FOREST HILLS-NEWS
New York, agost 2011
Imma Villegas
Vam arribar dilluns a la tarda (hora americana), després d’algunes peripècies en el viatge: a l’avió ens van sacsejar com si ens gronxessin per a dormir, la funcionària d’entrada als EEUU deia que la Visa estava mal feta, i finalment ens vam encaixonar dins d’un taxi nosaltres quatre i tooootes les maletes com si es tractés d’un joc de Tètrics.
I, finalment, ja som a la nostra nova casa de New York! Ha estat un any dur i difícil de passar, nou mesos i un nou part. Sento que estic a les portes d’una nova etapa de la meva vida, davant meu s’obre un món nou i desconegut, però no he de tenir por. A més no estic sola, tinc a les nenes (que sé que em necessitaran més que jo a elles), i el Pep (que se’n va a les sis del dematí i arriba a les nou del vespre). La veritat és que em sento una mica sola, però no vull enfonsar-me i procuro no pensar-hi, vull fer el cor fort i tiraré endavant com sigui mentre la salut m’ho permeti.
Els dos primers dies he estat molt enfeinada posant les coses de la casa a la meva
manera (endreçar, rentar, comprar, cuinar, planxar…). He fet el que m’he vist en cor (fins i tot he trobat una piscina a prop de casa!), però hi ha coses que em superen (la porta de la cuina està reinflada i no es pot obrir ni tancar, no sé fer funcionar una tele amb tot de canals i botons, i per postres l’ordinador s’ha espatllat…). Tot això em fa sentir una mica inútil, però no vull pensar-hi, he de tirar endavant, no puc estar a cada moment demanant ajuda al pare (que arriba tard i atabalat). A més, estic massa cansada per culpa de tantes escales amunt i avall, de la caminada fins al súper, i sobretot del jet-lag que fa que a les cinc ja no pugui dormir més (les onze a Catalunya) i a les nou del vespre se’m tanquen els ulls (les tres de la matinada).
Avui m’he llevat diferent aquest matí (malgrat el soroll del camió de l’escombriaire primer, i de la màquina de tallar gespa més tard, i de les gotes de pluja que xoquen contra la teulada…), sembla que el jet-lag per fi m’ha deixat descansar i això em fa sentir com nova. Així és que he sortit de casa decidida a explorar el nou barri que ens acollirà a partir d’ara: Forest Hills.
Fins ara només havíem anat cap a la zona que anomenem el Carrer Gran i la
Meridiana (que en realitat es diuen Austin Avenue i Queens Bulevard) però ja ens entenem. En aquests dos carrers principals és on hi ha la parada de metro i l’estació de tren, i a més és on es concentren totes les botigues i altres serveis (súpers, farmàcies, bancs, restaurants, esglésies, gimnasos, etc.). El
camí d’anada i tornada a aquests dos eixos fonamentals del barri, és farcit de casetes de diferents mides, colors i formes, és una zona senyorial on es respira tranquil.litat i seguretat. Em distrec fixant-me en les casetes, no n’hi ha cap d’igual, i cadascuna té la seva manera de ser, el seu què. És com un país de conte on s’hi han reunit, una al costat de l’altre, la caseta dels tres óssos, la cabana dels set nans i la Blancaneus, la cova de les tres Fades Bones de la Bella Dorment del Bosc, el castell de la bruixa Avorrida… La nostra és petita i coquetona, tota vermelleta, i acabada amb una teulada de punxes gaudiniana…
Com que avui em sento diferent i alguna vegada s’ha de començar (a més les nenes no han volgut venir i això em dóna més intimitat i autonomia) he decidit agafar el camí contrari per explorar altres parts del nou barri. Em sento entre emocionada i encuriosida, vaig caminant amb els ulls ben oberts i la ment desperta…i no m’ha decebut!
De cop i volta l’aspecte senyorial del barri canvia i es fa més senzill, d’estar per casa diríem, però sense perdre el seu aire tranquil i despreocupat. Ara les cases són més petites, gairebé totes iguals, encara que cadascuna mostra la seva personalitat diferenciada: els colors, els adorns, les flors… molts detalls indescriptibles. Al final del carrer
detecto uns arbres alts i verds que em criden, ja no puc fer marxa enrere… De sobte, a l’altra banda d’un semàfor, davant dels meus ulls emocionats s’obre un fantàstic parc amb un cartell: Forest Hills Gate (La porta de Forest Hills). Sabia que el meu nas d’excursionista no em fallaria!
M’endinso en aquest parc, que de cop i volta es transforma en bosc amic i relaxant… Un home que passeja el gos em diu “Bye!” i és com si aquest nou barri em donés la benvinguda: estic a casa, estic salvada!
