78-LES DONES A LA HISTÒRIA

LES DONES A LA HISTÒRIA

Imma Villegas

Basat en fets històrics

Dedicat a la meva neboda-neta Berta,

que pugui viure en un món millor, més just i igualitari,

especialment per a les dones.

  1. LES DONES A LA PREHISTÒRIA

Hola! Em diuen Sílex, perquè soc forta i dura com les pedres que fem servir per a caçar. Vaig viure fa molts i molts d’anys, tants que no els sé comptar, tampoc sé llegir ni escriure, per això a la nostra època en diuen prehistòria, aleshores encara no escrivíem. La vida era molt dura a la Prehistòria, havies d’anar a caçar els animals per a poder menjar… com? que no us creieu que jo caçava! Com us deia, la vida era moooolt dura a la Prehistòria, tots (i totes) havíem de posar-hi el coll si volíem sobreviure! En aquella època TOOOT es feia entre tots (i totes), cadascú feia el què podia, és clar. Per exemple: les dones tenim el cos perfectament preparat per a la caça (no ho sabíeu?): la nostra excepcional resistència física (més que la dels nostres companys homes) ens permet anar corrent al darrere de les nostres preses fins que es cansen (les bèsties, no nosaltres!), mentre que el cos dels homes es cansa abans però té més força bruta. Per això, quan nosaltres ja l’havíem arreplegat, arribaven ells i se l’enduien a coll o arrossegant entre tots cap a casa, a la cova on vivíem, per menjar-nos-la al voltant del foc. També pescàvem i recollíem fruites al bosc: m’encanten els nabius i les maduixes! Mmmm!

Però el meu moment preferit era quan, al vespre després de caçar, pintàvem les parets de la cova, amb la sang dels animals que havíem caçat. Pintava escenes de caça on es veien homes i dones corrent darrere els animals, amb les seves llances i fletxes a les mans… o també rituals religiosos, on les dones hi teníem molt a dir….en fi, el què havíem fet durant el dia! Pintar amb els dits i les mans és molt relaxant, proveu-ho

  1. LES DONES IBERES

Hola! Em dic Elx, sí com la Dama d’Elx, i soc una dona ibera, o sigui del poble iber, vaig viure a la península Ibèrica ja fa una colla d’anys. Nosaltres sí que comptem i escrivim, tot i que la nostra escriptura és tan enrevessada que avui en dia no l’entén ningú! Vivim en pobles petits, en casetes fetes de pedra, i mentre els nostres homes es barallen amb els dels pobles del costat, nosaltres, les dones, hem de fer toooota la feina: cultivem la terra (sobretot cereals per a fer pa, i vinya per fer vi, també fem cervesa!), i criem bestiar (porcs per menjar, cabres i ovelles també per a la llet, i els bous per treballar al camp, que els nostres homes sempre són fora de casa i poc ens poden ajudar!), i tot això mentre tenim cura del fills i de la casa… No és que els homes no facin res, però entre les guerres i el comerç no paren gaire per casa!

També teixim la roba que portem tots plegats, cosa que ens dona moooolta feina perquè primer hem de preparar els fils a partir de la planta del lli, després teixir-los en un teler que tenim al menjador per fer la roba, i després amb la roba fer els vestits… També fem estris de ceràmica com gerros i altres recipients per a la llar… ah! i joies per anar ben guapes! Però a mi el que més m’agrada és quan fem de sacerdotesses al temple, allà les dones som les que dirigim  els rituals i celebracions en honor de les nostres deesses, com la Mare Terra, per demanar els seus favors i donar-li les gràcies per les bones collites.

  1. LES DONES A L’ANTIC EGIPTE

Hola! Jo soc egípcia, i la nostra escriptura sí que s’entén bé, perquè és a base de dibuixos: un ocell, o una mà… això ho entén tothom! Em podeu dir Cleo, porto el nom d’una reina molt famosa: la Cleòpatra, que va ser una dona molt intel·ligent que va dirigir el nostre país amb saviesa i rectitud durant una pila d’anys, exercint la seva influència als pobles del costat, com ara als romans… A mi m’agradaria ser reina i poder manar molt, com ella.

A més de ser reines (o deesses, com la popular Isis), les dones egípcies també estem a casa, on procurem ser bones companyes per als nostres homes, que diuen que som un complement, tot i que en el fons a mi em sembla que els fem una mica de por!

  1. LES DONES A LA GRÈCIA CLÀSSICA

Hola! Jo soc l’Ariadna, com la que li dona el cabdell de fil a Teseu per escapar-se del laberint del minotaure, però això és una altra història! Jo he vingut a parlar-vos de les dones a la meva època: Les dones a la Grècia Clàssica som l’últim esglaó de l’escala social, juntament amb els estrangers i els esclaus, no ens consideren ni tan sols com a ciutadanes… però mentre ells poden pujar i arribar a ser ciutadans, nosaltres no! A més, sempre hem de dependre i obeir a algun home, com si fóssim nenes petites: primer al pare, després al marit que ens ha triat el pare, i si ens quedem vídues al fill! Tampoc no podem passejar per la ciutat si no anem acompanyades, ni entrar en locals públics sense els nostres marits.

Nosaltres som mestresses de casa, és a dir, que només podem manar a casa: per fer les tasques de la llar tenim l’ajuda de les esclaves, (que encaren estan més avall que nosaltres en l’escala social que us ensenyava abans!). El que més m’agrada i més hores hi dedico és a teixir: faig la roba de toooots els de casa, i la veritat és que hi tinc la mà trencada!

  1. LES DONES A L’IMPERI ROMÀ

Hola! Em dic Júlia, i formo part del gran Imperi Romà que, partint de Roma, es va estendre per tota la riba del Mediterrani, també a la Península Ibèrica, i ens hi vam estar molt de temps, fins que els “bàrbars” del Nord ens van fer fora! A l’Imperi Romà les dones sí que som considerades com a ciutadanes, tot i que no podem votar ni exercir càrrecs polítics, però exercim la nostra influència sobre els nostres homes, que sempre acaben fent el què volem! També se’ns permet anar als llocs públics: com ara els menjadors o triclinis, a esdeveniments esportius i teatrals, compres, etc. A mi el que més m’agrada és anar al teatre!

Menys les que els toca ser Vestals, que als 10 anys les tanquen al temple i se n’hi han d’estar 30 més, durant els quals als homes no els veuen ni el pèl! També els tallen els cabells i els fan portar vestits blancs i anar amb el cap tapat. La seva principal missió és tenir cura del foc sagrat dels déus, no sigui que se’ls apagui! Quan surten poden casar-se, però la majoria ja no ho fan. Al principi era totalment voluntari per a les dones lliures, però com que ningú volia ser-ho, van haver de fer-ho per sorteig, i apa: toca qui toca!

  1. LES DONES VIKINGS

Hola! Em dic Erika i soc una dona viking, i de “bàrbars” res, eh maca!… del nord sí, perquè venim d’Escandinàvia, molt al nord d’Europa, on hi fa un fred!. A la meva societat les dones som molt respectades i valorades: De fet, ens consideren una autoritat moral, perquè ens cuidem de l’educació dels infants, de transmetre els mites i les creences religioses, i ens tenen en compte alhora de prendre decisions… A més, som una peça clau al poblat, perquè els homes sovint són fora comerciant o buscant menjar quan, durant el cru i llarg hivern, escasseja i no arriba per a tots. Aleshores, som nosaltres les que hem d’aconseguir el menjar i cuinar-lo per a tota la comunitat, també teixir la roba i fer els vestits que portem tots, així com tenir cura dels infants i dels malalts… i defensar el poble en cas d’atac enemic quan no hi són els nostres homes!

Però les dones vikings també podem triar de ser guerreres, i acompanyar els nostres homes en els seus llarguíssims viatges amb vaixell, per buscar nous llocs on viure, com quan vam descobrir Groenlàndia, és molt divertit!

  1. LES DONES ÀRABS DE L’AL-ÀNDALUS

Hola! Em dic Majda, i soc una dona àrab. Nosaltres, al revés que les dones vikings, venim del Sud: de l’Àfrica i la Península Aràbiga, però ens vam establir a viure a la Península Ibèrica durant força temps, durant l’Edat Mitjana, fins que els cristians ens van fer fora. Les dones àrabs estem encarregades de portar la casa, tenir cura dels fills, nostres i del nostre home, mentre són petits, i de l’educació de les nenes, perquè de la dels nens ja se’n cuiden els homes a les mesquites. En la nostra religió, la musulmana, els homes poden tenir fins a 4 dones legítimes, si l’economia els ho permet (perquè ens han de mantenir a totes!), a més de les esclaves que ens ajuden a fer les feines de casa, i les concubines que els nostres homes s’emporten cap a casa després de guanyar una batalla. Així és que a casa vivim moltes dones juntes, i ens entenem com a germanes! Les cases són molt grans, amb dues plantes i un pati central molt gran amb porxo. La planta de dalt és tota per a nosaltres, i al pati ens hi podem estar tant com vulguem sense ser vistes per mirades indiscretes. Quan anem pel carrer hem d’anar ben tapades, fins i tot el cap i la cara, perquè només el nostre home ens pot veure senceres!

