L’AFEBLIMENT DEL ROCK AND ROLL: EL POP

La proliferació d’artistes i el seu èxit entre el públic juvenil va propiciar que la gran indústria de l’entreteniment penetrés en els nous ritmes amb l’objectiu  d’un benefici ràpid i quantitatiu. Les seves intencions, però, no eren potenciar el costat rebel de la nova música, sinó tot el contrari. Necessitaven ídols juvenils perfectament modelables, que no cantessin al sexe sinó a l’amor, i que retratessin un estil de vida idíl·lic en què els únics problemes amb que es podia trobar l’adolescent es basaven en el fet de que la novia l’abandonés per un altre. La desaparició de molts ídols -abans de Cochran o Holly, el 1955, morí James Dean- que exemplificaven el caràcter contestatari del rock and roll, i el procés de domesticació del rock and roll per part de la indústria van generar una sèrie d’artistes molt diferents als seus predecessors. Van néixer així breus però exitossos ídols prefabricats juvenils -tots blancs, naturalment- que en alguns casos en van regalar grans cançons -Ricky Nelson, The Everly Brothers- però que en la seva majoria eren mel·líflues aus de pas -Pat Boone, Frankie Avalon, Paul Anka-. Es pot considerar que neix el concepte pop. Així doncs, el rock and roll va quedar ferit de mort a causa dels constants atacs de les capes socials més reaccionàries. Però no va arribar a desaparèixer, simplement es va transmutar en estils més assimilables, a l’espera de que la joventut dels Estats Units tornés a necessitar-lo per expressar els seus desitjos més íntims.