73.EL XIQUET QUE VA NÀIXER DE PEUS
Rondalla valenciana
arreplegada a Castalla
per Enric Valor
Adaptació: Imma Villegas
Fa molts, moltíssims anys, a la Foia de Castalla, vora les muntanyes del port de Biar, hi havia una casa de camp, molt pobreta, que li deien el Maset. Tot fent de masovers, hi vivia un matrimoni que, tot i que feia anys que estaven casats, no havien tingut fills. Un dia de desembre que feia molt de fred i començava a nevar, el masover va trobar una gitana que s’estava repenjada en una soca prop de l‘era, tota peladeta de fred.
-Bona dona, com és que aneu tota soleta pel món, i en un dia com avui?
-Ai, perquè no tinc ningú que m’acompanye: ni marit, ni fills, ni filles!
Els masovers, que eren molt bones persones, la van fer entrar a la casa i seure prop de la llar de foc perquè s’escalfés, li van donar menjar i la van deixar dormir al seu llit perquè no en tenien cap altre, mentre que ells aquella nit dormiren al terra de la cuina amb una màrfega plena de palla, que malgrat tot els va semblar botja fematera. L’endemà la dona, que ja s’havia refet del tot, va dir que havia de marxar:
-Ai, belles persones, que agraïda que estic! Però Déu em té manat de caminar, i me n’haig d’anar ploga o neve!
Llavors, la masovera li va donar tota la roba d’abric que tenia, perquè eren molt pobres, i el masover la va acompanyar a fora fins a la soca de l’era on l’havia trobada.
-Cap on anem?
-A Biar!
Com va poder li va indicar el camí, com que havia nevat a pleret durant tota la nit, la neu havia esborrat els camins i només s’intuïen per les fileres d’arbres. La dona va començar a caminar en la direcció que li havien indicat, però al cap de poques passes es va girar, i li digué:
-Per la Mare de Déu d’agost tindreu un fill que naixerà de peus, i es casarà amb la filla del rei!
Tal com havia anunciat l’estranya dona, per la Mare de Déu d’agost els bons masovers van tenir un fill que va nàixer de peus! La comadrona va tenir bona faena, però en va reeixir. La masovera no volia dir-ho a ningú, però al masover, que tenia el pit envernissat, la gent del poble li van fer botzar tot fil per agulla: que havia nascut de peus i que, com els havia anunciat una gitana, es casaria amb la filla del rei. Com era d’esperar, la notícia va fer la palometa i va arribar a les oïdes del monarca. Aquest va desbatejar, i va fer cridar el capità de la guàrdia per ordenar-li:
-Arreplega el teu millor guerrer, i de continent aneu tots dos sols a buscar aquest xiquet que diu que ha nascut de peus i als seus pares, envieu-los tots tres a pastar fang! Això és cap de caps, els ha de costar la pell!
El Capità va arreplegar el Tort, un guerrer molt sanguinari que li deien així perquè duia un ull tapat, i es van presentar a poqueta nit al Maset pegant trons i barrafustades. Així que els masovers van obrir la porta, els van enforquillar amb les seues afilades espases, primer l’un i després l’altre, sense que poguessin dir ni pruna. Tot seguit, els despietats homens van fer cap a l’habitació, on l’infant que va nàixer de peus dormia tranquil·lament al seu bressolet de fusta. Però quan els dos homens el van tenir davant per davant, el capità es va entendrir i cridà:
-Alto!
-Aquest no l’hem de matar?
-No! … és que em recorda el meu fillet que se’m va morir!
-I què en fem?
-Mmmm… posem-lo al riu amb el bressol i tot… l’aigua ja s’encarregarà de fer-ho per nosaltres!
-Entesos!
I així ho van fer, després d’enterrar els pares a l’era de la casa, perquè ningú pogués sospitar què havia passat, van deixar anar l’infantó dins del seu bressolet de fusta sobre el riu, i l’aigua se’l va endur enllà-enllà…
Força lluny del port de Biar, a l’altre costat de la Foia de Castalla, hi havia un molí d’aigua que molia farina. Li deien el Molí Nou, i tenia molta anomenada a la contrada, perquè el matrimoni, que ja era gran i només tenia una filla casadora, acotaven el renyó per moldre tota la farina que li portaven dels pobles del voltant. Com cada dia, aquell s’havien llevat molt d’hora per començar la faeina quan, en un bell en sec la mola es va aturar. El moliner va sortir a fora per tal de buscar l’enfilador al què succeïa, i de seguida s’adonà que alguna cosa havia encallat els calaixets del molí. En acostar-s’hi, va cridar amb tot el lleu:
-Dona! Deixa-ho tot i vine de pressa!
-Què passa? Ja vinc!
El que havia encallat els calaixets del molí no era altra cosa que el bressolet de fusta del xiquet que va nàixer de peus!
-Mira! Un infantó!
-És nostre! Portem-lo cap a casa i el cuidarem com si fos el nostre fill!
-Li ensenyaré l’ofici i així tindrem qui ens ajudi, perquè la nostra filla aviat es casarà i ens deixarà.
-Sí, però quan es faci una mica més gran li haurem de contar la seva arribada, per si més endavant hi ha algú que el reclama.
I així va ser com el xiquet que va nàixer de peus va viure i créixer al molí aprenent l’ofici de moliner, i es va fer un xic de cap de peça!
Un dia que el rei anava de cacera per aquelles terres, es va congriar una gran tempesta, i entre la pluja i el vent, i el fes-te enllà dels animals espantats, el rei es va perdre i va anar a parar, tot sol, al davant del Molí Nou. El monarca va trucar a la porta i li obrí ni més ni menys que el xic que va nàixer de peus, que en aquella hora estava treballant com sempre. El va fer passar de seguida, bo i sense saber qui era, i en identificar-se, el fadrí va cridar tot seguit els moliners, que van tenir un gran honor d’allotjar sa majestat mentre passava la tempesta, tot oferint-li menjar i beure i tot el que necessités. El rei tenia la mosca al nas pensant que aquell xic no s’assemblava gens als suposats pares, i els ho va preguntar clar i ras. Aquests no van tenir cap problema a contar punt per randa la història de l’arribada del xiquet al molí, i el monarca, espavilat com era, de seguida en va trobar l’enfilador i no va tenir cap dubte que aquell era el xiquet que va nàixer de peus. Tot i així, va preferir no dir-ne res, i es va limitar a demanar paper i ploma per escriure una carta al seu capità, que el fadrí, servicial com era, es va oferir a portar a palau de seguida. La carta deia així:
“Al portador d’aquesta carta cal que,
de continent, l’agafeu i el feu matar
de capa i creu.