Només sortim per anar als banys públics un cop a la setmana, el dia que toca a les dones. M’encanta anar al banys! Allà ens trobem amb les altres dones i xarrem, i passem l’estona juntes. A més és molt relaxant poder prendre un bon bany, fer-nos massatges i posar-nos perfums… hem d’estar ben boniques per al nostre home!

  1. LES DONES CRISTIANES DE L’EDAT MITJANA

Hola, soc l’Elisenda! A l’edat Mitjana, les dones cristianes nobles vivien al castell del seu senyor, que sovint era fora fent la guerra. Tancades al castell es devien avorrir molt, ja que tenien criades i dames de companyia per fer les tasques de la llar i vigilar els fills, i a més no estava ben vist que estudiessin ni que sabessin llegir. L’única feina que se’ls permetia era filar i cosir, i a això dedicaven la major part del seu temps, i a xerrar. Mentre, les dones pageses pobres havien d’ajudar als seus marits en les feines del camp, a més de fer les de casa i cuidar els fills, que en tenien molts però no gaires sobrevivien.

Però jo vaig triar de ser monja! En el convent, on només hi vivim dones, resem però també ens dediquem a l’estudi i a la ciència. I quan van maldades, com ara en èpoques de guerra o pandèmies, i la gent es mor com a mosques, obrim les portes del convent i fem d’infermeres de campament!

  1. LA DONA A L’EDAT MODERNA 

Hola! Em dic Teresa, i visc a l’Edat Moderna. Jo vinc de pagès, però el camp no donava per alimentar a tooota la família (tinc molts germans jo), i m’han enviat a la ciutat a fer de minyona en una casa de gent benestant. Faig totes les feines de la casa, juntament amb la cuinera i el majordom, i també tot el què em manen els senyors. La senyora porta el negoci del senyor, mentre aquest fa mooolts viatges per a l’empresa, a la filla l’han enviada a un convent, no per ser se monja no, per estudiar i tenir-la ben controlada fins que li toqui casar-se amb algun senyoret d’alguna família influent. Jo no sé llegir ni escriure, no he pogut anar a estudi!

M’agradaria poder entrar a treballar en alguna d’aquestes fàbriques de filats i teixits que s’estan obrint ara, perquè diuen que allà cobres un sou, i així pots estalviar i arribar a ser independent!

  1. LA DONA ACTUAL

Hola, soc la Berta! Per fi, les dones de la meva època s’han adonat que nosaltres som capaces de fer qualsevol cosa que ens proposem, podem fer el mateix que fan els homes si volem, i no tenim perquè dependre de ningú. Per això, dones d’arreu del món, de totes les edats i condicions socials, ens plantem davant les injustícies, i ens ajuntem per lluitar pels nostres drets, i així aconseguir una societat més igualitària entre homes i dones.

NOSALTRES PODEM FER-HO, ENDAVANT!

 

PROPOSTA DIDÀCTICA-78

CONTE: Les Dones a la Història (Imma Villegas, basat en fets històrics)

EDAT: A partir de 6 anys

TIPUS: Llegenda o narració històrica

ACTIVITATS:

  1. Conte: Les Dones a la Història

/Conversa: Les dones a l’actualitat

  • Llenguatge Verbal, Descoberta d’Un Mateix
  1. Cançó-Poema: Imagine (John Lennon, Traducció al català: Imma Villegas)
    • Llenguatge Musical i Verbal, Llengua anglesa
  2. La Recerca: Les Dones a la Història
    • Descoberta de l’Entorn
  3. Activitat-Taller: Exposició de la Història de les Dones
    • Descoberta de l’Entorn, Llenguatge Verbal i Plàstic
  4. Racó de l’escriptor: Què faràs tu pels drets de les Dones?
    • Llenguatge Verbal i Plàstic, Descoberta d’Un Mateix
  5. El Repte: Mots encreuats de les Edats i Pobles de la història
    • Llenguatge Verbal, Descoberta de l’Entorn

 

 a)Objectius:

  • Escoltar el conte: Les Dones a la Història (Imma Villegas)
  • Escoltar i respectar les intervencions dels companys
  • Expressar les pròpies vivències i opinions sobre les Dones a la història i l’actualitat
  • Aprendre i cantar la cançó: Imagine (John Lennon)
  • Buscar informació sobre les Dones a la Història
  • Resoldre uns mots encreuats sobre les Edats i Pobles de la Història que surten al conte
  • Observar i distingir les dones que surten al conte per saber a quina Edat i Poble de la Història pertanyen
  • Explicar per escrit les nostres opinions i vivències sobre les Dones a l’Actualitat
  • Dibuixar-se a si mateix fent alguna cosa per la igualtat entre homes i dones
  • Elaborar una exposició sobre la Història de les Dones
  1. Desenvolupament de les activitats:

  

  1. Conte: Les Dones a la Història
    1. Conta-contes: Explico el conte amb l’ajuda d’imatges sobre el què feien les dones a les diferents Edats i Pobles de la Història que surten: La Prehistòria, l’Edat Antiga (Els Ibers, La Grècia Clàssica, L’Imperi Romà, Els Vikings, Els Àrabs, Els Cristians), l’Edat Moderna, l’Edat Contemporània; i titelles de pal que representen una dona de cada època i poble: Sílex, Elx, Ariadna, Júlia, Erika, Majda, Elisenda, Teresa, Berta.
    2. Vocabulari: Faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès, i aclareixo el vocabulari nou.
  • Prehistòria: és l’estudi de la vida dels éssers humans des dels inicis fins a la invenció de l’escriptura, la història comença quan s’escriu el primer document que es coneix, datat de poc abans del 3000 aC a Mesopotàmia.

És un terme utilitzat sovint per a descriure el període anterior a la història escrita. Perquè, per definició, no hi ha registres escrits dels temps prehistòrics (o com a mínim encara no n’hi ha cap de conegut fins avui en dia); la informació que coneixem sobre aquest període temporal s’extreu dels camps de la paleontologia, biologia, geologia, antropologia, arqueologia i d’altres ciències naturals i socials. La prehistòria humana difereix de la història no sols en termes de cronologia sinó en la forma en què tracta les activitats de cultures arqueològiques més que de nacions amb noms o individus. Restringit a restes materials més que a registres escrits (i evidentment només aquelles restes que han sobreviscut), la prehistòria és anònima. Per això, els termes de referència utilitzats pels prehistoriadors com Neandertal o edat de ferro són etiquetes modernes i arbitràries, la definició precisa de les quals és sovint subjecta a discussió i argumentació. La data que marca la fi de la prehistòria, que és la data en què els registres històrics escrits foren un recurs acadèmic útil, varia de regió a regió. A Egipte s’accepta generalment que la prehistòria acaba pels volts del 3200 aC, mentre a Nova Guinea la fi de l’era prehistòrica es fixa molt més recentment, el 1900.

Aquest període és molt extens i tradicionalment es divideix en tres períodes desiguals:

  1. Edat de pedra: subdividit al seu torn en dos períodes:
    1. Paleolític(de 2000000 aC fins al 6000 aC)
    2. Neolític(del 6000 aC fins al 3000 aC)

2.Edat de bronce

3.Edat de ferro

  • Sílex: també conegut com a pedra foguera, és una roca sedimentària i una forma criptocristal·lina del quars, en la seva varietat de color negre. És formada principalment per diòxid de silici (SiO₂). És una roca de gran duresa (7 en l’escala de Mohs). S’usà en la prehistòria per a l’elaboració d’eines i estris de pedra domèstics de treball o com a armes, gràcies a la seva capacitat per trencar-se en fractures concoides i làmines dretes amb lleugeres corbes. També es feu servir per a la capacitat de crear espurnes repicant-lo amb pirita.
  • Els ibers: (La variant íber, que se sent a voltes, és errònia) són un conjunt de pobles que les fonts clàssiques identifiquen a la costa oriental de la Península ibèrica amb aquest nom, almenys del segle VI aC ençà. La llengua dels ibers està documentada per escrit fonamentalment en escriptura ibèrica nord-oriental i residualment en escriptura ibèrica sud-oriental i en alfabet grecoibèric. Els textos en llengua ibèrica es poden llegir gairebé sense dificultats, però en la seva major part són incomprensibles, atès que la llengua ibèrica és una llengua sense parents prou propers per a ser útils en la traducció de textos.

Les primitives formacions tribals heretades de l’edat del bronze van començar a entrar en crisi a partir del moment en què la demanda exterior va exigir la constitució d’unes comunitats estructurades, de manera que la producció i les xarxes de distribució estiguessin garantides per una autoritat central, amb la consegüent aparició d’aristocràcies i d’una divisió del treball cada vegada més acusada.

