CHUCK BERRY, LITTLE RICHARD, FATS DOMINO I BO DIDDLEY
Chuck Berry representava el negre coneixedor de la seva condició i capaç d’adaptar-se al món dels blancs en busca de fama i prosperitat econòmica. Els seus incendiaris directes -que van ser famosos a causa del seu característic “pas d’ànec”- i la senzillesa de les seves composicions la van convertir en un fabricant d’himnes –Johnny B. Goode, Roll over Beethoven, Rock and roll music, No particular place to go– capaç de reflectir en les seves lletres els anhels dels teenagers, que embogien amb cançons que proclamaven el poder del rock and roll. L’excitació de la velocitat i, molt especialment, l’actitud rebel i el desig sexual, dues característiques que també es troben en la major part de la trajectòria d’un altre intèrpret de color, anomenat Little Richard, homosexual declarat i responsable de hits tan rotunds com Tutti frutti o Good golly Miss Molly.
| Chuck Berry – Johnny B Goode | [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/AEq62iQo0eU" width="425" height="350" wmode="transparent" /] |
| Little Richard – Tutti Frutti | [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/mlkMc0ZaJmY" width="425" height="350" wmode="transparent" /] |
| Chuck Berrry interpretant el seu famós pas de l’ànec[1]. |  |
Els discs d’aquests dos i també els del pianista Fats Domino, tenien l’etiqueta de Chess Records, una companyia situada a Chicago que, juntament amb Ace Records, de Nova Orleans, va ser clau en la gravació i difusió de nous artistes, seguint l’exemple marcat per la Sun Records de Sam Phillips. Una subcasa del segell Chess, Checker Records, també va patrocinar les gravacions de Bo Diddley, un altre intèrpret de color que la seva forma de tocar i la seva actitud extravagant va destacar en els anys de rock and roll primerenc.
No obstant, molts intèrprets negres van continuar en l’anonimat. Van ser nombrosos els cantants blancs que, sense la capacitat de remodelar els ritmes negres i creant noves cançons com Haley o Presley, van triomfar en les llistes d’èxit copiant cançons d’artistes negres desconeguts i instal·lats en petites companyies discogràfiques. La segregació no estava disposada a desaparèixer tan fàcilment, malgrat la voluntat integradora del rock and roll, i els principals noms que accedien al gran públic eren majoritàriament blancs.
[1] Cripps, Colin (1999-2001), p.44. Op.cit.