És una ordre!
Signat i segellat: Sa majestat el Rei”
Signada i segellada, la lliurà al fadrí, que no gosà preguntar ni, naturalment llegir-la, i de continent va fer cap a palau per complir l’ordre del rei.
Caminant a bot de sacre se li va fer fosc, i tot buscant un lloc on arrecerar-se per passar la nit, va trobar una cova i hi va entrar amb cara de pasqües.
-Hola! Que hi ha algú!- cridà amb tot el lleu.
-Passa, passa, jove, que fora és fosc i fa fred. -respon una dona que hi havia asseguda al costat d’un bon foc. -Però t’hauré d’amagar perquè no et trobin els meus fills, que estan a punt d’arribar.
-Jo no tinc por dels teus fills, bona dona, no m’he d’amagar de res ni de ningú, jo!
-És que els meus fills són els vents del món, i si et troben aquí s’enfadaran molt, i et podrien fer mal amb la seva força!
Llavors s’adonà que la cova era molt més gran del què semblava, amb molts racons i amagatalls, i que la dona era a més de molt alta, tota ella d’una talla més gran del què seria normal. Però no en va fer cas, aquell xiquet que va nàixer de peus no li queia l’ànima als peus per res del món. Va menjar vora el foc tot escalfant-se, i de seguida va fer bones miques amb aquella dona tan simpàtica, i fent-se rotle li contà fil per agulla on anava i perquè. Després, es va arraulir en un racó de la cova que ella li va indicar i, cansat del llarg viatge com estava, no li va costar gens agafar el son. Es va adormir profundament, però abans, en bellugar-se lleugerament, la carta se li va remoure a la butxaca, i se li veia una punteta que li sortia per fora. Mentrestant, van arribar els vents: el Llevant, el Ponent, la Tramuntana, el Xaloc… Tot ells, tal com havia dit la mare, eren grans i forts com a gegants.
-Qui ha vingut, mare? Noto la presència d’algú!
-Sí, jo també sento com una olor estranya!
-Va mare, xerrant-s’ho o regirarem tota la cova fins a trobar l’intrús!
La mare, que més aviat els hi tenia por als seus fills, tan grans i forts com eren, els ho va contar tot sense embuts.
-No li feu cap mal, sembla un bon xic! Llavors, van veure el tros de carta que li sortia de la butxaca i li van estirar per llegir-la.
-De segur deu ser un bon xic, perquè un altre ja l’hauria llegida i per res del món aniria a palau sabent que li costarà la pell!
-I si li fem una mala endreça?
-Què vols dir?
-Així, de taina!
-Xaloc, tu saps imitar bé les lletres oi? Podries canviar “matar” per “casar” i afegir “amb la princesa”…
-Oi tant! Això està fet!
El Xaloc va arreglar la carta del rei tot imitant la seva lletra, i aquesta va quedar així:
“Al portador d’aquesta carta cal que,
de continent, l’agafeu i el feu casar
de capa i creu, amb la meua filla la princesa.
És una ordre!
Signat i segellat: Sa majestat el Rei”
-Oooh, que bé que ha quedat!
-Ets un artista, Xaloc!
-És ben bé allò per allò!
-Va, no em balleu l’aigua, que m’estarrufo!
Li van tornar a posar la carta a la butxaca i el van deixar estar. L’endemà, el xiquet que va nàixer de peus va donar les gràcies a la mare dels vents i va continuar a bot de sacre cap a palau, amb la carta rectificada a la butxaca sense sospitar res.
En fer cap al Palau, va demanar pel capità de la guàrdia, a qui va lliurar de continent la carta. Aquest, en llegir-la va quedar-se sense badar boca, però com que duia la signatura i el segell de sa majestat, va avisar de seguida la princesa:
-Altesa, el seu pare us envia un pretendent perquè us hi caseu. És una ordre!
La princesa, en veure aquell fadrí que llevava un pesar de mirar, no s’ho va pensar dues vegades, i va acceptar de seguida.
-I tant que m’hi casaré, però no de capa i creu no, amb tota la pompa!
I així va ser com el xiquet que va nàixer de peus es va casar amb la filla del rei.
Al cap d’un dies, el rei va tornar de la cacera i va trobar-se la seua filla casada amb el xiquet que va nàixer de peus. Allò el va traure de polleguera, era cap de caps, va desbatejar tant, que començà a parlar foradat, i a cridar amb tot el lleu. Tant, que el sentien per tot el palau, però ningú li va fer cas perquè ja hi estaven acostumats! Quan va veure el que deia la carta, i que portava la seua signatura i segell, s’hi va haver de resignar! Llavors, va cridar el seu nou gendre i li va dir:
-Bé, ja veig que t’has casat amb la meua filla, però m’hauràs de demostrar que n’ets digne, si no vols que et costi la pell!
-Què vols que faci, sogre?
-Vull que aneu a l’infern i em porteu tres cabells d’or del dimoni, -va respondre sense botiges ni barrals-, d’aquells que li creixen entre les banyes, que diuen que donen sort i llarga vida a qui els posseeix!
-Entesos, sogre! -respongué sense caure-li l’ànima als peus.
En un dir Jesús el xiquet que va nàixer de peus es va acomiadar de la seva nova dona, va agafar el seu cavall i va fer cap a l’infern a bot de sacre.
Va cavalcar i cavalcar, sempre avall i avall, per camins polsos i deserts, fins que va arribar a un poblet on hi havia una font al mig de la plaça Major, i tot de gent reunida al voltant. Observador com era, deseguida s’ adonà que en aquell poble hi passava alguna cosa. Per tal de buscar l’enfilador, va baixar del cavall i va preguntar clar i ras:
-Què us passa en aquest poble? A què trau cap que estigueu tots en vis de negre?
-Doncs és aquesta font, que rajava oli, i ara ja no raja. En un bell en sec, la font ha deixat de rajar, ni oli, ni aigua, ni res de res, ben seca. Ho hem provat tot, i no hi ha mans per fer que torni a rajar!
-Ah, doncs jo no sé perquè la font de la plaça ja no raja, però sé a qui li puc preguntar! Veureu, ara me’n vaig cap a l’infern i…
-OooooH!
-Però no pas per quedar-m’hi, només he de fer una comanda, li preguntaré al dimoni, que diuen que és molt savi i de segur que ho sabrà, i quan torni us contaré fil per agulla tot el què em digui!