  • La Dama d’Elx: és una escultura monolítica i policromàtica que es trobà casualment, l’any1897, al jaciment arqueològic de l’Alcúdia, prop de 2 km al sud d’Elx (comarca del Baix Vinalopó, al País Valencià). Generalment, es considera que la dama d’Elx és una escultura d’art iber, datada al segle IV aC, o potser al segle V. Es pensa que representa una dona de complexos i luxosos abillaments al cap i gruixuts collarets a cada costat de la cara. Com moltes altres figures ibèriques religioses recuperades, té un buit a l’esquena que suposadament servia per introduir-hi cendres, relíquies o altres objectes sagrats, i les espatlles es disposen lleugerament inclinades cap avant, cosa que fa sospitar que es tracta d’una deessa o d’una sacerdotessa ibèrica.
  • Lli: (també anomenat brigrana de llinosaherba feridorallinline, llinosa) és una planta herbàcia de la família de les linàcies, dins les plantes dicotiledònies, conreada principalment per la fibra en tèxtil o per obtenir-ne oli. Tot i que és popularment coneguda pel teixit que se n’extreu, té característiques medicinals molt importants.
  • Antic Egipte: fou una civilització del nord-est d’Àfrica que es desenvolupà al voltant del curs mitjà i inferior del riu Nil, en el territori que avui en dia correspon a Egipte. Segueix al període prehistòric a Egipte i sorgí cap al 3100 aC amb la unificació política de l’Alt i el Baix Egipte sota Menses. La història de l’antic Egipte consisteix en una successió de regnes estables separats per «períodes intermedis» de relativa inestabilitat: el Regne antic (bronze antic), el Regne Mitjà (bronze mitjà) i el Regne Nou (bronze final). Assolí el seu apogeu durant el Regne Nou, quan dominava bona part de Núbia i un tros considerable de l’Orient Pròxim, època a partir de la qual inicià un lent declivi. Al llarg de la seva història, fou envaït o conquerit per diversos grups, fins que al 30 aC, sota Cleòpatra VII, fou annexionat a l’Imperi Romà i convertit en una província romana.

La prosperitat de la civilització de l’antic Egipte tenia a veure amb la seva capacitat d’adaptació a les condicions de la vall del Nil per a l’agricultura. Les inundacions previsibles i la irrigació controlada d’aquesta vall tan fèrtil generaven un excedent de conreus propici al creixement demogràfic i el desenvolupament social i cultural. L’abundància de recursos permeté a l’administració invertir en l’explotació dels minerals de la vall i el desert adjacent, el desenvolupament inicial d’un sistema d’escriptura independent, l’execució d’obres col·lectives de construcció i agricultura, el comerç amb les regions veïnes i unes forces armades encarregades de projectar la força del país. Exercint un control d’aquestes activitats, hi havia una burocràcia d’escribes d’elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví faró, que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis amb un elaborat sistema de creences religioses.

Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d’un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d’enginyeria i arquitectura que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d’una activitat artesana de ceràmica i de vidre, un sistema sanitari pràctic i efectiu, noves formes de literatura, sistemes d’irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic. Egipte va deixar un llegat durador.

  • Cleòpatra: Cleòpatra VII Filopàto va ser la darrera reina d’Egipte, de la dinastia hel·lènica dels Ptolemeu. Va néixer cap a l’any69 aC, i va morir l’any30 aC. Era filla de Cleòpatra V Trifena i de Ptolemeu XII Auletes, de qui va heretar el tron l’any 51 aC a l’edat de 18 anys juntament amb el seu germà Ptolemeu XIII Filopàtor (que tenia tan sols 12 anys), que seria el seu home, segons el requeriment de les lleis de regnat i successió del moment.
  • La Grècia Clàssica: L’antiga Grècia és el període de la història de Grècia que té gairebé un mil·lenni, fins a la mort d’Alexandre el Gran, també conegut com a Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. Aquest període es divideix historiogràficament en la Grècia arcaica, la Grècia clàssica, i la Grècia hel·lenística. L’antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una influència poderosa en l’Imperi Romà, que en portaria la seva versió a diverses parts d’Europa. La cultura grega és una de les bases de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l’art i l’arquitectura del món modern.
  • Els grecs a Catalunya: A la costa catalana, concretament a l’alt Empordà, colons grecs procedents de l’illa de Rodes hi funden Rhode-l’actual Roses-, al segle VIII aC. L’altra ciutat grega establerta en aquesta comarca fou Empòrion (Empúries),fundada vers el 600 aC pels foceus, colonitzadors grecs que provenien de la ciutat de Focea. Els grecs cercaren nous assentaments a l’extrem de la Mediterrània perquè les colònies itàliques ja estaven densament poblades. 
  • L’Imperi Romà: successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani bona part de l’Europa occidental a partir del segle I. La història de l’Imperi Romà va començar amb August i va finalitzar el 1453 i va estar marcada per l’ascens i caiguda dels seus màxims responsables. L’Imperi Romà va ser una etapa de la civilització romana en l’antiguitat clàssica caracteritzada per una forma de govern autocràtic. El naixement de l’imperi ve precedit per l’expansió de la seva capital, Roma, que va estendre el seu control entorn del Mar Mediterrani. Sota l’etapa imperial els dominis de Roma van seguir augmentant, arribant a la seva màxima extensió durant el regnat de Trajà, abastant des de l’Oceà Atlàntic a l’oest fins a les ribes del Mar Caspi, el Mar Roig i el Golf Pèrsic a l’est, i des del desert del Sàhara al sud fins a les terres boscoses a la vora dels rius Rin i Danubi, i la frontera amb la Caledònia al nord. La seva superfície màxima estimada seria d’uns 6,5 milions de km². La seva principal competidora en aquella època va ser la ciutat púnica de Cartago, que es va expandir molt i rivalitzava amb la de Roma, i per això va ser la primera gran víctima de la República. Les Guerres púniques van obligar Roma a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica, i a poc a poc va anar adquirint nous dominis que havia d’administrar, com Sicília, Sardenya, Còrsega, Hispània, Il·líria, etc. Els dominis de Roma es van fer tan extensos que aviat van ser difícilment governables per un Senat incapaç de moure’s de la capital ni de prendre decisions amb rapidesa.
  • Vestals: A l’antiga Roma, una sacerdotessa consagrada a la deessa Vesta rebia el nom de Verge Vestal o simplement Vestal. Al començament eren elegides pel rei de Roma i després, en proclamar-se la república romana pel Pontífex Màxim. Les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai haguessin estat esclaves i que tinguessin una ocupació honorable, amb residència a la península itàlica, i de gran bellesa. L’escollida no podia tenir menys de 6 anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits. Havien d’anar vestides de blanc, amb un vel cobrint el cap i portant una làmpada encesa, perquè la seva major responsabilitat era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples. La llei Papia ordenava que quan es produïa una vacant el Pontífex Màxim havia de seleccionar vint donzelles i d’aquestes una era elegida per sorteig, amb preferència la que ja tenia una germana vestal i les filles de sacerdots d’alt rang. Aquesta llei sembla que es va establir pel refús dels pares a donar les seves filles, i l’oposició no va parar de créixer fins que en temps d’August les llibertes van ser declarades elegibles. De fet l’elecció per sorteig mai es va produir si hi havia candidates voluntàries que reunien les condicions. Una vegada la candidata a vestal era seleccionada, era separada de la seva família, conduïda al temple (Atrium de Vesta) on li eren tallats els cabells, i on era suspesa d’un arbre, a fi de deixar clar que ja no depenia de la seva família. Viuria en endavant al recinte sagrat sota vigilància i control del col·legi pontifical. El servei com a vestal durava trenta anys, i durant tot aquest temps havia de mantenir el vot de castedat, però una vegada passats els 30 anys era lliure de fer el que volgués i fins i tot es podia casar encara que molt poques feien ús d’aquest privilegi, i en general les vestals morien com havien viscut: al servei d’una deïtat com a celibatàries al temple.
  • Els vikings: (del nòrdic antic: víkingr) van ser sobretot navegants nòrdics, que saquejaven i comerciaven amb diverses parts d’Europa des d’Escandinàvia, des del segle VIII fins a la fi del segle XII. Actualment el terme s’utilitza erròniament per a definir els diversos pobles nòrdics que habitaven a Escandinàvia durant aquest període conegut com era vikinga.  Aquest període d’expansió militar, demogràfica i mercantil nòrdica constitueix un element molt rellevant en la història inicial d’Escandinàvia, les Illes britàniques, el nord de l’Europa occidental, Sicília, i de la Rus de Kíev. Els vikings no eren un grup ètnic, sinó una professió derivada de les dures condicions de vida de les terres escandinaves, on l’agricultura era molt limitada, fet que forçava part de la població a, durant certes èpoques de l’any, dedicar-se a l’ívíking, és a dir, comerciar amb altres territoris, i sovint saquejar o piratejar. Gràcies sobretot a la seva mobilitat marítima, les accions dels vikings es van estendre fins al Mediterrani, el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Àsia central. Al llarg de diverses fases expansives d’exploració i assentament, va haver-hi comunitats vikingues que es van establir al nord d’Europa, a les illes del nord de l’Atlàntic i fins i tot a la costa d’Amèrica del Nord.
  • Bàrbars: (del mot grec βάρβαρος) eren els no grecs, aquells que no empraven el grec com a idioma matern. La paraula era una onomatopeia: bar-bar representa la impressió produïda en sentir un idioma desconegut. Al principi, el terme no tenia cap altre significat més enllà de ‘no grec’, els grecs es van trobar altres cultures (egipcis, perses, fenicis, etruscs, romans, cartaginesos,    ibers o bascs), amb qui no tenien característiques comunes. Va ser després de les guerres grecperses durant el segle V aC, en què una coalició de grecs va derrotar un gran imperi en la Batalla de Marató, que se’n va desenvolupar l’estereotip, veient la resta de pobles inferiors militarment i política. A partir d’aleshores es va començar a usar el terme per a anomenar les nacions o ètnies percebudes amb un nivell inferior de civilització o els pobles o persones brutals, cruels, insensibles, amb comportaments inacceptables en societats civilitzades. Els romans van titllar de bàrbares les civilitzacions que envoltaven els seus territoris: les diverses tribus germàniques, els assentats gals, els incursors huns i els imazighen del nord d’Àfrica. Així mateix, la caiguda de l’Imperi Romà s’atribueix, fonamentalment, a les invasions bàrbares.
  • Els àrabs: són un poble semita originari d’Aràbia, present de forma majoritària al nord i est d’Àfrica, i de forma minoritària a l’Índia, Indonèsia, l’Iran, el kazakhstan, el Pakistan, Turquia i altres països. Modernament, se solen considerar àrabs les persones que tenen com a llengua materna l’àrab, sigui quin sigui el seu origen ètnic o la seva religió, i, per extensió, també es consideren àrabs tots els naturals dels anomenats països àrabs, encara que en alguns d’aquests països hi hagi minories ètniques significatives de llengua no àrab. A l’edat mitjana, àrabs eren els descendents de les antigues tribus d’Aràbia, habitants inicials de la península Aràbiga i de Síria.
  • L’Al-Àndalus: és el territori de la península Ibèrica que restà sota poder musulmà durant l’edat mitjana, entre els anys 711 i 1492. Els habitants d’al-Àndalus foren els andalusins. Entre els anys 711 i 716, els musulmans s’apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirinenques. Aquesta conquesta, encara que va tenir alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistència. Així, per exemple, l’establiment dels àrabs a l’est peninsular començà propiciada per un pacte que canviava terra per privilegis. D’aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s’hi instal·laren i no hi va haver majors problemes. Entre els anys 718 i 1230, es formen els principals nuclis cristians a la península en els regnes de Lleó, Castella, Portugal, Navarra, i la corona d’Aragó. En el segle XIII, es produeix un gran avanç cristià, comença l’expansió de catalans i aragonesos per la Mediterrània, i la unió de Castella amb Lleó. La conquesta finalitza el 1492 amb la presa del Regne nassarita de Granada pels reis Catòlics que l’annexionaren a la corona de Castella.
  • L’Edat Mitjana: o medieval és el període de la historia d’Europa que va des del segle V fins al segle XV. Succeeix a l’edat Antiga, que acaba amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, i precedeix el Renaixement i l’era de l’exploració (edat Moderna). Tot i que es produïren canvis importants en la societat i les estructures polítiques, no hi hagué una ruptura total amb l’antiguitat clàssica. El declivi demogràfic, l’esfondrament de l’autoritat central, les invasions i les migracions en massa de tribus que havien començat a l’antiguitat tardana, continuaren durant la primera part de l’edat mitjana. Els grans moviments del període de les migracions conduïren a la formació de nous regnes a l’antic territori de l’Imperi Romà d’Occident. La majoria de regnes incorporaren les poques institucions romanes que encara perduraven, i es fundaren monestirs alhora que continuaven els esforços per cristianitzar l’Europa pagana. Sota la dinastia carolíngia, els francs crearen l’efímer Imperi Carolingi a finals del segle VIII i principis del segle IX. Malgrat que arribà a dominar gran part de l’Europa occidental, s’acabà fragmentant a conseqüència de guerres civils i les invasions dels vikings des del nord, els magiars des de l’est i els sarraïns (àrabs) des del sud.

