- SAN FRANCISCO:
LA CIUTAT DELS TURONS…I LA BOIRA!
San Francisco, novembre 2014
Aquest cap de setmana llarg, perquè era Thanks Giving i teníem quatre dies de festa, hem estat a San Francisco, la ciutat dels turons… i la boira! És una ciutat dels Estats Units situada al nord de l’Estat de Califòrnia i tocant a l’oceà Pacífic, coneguda pel famós pont penjant anomenat “Golden Gate” i per les peŀlícules que ens han fet per la tele, però sobretot, i com hem pogut comprovar, perquè els seus carrers pugen i baixen constantment com si d’un moment a l’altre haguessis d’arribar al cel… o a l’infern!
Amb més de 7 milions d’habitants, és la quarta ciutat més poblada de l’Estat de Califòrnia, i està considerada de les més importants no només
dels Estats Units sinó de tot el món, destacant sobretot pel què fa al tema informàtic. Situada prop de la falla de San Andrés, pateix terratrèmols sovint, el més important el del 1906, on van morir més de 3 mil persones i la ciutat va haver de ser reconstruïda gairebé totalment. El seu clima és mediterrani com tota la costa de Califòrnia, ja que el mar suavitza les temperatures, però sovint es troba submergida en una espessa boira provocada pel xoc entre l’aire fresc de l’oceà i calent del continent. De fet, molts conquistadors i colonitzadors hi van passar de llarg perquè en segons quines condicions meteorològiques no es pot veure que hi hagi terra més enllà de l’entrada de la badia, el lloc anomenat “Golden Gate” o porta daurada i que més tard va donar nom al pont penjant que li ha donat fama, i que van decidir pintar de vermell perquè els vaixells no xoquessin amb ell els dies de boira. Els primers que hi van entrar i s’hi van assentar van ser els espanyols, construint la Missió anomenada de Sant Francesc d’Assís, de l’edifici de la qual encara se’n conserva una part prou significativa, per “ajudar” als “pobres” indígens, els indis de la tribu dels Yelami, i de passada “convertir-los” a la fe catòlica. Però va durar poc l’esbojarrada aventura, ja que quedava molt aïllada i era difícil fer-hi arribar medicines i altres menesters, i amb menys de cent anys es van morir tots, pobrets!
Vem arribar a l’aeroport dijous al migdia, després de 6 hores de vol, i de seguida vem agafar el tren per anar a la zona de les empreses de lloguer d’automòbils, però resulta que la que nosaltres havíem triat per internet no estava allà amb les altres sinó en una zona dels afores, i vem haver d’esperar un autobús per arribar-hi. Un cop tots cinc a dins del cotxe va continuar la nostra malestruga, i és que el GPS de lloguer, que no funcionava bé, ens va enviar en direcció contrària a la ciutat del nostre destí, San Francisco, cosa de la qual no vem acabar d’estar-ne ben segurs fins que vem veure que ens deia que faltaven més de 4 hores! La marrada, però, ens va permetre descobrir un pont llarguíssim a sobre la badia, molt més que el mateix Golden Gate que tanta fama li ha donat a la zona, i que fa tanta pujada que dóna la sensació que no va enlloc sinó que arribarà un moment que cauràs a sobre el mar irremediablement: espectacular!… però afortunadament al final de la pujada ve la baixada. I llavors vem haver de girar cua i tornar, aquest cop travessant un altre pont sobre l’aigua, en aquest cas també penjant com el Golden Gate però de color blanc. Finalment, vem poder arribar a la ciutat dels nostres somnis, havent comprovat que el GPS definitavament no funcionava ni molt ni poc, i no pas amb 4 hores. Tot gràcies a la nostra més que sobradament preparada filla Elisenda i el seu mòbil últramodern, on s’havia baixat una aplicació del Google que fa les funcions de GPS, i sort en vem tenir per a la resta de l’expedició!
