ELS INICIS

Amb tota aquesta força en el món del jazz, els músics van començar a tocar de diferent manera entre ells: diferent èmfasi en l’elaboració del contrapunt[1], importància d’algunes línies més que d’altres, diversos acompanyaments -només de vents, només de ritmes, o de les dues seccions-. En conclusió, el jazz es va convertir en una disciplina d’autodescobriment.

Malauradament -segons com es miri- , aquesta part més creativa, estava en procés de convertir-se en un art de minories, fins i tot abans que els mateixos músics comencessin a pensar en ell com a tal. No va haver de passar gaire temps perquè les big bands sorgissin o, millor dit, guanyessin una popularitat descomunal. De fet, ja existien abans. A Nova Orleans, per exemple, gaudien d’una gran popularitat ja que per poder combatre la misèria, els seus habitants aprofitaven qualsevol excusa per festejar amb la seva música. Estava sorgint el swing, una manera més compositiva i orquestral, en un principi, d’entendre el jazz.

Així doncs, el swing es va fer conèixer a principis dels 30 i va ser consolidat com a estil distintiu cap a mitjans de la mateixa dècada. Les pressions comercials, més que les prerrogatives artístiques, van ser el que va impulsar a molts dels músics del primer jazz, com per exemple Louis Armstrong,  a adoptar l’estil de les big bands. Era necessari aconseguir més públic, per salvar les butxaques. L’any 1935, però, els EUA ja havien sortit de la crisi de la Depressió i també va ser gràcies això que la gent s’entusiasmava pel swing.