Al segle VII el nord d’Àfrica i l’Orient Pròxim, fins aleshores part de l’Imperi Romà d’Orient, caigueren sota el domini del califat omeia com a resultat de les conquestes dels musulmans (àrabs). L’Imperi Romà d’Orient, fase medieval de l’Imperi Romà, romangué una potència important a la Mediterrània oriental.

  • Edat Moderna: és la quarta de les etapes en què es divideix tradicionalment la història a Occident segons la historiografia.  L’inici de l’Edat moderna es pot fixar entre la caiguda de Constantinoble (any 1453) i el Descobriment d’Amèrica (any 1492), i la seva fi en la Revolució Francesa (any 1789). Durant aquest període va començar a néixer un nou sistema econòmic: el mercantilisme. També es considera el període dels valors de la modernitat (el progrés, la comunicació, la raó), enfront del període anterior, l’edat mitjana, que se l’identifica com un parèntesi històric dominat per l’endarreriment cultural i social, i l’obscurantisme. Per això, l’esperit de l’edat moderna buscà el seu referent en un passat anterior: l’edat Antiga. Des d’una perspectiva més global, l‘edat Moderna va marcar el moment de la integració de dos mons humans que havien romàs completament aïllats durant més de 20.000 anys: Amèrica (el Nou Món) i Euràsia i Àfrica (el Vell Món).

El fraccionament polític característic del món medieval va anar deixant pas a l’aparició de poderosos estats regits per monarquies autoritàries i absolutistes. Finalment, la ciència i la tecnologia van començar a deslliurar-se dels antics prejudicis i, en conseqüència, van aconseguir un coneixement més profund de la naturalesa, per posar-la al servei del progrés.

  • La Revolució Industrial: és el procés d’industrialització amb el conjunt de canvis econòmics i socials que aquest comporta. Els avenços tècnics —sobretot la màquina de vapor—, l’explosió demogràfica que s’inicià a partir del 1750 i l’èxode rural per la mà d’obra excedentària a l’agricultura van encapçalar canvis profunds de la societat. Aquesta revolució marcà una ruptura en el curs de la història i transformà els éssers humans agricultors i ramaders en manipuladors de màquines. Així doncs, la Revolució Industrial modificà les bases econòmiques de la societat, que, de manera progressiva, es fonamentà en la producció industrial. Les ciutats es convertiren en centres superpoblats on hi havia els llocs d’habitatge i treball de la nova classe social, la classe obrera, que sorgí amb el maquinisme. L’existència d’aquest nou estatus social, format originàriament per camperols foragitats del camp, impulsà l’aparició de noves ideologies com el liberalisme i socialisme, que configuraren el món contemporani. Aquest procés, iniciat a la Gran Bretanya, s’anà imposant lentament a la resta de països europeus, als Estats Units i al Japó, i progressivament a altres parts del món. L’impacte d’aquest canvi sobre la societat fou enorme.
  • Edat Contemporània: és el nom convencional que la historiografia occidental, principalment europea i nord-americana, aplica al període històric que comprèn des de la Revolució francesa l’any 1789, fins a la nostra actualitat. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest període no és, en cap cas, una època lineal, sinó complexa i amb diferents canvis que la determinen. La podem caracteritzar per un marcat procés de creixement econòmic, tant des d’un punt de vista quantitatiu (producció i consum) com des d’un de qualitatiu (productivitat, mecanització i industrialització). Paral·lelament, l’economia queda determinada en aquest període per un procés de globalització accelerat, però amb una gran diversitat segons la regió analitzada. Cal tenir en compte que aquest període té dins seu subdivisions, com els canvis de segles, i esdeveniments fonamentals per a la humanitat com la Revolució russa o la Segona Guerra mundial; aquest últim com a referent d’un període, món actual, que segons els historiadors s’entén com un altre període aliè a l’edat contemporània. Políticament, sorgeix una nova ideologia, el comunisme, i les seves branques socialistes, arran de l’aparició del proletariat com a classe social. És l’època dels totalitarismes, de la guerra mundial i no sols entre zones properes, i dels genocidis d’estat però també de noves democràcies arreu i de la Declaració dels Drets Humans i d’organitzacions internacionals com l’ONU o la Unió Europea. El capitalisme s’imposa com a sistema econòmic dominant i les relacions entre els diferents països formen un mercat cada cop més únic. Les diferències de classe, però, també augmenten i així es parla de primer i tercer món, segons els ingressos i el nivell de vida de cada zona.

Informació extreta de:

Viquipèdia

C.Conversa: T’has plantejat mai com han viscut les dones a través de la història?, creus que homes i dones han de tenir els mateixos drets i possibilitats?, en quina època o poble de la història creus que han estat més igualats els dos sexes?, per què?, en quina època o poble la dona ha estat més discriminada o marginada?, per què?, què passa a l’actualitat?, quins problemes pot tenir la dona avui en dia pel fet de ser dona?, com es pot solucionar?, què penses que pots fer tu per ajudar a aconseguir un món més just i igualitari?

