17.WASHINGTON DC: “FREEDOM IS NEVER FREE” (LA LLIBERTAT NO ÉS MAI DE FRANC)

  1. 17.WASHINGTON DC:

“FREEDOM IS NEVER FREE”

(LA LLIBERTAT NO ÉS MAI DE FRANC)

Washington, Maig 2013

        Ahir era festa a tots els Estats Units perquè celebraven el “Memoryal Day”, que és el dia que recorden i honoren els soldats que s’han mort en les mύltiples guerres que han tingut i tenen encara, i segurament tindran, com ho demostra la frase que serveix de títol a aquest escrit. La frase, com podeu pensar els que em coneixeu, no és pas meva i ni tan sols la comparteixo, servia de colofó a les diferents visites que hem realitzat aquest cap de setmana, i em va sobtar especialment perquè crec que reflecteix forςa la mentalitat dels americans. Però com que nosaltres no estem per aquests afers, afortunadament,  hem aprofitat els tres dies de festa per una visita amb calma a la ciutat de Washington, capital d’aquest immens país, donada la seva cabdal importància.

        Washington Districte de Colombia, capital dels Estats Units d’Amèrica, és un petitíssim estat que depèn directament del govern federal d’aquest país. Aquest districte es va fundar el 1790 i un any més tard la ciutat del mateix nom, al 1871 es van unificar els governs d’aquesta i de la veϊna Georgetown que ja existia, formant el districte de Colombia. Aquest nom, abreviat D.C., li ve de Cristòbal Colom, descobridor d’Amèrica, i que aquí li diuen Columbus. Es troba a la riba del riu Potomac, i toca als Estats de Virgínia i Maryland. La ciutat de Washington va ser pensada, planificada i creada per a ser la Capital dels EEUU, i el seu nom fa honor al primer President que va ser George Washington. El projecte de la construcció de la ciutat va ser encarregat a un arquitecte francès que es diu L’Enfant, i que hi té una plaςa al seu nom, on per cert estava situat l’hotel on ens vem allotjar. Dins del Districte de Colombia es troben la representació de les tres branques del govern dels EEUU (executiva, legislativa i judicial) ubicades respectivament a “La Casa Blanca” on resideix el President, al “Capitol” on es reuneixen la “Cambra de Representants” i el “Senat”, i al “Palau de Justícia”. S’hi troben també les seus del Banc Mundial, l’FMI, la OEA, el BID i d’altres institucions nacionals i internacionals, a més de les d’associacions professionals i sindicats. Però no solament té importància  política  sinó que també és un centre d’història i cultura estadounidense, amb el complex més gran del món de museus, galeries d’art, universitats, catedrals i institucions d’art dramàtic i música nativa. L’àrea metropolitana  de Washington és la vuitena més gran dels EEUU, amb més de 5 milions de residents.

        Dissabte al matí a bona hora vem sortir de la nostra ciutat d’acollida, New York, i a l’hora de dinar arribàvem a la ciutat escollida per passar els tres dies de festa, Washington, després de gairebé cinc hores de cotxe i atravessar alguns tύnels i ponts llarguíssims. Perquè aquí a Amèrica, tot és gran o fins i tot immens, com els rius, que els més petits són tan grans com el nostre Ebre, i els llacs de vegades semblen mars perquè no en veus el final. Cal dir, també que aquí la gent es desplaςa forςa per carretera, i sobretot quan hi ha tres dies de festa que per a ells són unes mini-vacances ja que no en fan gaires de vacances. Grandioses autopistes de fins a cinc o sis carrils de circulació per sentit recorren les immensens extensions d’aquest vast país, la majoria ben plens tota l’estona. Cotxes de diferents mides, però com més grans millor, comparteixen carretera amb llarguíssims camions amb morro i cabina per viure-hi, i especialment aquest cap de setmana també amb grandioses motos que no tenen res d’envejar als seus companys de quatre rodes. I és que justament a Washington aquest dies hi havia una concentració de les populars “Harley-Davidson”.