Després de dinar i descansar una mica, el xiquet que va nàixer de peus va pujar al cavall i va seguir el seu camí cap a l’infern a bot de sacre. Va cavalcar i cavalcar, cada cop el camí baixava més i el paisatge era més erm i més sec com més baixava. Era impossible que ningú en tragués res de bo d’aquelles terres, pensava. A la fi se li va fer fosc, i es deturà en un llogarret que li deien La Fi del Món. Va demanar per passar la nit, i hospitalaris com eren li van dir que sí de continent, però que de menjar no els en quedava gaire.
-Què us passa? Com és que aneu tant d’esma en aquest poble, i no us queda menjar?
-Com veieu aquestes terres són molt seques i no se’n pot treure res de bo, però al mig del camp hi ha una pomera que feia pomes d’or! Venent les pomes d’or als pobles del voltant hem anat tirant fins ara, però ara el pomer ja no fa pomes, ni d’or ni de les altres, i està tan sec que qualsevol dia es morirà i nosaltres pegarem darrere.
-Bon home, jo no sé perquè la pomera ja no dona pomes d’or, però sé a qui li puc preguntar. Ara vaig cap a l’infern i…
-Ooooh!
-Però no hi vaig pas per quedar-m’hi, no! He de fer una comanda, i quan hi arribi ho preguntaré al dimoni, que diuen que és molt savi i de segur que ho sabrà, i quan torni us ho contaré fil per agulla.
L’endemà al matí, tornà a pujar al seu cavall i continuà cavalcant a bot de sacre cap a l’infern. El camí s’anava fent cada vegada més costerut i més pendent, fins arribar a un riu molt ample i quiet.
-Com el travessaré? -es va dir.
Però llavors va veure una barqueta amb un barquer esperant a la riba, va deixar el cavall a la vora del riu i li va dir:
-Espera’m aquí, que tornaré!
Després va anar cap a la barqueta i li va dir al barquer:
-Bon home, seríeu tan amable de portar-me a l’altre banda del riu?
-És clar, per això estic aquí! Ja pot pujar, ja, jove!
Mentre anaven navegant per aquelles fosques i tranquil·les aigües, el barquer li digué:
-Però ja sap que allà només hi trobarà l’infern?
-Allà és on vaig!
-Pobre, tan jove!
-Però no m’hi penso pas quedar! Només vaig per una comanda, i tinc algunes preguntes per fer al dimoni, també.
-Ah, doncs podria preguntar-li per què fa tant de temps que estic aquí lligat a aquest rem fent de barquer de l’infern, per anys i panys? Que no tinc relleu, jo? Com puc aconseguir la llibertat i retornar a la meua vida?
-Entesos, li preguntaré al dimoni i quan torni t’ho diré fil per agulla.
Quan va arriba a l’altra banda del riu tot era molt fosc, però de seguida va entrellucar l’entrada de l’infern, perquè s’hi veien sortir unes flamarades de tant en tant. Trucà a la porta i li obrí una dona molt estranya que, a primer cop d’ull, li va semblar molt lletja i arrugada:
-Què vols, xiquet? Això és l’infern! Ja estàs mort tu, tan jove?
-No, només tinc una comanda, i algunes preguntes per fer al dimoni…
-No saps el què et dius, qui entra aquí ja no en surt!
-Doncs és que, hauria de veure el dimoni, jo…
-Ell ara no hi és, però jo soc la mestressa i potser et puc ajudar. Veig que ets bona persona, i em fas pena. Entra i conta’m el què et passa punt per randa.
El xic que va nàixer de peus, va entrar allà on li indicava i li va contar sense botiges ni barrals, tot el que el torbava, per descomptat sense oblidar-se de les preguntes que li havien anat fent pel camí.
-Ja veig que no tens por de res, tu! Però el dimoni… amb el dimoni és diferent… té un geni… Ja sé què farem: et convertiré en puça i t’amagues als plecs de la meua faldilla! Ara deu estar a punt d’arribar, jo li arrencaré els cabells d’or que necessites i li faré les preguntes. Tu estigues ben quietet i escolta bé tot el que xerrem, entesos?
En aquell moment es va sentir una forta olor de sofre i la mestressa va dir:
-Converteix-te en puça!
El dimoni va entrar, fet una fúria, com sempre, pegant trons i barrafustades i desbatejant amb tot el lleu, perquè avui no havia aconseguit cap ànima vivent.
-Què hi ha dona? Vinc destrossat!
-Vine cap aquí, estimat! Posa el cap a la meva falda i reposa, que et vull parlar d’un somni que he tingut. La dona s’asseu en una cadira de ferro que semblava molt incòmoda, i el dimoni s’ajeu al davant d’ella i posa el cap a la seva falda, tal com ella li havia demanat. Mentre li va acaronant el cap, en un bell en sec… NYAC!, li arrenca un cabell.
-Què fas dona? A què trau cap això?
-Perdona és que tenies un bitxo! Escolta: he somniat que hi ha un poble que tenen una font que rajava oli, però ara ja no raja, tu saps per què, estimat?
-Sí, i tant! No raja perquè a les galeries subterrànies s’hi ha ficat una serpota grandiosa que es beu tot l’oli abans que arribi al broc de la plaça, l’únic que han de fer és matar la serp, i tornarà a rajar com abans.
-Ah, està bé, ara descansa…
Continua acaronant-li els cabells i, en un bell en sec…NYEC!, li arrenca un altre cabell.
-Un altre?
-Sí, no sé pas on t’has ficat avui, en vas ple! Escolta!
-Un altre somni?
-Sí! Veuràs: Hi ha un llogarret que en diuen la Fi del món, on tenen una pomera que feia pomes d’or, però ara ja no en fa. Tu saps per què?
-I és clar, que ho sé, dona! Mira: no pot fer pomes perquè se li ha posat un gripau molt gros a les arrels i li xucla tot el menjar. Si no s’espavilen a treure’l i matar-lo, aviat se’ls hi morirà la pomera!
-Entesos, descansa!…
Segueix acaronant-lo i espera una bona estona. Quan el dimoni gairebé s’ha adormit, en un bell en sec… NYIC!, un altre cabell!
-Però dona!, ja està, no? Que em vols matar?
-Perdona, però aquest era molt gros! Em sembla que ja està, però una última cosa: Saps el barquer que passa les ànimes d’una banda a l’altra del riu de la Calma per portar-los a la porta de l’infern? Tu saps per què fa tants anys i panys que hi és, no té relleu aquest home?
-Ah, el barquer! És clar que té relleu, l’únic que ha de fer és donar el rem a la primera ànima vivent que pugi a la barca, i ja podrà marxar. L’altre quedarà enganxat al rem i serà el nou barquer del riu de la Calma.