 

  1. Cançó: Imagine (John Lennon)

IMAGINE

JOHN LENNON

Imagine there’s no heaven

It’s easy if you try
No hell below us
Above us, only sky

Imagine all the people
Livin’ for today
Ah

Imagine there’s no countries
It isn’t hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion, too

Imagine all the people
Livin’ life in peace
You

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man

Imagine all the people
Sharing all the world
You

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will live as one

 

 

IMAGINA

JOHN LENNON

Traducció al català:

 Imma Villegas

Imagina: no hi ha Cel,

és fàcil si tu vols,

ni infern als nostres peus,

sobre els caps el firmament.

Imagina la gent,

vivint el present.

 Ah!

Imagina: cap país,

no costa pas de fer,

pel què matar o morir,

tampoc cap religió.

Imagina la gent

vivint tots en pau.

 Tu!

Tu pots dir-me somniador,

però sé que no estic sol,

esperem que t’hi uneixis,

i el món serà un de sol.

Imagina: no tenir res,

no sé si n’ets capaç,

res no ens cal ni patim fam,

tots som germans.

Imagina la gent

compartint el món.

Tu!

Tu pots dir-me somniador,

però sé que no estic sol,

esperem que t’hi uneixis,

i viurem en un nou món!

  1. La Recerca: Les Dones a la Història

DONES A LA PREHISTÒRIA

Mentides (i veritats) sobre les dones en la prehistòria

Igansi Aragay

Seguint Lévi-Strauss, l’autora constata que al paleolític hi havia un sistema de filiació matrilineal: la dona, pel fet de ser qui donava vida, tenia un poder afegit. Ni estava clar ni era rellevant qui era el pare. Amb tot, no és obvi que es pugui parlar de matriarcat –hi ha força discussió–, però en tot cas sí d’una societat mixta més igualitària. Amb el sedentarisme neolític (10.000-3.000 aC), de manera progressiva va passar a ser més important transmetre a la descendència la propietat de cultius i ramats, i és llavors quan a poc a poc l’home s’apropia dels fills, i la dona, fins aleshores respectada i fins i tot divinitzada, perd bona part de la seva aura (es passa a adorar divinitats masculines sovint armades), i perd també els seus drets i llibertats. La seva situació es degrada, tesi que ja defensava Friedrich Engels. Les dones passen a ser objecte de domini i conquesta.

Com s’organitzaven dones i homes durant el paleolític? Durant dècades, els prehistoriadors, la immensa majoria homes, han donat per fet que el caçador era l’home. Però avui ja es pot concloure que en algunes tribus les dones participaven en totes les etapes de la cacera: localització i desxiframent de les petjades dels animals, elaboració de l’estratègia de captura, participació com a tiradores. El mite de les amazones, dones genetes i guerreres, ha estat confirmat per l’arqueologia. “Les dones mataven igual que els homes i arriscaven la seva vida atacant animals de mida gran potencialment perillosos. Potser va ser això el que va induir els homes a apartar-les, sens dubte de manera progressiva, de les activitats cinegètiques i a desarmar-les”.

També des dels inicis s’han atribuït les pintures rupestres als homes. Doncs bé, la majoria de les trenta-dues mans pintades fa uns 25.000 anys en vuit coves franceses i espanyoles són de dones. O sigui: les dones caçaven i eren artistes, igual que els homes. Això no vol dir, tal com remarca Patou-Mathis, que “aquest passat remot fos un període idíl·lic, un Edèn o una edat d’or” per a elles. Però sens dubte no era com se’ns ha volgut fer creure.

El sotmetiment femení es va anar reforçant a través de la mitologia, la religió i també la ciència (feta per homes). Així, passem del Codi d’Hammurabi, on s’escriu que “el marit no és amo ni de la vida de la seva dona ni dels seus béns i, si la repudia, li deu una part de la seva pròpia fortuna”, a la tradició judeocristiana i grecoromana, quan la dona passa a ser un ésser inferior. Aristòtil: “La femella és com un mascle mutilat”. Tomàs d’Aquino: “La dona és quelcom imperfecte i ocasional”. Balzac: “El destí de la dona i la seva única glòria són fer bategar el cor dels homes”. La ciència positivista del segle XIX és demolidora per a la dona, i precisament és en aquest moment i en aquest context quan neix i es desenvolupa la ciència prehistòrica. Però també és a finals del XIX quan arrenca el feminisme, el qual ara, més d’un segle després, ha començat a canviar la visió masclista del passat remot. Per si algú encara en dubta, el llibre de Marylène Patou-Mathis és d’obligada lectura.

Informació extreta de:

Web: Ara

 

 

LES DONES A LA PREHISTÒRIA

Virgínia Arqué Nueno

“Ha arribat l’hora d’enterrar definitivament la teoria de l’home caçador. Les dones estan fisiològicament més preparades que els homes per a esforços de resistència, com ara córrer maratons.” Una resistència necessària, a la prehistòria, “quan els primers humans perseguien les preses llargues distàncies fins que els animals estaven esgotats”.

Així de contundent és l’estudi fet per les biòlogues i antropòlogues Sara Lacy i Cara Ocobock, de les Universitats de Delaware i Notre Dame, respectivament, i publicat aquest novembre a la revista Scientific American.

L’estudi torna a refutar les teories de l’evolució humana que han justificat durant anys la divisió tradicional del treball entre homes i dones basant-se en diferències biològiques i rols preestablerts de forma suposadament natural al llarg de la història. Unes teories basades en estudis científics que, durant segles, s’han fet amb un clar biaix de gènere: perquè els feien homes i se centraven en homes –recollien i analitzaven més mostres de mascles que de femelles per confirmar les seves hipòtesis-.

El biaix de gènere també preval en els estudis acadèmics sobre el rendiment esportiu, inclòs l’entrenament i la nutrició, amb poca representació de dones, de manera que tampoc hi ha gaires dades fisiològiques per saber com eren les caçadores femenines a la prehistòria.

Ara, però, cada cop hi ha més estudis que demostren que “les dones tenen una llarga història de caça”, com el Lacy i Ocobock. Un treball que afirma que el cos de les femelles està més ben adaptat que els dels mascles per a la resistència a les curses de fons que requeria la caça a la prehistòria.

Informació extreta de

Web: 3Cat

  1. Edat Antiga: Els Ibers

COM VIVIEN LES DONES IBERES?

Petit Sapiens

Els ibers van viure en àmplies zones de l’actual territori català fa prop de tres mil anys. Estaven dividits en diferents tribus que a vegades es barallaven entre elles. Quin creieu que era el paper de la dona en aquella societat? Us ho expliquem!

Dones molt treballadores

No sabem exactament quina era la posició de la dona dins de les tribus iberes, però el que sí que sabem és que, com a mínim, treballaven tant com els homes. I quan hi havia guerres encara més, ja que els homes marxaven a lluitar i elles es quedaven soles per fer tota la feina. Una de les tasques més importants d’aquestes dones era la de teixir. Les dones de la casa es cuidaven de fer la roba per a tota la família. Feien servir la llana dels ramats d’ovelles i les fibres del lli, una planta que conreaven per obtenir fil. Calia molta habilitat per teixir peces que fossin confortables, però també boniques.

Com es fa un vestit pas a pas

El procés de fer un vestit era una feinada molt grossa. Abans de poder teixir amb el teler, calia esquilar els animals. Després raspallaven la llana per tal de poder separar les fibres i poder fer el fil, que filaven amb un fus. Quan feien servir lli, havien d’estovar les tiges amb aigua. Aleshores n’extreien la fibra i la convertien en fil. Un cop acabat el teixit, encara quedava la darrera fase: donar-hi color. I sabeu com ho feien? Submergint el vestit en tints d’origen vegetal.
Les dones iberes passaven moltes hores teixint. I ho feien en uns telers de paret que s’instal·laven als vestíbuls de les cases o directament a l’exterior, per aprofitar la llum del sol. Uns pesos de ceràmica tibaven els fils verticals, i els horitzontals es feien passar amb una llançadora.
Com vestien les dones iberes?
Les dones iberes duien unes túniques llargues amb un forat per al cap que se subjectaven amb un cinturó. Un mantell els cobria el cap i l’esquena. Quan feia fred s’abrigaven amb mantells de llana ben calentons. I als peus què s’hi devien posar? Doncs espardenyes d’espart i botes de cuir. Tot fet a mida. Un luxe, però també una feinada, no?
Els orfebres ibers fabricaven joies molt delicades, com arracades, braçalets, penjolls d’or i plata i agulles de bronze per subjectar els vestits. Les dones iberes tenien miralls i feien servir colorants per embellir la cara. I sempre que podien compraven perfums als comerciants grecs i cartaginesos. Que presumides!

Les sacerdotesses iberes

Les dones tenien una funció molt important en les cerimònies religioses dels ibers. Les sacerdotesses participaven en els rituals, les festes i els sacrificis que feien per aconseguir el favor dels déus. Els ibers, agricultors agraïts, adoraven la Mare Terra, que era qui els donava els aliments. Aquest principi femení de la fertilitat va ser molt important en totes les religions antigues de la mediterrània. No sabem quin nom donaven els ibers a la seva deessa, però la seva figura era similar a l’Astarte dels fenicis, la Tanit dels cartaginesos o la Demèter dels grecs.

