L’ESTIL MUSICAL DEL GOSPEL
Amb la incorporació d’instruments en els grups gospel, l’estructura de les cançons es va fer més homogènia; es va reduir el contingut i es va recórrer especialment a la “crida-resposta”. En general, eren més simples, però amb final obert, de manera que les veus poguessin ser intercanviades o les línies de solos i cors poguessin alternar-se amb relativa llibertat.
La tècnica de cant utilitzada pels cantants de gospel és i era molt variada. Així i tot, cada engruna de veu és necessària, ja que, “tot el que respira ha d’elevar el Senyor”[1]. En la música gospel dels anys cinquanta el més normal era cantar a ple pulmó, molt sovint amb aguts tocs de soprano contrarestats amb l’acompanyament vocal cantat rítmicament. Molts cantants usaven un estil artificialment aspre o extremadament gutural, sobretot els predicadors i evangelistes de carrer, mentre que, amb freqüència les cantants pujaven vertiginosament a un crit agut utilitzant una considerable varietat vocal. El contrapunt vocal i l’ús de tècniques antifonals de veu principal i cor eren universals. Amb els anys, la tècnica vocal es va fer més complexa i elaborada; va aparèixer una extensa ornamentació de síl·labes. Grups com Sensational Nightingales, los Kings of Harmony, las Famous Davis sisters o los Soul stirrers.