviuen costums relacionats amb el foc i les ànimes (encendre espelmes, carbasses de Halloween amb llum dintre, processons d’infants amb fanalets…) i amb els antics àpats funeraris: un dels costums més característics és la Castanyada, celebració a la vora del foc amb castanyes torrades, panellets i fruita confitada. En aquesta època de l’any, el rebost és ple de conserves, confitures, elaborades amb la fruita recollida a l’estiu; també ja s’han arreplegat les ametlles… Els romans celebraven les festes en honor de Pomona, la deessa dels arbres fruiters. Avui hi ha festa a les cases i a les discoteques, uns celebren la Castanyada, altres Halloween. Tots celebren la festa ancestral dels morts, però la majoria no ho saben.
Els cementiris cristians són guarnits de flors, visitats i arranjats. Ja ho diu la dita popular: La mort és llei de vida (ja ho va dir Sèneca: Omnia mors posit. Lex est, non poena, perire). Nosaltres l’amaguem i, per això ens aterra; però en la concepció cíclica del temps, la mort era per als antics un fet absolutament normal.
Quan tenim por a ser de nit en un cementiri, no creiem potser que l’ànima del mort es troba al costat de la seva tomba? Per què encara es porten flors als cementiris? Per què es parla als morts vora la tomba? Per què se celebra la Castanyada de forma festiva? Per què és costum menjar panellets i castanyes? Per què es demanen dolços per Halloween: trick or treat “broma o tracte”…? Potser encara creiem que els avantpassats ens visiten?
A veure com ens queda la nostra exposició sobre el món funerari romà i com traduïm Els textos per a Halloween que ens proposa en Fernando Lillo Redonet. Les històries de l’home-llop i la de la casa encantada també les podeu llegir en el seu llibre El aprendiz de brujo y otros cuentos de Grecia y Roma, editorial Merial 2007.
Bona Castanyada! i recordeu el que va dir Ciceró: Vita enim mortuorum in memoria est posita uiuorum (“La vida dels morts és en els records dels vius”).
Wertherés una pel·lícula de Pilar Miró (1989), basada en la novel·la homònima de Goethe. Eusebio Poncela interpreta el paper d’un professor de grec en un col·legi selecte del nord d’Espanya. Heu vist la pel·lícula? bla, bla, bla…
Si no vàreu veure abans dels jocs olímpics d’Atenes, el 2004, el primer Living History de la televisió, dirigit per Isabel Raventós i Sergi Schaaff, sobre els antics Jocs Olímpics, ara podeu visionar un resum dels tretze capítols de Campeones de Olimpia i traslladar-vos al segle IV aC a Olímpia amb trenta atletes professionals de França, Alemanya, Itàlia, Grècia i Espanya. Els atletes espanyols que hi participaran foren: Jaime Peñas Bermejo, Ion Gutiérrez Terradillos, Jordi Mayoral Rodríguez, Waldo Moreno Lara, Antonio Ledesma Santana, entrenats per José Luis Martínez i Francisco Barcia, i assessorats per l’historiador Conrado Durántez.
Hem estudiat els jocs a l’antiguitat (l’alumne Cristian Dedeu ens ho va resumir en un vídeo), en Sebastià Giralt ens ajuda a recordar-ho, així com el nostre llibre de Grec 1 i 2 de l’ed. Teide, a més aquest any s’han celebrat els jocs olímpics de Beijing i ens han regalat diversos documentals a TDP sobre la boxa, l’ hípica a Olímpia i l’atletisme; per tant tenim suficient informació per, després de veure els tretze capítols resumits en 10, comentar què us ha semblat el Living History de Campeones de Olimpia:
A llatí, llegim l’Eneida de Virgili o bé la seva adaptació en A la recerca d’una pàtria, de Penelope Lively, Vicens Vives, 2006.
Sabem que l’Eneida és un poema èpic del romà Virgili (70 aC- 19 aC). L’Eneida, en dotze cants i quasi deu mil versos, narra els avatars mítics de l’establiment d’Eneas a Itàlia. Amb aquest encàrrec imperial, Virgili es proposava explicar els orígens llegendaris de Roma i unir la gens Iulia, la família de l’emperador August (qui li va fer l’encàrrec), amb els antics herois troians: August esdevé un descendent d’Eneas i tota la nissaga Iulia ha pres el nom de Iulus, fill d’Eneas. L’Eneida va esdevenir l’epopeia nacional romana i té com a base la destrucció de Troia pels grecs i l’anada del cabdill romà Eneas a Itàlia, on ha de fundar una nova pàtria. S’inspira en la Ilíada i l’Odissea del grec Homer. En la primera part, (des del llibre I al VI) narra la navegació d’Eneas des de Troia fins a Sicília, tot emulant l’Odissea. La segona part (des del llibre VII fins al XII) és una imitació de la Ilíada i explica les lluites amb els aborígens d’Itàlia i la lluita per aconseguir el poder.