        Abans de dinar teníem la visita concertada al “Capitol”, que és de franc però cal encarregar-la per internet uns dies abans,  i les dues del migdia era la darrera hora de què disposaven  ja que no hi havia visites per la tarda ni els diumenges, ni aquell dilluns perquè és una festa molt assenyalada. Però, malgrat nosaltres ens vem presentar puntualment a la cita, després d’alguns problemes per aparcar, a punt vàrem estar de quedar-nos sense la preuada visita perquè poc després d’arribar, i abans que poguéssim accedir al seu interior, la policia va tancar el recinte no deixant entrar ni sortir ningú de l’edifici, no en sabem el motiu però durant l’espera vem poder sentir alguns petards que  potser no ho eren, i sospitem que això deu ser forςa habitual per aquí. Passada l’anècdota, la visita va ser tant o més instructiva de com ens havíem imaginat, encara que no ens van deixar veure per raons òbvies les sales on actualment es reuneixen tant el Senat com la Cambra de Representats. En el video del principi, ens van explicar la història i la importància d’aquell Parlament, que pretén ser la millor forma de govern que van trobar els que van tenir la oportunitat de crear un Estat del no-res, amb gent vinguda d’arreu del món i amb diferents maneres de veure i d’entendre la vida. I és que allà, igual que en el nostre Parlament, es reuneixen representants de tots els Estats dels Estats Units per discutir els seus problemes i posar-se d’acord amb lleis més o menys encertades. Després, aquestes lleis discutides i concensuades en la Cambra de Representants, són debatudes de nou i ratificades o modificades pel Senat, que pretén corregir el fet que hi hagi, com passa a casa nostra, territoris superpoblats amb altres on no hi viu gairebé ningú però que també tenen dret a ser representats. Al llarg de la seva relativament curta història, del Capitol van sortir lleis molt bones com ara l’abolició de l’esclavitud, el dret a vot de les dones o la creació d’un immens parc natural per preservar les zones més boniques i salvaltges del país, però també d’altres no tan bones com les diferents declaracions de guerra. El bressol de la nova Nació fou Philadelphia, on es va firmar la Declaració d’Independència i que en fou la Capital al principi, ciutat que ja vem visitar l’any passat. Aviat van pensar que necessitaven un símbol que aglutinés les diferents postures, i que tingués la seu en un lloc neutral, donat les múltiples procedències dels que conformaven el nou Estat. Per això van crear la ciutat de Washington, especialment concebuda per a ser capital, i hi van construir el Capitol, símbol d’aquesta discussió i entesa entre els governants. Sembla ser que el primer edifici, que era de fusta, va ser destruϊt pel foc durant la Guerra Civil, que aquí també en tenen, però en acabada aquesta van saber fer “borrón y cuenta nueva” que diuen a casa nostra, i comenςar de zero altre cop tant pel què fa a l’edifici com al que representa, sense vencedors ni venςuts. L’edifici recorda més a un gran temple religiós que a un edifici civil, com ho demostra la pintura del sostre de la immensa cúpula, on veiem el senyor Washington vestit amb tύnica envoltat de noies angelicals. I és que, com ens explicava la guia en la seva inacabable riuada de paraules “in English of course”, es van emmirallar en l’antiga Roma, i el seu govern suposadament democràtic. Però l’estanςa que més ens va agradar de tot aquell complex va ser la Biblioteca, que aquí en diuen “Library”, i que vem anar a veure pel nostre compte a proposta de la Glòria, un cop acabada la visita al Capitol.

        Diumenge al matí vem sortir ben d’hora de l’hotel amb la intenció d’enfilar-nos en un d’aquells autobusos turístics de dos pisos i que a dalt no tenen sostre, per tal de gaudir d’un còmode passeig pels carrers d’aquella ciutat farcida de monuments. Però resulta que la majoria dels carrers  que donaven accés als múltiples llocs turístics a veure i visitar, estaven tallats perquè preparaven la festa de l’endemà, que pel què sembla és més grossa del què ens esperàvem, i especialment a la capital, on ens trobàvem. Per això, i després d’alguns dubtes, vem optar per la més o menys concensuada decisió d’agafar el metro, tot un encert ja que es tracta del mitjà més ràpid i econòmic en una gran ciutat, sobretot si els carrers estan tallats per diferents actes festius o no. Així vem poder accedir al cementiri d’Arlington, immensa muntanya ajardinada on donen sepultura a tots els soldats americans que han participat en alguna guerra, hi hagin mort en ella o no, i les seves dones i fills menors d’edat. Enmig d’una enorme extensió de gespa verda perfectament tallada i curosament cuidada, farcida de làpides de pedra de diferents mides però la majoria petites, i en aquella ocasió acompanyada cadascuna per una petita i simbòlica banderola americana que els soldats actuals havien dipositat de bon matí, destaquen dos mausoleus: la tomba dels Kennedy, i el monument al Soldat Desconegut. A la tomba de la família Kennedy, com sabeu President que fou brutalment assassinat durant una desfilada en cotxe descapotat enmig de la gentada que l’aclamava, s’hi troben les restes d’ell amb les de la seva esposa i les de dos dels seus fills, els que van morir abans de la majoria d’edat, l’altre fill no pot ser enterrat al costat dels seus perquè no era de condició militar com els seu pare. Les discretes làpides estan precedides per una gran paret on s’hi pot llegir un tros del discurs del Kennedy que s’ha fet famós: “No preguntis què pot fer el teu país per a tu, sinó pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Al monument del Soldat Desconegut, edificat damunt d’un turó amb fantàstiques vistes a la ciutat, uns soldats feien el canvi de guàrdia amb moviments perfectament assajats i executats, com una dansa sense música, i dipositaven una corona de flors o millor dit canviaven la que hi havia. Al final de l’acte, i juntament amb els compassos de l’himne americà, en l’aire ressonava el so d’una trompeta amb aquella tonada que sempre ens  fa posar la pell de gallina: el toc de silenci!