INFORMACIÓ EXTRETA DE:

PETIT SÀPIENS: UN VIATGE AL PASSAT

 

  1. Edat antiga: L’Antic Egipte

LES DONES A L’ANTIC EGIPTE

L’home egipci d’aquell temps considerava la dona com el seu complement. Això s’expressa clarament tant en la teologia com en la moral d’aquesta cultura, però és bastant difícil determinar-ne el grau d’aplicació en la seva vida quotidiana. En comparació amb la dona grega, es pot veure que la dona egípcia era considerada com “una menor d’edat eterna” i, per tant, no gaudia dels drets d’adulta com els homes.

La literatura egípcia no vacil·la a presentar la dona com a frívola, capritxosa i poc fiable, però malgrat tot les egípcies es van beneficiar d’una posició que es troba en poques societats.

Si pintors i escultors mostren la dona amb una imatge serena a l’entorn d’una família florent, els escriptors no dubten a fer-la aparèixer com l’origen de diferents desgràcies i la culpable de diversos pecats.

Informació estreta de:

Wikipèdia

 

  1. Edat antiga: La Grècia Clàssica

DONES A L’ANTIGA GRÈCIA

En les epopeies homèriques, l’antiga Grècia es descriu com una societat patriarcal. Durant el desenvolupament de la ciutat al llarg del segle VIII aC. es van establir dos grans grups socials basats en criteris d’exclusió: el «cercle de ciutadans», que excloïa els estrangers i els esclaus, i el «club d’homes», que excloïa les dones.

Aristòtil va definir la  ciutadania com la possibilitat de participar en el poder polític; la dona constituïa, així, el sector social més allunyat de la possibilitat de participar-hi, ja que, a diferència dels estrangers i els esclaus, no podia convertir-se mai en ciutadana.

Va caldre esperar l’època hel·lenística per veure grans figures femenines emergir en el món grec, ja en decadència després de la mort d’Alexandre Magne.

La dona té un triple paper: esposa, reina i mestressa de casa. Esposa en primer lloc o futura esposa, la qual cosa permet comprendre la complexitat de les pràctiques matrimonials gregues. Es troba en primer lloc el clàssic sistema de la reciprocitat: normalment, l’espòs havia de donar al seu sogre un present, i la dona va a instal·lar-se llavors a casa de l’espòs. La unió és monògama en el món dels herois grecs com els troians, fins que Príam deroga la regla de la monogàmia: al seu palau acull els seus fills i les seves esposes, però també les seves filles i els seus marits.

Les esposes dels reis homèrics són també reines. Així, en el cant VI de la Ilíada, Hècuba pot convocar les dones de Troia per a una cerimònia religiosa.

D’altra banda, elles són mestresses de casa, regeixen el grec oikos, és a dir, la casa, el domini. El seu símbol és la filosa: Penèlope teixeix la seva cèlebre tela, a exemple d’Helena.

Al voltant de l’esposa legítima graviten les serventes i les concubines. Les primeres estan a disposició de la mestressa de casa, ajuden les esposes en els seus treballs domèstics i són supervisades per una intendent, personatge central de l’oikos grec. La dida hi ocupa igualment un lloc important, testificat pel paper jugat per Euriclea,nodrissa d’Ulisses, després de Telèmac, adquirida per cent bous per Laertes, a la qual honra «igual que la seva esposa». Les concubines són captives de guerra, el lot del vencedor. Les dones, qualsevol que sigui el seu estatus, romanen abans de res sotmeses als homes, siguin els marits o, com en el cas de Penèlope, el seu fill Telèmac.

Informació extreta de:

Vikipèdia

 

  1. Edat Antiga: Imperi Romà

DONES A L’ANTIGA ROMA

Les dones nascudes lliures de l’antiga Roma eren ciutadanes, però no podien votar ni exercir càrrecs polítics. A causa del seu paper públic limitat, els historiadors romans nomenen les dones amb menys freqüència que els homes. Però, tot i que les dones romanes no tenien cap poder polític directe, les de famílies riques o poderoses podien exercir influència a través de negociacions privades.

Algunes instantànies vives de la vida quotidiana es conserven en gèneres literaris llatins com la comèdia, la sàtira i la poesia, en particular els poemes de Catul i Ovidi, que ofereixen visions de dones als menjadors i als triclinis romans, en esdeveniments esportius i teatrals, compres, maquillatge, la pràctica de la màgia, la preocupació per l’embaràs, tot i això, a través del punt de vista masculins.

Les cartes publicades de Ciceró, per exemple, revelen de manera informal com l’autoproclamat gran home va interactuar al front domèstic amb la seva esposa Terència i la seva filla Túl·lia, ja que els seus discursos demostren a través del menyspreu les diverses maneres en què les dones romanes podien gaudir d’una vida sexual lliure i d’una vida social.

L’únic paper públic reservat exclusivament a les dones era en l’àmbit de la religió: l’ofici sacerdotal de les Vestals. Amb la prohibició del matrimoni o el sexe durant un període de trenta anys, les vestals es van dedicar a l’estudi i a la correcta observació dels rituals que es consideraven necessaris per a la seguretat i la supervivència de Roma, però no podien formar part dels col·legis de sacerdots masculins.

La infància i la criança a l’antiga Roma estaven determinades per l’estatus social. Les nenes romanes jugaven a diversos jocs, i les seves joguines són conegudes per l’arqueologia i fonts literàries. Les figures dels animals eren populars, i algunes nenes mantenien animals vius, com ara ocells,  com a mascotes. En l’art romà, les noies es mostren jugant a molts dels mateixos jocs que els nois, com ara la bola, el rodament de cèrcols i els ossets.  De vegades es troben nines a les tombes de les persones que van morir abans de l’edat adulta. Les figures solen tenir entre 15 i 16 cm d’alçada, amb extremitats articulades i fetes amb materials com la fusta, la terracota, i, sobretot, os i ivori. Les noies majors d’edat dedicaven les seves nines a Diana (la deessa més preocupada per la infància) o a Venus quan es preparaven per al matrimoni.

Se sap que les noies nobles es casaven amb tan sols 12 anys d’edat, mentre que les dones de les classes baixes eren més propenses a casar-se més enllà de la seva adolescència. Un exemple de l’edat matrimonial de les dones nobles es pot veure amb l’amic de tota la vida de Ciceró, Àtic, qui va casar la seva filla Pompònia Àtica amb Marc Vipsani Agruipaquan ella tenia 14 anys d’edat.

Informació extreta de:

Vikipèdia

  1. Edat Mitjana: Els Vikings

EL PAPER DE LES DONES A LA SOCIETAT VIKING

Sovint la gent no coneix massa sobre els vikings. La seva societat, la seva política, la seva religió, les seves habilitats militars, la formació dels seus clans, els seus regnes, la seva economia i el seu pensament i creences desperten avui dia molta curiositat, interès i sovint admiració. El seu món va ser un món basat en característiques feudals, però un pèl diferents de les monarquies que coexistien a Europa durant l’edat mitjana. Malgrat tot, el món viking és un tema que no es toca massa en les escoles ni en les classes d’història i per saber coses d’aquesta gent tant característica, un s’ha de documentar i ha de buscar fonts d’informació alternatives.

Però en aquesta entrada no em vull centrar en tot el món que envoltava els països nòrdics, és un tema massa extens per voler abraçar-lo tot en una sola entrada, així que em vull centrar en el paper de les dones i la seva importància dins del que era la societat viking. D’entrada vull deixar clara una cosa molt important, hem d’oblidar als vikings com a uns pobles bàrbars que només pensaven en la guerra, el saqueig, el terror i els conflictes. Van ser un poble formidable en tots els aspectes, van aconseguir reunificar regnes, van aconseguir teixir unes xarxes comercials que anaven des del nord d’Europa fins a Orient, entrant pel Mar Mediterrani, la seva ideologia era més que justificada, per no parlar de les creences, la seva societat era una societat altament jerarquitzada com qualsevol societat de l’Edat Mitjana a Europa, Àsia o Orient i per acabar aquest paràgraf, van ser un poble que lluitaven per la seva subsistència, aconseguint per tots els mitjans, els recursos necessaris per finançar les seves empreses expansionistes, i de fet ho van assolir i fins i tot van aconseguir atemorir bona part d’Europa, entrant d’aquesta manera a les llegendes i mites que sobrepassen la imaginació medieval i que en molts casos, les cròniques ens els descriu com els mateixos dimonis de l’infern, vinguts a Europa per castigar als cristians pels seus pecats.

La dona viking tenia nombroses tasques domèstiques, comercials, militars, religioses i fins i tot en algun cas tasques pròpiament polítiques. Les dones en l’àmbit econòmic eren peces clau quan els homes marxaven a fer incursions i ràtzies als regnes cristians europeus, elles cuidaven les granges, organitzaven els aliments tant a l’estiu com en els durs hiverns, cuinaven per a la comunitat, s’encarregaven de dur aliments a casa ja fos amb la pesca, la caça o la recol·lecció, teixien i feien la roba per a tots els membres de la família. Dins de la societat viking, la dona era l’autoritat moral, mentre que l’home era el braç de la força, eren les que inculcaven als seus fills valors socials i morals, les que ensenyaven religió, les que transmetien les llegendes mitològiques i les històries dels avantpassats familiars. Eren les que segons es deia, practicaven la màgia, els rituals i les cerimònies que havien après de la deessa Freya, una de les principals deesses protectores del panteó viking.