-Gràcies, estimat meu! Ja et deixo dormir tranquil!
El dimoni es va quedar ben adormit, i la dona va tornar el xiquet que va nàixer de peus, que estava convertit en puça entre els plecs de la faldilla, a la seva figura normal. Amb molt de silenci, per no despertar el dimoni, van sortir a la porta de l’infern i li donà els tres cabells d’or que li havia arrencat al dimoni:
-Té, guarda-te’ls bé! Ara ja tens tot el que volies, i ja has sentit les respostes, oi?. Fuig d’ací de seguida, abans no es desperti!
-No sé com agrair-li, mestressa! Pren tot els diners que tinc! – i li ofereix una bossa de monedes d’or.
-L’or de la terra no ens serveix ací a l’infern! Però mira, aquí només fem el mal i ara jo t’he fet un bé, i me’n sento tan contenta, que ja estic ben pagada!
Se la va mirar bé i ara ja no li va semblar tan lletja!
Amb els tres cabells d’or del dimoni ben guardats al pitral, el xiquet que va nàixer de peus a bot de sacre va fer cap al palau. Tot refent el camí, anà responent punt per randa les preguntes que tenia encomanades: Al barquer li va dir que havia de donar el rem a la primera ànima vivent que pugés a la barca i així ell podria fugir, als de la pomera de les pomes d’or que matessin el gros gripau que vivia a les arrels, i als de la font de l’oli que matessin la serpota que s’havia instal·lat al canal subterrani de la font. A tot arreu li quedaven tan agraïts, que l’ompliren de regals i tresors. Ell es deia:
-Jo no ho necessito tot això, però servirà per ajudar als pobres del meu regne!
Quan va ser a palau, i després de saludar efusivament la seva novella esposa, li lliurà de continent els tres cabells del dimoni al seu sogre. El rei, que ja estava en punxes, no va tenir més remei que dir-li que ja era lliure, però en veure el bé de Déu de riqueses que portava a les alforges del cavall, allò el va traure de polleguera, i li ordenà que li contés punt per randa on ho havia aconseguit, que ell també volia anar a buscar tot l’or i riqueses que pogués portar.
-D’acord! -va respondre-li sense botiges ni barrals-: Són a l’arenal de l’altra banda del riu de la Calma, davant de la porta de l’infern, però no caldrà que hi entris a l’infern, ho trobaràs per allà al voltant, n’està ple! Per arribar-hi només has de manar al barquer que et passi a l’altra banda del riu, i sobretot has d’anar-hi sol!
-Els diré als criats que m’esperin un tros enllà!
Així ho va fer, i així que el rei va fer cap a la riba del riu de la Calma, li va dir al barquer:
-Barquer, porteu-me a l’altra banda de continent, que m’he de fer ric!
El barquer, allargant-li el rem, li respon:
-I tant, majestat! Agafeu-me el rem, que us ajudaré a pujar a bord!
El rei, confiat i pensant només en el que es pensava que trobaria a l’altra banda, va agafar el rem ben fort i amb un bot va ser a dalt de la barca. A l’acte, el rem li va quedar enganxat a la mà, i el barquer va poder saltar a la riba i arrencar a córrer… cap a la llibertat!
-Però, què feu? -cridava el malvat monarca amb tot el lleu- On aneu? Torneu, barquer del dimoni!…
Però ja no el sentia ningú, i si no és mort, encara deu anar fent viatges amb la barca pel riu de la Calma per anys i panys… cap a l’infern!
FI
PROPOSTA DIDÀCTICA-73
CONTE: El xiquet que va nàixer de peus (Rondalla valenciana recollida per Enric Valor)
EDAT: Més de 6 anys
TIPUS: Fantàstic
ACTIVITATS:
- Conte: El xiquet que va nàixer de peus/Conversa: Les nostres pors
- Llenguatge Verbal, Descoberta d’Un Mateix
- Cançons: Lo Tio Pep (Popular valenciana) /La manta al coll i el cabasset (Popular valenciana)
- Llenguatge Musical i Verbal
- La Recerca: Enric Valor
- Descoberta de l’Entorn
- Joc: Juguem amb les paraules -Lletra a lletra, Mots encreuats, Paraulades encadenades
- Llenguatge Verbal
- Racó de l’escriptor: Explica de què tens por i què creus que pots fer per superar-ho /Dibuixa’t a tu fent-ho i explica-ho als companys
- Llenguatge Verbal i Plàstic, Descoberta d’Un Mateix
- El Repte: Expressions valencianes
- Llenguatge Verbal
- Taller: Fem un Molí d’aigua
- Llenguatge Plàstic, Descoberta de l’Entorn
a)Objectius:
- Escoltar el conte “El xiquet que va nàixer de peus”
- Escoltar i respectar les intervencions dels companys
- Expressar les pròpies vivències i opinions sobre les pors
- Aprendre i cantar les cançons “Lo Tio Pep”/ “La manta al coll i el cabacet”
- Buscar informació sobre Enric Valor
- Jugar amb les paraules i les lletres obtenint paraules noves i entrecreuant-les entre si
- Explicar de què tenim por i què fem per superar-ho, dibuixar-nos superant la nostra por, i explicar-ho als companys
- Conèixer i aprendre què volen dir expressions valencianes i de quina altra manera ho podem dir
- Construir un molí d’aigua i experimentar com funciona
b)Desenvolupament de les activitats:
1.Conte: El xiquet que va nàixer de peus /Conversa: Les nostres pors
Explico el conte amb l’ajuda de titelles de pal que representen els personatges del conte, i mostrant imatges i dibuixos. Faig preguntes de comprensió i aclareixo el vocabulari. Parlem de les nostres pors, què ens fa por i què no, per què, pensem què podem fer per enfrontar-nos-hi i superar-ho, etc. Deixem que s’expressin lliurement, respectant el torn de paraules, i fent preguntes als companys.
Vocabulari:
- Arreplegar: (en valencià): Agafar o recollir d’ací i d’allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, guardar-les, apropiar-se’n.
- Mas: Explotació agrària tradicional constituïda per una casa de camp amb diverses dependències, anomenada sovint masia, que té bosc, pastures i terres de conreu adscrites. /Maset: mas petit i senzill.
- Masover /masovera: Persona que explota un mas propietat d’altri i hi acostuma a residir. /Masovera: Muller del masover.