        Donat que la carretera estava tallada per la festa i el trenet turístic no funcionava, vem haver de continuar el nostre tour a peu. Tot travessant el pont sobre el riu Potomac, vem poder disfrutar de l’arribada d’aguns dels moltíssims participants en la concentració de motos “Harley-Davidson”, entremig d’admiradors amb banderes americanes i crits encoratjadors. Motoristes i seguidors lluϊen gastades caςadores texanes plenes de “xapes”, i braςos tatuats fins a no quedar cap racó sense marca, mentre cridaven consignes a favor dels Estats Units i de les seves tropes. A l’altra banda del riu, quan ja els sorollosos enginys seguien el seu camí, ens esperava l’impressionant monument a Lincoln, un dels primers Presidents que van contribuir amb la seva decisió i voluntat a arrencar la història d’aquest país. La importància de la seva figura queda plenament reconeguda amb la gegantina estàtua dins d’una  mena de temple envoltat de columnes i aixecat dalt de tot d’una llarguíssima escala,  des d’on es contempla l’extens parc dedicat a la memòria dels soldats morts en les diferents guerres. A la meitat de la impressionant escalinata, una placa recorda un famós discurs de Martin Luther King, personatge que des d’una altra posició no tan elevada però amb la mateixa determinació i convicció va lluitar pels drets dels negres en aquest país: “I have a dream…! (Tinc un somni…!).

        Tan sols ens restava la obligada visita a la “Casa Blanca”, residència de l’actual President dels Estats Units, i seu del Poder Executiu. Sabíem de bona tinta que no ens permetrien accedir a l’interior, com sí havíem pogut fer en el cas dels altres monuments visitats, però ens vem acostar fins a la reixa, tot atravessant els jadins on hi ha els memorials als soldats caiguts en les diferents guerres. I en ser-hi a tocar, de cop i volta van aparèixer damunt dels nostres caps un parell de sorollosos helicòpters que no semblaven pas com els que sobrevolen continuament la zona per fer-ne la diligent vigilància, perquè aquests volaven molt baix i poc a poc s’acostaven sense remei al jardí de la Casa Blanca. Un dels dos aparells, que finalment va acabar aterrant al jardí rera la reixa on ens trobàvem nosaltres, va passar tan a prop nostre que si no fos perquè la finestreta era massa petita li haguéssim comptat les canes al President: Hello, Mr. Obama! (Hola, senyor Obama!)

        El darrer dia, i acomplertes ja les nostres espectatives amb escreix, vem voler posar la cirereta del pastís amb la visita al museu de l’aire i l’espai, després de passar sense voler per on una colla de soldadets impecablement uniformats estaven col.locant tot de carros de combat i altres andròmines bèŀliques, i no és que justament en aquell moment haguessin declarat alguna guerra, tan sols que estaven preparant la desfilada del Memoryal Day (Uf, menys mal!). Un cop dins,  també de franc i aquest cop sense cap reserva, tranquiŀlament ens vem anar passejant entre avionetes antigues, portavions de la segona guerra mundial, i coets atrotinats. Fins i tot vem poder entrar dins d’una estació espacial, i vem poder comprovar com es dutxen o fan les seves necessitats i què mengen els pobresastronautes que es passen setmanes i mesos allà dalt penjats (ja els hi regalo!). Després de tot, potser sí que van arribar a la lluna!… O no?!!

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *