11. UN DIMONI MOLT DE LA BROMA

11. UN DIMONI MOLT DE LA BROMA

IMMA VILLEGAS

DIMONI:    -Hola, nens i nenes! Sabeu qui sóc?

NENS:         -El dimoni!

DIMONI:    -Ahhhhhh! I no us faig por?

NENS:         -Noooooo!

DIMONI:    -Com que no us faig por! Doncs us hauria de fer por, sabeu per què?

NENS:         -Per quèeeee?

DIMONI:    -Jo m’emporto els nens i nenes que no es porten bé a la Caldera!

Que hi heu estat mai a la Caldera?

NENS:         -Nooooo!

-Nosaltres ens portem bé!

-Som bons nens!

DIMONI:    -No m’ho crec pas això! Segur que de vegades feu enfadar a la mare.

NENS:         -Nooooo!

DIMONI:    -No sempre feu cas de la mestra, oi?

NENS:         -Síiiiiiii!

DIMONI:    -Bah! M’esteu enredant, però jo sóc més llest que vosaltres i no em deixaré enredar així com així. Tu fas cara de ser molt entremaliat (assenyalant a un)… Vindràs amb mi a la Caldera!…I aquell d’allà fa cara de no haver fet els deures (assenyalant a un altre)… Li faràs companyia. …I el rosset de les ulleres, oi que no para de molestar tot el dia? També!… Ohhhh! Que content estic!, ja veig que avui faré fira!

NENS:         -Noooo!

-Nosaltres som bons!

-Ens portem molt bé!

-Pregunta-ho a la senyoreta!

DIMONI:    -Està bé, li preguntaré a la senyoreta (cap a la senyoreta): Està segura que es porten bé aquests nens?

MESTRE:     -Sí, i tant!

DIMONI:    -I no n’hi ha ni un que faci moltes trapelleries?

MESTRE:     -No, dimoni, te n’hauràs d’anar sol!

DIMONI:    -Ah, no, això mai! No me’n puc pas anar sol! Ja sé: m’enduré a la

senyoreta!

NENS:         -Noooo! A la senyoreta noooo!

DIMONI:    -Es porta bé la senyoreta?

NENS:         -Síiiiii!

DIMONI:    -No us fa treballar molt?

NENS:         -Nooooo!

DIMONI:    -Segur que us fa estar callats i no us deixa jugar!

NENS:         -Nooooo!

-És molt simpàtica, ens canta cançons…

-I ens explica contes molt divertits…

-I ens porta d’excursió!

DIMONI:    -Està bé, però aleshores tinc un problema molt greu: no me’n puc pas

anar a casa, no puc arribar sol a la Caldera, el meu amo no em deixaria

pas  entrar! Què puc fer?

NENS:         -Queda’t amb nosaltres!

-Torna’t bo!

-Jugarem amb tu i ens ho passarem molt bé!

-Serem el teu amic!

DIMONI:    -De debò faríeu tot això per a mi?… Jo no he tingut mai cap amic!

Sabeu jugar a fet amagar?… I que sabeu la cançó del dimoni?…

Podeu ballar com els dimonis?… Així no enyoraré tant casa meva!

NENS:         (cantant la cançó tot fent els gestos)

“DIMONI PELUT,

QUE A L’INFERN NO T’HAN VOLGUT,

HAS PASSAT PER UN FORAT

I LES BANYES T’HI HAN QUEDAT!”

I el dimoni es queda amb els nois,

i els ensenya a ballar com els dimonis.

PROPOSTA DIDÀCTICA-11:

  • Conte: “Un dimoni molt de la broma”
  • Tipus: Conte de fades
  • Edat: 4-5 anys
  • Recursos utilitzats: titella de tija gran, la veu, música
  • Activitat: Taller d’expressió corporal-dansa (Àrees Descoberta d’un mateix i LLenguatge Musical)

a)Objectius:

  • Escoltar el conte i participar-hi dialogant amb el titella
  • Conèixer el propi cos i aprendre a relaxar-se i controlar els moviments
  • Valorar la importància del gest com a llenguatge i el moviment com a forma d’expressió
  • Trobar un lligam entre la música i la dansa
  • Desenvolupar la creativitat a través de la música i el moviment
  • Expressar sentiments de por i desmitificar allò que ens fa por per ajudar a superar-la

 b)Desenvolupament de l’activitat:

