L’APORTACIÓ AFRICANA ALS CANTS CRISTIANS: NOVA INTERPRETACIÓ DELS ESPIRITUALS

La integració del Cristianisme entre l’esclavitud va ser tal que els amos de les plantacions poques vegades construïen esglésies separades pels seus esclaus, però sí que existien seccions segregades -n’hi havia de reticents a aquesta decisió-. Més endavant, a causa d’aquesta participació al culte de la religió, alguns predicadors negres van adquirir gran fama, fins i tot, en les comunitats blanques.

Els esclaus dels camps tenien moltes ocasions per inventar noves cançons i idear noves melodies. Sembla ser que gran part dels espirituals van ser creats d’aquesta manera i cantats amb inflexions, síl·labes extenses i quarts de to, cosa que ha meravellat als especialistes, però també ha estat motiu de desesperació dels pocs que han intentat anotar-los.

L’actriu anglesa, Fanny Kemble, esposa d’un propietari d’esclaus, va definir el 1823 els espirituals, en el seu diari, amb les paraules següents:

“com canten tos a l’uníson, sense haver assajat o cantat

mai, segons sembla, per separat […] la congregació

sencera elevava les seves veus en un himne, de les quals,

les primeres notes gemegoses, cantades a l’uníson,

 em van commocionar”[1].

[1] BOLCOM, William i altres: Gospel, blues i jazz (1990), p.19.