CANÇÓ DE GOSPEL: AMAZING GRACE

 

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ZJg5Op5W7yw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

Amazing Grace és una de les cançons més populars de gospel, és un gran himne cristià. Va ser escrita per l’anglès John Newton i va aparèixer per primer cop en el Newton’s Olney Hymns, el 1779. A Olney, John Newton, que en aquell aleshores era capellà, va conèixer el poeta William Cowper. La seva amistat va motivar a John Newton a escriure cançons. Va compondre Amazing Grace als volts del Nadal de 1772. Les lletres estan basades en el canvi de vida que va fer després d’adonar-se’n de l’error que cometia guanyant-se la vida de l’esclavitud.

 

LA LLETRA

La temàtica de la cançó Amazing Grace és totalment religiosa. En ella s’agraeix la presència de la Gràcia divina, que és considerada com la solució a les pors humanes i la salvació de la mort.

 

AMAZING GRACE

Amazing Grace, how sweet the sound, That saved a wretch like me. I once was lost but now am found, Was blind, but now I see.T’was Grace that taught my heart to fear. And Grace, my fears relieved. How precious did that Grace appear The hour I first believed.Through many dangers, toils and snares I have already come; ‘Tis Grace that brought me safe thus far and Grace will lead me home. When we’ve been here ten thousand years Bright shining as the sun. We’ve no less days to sing God’s praise Than when we’ve first begun.

Meravellosa Gràcia, com n’era de dolç el so que va salvar el desagraït de mi! Vaig estar perdut però ara m’he trobat, estava cec, però ara hi veig.Va ser la Gràcia que va ensenyar el meu cor atemorir-se. I va ser la Gràcia, la que va esmorteir les meves pors. Com de preciosa va aparèixer la Gràcia L’hora que vaig creure per primera vegada.Per molts perills, esforços i responsabilitats He hagut de passar; Va ser la Gràcia que em va portar salvada fins ara I serà la Gràcia que em guiarà fins a casa. Quan hàgim estat aquí deu mil anys Il•luminant tan brillantment com el sol. No tenim prous dies per cantar les alabances de Déu Com quan vam començar per primer cop.

 

ANÀLISI MUSICAL

Aquesta partitura de la popular cançó està arrengada per Jeff Guillen. Està escrita per tres veus: una solista -pot ser una soprano o una mezzosoprano-, una o dues contralts i dos barítons, i per un piano d’acompanyament. La solista interpreta la melodia principal i les altres dues veus la recolzen. Pel que fa al compàs, és compost , és de 12/8 i el ritme és de 76 pulsacions per minut, per tant, la cançó és pausada i clara. La tonalitat és de Sol Major en tota la cançó, menys en l’última estrofa, que és de La b Major.

En la primera estrofa de la cançó, és a dir, en els tres primers compassos de la partitura, únicament la solista canta la lletra de la cançó, mentre que les altres dues veus l’acompanyen amb “ooh”. Aquesta estrofa és a capella, és a dir, no hi ha piano d’acompanyament. Pel que fa a les notes de la melodia principal, van del re3 al re4. La majoria de figures són blanques amb punt, negres amb punt, corxeres i tresets, la majoria de vegades units per lligadures. També apareixen els respectius silencis. Pel que fa a les veus restants, només apareixen rodones amb punt gairebé sempre amb la mateixa nota: do i re en la soprano, i sol (el 4rt i 3r), re i fa en el baríton, a mode de pedal.

En les dues estrofes següents, la melodia canvia una mica a la de la primera estrofa, però entre elles són idèntiques, l’únic que canvia és la lletra. Per això és col•loca el signe da capo per no haver d’escriure dos cops els mateixos pentagrames. Pel que fa a les veus acompanyants de dona i al baríton, segueixen la mateixa melodia, però a distància de tercera o quarta inferior. D’això se’n diu homofonia. Quant a les figures, són les mateixes que en la primera estrofa però amb alguna variació. L’acompanyament musical, a càrrec del piano, ha entrat també en la segona estrofa i seguirà fins al final de la cançó. En la seva melodia apareixen notes més curtes de durada: corxeres, silencis de corxera, tresets, negres i negres amb punt.

En l’última estrofa, les veus femenines –la soprano i les contralts- canten una mateixa nova melodia no gaire diferent de les anteriors, amb les mateixes figures i notes que van del re3 al mi4. Tot i així es troba alguna petita variació entre elles. En canvi, el baríton té moltes més pauses, hi ha compassos sencers en que no canta.

En resum, l’estructura de la cançó es podria definir així: A-B-B-C.

Pel que fa als acords, n’apareixen de tots els tipus. En les tres primeres estrofes hi ha algun acord sostingut, en canvi, en l’última, la majoria són bemolls -a causa de les tonalitats-. Són acords, en algun casos sostinguts o bemolls, de setena -setena majors i setena menors-, acords de novena, acords de sisena i de quarta disminuïda.