ESTIL DE CHICAGO

Però, poc després, a causa de l’inici de la Primera Guerra Mundial, molts músics de jazz dels estats del sud van emigrar cap al nord en busca de feina. Tot i que l’esclavitud ja estava abolida, la comunitat negra es va veure obligada a viure en determinats barris separats dels altres barris dels blancs: el South Side a Chicago i Harlem a Nova York.

Als locals de la ciutat de Chicago s’escoltava el veritable estil de Nova Orleans, ja que hi actuaven els millors representants, entre els quals sobresortien King Oliver i la Creole Jazz Band, Louis Armstrong i els Hot Five, que més tard es van convertir en Hot Seven, i Jelly Roll Morton i els Red Hot Peppers. Juntament amb la beguda, el jazz va ser el protagonista en els locals nocturns de Chicago durant els anys de la llei seca. Va ser aleshores quan aquesta música es va començar a anomenar amb el nom de jazz. També va ser l’època en què van començar a sortir al mercat els primers race records, que van ajudar a difondre el jazz i el blues per tot el territori nord-americà. Era l’edat d’or del jazz, i l’estil de Chicago es va desenvolupar gràcies a aquesta gran motivació. Les bandes eren la majoria de deu músics. La secció rítmica estava formada per un piano, un banjo o guitarra, un contrabaix i una bateria, mentre que la secció melòdica estava formada per una trompeta, clarinet, trombó i ,per primer cop, saxofon. La improvisació era individual. A diferència de l’estil de Nova Orleans, els solistes predominaven per damunt del conjunt -les diverses línies melòdiques acostumaven a ser paral·leles- i la pulsació rítmica es marcava en els temps febles.