APORTACIÓ DEL BLUES

Del blues en va agafar com a element de màxima importància, l’estructura harmònica de la cançó de quatre versos. En canvi, de la seva melodia, els instrumentistes n’ignoren les blue notes i s’aproximen a una mena d’improvisació creant solos. Un altre element que agafen del blues, igual d’important, és la forma d’interpretació: l’arrogància, les ganes d’impressionar, la gesticulació sexual i la gran passió amb què canten. La força dels bluesmen s’entreveu també en els intèrprets de rock and roll més desenfadats. Encara que aquests dos estils musicals tenien diferents funcions: cantar el sofriment i expressar la rebel·lió dels adolescents, tenien una cosa en comú: les ganes de canvi.  Elvis Presley n’era un gran exemple: un jove arrogant, guapo, sensual i d’extracció social humil va aconseguir l’èxit a través del rock and roll.

Un dels primers cantants negres de rock and roll, Chuck Berry, va ser d’una gran influència. Berry no només va compondre cançons com Route 66, Johnny B. Goode, Memphis Tennesse, Roll Over Beethoven sinó que va aportar un nou estil i força a la guitarra rock and roll molt influenciats en el blues, tan melòdicament com rítmicament. Feia solos utilitzant l’escala de blues i tocant notes dobles amb un timbre “brut”, és a dir, tocant-les lleugerament baixes de to, i repetint riffs curts. Pel que fa al acompanyament rítmic de la guitarra, la influència de Chuck Berry ha arribat fins als nostres dies. Va crear un constant i poderós estil boogie de piano mitjançant esquemes d’acords de gran impacte en les cordes greus de la guitarra.

Exemple de l’estil pianístic de la guitarra per l’acord Do[1]

Un altre exemple de la influència del blues en el rock and roll és l’ús dels saxòfons. El costum de tocar aquests instruments venia de la formació del city blues. Bill Haley l’utilitzava normalment per tocar riffs sincopats d’acompanyament del cantant.

A See You Later Alligator, una altra popular cançó del Bill Haley, un saxòfon toca un riff senzill després de cada frase del cantant. Aquesta idea d’una frase cantada seguida d’una frase instrumental és una versió de l’esquema de “crida i resposta”  que trobem en els cants de treball i en el blues -com també en els espiritual-.

[1] Cripps, Colin (1999-2001), p.40. Op.cit.