Aquella tarda, i mercès a les gentils explicacions del cambrer espanyol (i amb ploma) que vem trobar al restaurant de l’hotel a l’hora de dinar, vem anar a fer un curiós i divertit recorregut pel barri xinès (Chinatown), que ens va permetre comprovar que, efectivament, la ciutat està construïda sobre de mil turons, cosa que dóna com a resultat un enreixat de juganers carrers que pugen i baixen constantment tot fent-se la competència entre ells a veure quin arriba més a tocar del cel. Acabàvem l’escursió al port amb la sana intensió d’arribar a veure el famós pont vermell penjant, però la nit se’ns havia tirat a sobre i la foscor va impedir que poguéssim gaudir del primer contacte ocular amb ell. Insuperable va ser la tornada a casa, amb un curiosíssim tramvia tirat per un cable amagat a sota terra i manipulat per un home alt i fort que suava per controlar-lo entre els carrerons amb desnivells tan pronunciats. Amb l’agravant de què la gent hi va asseguda davant de cap estructura, ni reixa, ni vidre, o bé dreta i penjada d’unes barres cap en fora: d’infart!
El segon dia vem pujar, aquest cop amb el nostre “troncmòbil” de lloguer, tot i que alguns més esportistes ho feien equipats amb botes i motxilla, a uns dels turons més alts que conformen la ciutat i des d’on ens asseguaraven es poden veure espectaculars vistes sobre la mateixa: els anomenats “Twin Peaks” o pics bessons, des d’on sembla que també s’havia de veure el famós i escorradís pont penjant de color vermell. Però aquell dia ens vem llevar submergits en una espessa boira que, com més pujàvem, més s’entossudia a no deixar-nos veure res de res: ni ciutat, ni mar, ni pont, no apareixien ni en forat ni en finestra! No va ser fins cap al migdia, i quan ja havíem descendit de les altures per visitar la “Misión”, l’edifici més antic de la ciutat, que la boira va desaparèixer del tot per deixar-nos un fantàstic dia assoleiat, que vem aprofitar per conèixer d’una vegada per totes l’entremeliat pont que jugava a “fet i amagar” amb nosaltres, pobres turistes innocents! Amb aquesta sana intenció vem anar a travessar els gairebé 3 kilòmetres de pont penjant sobre el mar, en cotxe tot i que també es pot fer amb bicicleta o a peu, no sense haver pagat l’ineludible peatge prèviament per internet, per anar a dinar i passejar una estona per la més que curiosa població de Sausalito, i la seva zona residencial molt exclusiva amb cases flotants: tot un barri sobre l’aigua! Abans de tornar cap a casa, vem deturar un moment el nostre vehicle al costat de la carretera, com feien tots els altres, per disfrutar d’una innoblidable posta de sol dalt d’un turó amb la fantasmagòrica vista del pont que, ara sí, es presentava davant nostre amb tota la seva majestuositat: un gegant enmig de l’oceà pintat de vermell, que quan acaben de pintar-lo ja poden tornar a començar per l’altra punta perquè la climatologia i la humitat fan malbé la roja pintura amb extremada rapidesa: impressionant! De retorn a la ciutat, i ja de nit, no vem voler deixar perdre la oportunitat de passar per un dels carrers amb més pendent del món (27⁰) Lombard Street, i que es gloria de ser el carrer més sinuós dels Estats Units gràcies als vuit viratges en els que està distribuïda la baixada (o pujada segons es miri): aŀlucinant! El problema va ser la mega-caravana que vem haver de suportar per arribar a l’hotel al bell mig de la zona comercial i el dia d’anar de compres per exceŀlència, el “Black Friday” (divendres negre), tan negre com vem arribar nosaltres després d’hores pràticament parats en aquells empinats carrerons despietats: paciència!