En el cant III, Eneas explica a la reina Dido totes les seves aventures des de Troia fins que arriba a Cartago. Dido s’enamora d’ell i Eneas viu un any amb la reina, període explicat en el cant IV, el més romàntic de tots; però Eneas, per decisió divina, ha de continuar el seu viatge i fundar una nova pàtria (la nova Troia), fet que provoca el suïcidi de Dido i la futura rivalitat entre Roma i Cartago (val a recordar les guerres púniques):
Tal és el prec i l’últim desig que amb sang us envio.
Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancors, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
Nulli nocendum: si quis vero laeserit,
multandum simili iure fabella admonet.
Vulpes ad cenam dicitur ciconiam
prior invitasse et illi in patina liquidam
posuisse sorbitionem, quam nullo modo
gustare esuriens potuerit ciconia.
Quae vulpem cum revocasset, intrito cibo
plenam lagonam posuit: huic rostrum inserens
satiatur ipsa et torquet convivam fame.
Quae cum lagonae collum frustra lamberet,
peregrinam sic locutam volucrem accepimus:
«Sua quisque exempla debet aequo animo pati».
FEDRE I 26
Què t’ha semblat aquesta audició de la faula La guineu i la cigonya de Fedre? Nosaltres, a classe, pronunciem així el llatí?
Per als alumnes que tot just comenceu amb el llatí, teniu a continuació la traducció d’Ignasi Mascaró a Faules de Fedre, La Magrana 1995:
La guineu i la cigonya
Aquesta faula adverteix que no hem de perjudicar ningú, però que, si algú fa mal, cal que ho pagui amb la mateixa moneda.
Conten que una guineu va convidar primer a sopar una cigonya, i li va oferir brou damunt una peça llisa de marbre, de tal faiçó que la cigonya afamada no el va poder tastar de cap manera. Quan la cigonya li va tornar la convidada li va oferir menjar capolat dins una ampolla. Mentre l’ocell s’assadollava tot ficant el bec, matà de fam el convidat. I així, mentre llepava debades el coll de l’ampolla, conten que l’au de pas va dir: “Cadascú ha de patir serenament segons l’exemple que ha donat”.
Ara segur que recordeu aquesta faula que ens varen explicar de petits i, fins i tot, potser encara guardeu el conte a casa! Quin valor ens ensenya? Què n’opineu?
D’Isop a l’actualitat, la faula de la guineu i la cigonya ha tingut una llarga pervivència: en són un exemple, El renard i la cigonya, de La Fontaine:
La prestigiosa fotògrafa Annie Leibovitz acaba de presentar la seva darrera obra, les fotografies del calendari del 2009 que li ha encarregat la coneguda empresa de cafè italiana Lavazza. Contempleu-ne alguna de les fotografies i gaudiu de les recreacions mitològiques del segle XXI amb un rerafons de visions de Roma i amb una tassa de cafè. Què us ve al cap?
Els cinèfils no us perdeu el fragment següent de la pel·lícula de Federico Fellini, Dolce vita(1960), amb Marcello Mastroianni i Anita Ekberg a la Fontana di Trevi a Roma:
A classe de grec de segon de batxillerat, hem traduït un fragment de l’Anàbaside Xenofont en què Cir passa revista a l’exèrcit grec (Grec II, Teide pàg. 38). Ara es tracta d’identificar les imatges (Wikimedia Commons) següents de guerrers amb el nom corresponent i argumentar-ho. Ja sabeu: una imatge val més que mil paraules, però les paraules també són importants!
Universitat de Barcelona (UB): Libertas perfundet omnia luce.
Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED): Omnibus mobilibus mobilior sapientia.
Universitat Autònoma de Madrid (UAM): Quid Ultra Faciam?
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea.
Acadèmia Adams: Labor omnia vincit.
Escola d’Alta Direcció i Administració (EADA): Qui habet aures audiendi audiat.
Societat d’estudis llatins (SElat): Post nubila clarior.
Institut Sèneca: De constantia sapientis.
Ho traduïu? En acabar, en podeu buscar més a internet i em passeu l’enllaç i la traducció. Ben aviat, ja sereu vosaltres a la Universitat, per tant, cal entendre els seus lemes escrits en llatí. Per què en llatí? Són encara actuals? bla, bla, bla
