Estil de Nova Orleans

ESTIL DE NOVA ORLEANS

 

A partir de l’any 1865, en què el president Lincoln aboleix l’esclavitud, molts dels esclaus alliberats adquireixen instruments de vent en subhastes populars. Amb poc temps, aprenen a tocar-los amb una tècnica pròpia i molt característica, intentant imitar la seva forma de cantar. Després, cap al 1890, ja van organitzar les seves pròpies bandes i conjunts, que tocaven als barris baixos i més pobres de Nova Orleans. La música de jazz s’estén com una música de ball i d’entreteniment. En aquest context i època apareix el ragtime[1], composició per a piano molt sincopada que va esdevenir el símbol del nou estil musical. Encara no es parlava de jazz, sinó de ragtime music.

 

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/7cFkae0j_Ns" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Ragtime.
Scott Joplin – The Entertainer		 La cançó ragtime més popular

 

A mesura que van anar passant els anys, aproximadament pels volts de la primera dècada del segle XX, el jazz es va estendre com a música de ball i entreteniment. I no només es trobava en el centre urbà de Nova Orleans, sinó en molts llocs diferents: en els vaixells fluvials del Mississippi, en les plantacions, en els minstrels[2] en les cases de prostitutes -encara que molts dels músics de jazz no eren conscients de l’existència de Storyville[3] i que, molt sovint, només hi actuaven pianistes, la seva atmosfera va influir en molts d’ells, com ara Louis Armstrong- i més endavant en tota mena de celebracions.

 

Minstrels.
BLACK & WHITE MINSTRELS		 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/3zj6o_DZfSw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

Louis Armstrong.
What a Wonderful World		 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vnRqYMTpXHc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

Cada local disposava d’una orquestra o només d’un pianista. Una de les característiques principals de l’estil de Nova Orleans era la formació de sis o nou músics. En la secció rítmica es trobaven el piano, el banjo o guitarra, la tuba -i més endavant, el contrabaix- i la bateria. En la secció melòdica, la trompeta, el clarinet i el trombó. La improvisació rítmica és l’altre característica. Mentre la trompeta interpretava la melodia principal, el clarinet exercia un contrapunt improvisat en tessitura aguda i el trombó en tessitura greu, amb freqüents glissandos[4]. La bateria encara produïa els accents rítmics en els temps forts del compàs.

 

La Eagle Jazz Band de Nova Orleans, el 1916[5].

 

En aquell temps, també existien activitats jazzístiques a Nova York, Kansas City i a la costa Oest però, com que l’evolució del jazz de la ciutat de Nova Orleans sempre ha estat la més entenedora s’agafa la ciutat portuària com a mare, encara que no s’ha pogut demostrar mai de manera exacta que el jazz de les altres localitats derivi d’ella. El que està comprovat és que la majoria de músics més famosos són originaris d’allà, o dels seus voltants, i que més endavant emigraven a altres ciutats.

 

De fet, el primer estil i mètode d’improvisació col·lectiva coherent del jazz del qual se’n sap quelcom segur i verídic està relacionat amb la ciutat de Nova Orleans, durant la primera dècada del segle vint. Anys enrere, les orquestres no s’atrevien amb el jazz perquè no eren capaces d’improvisar en col·lectiu. Només es trobaven solistes de jazz -com Buddy Bolden- i esbossos de combos[6]. Així doncs, el jazz orquestral va néixer a Nova Orleans. Un exemple d’aquesta realitat és la famosa Original Dixieland Jazz Band, fundada per Fletcher Henderson[7] el 1917, les gravacions de la qual van ser les primeres oficials de jazz. Aquesta banda ja dominava l’harmonia elemental i, per això, els instruments de vent van aconseguir importància. L’heterofonia a l’atzar es va convertir en contrapunt[8]. Per altra banda, també trobem altres agrupacions orquestrals com la Casa Loma Orchestra, molt famosa entre els universitaris que buscaven un estil de vida nou i emprenedor.

 

Original Dixieland Jazz Band.
Livery Stable Blues		 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/F3mutvRSqnI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

En els seus inicis, el jazz havia utilitzat materials familiars per expressar sentiments comuns que unien a intèrprets i públic. En el repertori de la ODJB es troben alguns d’aquests materials que van ser la base del jazz: cançons de vodevil, himnes, rags i blues. Però, poc després, es va convertir en un vehicle d’actituds més individuals. Alguns grups posteriors a l’ODJB, com la Creole Jazz Band i la New Orleans Rhythm Kings, van atrevir-se a excloure aquestes cançons populars i reemplaçar-les per cançons seves.

 

 

[1] Imatge extreta de la Wikipedia.

[2] El ragtime és un gènere musical americà que va gaudir d’una gran popularitat entre el 1897 i el 1918. Va començar com una música popular de dansa i, més endavant, es va començar a publicar com a peces de piano. Com que era una modificació de la popular marxa, normalment era escrit en 2/4 o 4/4 compassos però es caracteritzava per l’efecte produït pel contrast d’una línia melòdica sincopada amb una línia de baix de ritme simple. Scoot Joplin, el compositor i pianista per excel·lència del ragtime, va anomenar aquest efecte com a “extraordinari i intoxicador”. També va utilitzar el terme swing en descriure com tocar-lo. Cal tenir en compte que el ragtime no és una forma antiga del jazz ja que pels voltants del 1920 va desembocar directament en la cançó popular. Tot i així, va ser una gran influència per l’aparició i el desenvolupament del jazz.

[3] Els minstrels eren un entreteniment americà que consistia en sàtires còmiques, actes de varietats, de balls i música interpretats per gent blanca amb el rostre pintat de negre. Era una clara burla sobre la societat afroamericana.

[4]Storyville era el districte dedicat a la prostitució de la portuària ciutat de Nova Orleans, Louisiana, des del 1897 fins el 1917. Els ciutadans també es referien a aquesta àrea com a The District, “El Districte”.

[5] Un glissando és el terme italià que correspon a lliscament d’un to a un altre en català.

[6] Cripps, Colin (1999-2001), p.22. Op.cit.

[7] Un combo és una assemblea musical de dos o més músics que interpreten música instrumental o vocal. Cada estil musical ha desenvolupat diferents normes pel tamany i la composició de l’assamblea. S’acostuma a parlar de combo en el món de la música clàssica, del jazz i en el rock orquestral.[8] Fletcher Hamilton Henderson, Jr. (18 de desembre, 1897 – 28 de desembre, 1952) va ser un pianista, líder de banda, arranjador i compositor americà molt important en el desenvolupament del jazz de big bands i de la música swing. Sovint era conegut com a “Smack” Henderson.

[9] El contrapunt es refereix a una part de la teoria musical que estudia la tècnica que s’utilitza per compondre música polifònica per mitjà de l’enllaç de dos o més melodies -també veus o melodies- independents que s’escolten simultàniament.