En despertar-me el tercer dia vaig poder comprovar que des d’aquell 21è. pis de l’immens hotel situat al Downtown, la part més cèntrica i moderna de la ciutat, es veien no tan sols inacabables edificis súper-alts, sinó també el cel, i el mar, i fins tot vaixells navegant! I és que aquell dia ens vem llevar sense boira… però plovent! Aquest cop vem dirigir el nostre utilitari cap al “Fisherman’s Wharf”, l’antic barri i port de pescadors actualment reconvertit en port turístic i zona d’esbarjo, farcit de botigues, restaurants, lavabos, i vaixells que naveguen per les tranquiŀles aigües de la badia i ofereixen visions diferents de la ciutat i de la zona, amb explicacions incluïdes, amb pinganillo i més de 16 idiomes diferents (entre els que naturalment no hi era el nostre, el català). Des de dalt del vaixell, i mentre la pluja ens donava un respir, vem poder gaudir de boniques vistes de la ciutat i els voltants, passar per sota els dos ponts penjants, el vermell i el blanc, més llarg però menys famós i que vem descobrir el primer dia gràcies a l’error del GPS que ens havien llogat. Però el millor de tot és la fascinant illa d’Alcatraz, literalment una gran roca àrida on, durant molt de temps, hi va haver una presó d’altíssima seguretat i on hi van passar gran part dels seus dies els gàngsters més famosos i peŀliculeros, com el mateix Al Capone. Però la història més increïble i fascinant és la de que, quan es va deixar d’utilitzar com a presó i va quedar abandonada, s’hi van instaŀlar una colla d’indis originaris d’aquestes terres, que reclamaven els seus drets sobre elles, basant-se amb acords presos amb els primers conquistadors i colonitzadors: pobres iŀlusos! Interessant també la història de l’illa de l’Àngel, una mica més gran i més ben proveïda per la natura que la seva companya, que va servir durant alguns anys de retén d’immigrants, semblant a la nostra veïna illa d’Ellis, a Nova York. Tot plegat un viatge força instructiu, que va acabar amb un passeig pel moll fins al Pier 39, on ens asseguraven que podríem veure foques (o millor dit, lleons marins) en estat salvatge. Una mica escèptics, ens vem retratar amb les foques de bronze que ens donaven la benvinguda, i després de comprovar que hi havia un aquari on s’havia de pagar per entrar, vem fer cap a un dels molts restaurants de la zona, especialitzat, com els altres, en peix i marisc. I un cop instaŀlats va arribar l’inesperat, des de la taula i tot mirant despistadament per la finestra, vem poder descobrir, per fi, les fabuloses foques salvatges prenent el sol sobre la plataforma de fusta rònega del moll, com turistes a la paltja: increïble! Aquell capvespre el vem voler passar prop del mar, just a la zona propera a la porta de la badia, i vem poder comprovar com, realment, la badia i la ciutat desapareixien, i al seu lloc, les muntanyes que sorgien de la boira oferien la rara visió d’un mur infranquejable, talment com si fos un miratge: vana iŀlusió! Al vespre, i com que aquell dia afortunadament no havíem trobat les llargues cues del dia anterior, vem decidir fer un passeig pel Downtown abans d’anar a sopar, però malauradament la pluja ens va esgarrar el pla, i en comprovar que la caminada dels cinc sota el mateix paraigua esdevenia farragosa i poc efecetiva, malgrat tractar-se d’un paraigua neo-yorquí, vem optar per acabar el passeig sota cobert. Així, les nostres mullades passes ens van portar cap al “Mall” (o sigui centre comercial, i no precisament mullat, ja que es tracta d’una “Maquinista” sota teulada). Allà vem matar el temps que ens quedava abans de sopar fent el nostre particular “Black Friday”: a gastar!
El darrer dia tornava a ser plujós, i sota la pluja vem acomiadar els carrerons endimoniadament empinats, farcits de divertides casetes de colors amb balconades de grans finestrals, així com del juganer pont vermell penjant, ara als nostres peus: vençut! El joc s’ha acabat, i aquest viatge també, fins a la propera!?