- Gitana: Individu d’una de les tribus del Nord-oest de l’Índia, amb una llengua pròpia, que vers l’any 900 dC iniciaren un èxode cap a Occident. Usat despectivament basat en prejudicis racistes, dit de la persona que va bruta o deixada, o bé persona que enganya o estafa, per això actualment es busquen altres sinònims per anomenar-los: a la península Ibèrica es fa servir també el nom de calé per referir-se a la persona, i caló per referir-se a la llengua pròpia d’aquesta ètnia. Els gitanos han tingut, des de sempre, un estil de vida parcialment nòmada que els ha influït notablement, i des del començament han destacat per una important aportació característica a l’art i a la cultura popular, especialment la música, la dansa i l’espectacle, popularment tenen fama com a endevinaires.
- Màrfega: Sac gros, farcit normalment de palla, que serveix de matalàs.
- Mare de Déu d’agost: Nom popular de la festa de l’Assumpció, commemorada per l’església el 15 d’agost.
- Nàixer de peus: A molts llocs com ara al País Valencià i les illes Balears, haver nascut de peus vol dir que tindrà bona sort, bona lluna o bona estrella. A molt llocs també se’n diu: “Néixer amb la flor al cul”.
- Comadrona: (en valencià) Llevadora, tècnic sanitari especialment preparat per assistir a les dones durant el part.
- Bressol /bressolet: Llit d’infant al qual hom pot imprimir un moviment de balanceig, bres.
- Molí: Màquina desintegradora emprada en la molta de grans i, en general de materials sòlids. Els primers molins eren emprats per a la obtenció de farines, però més endavant el camp d’aplicació fou ampliat a l’obtenció d’olis, i a la molta de minerals. /Molí d’aigua: Molí que funciona per l’acció de l’aigua damunt una roda armada de pales.
- Fadrí /fadrina: Persona jove, especialment en estat de casar-se. També s’utilitza per a designar la persona soltera que no s’ha casat mai.
- Els vents del món: Com a força natural, el vent era personificat en moltes cultures com un o més déus del vent, o com una expressió d’allò sobrenatural. Per denominar un cert vent, o bé es parla del sector geogràfic des d’on bufa, o bé se li dona un nom propi. Al Països Catalans existeixen molts noms per designar els vents, depenent tant de l’àmbit geogràfic, com de les situacions meteorològiques concretes. Els noms dels vents segons la direcció d’on provenen són: Tramuntana o vent de Port (N), Gregal (NE), Llevant (E), Xaloc (SE), Migjorn (S), Garbí o Llebeig (SO), Ponent (O), Mestral, Cerç o Serè (NO). /Cova dels vents: En la mitologia catalana, muntanyes emblemàtiques com el Canigó o el Puigmal són els guardians dels vents, mentre que les coves en són el lloc on es refugien, com ara la cova del Serrat del Vent a Tavertet, o la Cova del Vent i el Portell de l’Infern a Tenalla (els Ports, País Valencià) .
- Pompa: Acompanyament sumptuós o comitiva solemne en ocasió de festes, cerimònies o d’altres esdeveniments de la vida pública o privada.
- Comanda: Acció de comanar o encarregar, encàrrec.
- La Fi del món: Expressió amb què hom designa la fi de la història, generalment entesa com a anihilació del món (mitologies escandinaves), o com a transformació radical d’aquest en tant que realitat natural (cristianisme, islamisme…)
- Infern: Lloc del més-enllà en contraposició amb el cel, destinat a les penes dels condemnats. /Camí de l’infern: El camí de l’infern va, en la mitologia germànica, a través de valls tenebroses i del riu de la mort, d’on el retorn és pràcticament impossible.
- Mestressa: La qui té el domini d’alguna cosa o algú sota el seu domini. També s’anomenava així a la Muller d’un amo (actualment en desús). Popularment, tractament que hom dona a una dona desconeguda, especialment per cridar-la.
- Puça: Nom genèric de diverses espècies d’insectes de l’ordre dels sifonàpters, de petites dimensions, cos comprimit, sense ales, aparell bucal picador-xuclador, i potes llargues.
- Bitxo: Popularment referit al poll comú, Anoplur de la família dels pedicúlids (Pediculus humanus), amb el cos deprimit, de color groc fosc i cobert d’una cutícula resistent, viu paràsit sobre el cos de l’home.
- Pitral: (en valencià) Espai entre el pit d’una persona i la camisa.
- Arenal: Sorral, areny.
Informació extreta de:
ENRIC VALOR: Rondalles valencianes 3.
Edicions del Bullent
diccionari.cat ,
Diccionari català-valencià-balear,
i enciclopedia.cat
2.Cançons: Lo Tio Pep (Popular valenciana) /La manta al coll i el cabasset (Popular valenciana)
Aprenem a cantar una cançó popular valenciana, que en funció de l’edat podria ser “Lo Tio Pep” o “La manta al coll i el cabasset”, o altres.
LO TIO PEP
POPULAR VALENCIANA
Lo tio Pep se’n va a Muro. TIO PEP! (2 vegades)
de muro què ens portarà? TIO PEP, TIO PEP, TIO PEP, TIO PEP! (2)
Una tartana i un burro, TIO PEP! (2 vegades)
per anar-se’n a passejar. TIO PEP, TIO PEP, TIO PEP, TIO PEP! (2)
El tio Pep ja té el burro,
que molts quinzets li ha costat.
I tota la gent de Muro
diuen que l’han enganyat.
El ruc li ha dat tres potades
i l’han dut a l’hospital.
Té tres costelles trencades
i tot el cos fa mal.
LA MANTA AL COLL I EL CABASSET
POPULAR VALENCIANA
La manta al coll i el cabasset,
mos n’anirem al Postiguet.
La manta al coll i el cabasset,
mos n’anirem, mos n’anirem al Postiguet.
Arreando a xim-pam-pum.
Arreando a xim-pam-pum.
Una volta passejava
un guàrdia municipal
passejant-se per la plaça
cap amunt i cap avall.
De la bragueta li faltava
la mançaneta i un botó.
Per allí se li mostrava
don Joaquín, el director.
La manta al coll…
Una volta quan tornava
el tio Pep de l’horta
es va trobar de casa
oberta la porta.
Pujant per l’escaleta
es trobà un senyoret
que oberta la bragueta
li ensenyava el cacauet.
La manta al coll…
Les xicotes de Xixona
s’han comprat una romana
pa pesar-se les mamelles
dos voltes a la setmana.
Si vols que te les pesen
posa’t panxa cap amunt
i voràs què polseguera
que t’ix pel forat del cul.
La mant al coll…
Per dos quinzets un puro.
Per tres una pipa.
Per quatre una guitarra.
Per cinc una xica.
El puro pa fumar.
La pipa pa lluir.
La guitarra pa tocar.
I la xica pa dormir.
La manta al coll…
La barca del pescador
sempre fa olor de quitrà,
la dona del pescador
ja sabem quina olor fa.
Quan pregona cada dia
a tot el que veu passar,
“duc fresca la mercancia
pel que la vullga comprar”.
La manta al coll…
3.La Recerca: Enric Valor
Per equips, busquem informació sobre el recopilador de la rondalla: Enric Valor, o bé sobre altres escriptors valencians, i ho presentem als companys amb l’ajuda de cartells, imatges, PowerPoint, etc.
ENRIC VALOR
Enric Valor: un dels escriptors actuals més reconeguts del nostre país i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va nàixer a Castalla el 1911, i morí a València el 2000. Ha estat investit Doctor Honoris Causa per diverses universitats, entre elles la Universitat de València i la Universitat Jaume I. És autor d’una nombrosa producció literària, dins la qual ocupen un lloc especial aquestes Rondalles valencianes. Sense elles no hauria estat possible gaudir d’una bona part de les històries que la pervivència oral havia integrat en la nostra memòria col·lectiva. Enric Valor ha sabut posar-les per escrit amb una riquesa de llenguatge i una qualitat narrativa incomparables.
Biografia: Enric Valor nasqué al si d’una família benestant rural de Castalla (l’Alcoià). Va estudiar per a mestre mercantil a l’Escola de Comerç d’Alacant i després es dedicà a la indústria del calçat, primer a Castalla i després a Mallorca, on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates. És a Alacant on Enric Valor comença la seva tasca com a periodista i escriptor. L’any 1930, als dinou anys, entrà en la redacció d’El Tio Cuc, un periòdic satíric d’ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia en un valencià prou dialectal, amb una ortografia castellanitzada. Valor va publicar un curs d’ortografia, seguint les normes de Pompeu Fabra, la qual cosa va convertir El Tio Cuc, a poc a poc, a la normativa actual. Proclamada la República, i dins de l’eufòria republicana, desenvolupà també la seva faceta com a activista polític. Publicà articles de caràcter valencianista al diari El Luchador d’Alacant. El 1933 va fundar l’Agrupació Regionalista Alacantina, que tenia per objectiu la unificació i l’assoliment de l’autonomia valenciana. Dins d’aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant, on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l’Estatut del País valencià, estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en la premsa nacionalista valenciana a València. Arriba a la ciutat de València poc abans de la Guerra Civil i, encetada aquesta, es va concentrar a defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seva activitat política i es concentrà a l’obra literària. Al principi dels anys cinquanta, començà amb l’obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). Al llarg de la dècada dels seixanta, encara sota l’ombra de la censura del franquisme, va tornar a l’obra lingüística. En aquests anys començà a contactar en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors. Davant la tasca que estava duent a terme, el règim de Franco empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixir de la presó i, en les seues paraules «sense haver aprés la lliçó», s’involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Així, va ajudar a fundar la revista Gorg, que va durar només tres anys pels entrebancs censors de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caràcter nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d’Alacant i València. Després de la mort de Franco, Enric Valor pogué difondre lliurement les seues idees i obra literària. Al llarg dels anys vuitanta i noranta, va formar part entre altres de l’Institut de Filologia Valenciana, de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. D’altra banda, començà a rebre nombrosos homenatges, distincions d’agraïment i premis literaris i lingüístics, com ara el Premi de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de València (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) o la Creu de Sant Jordi (1993). Al llarg dels anys noranta va ser investit doctor honoris causa per diverses universitats: la Universitat de València (1993), la Universitat de les Illes Balears (1998), la Universitat jaume I de Castelló de la Plana (1999), la Universitat d’Alacant (1999) i la Universitat Politècnica de València (1999). Així mateix, el 1999 es va promoure la seva nominació per al premi Nobel de Literatura impulsada per diverses entitats públiques i privades, tot i que finalment no va fructificar. Enric Valor va morir a la ciutat de València el 13 de gener de 2000 als 88 anys.
Homenatges: Actualment diversos carrers, places, escoles i premis literaris valencians porten el seu nom. Des de 2011, cada 22 d’agost, en ocasió de la data del seu naixement, s’organitza un ascens d’homenatge a l’Alt de Guisop, cim de 1.250 m situat a la serra de Castalla, per celebrar l’eixida del sol. L’elecció del cim respon a l’adaptació literària que en feu amb el nom d’Alt dels Eriçons, present a la novel·la Temps de batuda, a partir de la qual descriví la terra que estimava i freqüentava. Una de les frases descriptives de l’autor fou «la mar es veia com una franja blava i remota que s’omplia d’or fos i de plata bellugadissa per davall del punt on s’aixecava el sol». L’homenatge anual té per objectiu reivindicar i recolzar totes aquelles iniciatives vinculades a la figura i la cultura de l’escriptor, com ara la creació de la Fundació Enric Valor; l’increment de la presència de les seves obres en produccions audiovisuals en català, especialment de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació; la recuperació de la Casa Valor, com a espai de memòria, estudi, foment i projecció cultural de Castalla; la conversió de les partides de Planisses i de Catí, amb els seus respectius masos, en indrets mediambientals i culturals de titularitat pública; la denúncia del marc legal i jurídic que obstaculitza la normalització social i administrativa de la llengua; i la implantació d’un sistema educatiu valencià de qualitat.
Obra lingüística: Dins de la seva obra lingüística hem de començar pel seu impuls en l’ús de les normes fabrianes (de Pompeu Fabra) al setmanari El Tio Cucut d’Alacant. Va ser col·laborador en la realització del Diccionari català-valencià-balear dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional. Amb Carles Salvador i Sanchis Guarner, va ser un dels grans propulsors de la normalització del català al País Valencià difonent la gramàtica de Pompeu Fabra amb obres com Curso de lengua valenciana (Gorg, 1961), Millorem el llenguatge (1971) i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), que es pogué publicar en valencià l’any 1977. El 1983 publicà La flexió verbal, posant ordre en la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians. Al 1973 formà part de la Comissió Interdiocesana Valentina per a la redacció de textos litúrgics en valencià, que estava dirigida pel pare Pere Riutort juntament amb altres intel·lectuals. La comissió, impulsada per l’arquebisbat de València va culminar en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, una recopilació de textos litúrgics en valencià. A banda de totes aquestes obres de lingüística, cal destacar la gran riquesa lexicogràfica de la seva obra literària, en particular les seves rondalles, que arrepleguen el vocabulari i les llegendes de moltes comarques valencianes.