Pels vikings, maltractar a una dona era vergonyós, immoral i d’una profunda baixesa social, no pel fet que les consideressin inferiors, sinó perquè les consideraven peces claus en la societat viking. Si un home maltractava una dona, era dut a un judici, castigat i la culpa i l’escarni l’acompanyaven tota la vida. A les dones els hi ensenyaven a lluitar, era molt important això, per què els vikings consideraven que havien de saber defensar-se de qualsevol atac, sobretot quan els homes no eren a casa seva i eren fora amb expedicions durant temporades llargues.

Podem veure que en l’era viking, la dona era considerada diferent que la dona a l’Europa medieval, no eren vistes com éssers inferiors, que només servien per parir criatures i d’aquesta manera perpetuar llinatges o estirps familiars. Les dones eren respectades, tractades amb un gran simbolisme, eren importantíssimes per tots, ja que darrera de la dona hi havia altres elements que els vikings consideraven més que imprescindibles, com l’economia, l’art de la guerra, l’educació, la religió, les ensenyances, el comerç…

Les dones tenien dret a divorciar-se dels homes si el matrimoni no era fructífer, l’única cosa que era precisat per tal que es concedís el divorci eren testimonis que acreditessin que de veritat la relació entre un home i una dona era perjudicial per les dues parts i no podia continuar més. Dins de l’àmbit militar, és cert que existien veritables dones guerreres, algunes de formidables que van destacar per la seva valentia, la seva habilitat i la seva força. Veritables escuderes que acompanyaven als seus marits a les diverses incursions. Als camps de batalla feien diverses tasques, guarien als ferits, preparaven el menjar, ajudaven a construir els campaments i en molts casos també lluitaven amb els homes i els seus propis marits.

En el ritus funerari, l’arqueologia ha determinat a través de nombroses tombes que les dones vikings, segons la classe social gaudien de privilegis o no. A algunes tombes han trobat nombrosos aixovars amb béns personals de la difunta, armes, joies i vestimenta molt ben conservada.

Podem concloure que la imatge que teníem dels vikings suposo que ha canviat una mica del que les series de televisió, les pel·lícules o els reportatges ens poden mostrar. Era una societat diferent de la societat medieval europea, però sota cap concepte eren bàrbars. Era una societat jerarquitzada, formada en clans, amb regnes, amb reis, amb nobles, amb esclaus, amb soldats i camperols. Podríem dir que la dona en aquesta societat gaudia d’un paper importantíssim, absolutament respectat pels homes de les comunitats i que perduraria i seria un dels pilars claus per entendre un dels temes oblidats de la història, el món viking.

 Informació extreta de:
WordPress.com

  1. Edat Mitjana: Els àrabs

LA MUJER DEL AL-ÁNDALUS

Ana Molina Reguilón

La presencia árabe en toda la Península Ibérica no se resume a los siglos de dominación directa sino que, desde que llegaron al límite de los Pirineos, los árabes dejaron en nuestro territorio una profunda huella no sólo en el ámbito lingüístico o artístico sino también en el social. Así pues la reconquista de esos territorios -en un tiempo árabes- a manos de los cristianos, no borró de un solo golpe aspectos como la religión anterior sino que existieron rescoldos de ella incluso tras la expulsión de los últimos moriscos de la entonces recién creada España.

La España andalusí no era diferente de cualquier otro territorio árabe. Por ello los modelos de familia patriarcal y poligámica -con una diferencia amplia entre los géneros- así como situación de la mujer, podían asemejarse en gran medida a la de sus vecinas africanas o asiáticas: las costumbres y leyes en Al-Ándalus permitían el harén como modelo ideal de familia. En ella el hombre podía tener hasta cuatro esposas, aunque el poder económico de la familia era realmente el que determinaba cuantas mujeres podía mantener el varón.

En algunas familias nobles, según explica Jesús Greus, también contaban con concubinas esclavas muchas de las cuales eran de origen cristiano convertidas al islamismo. El número de ellas podía llegar a ser muy extenso, pero sólo las que daban un hijo varón al sultán alcanzaban el codiciado título de princesas madre que les daba derecho a tener fortuna personal y a emanciparse al morir su señor. Por ello en la realidad del día a día era el dinero y no la tradición la que en la mayoría de los casos describía a la familia andalusí.

Tanto si las estirpes eran monógamas o polígamas, una cosa compartían en común todas ellas: la solidaridad desarrollada entre las féminas de las familias. Este hecho es considerado como uno de los sistemas de solidaridad y ayuda mutua más estudiados a lo largo de la Historia de las Mujeres ya que debido a la presencia de tantas mujeres en el mismo hogar, entre ellas se desarrollaba un apoyo y cooperación poco común en otras sociedades.

Entre las tareas que repartían sin recelo u odio se encontraban la resolución común de los problemas, el cuidado de los hijos propios y de los de su marido así como las tareas del hogar o trabajos u obligaciones diarias que, por otro lado, no eran distintas a las cristianas y como las otras, su clase social y poder económico determinaban si debían ser ellas mismas las que las realizasen o por el contrario podían disponer de servicio doméstico -compuesto principalmente por esclavas- que cumpliesen con esos tediosos trabajos.

En estos hogares tan amplios podían convivir el varón junto con su esposa o esposas, hijos y sirvientes. En el domicilio pasaban los primeros años de vida mujeres -hasta que se casaban pasando a formar parte de la familia de su marido con quién además vivirían- y varones hasta que el padre los consideraba suficientemente mayores como para educarles él mismo. Asimismo los hombres acudían a la mezquita a recibir las nociones necesarias para su pleno desarrollo como ser humano mientras la instrucción de ellas era recibida directamente por las madres quienes las educaban según la clase social. Así la mujer noble se preocupaba por la cultura y aunque podían ser minoría, hubo mujeres que sabían leer y escribir con el fin de consultar y recitar El Corán.

Éstas pudieron a su vez enseñar a otras niñas recibiendo así el status o reconocimiento de maestras. Nos puede llamar la atención, pues tenemos una idea muy diferente de lo que supusieron, que otro grupo fuertemente influido por la cultura fueran las esclavas de los más poderosos ya que en el mundo árabe la cultura es sinónimo de placer. Por tanto, aquellas que debían entretener y hacer menos pesadas las veladas, habían sido instruidas en las artes y las ciencias, la música y la poesía.

La mayor parte de las salidas de las mujeres en la España árabe tenían un fin religioso aunque no era muy común verlas en las mezquitas ya que la religiosidad de la mujer árabe es más privada que la practicada por las cristianas. Al pasar tanto tiempo dentro de los hogares, éstos contaban con amplios espacios, siendo común que las casas tuviesen dos pisos distribuidos a partir de un patio porticado que en uno de sus lados tenía una escalera por la que se subía al piso superior, reservado a las mujeres. El patio era el centro de la vida familiar donde las mujeres podían estar largo tiempo sin miedo a que alguien pudiese observarlas.

En Al-Ándalus la mujer de las clases más altas tenía una obligación sobre las otras: cuidar su aspecto exterior con el fin de gustar a su esposo, el único autorizado para verla plenamente. A pesar de que eran las más privilegiadas las que cuidaban su aspecto, todas las mujeres acudían una vez por semana- si la sobreabundancia de las obligaciones se lo permitía- a los baños públicos en los que se repartían tiempos y espacios distintos para hombres y mujeres. Allí, además de lavarse, aquellas que lo podían pagar, recibían cuidados especiales como masajes con ungüentos cremosos y olorosos así como atención al cabello -las mujeres solían tener una cabellera larga, espesa y muy negra- y el rostro, e incluso han llegado hasta nosotros testimonios que aseguraban que ya en la España musulmana, las mujeres se depilaban con fines estéticos.

En estos baños, según cuentan las crónicas, podían olerse magníficos perfumes que emanaban por sus ventanas y es que es por todos conocido los excepcionales perfumes y esencias del mundo árabe. Gracias a los maestros perfumistas, las mujeres poseían distintos frascos que utilizaban en las diversas ocasiones de la vida cotidiana en las que realmente disfrutaban con la fragancia de dulces e intensos aromas.

La coquetería de la mujer andalusí continuaba con el ropaje que solía ser de colores vivos -los más lujosos estaban además bordados con hilos de plata y oro-, donde las telas iban ceñidas a la cintura y la cabeza cubierta. Del mismo modo eran muy comunes los adornos y complementos que, al igual que hoy en día, buscaban resaltar la belleza de las mujeres. Las joyas más comunes eran los collares y brazaletes de piedras preciosas pero también se sabe que usaban diademas o broches de oro, plata y perlas.

