INTÈRPRETS I FORMACIONS IMPORTANTS EN EL GOSPEL
Gran part de la creixent popularitat de la cançó gospel es deu a la publicació per la Junta de Publicacions de la Escola Dominical de la Convenció Anabaptista Nacional de la recopilació Gospel Pearls (1921), que inclou més de cent setanta cançons populars de les esglésies negres. El cant jubilee donava pas a les harmonies més complexes dels “quartets”; al voltant de vuitanta grups gravats abans de 1940 utilitzaven aquest nom. La majoria d’aquests quartets vocals dels anys vint i de principis dels trenta cantaven sense acompanyament encara que a vegades amb piano i, més rarament, amb altres instruments. Més endavant, van sortir propostes més experimentals: es mesclava el folk i el jazz amb el gospel.
En el món dels espirituals també hi destacaven els evangelistes anomenats jack-legs, que, sense església, anaven predicant i cantant en els carrers. Molts d’ells eren cecs i vivien de la caritat. Entre els primers evangelistes va destacar Sister Rosetta Tharpe (Arkansas 20 de març 1915-Filadelfia 1973) Nascuda a Arkansas, va créixer a Chicago on es va fer conèixer per les seves actuacions a la Església de Holly Roller de Harlem. La seva guitarra i la seva veu tenien una gran tècnica de blues, i sentia una profunda fe. La seva popularitat va ser tal que durant els anys seixanta va fer una gira per Europa. Swing low, sweet Chariot (Flame PV1001, 1966) va ser l’últim tema que va escriure per demostrar que la seva força no havia disminuït.
Mahalia Jackson
(Nova Orleans, 26 d’octubre 1911- Chicago, 27 de gener 1972) va ser, segurament, la veu més bella del gospel. Va crear el seu propi estil utilitzant la llarga durada dels himnes anabaptistes, la lenta malenconia dels espirituals, les inflexions del blues i l’alegre missatge del gospel. Però, el més popular dels solistes gospel va ser James Cleverand (Chicago 1932). La seva veu va ser comparada amb la de Louis Armstrong i el seu èxit dels anys seixanta al de Fats Domino una dècada abans.
| Mahalia Jackson[1] |  |
| Mahalia Jackson – His Eye Is On The Sparrow | [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/eM_JRAPSwVM" width="425" height="350" wmode="transparent" /] |
Els cors d’església van ser un vincle entre el gospel d’abans i el gospel de després de la guerra. Els més famosos van ser les Roberta Martin Singers, els Argo Singers, els Wings over Jordan, entre d’altres. Després de la Segona Guerra Mundial, l’aparició de petites companyies de gravació va provocar la proliferació de gravacions gospel que competien entre si. Els vestuaris i uniformes tenien tanta importància com les actuacions: els cors de gospel es vestien amb roba d’àngels i amb togues flotants, o amb impecables vestits i corbates florejats; més tard, amb vestits de colors i quadres semblants als zoot suits[2]. Els quartets també desenvolupaven passos de ball que combinaven amb els espasmes i els balls shouting.
 |
| Un soldat americà inspecciona dos homes amb zoot suit a Washington, el 1924[3] |
[1] BOLCOM, W (1990), p.231, Op.cit.
[2] El zoot suit és un tipus d’americana de pantalons de cintura alta i amples, però amb les vores molt cenyides. La jaqueta és molt llarga passa de la cintura i té solapes i ombreres amples. Va ser molt popular en els anys 1930 i 1940 entre els espanyols, italians, africans i filipins americans.