Obra literària: La seva obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dona caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d’estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970). La seva primera novel·la (que va iniciar entre els anys 1940 i 1950, però que es va reelaborar fins a la seva publicació el 1960) és L’ambició d’Aleix. Potser la seva obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991). Aquesta trilogia, el Cicle de Cassana, representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 publicà La idea de l’emigrant.
Informació extreta de:
ENRIC VALOR: Rondalles valencianes 3.
Edicions del Bullent
i de Wikipèdia
4.Joc: Juguem amb les paraules
Avui us proposo una activitat per jugar amb les paraules: Lletra a lletra, Mots encreuats, Paraulades encadenades.
NECESSITEM:
- Llapis i paper
- Tisores i pega
- Blu-tack o velcro
- Imatges del conte
- i… una mica d’IMAGINACIÓ!
- 1-Per començar: Lletra a lletra
Si recordeu el conte, el xiquet que va nàixer de peus havia de portar una carta del rei a palau que ordenava al capità que el matés de seguida, però els vents van voler fer-li una broma i van canviar la paraula matar per casar, afegint amb la princesa. Com ho van fer? Aquest joc consisteix en triar dues paraules que tinguin el mateix nombre de lletres, i anar canviant cada vegada una sola lletra per obtenir una paraula nova. Cal comprovar que cada nova paraula existeix de de bo, o sigui té un significat real, no pot ser una paraula inventada que no vulgui dir res. Podem canviar tantes lletres com vulguem, però al final s’ha d’arribar a la paraula triada prèviament.
MATAR ………………………………………..CASAR
CATAR= Tastar els aliments, especialment referit a líquids. Es caten els vins, els caves, i fins i tot la Coca-cola!
CASAR: i el xiquet ja es pot casar amb la princesa
REI ……………………………………………. RIU
REU = Persona acusada d’haver comès un crim, especialment si és portada a judici per determinar si és culpable i rebre un càstig.
RIU : i el rei ja ha arribat al riu
MOLÍ ……………………………………… COVA
MOLA = Pedra grossa i rodona que formava part de l’engranatge d’un molí per a moldre.
COLA = Pega, pasta fluida que serveix per enganxar diferents materials.
COVA : Del molí de farina el xiquet ha arribat a la cova dels vents.
2-Si ho voleu una mica més difícil: Mots encreuats
Uns mots encreuats són paraules que comparteixen entre si al menys una lletra o més, i poden llegir-se en horitzontal o bé en vertical. Per fer els Mots encreuats he triat alguns personatges del conte, i després he escrit a sota el seu nom lletra a lletra.
GITANA – REI – CAPITÀ – PRINCESA – MARE – DIMONI
Començo col·locant la primera paraula lletra a lletra al mig de l’espai, i a continuació busco una altra paraula amb la que pugui compartir alguna lletra. Col·loco la segona paraula, en aquest cas en vertical, però no poso la lletra que tenen en comú ja que la compartiran. La tercera tornarà a ser horitzontal i pot compartir una o més lletres amb una o les dues paraules ja col·locades. Procuro triar primer les paraules més llargues, ja que les curtes, com ara REI o MARE, són més fàcils de col·locar i les puc deixar pel final. En acabar, m’ha de quedar un entramat de paraules que s’entrecreuen entre sí formant una xarxa, ja que entre elles comparteixen algunes de les seves lletres. En aquest cas, la GITANA comparteix la I amb la PRINCESA, aquesta la P amb el CAPITÀ i la E amb la MARE, aquesta la M amb el DIMONI, i el REI la I amb el CAPITÀ.
3-Si ho voleu una mica més divertit: Paraules encadenades
En aquest joc les paraules s’encadenen entre sí com les anelles d’una cadena, perquè cadascuna comença amb la lletra en la que acaba la paraula que la precedeix. També he triat paraules del conte, i ara m’he de fixar en com comencen i com acaben. Paraules triades, per ordre d’aparició al conte:
XIQUET – ESPASA – SAC – CARTA – ARBRE – TRESORS
Començo amb el XIQUET, com que és la primera només m’interessa la lletra amb la que acaba, que és una T. Busco una paraula que comenci per T, en aquest cas TRESORS, i la col·loco a continuació ben enganxada. Ara he de buscar una que comenci per S, que és com acaba aquesta, serà SAC, i col·locar-la tot seguit. Així anem afegint paraules, fent la cadena tan llarga com vulguem. Depenent de l’edat dels participants, aquest joc també es pot fer de manera oral.
XIQUET TRESORS SAC CARTA ARBRE ESPASA
5.El Racó de l’Escriptor: Les nostres pors
El xiquet que va nàixer de peus no tenia por de res, ni del rei, ni dels vents, fins i tot no tenia por d’anar a l’infern encara que s’hagués d’ enfrontar amb el mateix dimoni! Tots, per valents que siguem, o per molt que vulguem fer el cor fort en determinades situacions força complicades de la vida, en el fons tenim les nostres pors. De què tens por tu?, fins a on estaries disposat a arribar per molt compromesa que fos la situació?, quin creus que és el teu límit?, per què?, t’hi has trobat alguna vegada?, què vas fer o què creus que faries? Explica-ho per escrit i il·lustra-ho amb un dibuix on tu t’enfrontis a una situació difícil, i presenta-ho als companys en una exposició oral. Cal que estiguis disposat a respondre les seves preguntes, com tu podràs fer-los preguntes a ells.
6.El Repte: Expressions valencianes
Us haureu adonat que els personatges del conte no parlen exactament igual que nosaltres, es tracta d’una variant del català que es parla al País Valencià (València, Castelló, i Alacant). El Valencià té algunes paraules de vocabulari propi, com ara espill (mirall) o granera (escombra), i sobretot moltes expressions i frases fetes, que no sempre són les mateixes que utilitzem a casa nostra. A veure si coneixeu aquestes expressions valencianes que surten al conte, ens dieu què volen dir, i penseu de quina altra manera ho podríem dir.
- Botja fematera: Herba aromàtica suau al tacte i de bona olor, que serveix per a fer jaços.
- Dormir entre cotófluix
- A pleret: A poc a poc, lentament, però sense parar.
- A bots i a barrals
- Tenir el pit envernissat: Escapar-se-li a algú els secrets, les coses delicades que no s’han de xerrar.
- Veure-li el “plumero”
- Fer botzar: Fer que algú ens xarre una notícia reservada, un secret, etc.
- Fer cantar
- Fil per agulla: Explicar una cosa amb tot de detall.
- Punt per randa
- Fer la palometa: Mantenir-se en l’aire quasi sense moure, com els ocells de presa, una notícia, etc.
- Volar, escampar, esbombar
- Fer desbatejar: Fer rabiar, fer desesperar.
- Parlar foradat, desvariejar
- De continent: Tot seguit, immediatament.
- Dit i fet
- A pastar fang: Enviar o engegar algú a la guitza, al dimoni.
- A prendre vent
- Costar-li la pell: Costar-li perdre la vida.
- Que no se’n canti gall ni gallina
- A poqueta nit: En el temps en què s’està fent de nit.
- Al capvespre
- Pegar trons i barrafustrades: Fer molt de soroll, tancant bruscament portes o finestres, tirant coses per terra, colpejant amb un bastó, etc.
- Fer llamps i trons
- No dir ni pruna: Callar absolutament, mantenir silenci sobre un afer o tema qualsevol.
- No dir ni piu
- Acotar el renyó: Treballar en feines feixugues.
- Trencar-se l’esquena
- En un bell en sec: En un moment i de sobte.
- En un dir Jesús
- Buscar l’enfilador: Buscar l’eixida d’una situació difícil, la solució d’un problema.
- Lligar caps
- Amb tot el lleu: Amb tota la força dels pulmons.
- A cor què vols, a tot drap
- És nostre: Està en les nostres mans.
- Ja el tinc
- De cap de peça: Del millor de la seua classe.
- El número 1, l’amo, el campió
- Un fes-te enllà: Una disputa, una baralla.
- Una enganxada
- Amb la mosca al nas: Començant a irritar-se o enutjar-se.
- Amb la mosca darrera l’orella
- De capa i creu: Ràpid i senzill, sense cap pompa. (Es diu del soterrar d’un pobre).
- De pobre
- A bot de sacre: Caminar amb gran celeritat, de pressa.
- Camina que caminaràs/ A bon peu
- Cara de pasqües: Plena, riallera, satisfeta.
- Cara de festa Major
- Caure l’ànima als peus: Descoratjar-se, desanimar-se profundament.
- Caure els anells
- Fer bones miques: Entendre’s, simpatitzar amb algú.
- Encaixar
- Fer-se rotle: Ser escoltat amb plaer, interès o curiositat.
- Fer-se l’interessant
- Mala endreça: Diableria, capbuitada, entremaliadura, de joc.
- De taina /De broma
- Ser allò per allò: Una cosa ser tan semblant a una altra que es veuen iguals.
- Ser dues gotes d’aigua
- Ballar l’aigua: (a algú) Adular-lo, alabar-lo, lloar-lo.
- Ensabonar-lo
- Badar boca: Obrir la boca per parlar, però no arribar a dir res.
- Quedar bocabadat
- Llevar un pesar de mirar: Es diu d’una persona o cosa de gran bellesa.
- Fer goig
- Traure de polleguera: En sentit figurat, traure del seu curs normal, del seu estat natural, etc.
- Treure de mare
- Ser cap de caps: (una cosa, una acció) Ser-ne el súmmum, ser desproporcionada, intolerable.
- Això és massa
- En vis de negre: Amb la cara fosca de la congestió.
- Amb cara de pomes agres
- Clar i ras: Amb tota claredat i sense titubeig.
- Sense embuts /Sense botiges ni barrals
- Anar d’esma: Anar maquinalment.
- No poder amb la seva ànima
- Per anys i panys: Durant molt de temps.
- Temps era temps
- Ànima vivent: Alguna persona, o cap persona.
- Persona humana
- Bé de Déu: Abundància de coses, de béns.
- Pel broc gros
- Estar en punxes: Estar molt impacient.
- Estar dels nervis
- Fer cap: (a un lloc o altre) Anar-hi, arribar-hi, especialmente després d’esforçar-s’hi de vencer-hi una dificultat.
- Som-hi!
Informació extreta de:
ENRIC VALOR: Rondalles valencianes 3.
Edicions del Bullent
7.Taller: Fem un molí d’aigua
Segons la Wikipèdia: “Un molí hidràulic o molí d’aigua és un tipus de molí mogut per l’aigua que permet moldre el gra, generar electricitat, i el drenatge de grans àrees d’aiguamolls, emprant l’energia potencial de l’aigua alliberada en fluir. És l’estructura més antiga coneguda d’aprofitar l’energia cinètica de les aigües dels rius i rierols.”
1-Per començar: Amb culleres
NECESSITEM:
- Culleres de plàstic
- Porexpan o plastilina
- Tisores de punxa
- Canya de refresc o pal rodó
- Pinses grans
- Recipient
- Aigua
Amb l’ajuda de les tisores de punxa tallem una roda de suro porexpan, o bé la moldegem amb plastilina. Després i hi fem uns forats als costats per passar-hi les culleres de plàstic, i un forat al mig per passar-hi una canya o pal rodó. Posem les pinses grans una a cada banda del recipient per aguantar-hi la roda, i tirem aigua sobre les culleres per comprovar que la roda gira.
2-Una mica més difícil: Amb taps i pals
NECESSITEM:
- Taps de plàstic
- Pals de polo
- Cúter o tisores de punxa
- Cola forta
- Pal rodó
- Recipient
- Ampolla de plàstic
- Canyes de refresc
- Aigua
Primer fem uns talls a un tap per passar-hi els pals de polo, i amb la cola forta enganxem un tap a la punta de cada pal. A continuació, fem un forat al mig del tap central, per passar-hi un pal rodó o canya de refresc. Després ens construirem una estructura per aguantar la roda i que pugui girar, amb pals de polo enganxats amb cola forta, i ho col·loquem a dins d’un recipient. Amb les tisores de punxa fem uns formats a l’ampolla abanda i banda, un a dalt i l’altre a baix, i situem l’ampolla en un bloc elevat respecte la roda. Fem passar unes canyes pels forats, i omplim l’ampolla d’aigua de manera que el raid que surti de la canya de baix vagi a parar sobre la roda i la faci girar.
3-Una mica més divertit: Amb canyes
NECESSITEM:
- Canyes de bambú
- Ganivet de serra
- Cola súper-forta
- Recipient
- Aigua
- Cable elèctric
- Bombetes petites
- Pals
- Ninots
Construïm la roda com hem fet abans o bé amb canyes amb l’ajuda d’un ganivet de serra per a tallar-les i cola súper-forta. Un cop tenim la nostra roda hidràulica, podem utilitzar l’energia obtinguda per a fer moure uns ninots, encendre llumetes o bé fer música.