LA SONORITAT ESPECIAL DEL BLUES: EL XOC ENTRE HARMONIA I MELODIA
Pel que fa a la seva composició, la sonoritat dramàtica que el caracteritza ve donada pel xoc que es produeix entre l’harmonia[1] i la melodia[2]. En primer terme, el blues es toca en escala major -només ocasionalment en escala menor-. Mentre que els acords[3] d’acompanyament del blues sempre són majors, la melodia està marcada per l’ús de terceres, quintes i sèptimes disminuïdes[4] de l’escala major corresponent. Aquestes notes són les blue notes, citades anteriorment, que s’inclinen cap a una sonoritat menor i és per això que xoquen amb la sonoritat major dels acords d’acompanyament. Per tant, l’harmonia -que serien els acords- es basa en la tonalitat major, mentre que la melodia es basa en la tonalitat menor. De fet, la melodia segueix els passos de l’escala pentatònica menor, escala que manté els mateixos intervals[5] que la pentatònica major però amb la diferència que l’ interval de tercera és menor.
Un exemple clar del xoc, de l’ambigüitat que es forma entre el mode major i menor, era i és la manera de tocar d’alguns pianistes de blues, conegut com boogie-woogie.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/XGAax-4wH0g" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
La tercera nota de l’acord, la dominant, es tocava en mode major o menor. El mode major es tocava a la mà dreta i, seguidament, el menor, a l’esquerra.
Per acabar-ho d’entendre, entrarem més profundament en la composició de l’harmonia i la melodia. Pel que fa a l’harmonia, en la progressió d’acords del blues trobem els acords tònics, els subdominants i els dominants[6], que es toquen com acords de sèptima dominant[7]. Precisament, la progressió d’aquests acords és el patró del qual se’n desconeix l’origen però que és la base de tota cançó blues i, més endavant, del rock and roll dels anys 50. L’esquema següent especifica l’estructura harmònica del blues:
 |
|
Segon exemple d’estructura del blues[8]
|
[1] L’harmonia és l’estudi de les relacions entre els sons i els acords. És l’estudi de les sonoritats simultànies: és la ciència que ensenya a constituir els acords i l’art que suggereix la manera de combinar-los de la forma més equilibrada, aconseguint així sensacions de relaxació, descans i tensió.
[2] La melodia és la successió coherent de sons i silencis que es desenvolupen en una seqüència lineal i que té una identitat i significat propi dins d’un entorn sonor particular.
[3] Un acord és un grup de tres o més notes tocades simultàniament.
[4] Notes que han estat baixades mig to.
[5] Distància tonal entre dues notes.
[6] Els noms dels acords provenen de la posició, dins l’escala musical, de la seva nota fonamental -per exemple, si l’acord és de Do, la nota fonamental és do. Si l’acord és de re, la nota fonamental és re, i així successivament-.
[7] Els acords de sèptima dominant és formen afegint un interval de 7a menor a la corresponent tríade major.