          Els nens i nenes seuen en semicercle i comencem a sentir una música estranya (“La dansa del foc” de M. Falla), notem  també una olor estranya com de cremat (opcional), i de cop apareix el dimoni! És un titella de tija força gran, que té unes banyes grosses, va vestit de vermell i porta una capa negre molt ampla que l’embolica tot. En fer-lo parlar canvio la veu, i li dono una veu ronca i profunda (tot el greu que em permeten les meves cordes vocals de soprano). De primer, als més petits, els fa una mica de por, no pas  als grans, que si poguessin li estirarien les banyes i li arrencarien la capa (jo no ho permetré pas). Però a mesura que avança el diàleg entre uns i l’altre, els dos extrems es van suavitzant, desmitificant la idea obscura del dimoni al fer-lo més proper als infants, i per l’altra banda donant-li també un toc de personalitat que li permet guanyar-se el respecte i l’estimació de tots. Grans i petits acaben sucumbint a la màgia dels titelles i ens submergim tots en aquest món de fantasia que són els contes i els personatges fantàstics que només existeixen en la nostra imaginació, però que no sempre estem disposats a deixar-los sortir. En acabar el diàleg els nens s’han fet amics del dimoni i li canten alegrement la cançó del “Dimoni pelut”, han desaparegut ja totes les pors, i el titella s’ha guanyat el respecte i l’estimació. Cal dir que el diàleg que reprodueixo a dalt és només un exemple, ja que pot variar sensiblement en funció de les respostes i reaccions dels infants, així com de la meva capacitat i imaginació en cada situació per improvitzar tot ficant-me de ple dins del personatge del dimoni a qui dono vida. En finalitzar el conte, podem parlar del què sabem dels dimonis, com són, què fan, on viuen. Com ens imaginem que deu ser casa seva, la Caldera (podem dibuixar-ho). També podem parlar de les coses que ens fan por o no i perquè, i deixar que expliquin les seves experiències.

          A continuació, i recordant que el dimoni ens ha demanat que aprenguéssim a ballar com els dimonis, escoltem la música del dimoni (“La dansa del foc” de M. de Falla), i ens imaginem que som dimonis i estem a les Calderes, puc donar-los un mocador o capa a cadascú (opcional). Els demano que es moguin lliurement al so de la música inventant-nos una aventura segons ens suggereixi la música. Deixo passar uns primers moments a veure què fan, i després jo em poso a ballar enmig d’ells per donar-los un model. Podem córrer per la sala tot fent voleiar la capa, o embolicar-nos amb ella tot tapant-nos la cara i jugar a destapar-nos de cop, podem donar voltes sobre nosaltres mateixos o donar-nos les mans per fer una rotllana o cuc tot saltant. Cal indicar que no es pot parlar ni fer sorolls, ja que no ens deixaria sentir bé la música, i es pretén que s’expressin només amb el cos, amb moviments o gestos. Llavors, dono a cadascú un mocador (o tros de paper) de color vermell o groc,  ara som les flames del foc i entre tots farem una gran foguera. En acabar, ens asseurem en rotllana  i deixarem que els que vulguin puguin explicar què s’han imaginat, o què han sentit, què els suggeria la música, perquè es movien d’aquella manera, si els ha agradat i perquè. Alguns són capaços d’explicar veritables aventures que nosaltres no ens haguéssim imaginat mai, o simplement dir que ballaven seguint al ritme de la música, més ràpida o més lenta en cada moment, tot inventant-se una dansa. Si s’ha de representar en un festival o davant d’un altre grup de companys, els ajudarem a muntar una petita de coreografia entre tots: per exemple surten en filera amb la cara tapada i en un moment donat de la música es donen la mans i fan una rotllana o bé donen voltes sobre si mateixos tot saltant. Podem construir una caldera amb cartró i ballar al voltant d’ella o fins i tot donar-los forques per ajudar a la dramatització (opcional).

c)Material:

  • Titella de tija gran amb el personatge del dimoni
  • Música “La dansa del foc” de Manuel de Falla
  • Capes o mocadors grans per a l’expressió corporal lliure
  • Mocadors o papers de color vermell i groc per fer el foc
  • Cartró i pintures per fer la Caldera i forques per a la representació

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *