22.CHRISTMAS IS COMING!:
S’ACOSTA NADAL!
New York, Desembre 2011
S’acosta Nadal! I això vol dir que comencem a sentir cançons de Nadal per tot arreu, que els carrers s’il.luminen amb mil llumetes de colors, figures i arbres de Nadal, i que arriben els sopars d’empresa! Dissabte vam anar al sopar de l’empresa americana sòcia de l’empresa on treballa el Pep, amb els seus companys i les seves senyores. No sabíem ben bé on anàvem, la invitació deia “Christmas Party” (Festa de Nadal) i parlava de prendre un “Early Dinner” (sopar més d’hora), i ens convocava a les dues del migdia en un restaurant de fora de New York, prop d’on viu el seu jefe. El Pep em va dir que s’havia d’anar vestit “Casual”, i que ell es posaria texans. Per sort, abans de plegar de treballar el divendres, algú li va dir, com qui no vol la cosa: “Recorda que demà has de venir amb trajo i corbata! Ell ho tenia fàcil, però jo no tenia la bossa de la Mary Poppins, d’on sortia des d’un penjador a un mirall i fins i tot una planta! Era un luxós restaurant a la vora del mar, amb amplis salons i fantàstiques vistes, i jo, amb els meus leguins i les meves botetes, em sentia com si anés d’excursió, enmig d’aquell munt de gent amb minifaldilles de lluentons, i vestits de tirants escotats. Menjaven desesperadament del buffet lliure com si no haguesin menjat res en tot el dia, i jo m’estava palplantada amb una copa de cava a la mà, i l’altra lliure per encaixar-la amb la de tot d’homes elegantment vestits, que no coneixia de res i que em deien “How are you? (com estàs?), o també “Nice to see you!” (encantat de veure’t!). Sort que aquí no donen petons! Però la cosa no s’acabava aquí, i al cap d’una estona vam passar a un immens saló amb música de fons, on van fer discursos (en anglès, és clar!) i van repartir premis a tort i a dret (o potser eren els regals de Nadal?), mentre menjàvem una amanideta. Després, la gent endiumenjada va sortir a ballar, mentre nosaltres no gosàvem mouren’s de la cadira, tot esperant el segon plat. I sí, va arribar el segon plat, i també el cafè i les postres (que aquí prenen abans el cafè que les postres), i després tothom al carrer! Es veu que aquí quan s’acaba el menjar, s’acaba la festa. Era mitja tarda, i la festa es donava per acabada, i a la sortida repartien cafè amb rosquilles! (em va recordar la xocolata amb xurros que donen la nit de Cap d’Any). Per arrodonir la jornada, i com que era molt d’hora, vam anar a prendre unes copes (o unes cerveses) a casa el seu jefe, que vivia allà a prop. Ja he entrat en societat, i de quina manera!
Diumenge al matí el Pep i jo, les nenes van preferir quedar-se a casa, vam anar a Harlem a veure una “Missa Gospel”. Era una activitat de l’acadèmia d’anglès, i tothom me n’havia parlat molt bé. Davant d’un edifici tot rococó pintat de blanc, hi havia dues cues, una de blancs i una de negres. Vam suposar, encertadament, que no és que haguéssim tornat uns quants anys enrera, a l’època de la segregació, sinó que una era la fila dels turistes (els blancs), i l’altra la dels que anaven a missa (els negres i algun blanc). Dins hi havia un teatre immens amb moltes escales, i a nosaltres ens va tocar anar a dalt de tot, al galliner! Des d’allà podíem veure un escenari de fusta sense decorat, on hi havia una bateria, uns bombos, una guitarra elèctrica, un piano de cua, un altre electrònic, i un harmònium; a més de tot de gent jove vestida de blanc i negre amb alguna cosa vermella (un mocador, una flor, la corbata o les sabates!). A l’entrada ens van donar un sobre perquè hi poséssim diners, i no se’n van descuidar pas de recollir-lo al cap de poca estona de ser a dins. Una dona amb un micròfon a la mà cantava, o més ben dit s’esgargamellava, mentre els altres es movien al compàs de la música i repetien consignes cada cop més fort. Aquella tonada obsessiva em va recordar les cançons dels “Harry Krishna”: talment una secta, tots plegats estàvem immersos en una mena de bogeria col.lectiva. El Pastor ens va donar la benvinguda a crits, i després, més cançons obsessives i més crits. La veritat és que m’esperava una altra cosa, i em va decebre una mica. Sembla que el Pep també en va quedar força decebut, perquè ell esperava poder sentir (i entendre) el discurs del Pastor, a veure què ens deia de nou. Però allò no tenia pinta d’acabar-se mai més! (i les nenes ens esperaven per dinar)… Després d’unes quantes cançons més, totes en la mateixa línia, els cantaires van sortir de l’escenari i una dona ben vestida va pujar al púlpit per llegir una lectura de l’antic testament, i fer el seu particular sermó. La cosa començava a agafar trets tràgics, a més jo m’estava adormint! Al cap d’una hora i mitja vam decidir abandonar el local sense haver acomplert les nostres espectatives.
Diumenge a la tarda, les nenes ens van tornar a deixar sols, vam anar a fer un agradable passeig pel Manhattan més autèntic, per gaudir de la decoració nadalenca recentment estrenada. Una companya de classe m’havia recomanat anar a veure el “Christmas Tree” (arbre de Nadal) de Rockefeller Center, clar que després de l’experiència del matí… Efectivament, la decoració de Rockefeller Center era espectacular, però el pobre avet, que no se li veia ni una fulla de tantes llums de colors que li havien plantat a sobre, no podia lluir de cap manera enmig dels imponents edificis del “Temple del Diner”. Sigui com sigui, em va recordar l’immens arbre de Nadal que posaven al Portal de l’Àngel de Barcelona, quan jo era petita. Avançàvem lentament entremig de la gentada, com el magma després d’una erupció, tothom volia agafar-se el primer lloc en aquella mena de representació estàtica, tothom volia immortalitzar el seu pas per aquella “avinguda de la llum”, entremig d’angelets bufadors tocant trompetes celestials. I al final del singular passeig, i abans de precipitar-nos al buit, varem poder veure com una munió de persones intentaven moure’s per la petita pista de gel presidida per “l’homenet dor”, fins i tot el Papa Noel amb les seves exhuberants ajudants. L’embús de gent continuava a la cinquena avinguda, on els aparadors mostraven estranys maniquís movent-se autòmatament en un curiós escenari, que sincerament, per a mi no tenia gaire a veure amb el Nadal. Un munt de policies ajudaven als guàrdies urbans a fer la seva feina, tot tallant amb una cinta la riuada humana, a la ratlla del pas de vianants quan el semàfor es posava vermell, intentant evitar així que algun dels badocs tafaners acabés sota les rodes d’algun atabalat conductor. A dins de la Catedral de Sant Patrick, la disbauxa es tornava seny, mentre una església plena a bessar seguia la Santa Missa. En un racó del Temple, l’impressionant Pessebre de mida natural estava a punt per rebre “El Mesies”, però encara no ha arribat el dia i el llit de palla romania ben buit entre la Mare de Déu i Sant Josep, el bou i la mula, un gos i fins i tot un camell! En sortir del temple, i enfilar el trencall per anar a buscar la sisena avinguda, la pau retornava als carrers. Ara el camí bullia de gent, però no arribava a ser la bogeria d’abans. Tranquil.lament vam poder contemplar i retratar el bosc d’arbres nus revestits de mils de llumetes blanques, i el monument de gegantines boles vermelles i daurades sobre les reposades aigües de l’estany. Un cop més, Manhattan no ens ha defraudat!
Al tornar cap a casa, i un cop a Forest Hills, vàrem poder comprovar amb il.lusió que els nostres simpàtics veïns, que ja ens havien sorprès amb la decoració de Halloween, també preparaven el Nadal amb força imaginació, i sobretot amb moltes llums!