Informació extreta de 

Web: arteguias

  1. Edat Mitjana: Els Cristians

LES DONES A L’EDAT MITJANA

Les dones a l’edat mitjana reflectien la piràmide social general de l’edat mitjana i, per tant, tenien vides ben diferents segons l’estament i la funció a què estiguessin destinades, però en general adoptaven un rol subordinat respecte a l’home, quedant relegades a la llar o a la vida religiosa. Es repetia la relació de vassallatge en l’àmbit domèstic, on els homes actuaven com a senyors de la casa. Tot i així, algunes dones van desafiar aquests models i van conrear les ciències, les arts i el pensament.

Les dones nobles

Les dones nobles tenien un paper clau en el manteniment de les aliances i les dinasties al poder i el seu matrimoni era pactat des de la infantesa per assegurar aliances polítiques, encara que no se celebrés de manera efectiva fins a la pubertat. El marit passava a tenir el control de la vida de la muller, que es mudava a viure a les seves possessions. Existia la figura del matrimoni secret, en què una parella es casava i consumava la unió i després l’anunciava en públic per escapar de casaments forçosos, però era una figura perseguida per les famílies. L’església, però, el reconeixia, per garantir la primacia del sagrament per sobre de les pressions del poder secular. Els escrits destinats als confessors contenen moltes especificacions sobre el sexe dins del matrimoni, restriccions que s’aplicaven sobretot als dies en què no es podia mantenir relacions sexuals, i a la fidelitat de les dones per garantir la puresa de la sang dels hereus. L’adulteri femení era severament castigat, perquè interferia en la successió legítima, a part de ser considerat un pecat de luxúria.

Atès que molts matrimonis se celebraven entre homes més grans que elles per garantir la fertilitat de l’esposa, la figura de la vídua va esdevenir comuna. Si els fills eren menors d’edat, ella podia convertir-se en l’hereva legal de les terres del marit, fet que va provocar que diverses dones assolissin quotes de poder molt àmplies. L’esperança de vida era, tanmateix, menor en les dones que en els homes, no sols per les morts durant el part sinó per una dieta insuficient en ferro. Només les guerres i epidèmies equilibraven la piràmide demogràfica. Aquesta situació es va invertir al final del període amb la millora generalitzada en l’alimentació.

Als períodes i regions on la monarquia tenia més poder, les reines van adoptar rols més actius, mentre que allà on el poder reial es diluïa en favor de comtes i barons, elles perdien capacitat d’acció.

Una de les principals ocupacions de les dones nobles era la costura. Filar i brodar es consideraven activitats apropiades per a elles, ja que pertanyien a l’àmbit domèstic i les impedien estar ocioses, fet que podia fer-les caure en el pecat de l’accídia o ocupar-se d’afers impropis. Tenien cambres separades, amb serventes de rang, per impedir que es barregessin amb potencials amants.

Les dones que havien accedit a una educació van destacar sovint pel refinament de la vida cortesana, com per exemple aquella lligada als trobadors. La poesia i la música ocupaven bona part del dia d’aquestes persones, que es mostraven com a model d’elegància per a altres dames. La misogínia de l’època va veure’s plasmada en nombrosos escrits que criticaven l’accés de les dones a la formació i ridiculitzaven la dama massa instruïda. L’Església sovint alertava contra els tipus de llibres que podien ser aptes per a la ment femenina, ja que la lectura femenina va augmentar en temps de pau per la quantitat d’hores lliures de què disposaven les dames d’alt llinatge.

Ocasionalment, les dames van participar en la guerra, ja fos per defensar el castell dirigint els soldats en absència o mort del marit, o com a acompanyants dels seus esposos en les croades, que com a campanyes que duraven mesos sovint traslladaven gent de tot el feu, incloent-hi la família, com per exemple va succeir amb Berenguera de Navarra.

Les religioses

Els monestirs femenins oferien oportunitats de formació i llibertat per a les dones fora del control familiar. Moltes de les pensadores i artistes del període estan lligades a la vida religiosa, perquè els permetia dedicar part del seu temps a l’exercici intel·lectual, com ara Hildegarda de Bilgen. Això era palès especialment entre les monges de classe elevada, les quals pagaven bons dots en entrar en religió per assegurar-se la manutenció. Com que no podien ser ordenades, les seves funcions als convents eren similars a les de les cortesanes. Les abadesses dirigien aquests complexos, que podien acumular terres, donatius i actuar com a feus, i van convertir-se en una important figura de poder polític i religiós.

Al marge de l’entrada en monestirs, van existir nombrosos moviments religiosos protagonitzats per dones. El més cèlebre és el de les beguines, que no volien ser monges però sí viure dedicades a servir Déu. Tot i que sovint vivien en beguinatges o centres comunals, no s’apartaven de la vida secular i eren ben presents a l’espai urbà de diversos països europeus, fent obra social, instruint-se i educant les nenes. Aquesta tasca pública es combinava amb la meditació i la pregària. Determinades beguines escollien una vida en solitari, mantenint un celibat voluntari. Al principi van ser lloades per la seva pietat, però posteriorment van ser perseguides pel seu qüestionament de les estructures de l’Església i per les seves prèdiques heterodoxes.

L’estament no privilegiat

Les camperoles compartien les tasques de conreu de la terra, cura dels animals i algunes feines domèstiques amb els seus marits. Usualment elles s’encarregaven de collir els fruits gairebé en exclusiva. La bugada, la cuina i la cura dels nens també pertanyien a les dones. La família usualment feia dos àpats, dinar i sopar, i de vegades es prenia un esmorzar lleuger si s’esperava una jornada dura físicament. Calia cuinar el pa al forn comú, preparar les verdures i els complements i, si la família tenia més ingressos, rostir la peça de carn o fer un estofat. Cada casa tenia una llar de foc a la cambra principal on les dones de la casa cuinaven i conservaven el menjar fumant-lo o salant-lo per a un consum posterior.

Durant el feudalisme, els serfs eren considerats una propietat més del senyor i, per tant, les parelles havien de demanar el seu consentiment per casar-se. A més a més, legalment el noble tenia el dret de cuixa sobre la primera nit amb la núvia, si bé aquesta relació acostumava a tenir un caràcter simbòlic. Per als camperols, no calia sovint oficialitzar la unió, ja que no hi havia gaires béns en conflicte, i per tant la nova parella senzillament passava a viure sota el mateix sostre després d’una festa amb els veïns. Tal com passava als estaments privilegiats, l’esposa depenia legalment del marit per a tot, i per això de vegades la viduïtat era vista com un alliberament, ja que aleshores la dona podia administrar els béns familiars. Una excepció a aquesta norma era la regió del País Basc, on el primer fill heretava sempre les terres familiars, fos un nen o una nena, i aquesta situació va portar a dones casades que controlaven les propietats i els marits.

La mitjana de fills era de 8-10 per parella, però calia considerar que molts infants no sobrevivien als primers anys per la pobresa i les malalties. La infància no era un període valorat, ja que els nens petits costaven de mantenir i molts d’ells no sobrevivien per rendibilitzar la inversió en forma de mans per a treballar o suport durant la vellesa dels pares. En el cas de les nenes, se les instava a treballar des de ben petites ajudant a les tasques domèstiques, cuidant els germans petits i la menstruació les convertia en adultes perquè podien casar-se i tenir descendència.

Les treballadores

Un dels pocs oficis que regularment van dur a terme les dones fora de la llar va ser el d’assistència al part. La feina de llevadora era reconeguda, al llarg de tota l’edat mitjana, com a tasca exclusiva o sovint complementària. Les mainaderes i dides de les classes benestants també podien ser professionals. Al segle XII es van recollir consells per dur a terme aquestes tasques als textos anomenats Trotula, on també es va recopilar informació àmplia sobre la medicina de les dones.

Informació extreta de:

VIKIPÈDIA

 

  1. Edat Moderna

LA DONA A L’EDAT MODERNA

Eduard Vives

Durant l’edat moderna la majoria de dones actuaven en l’àmbit privat. Només una minoria van destacar en l’esfera pública.

El paper poc visible de la dona

La vida de la dona durant els segles XVI i XVII es desenvolupava fonamentalment dins la família. La seva vida social depenia sempre de la voluntat i dels diners del pare o del marit. Quan la filla tenia entre dotze i vint anys, el pare negociava el seu matrimoni, i aleshores es decidia el dot o aportació de béns que feia la muller al marit. Difícilment hi havia matrimonis per amor, i quan es feien sense consentiment patern quedaven prohibits i eren mal vistos per l’Església.

L’educació de les dones tenia com a objectiu que fossin filles i esposes submises i, al mateix temps, bones mares. La dona ideal havia de parlar poc i sortir al carrer només quan fos imprescindible. Les dones benestants aprenien a llegir i escriure amb professors particulars o a les escoles dels convents. A casa, aquestes dones supervisaven l’educació dels fills i dirigien les activitats dels servents. Era costum que les dones riques tinguessin dides per alletar els seus fills.

Les tasques de les dones pageses eren molt feixugues: netejaven la casa, preparaven els àpats, elaboraven conserves, cuidaven els animals i treballaven amb els homes en les tasques agrícoles. A les ciutats, les dones treballaven al costat dels seus marits en el comerç d’aliments, en parades ambulants i en tallers. També assistien les dones en el part (llevadora) i, sobretot, treballaven en el servei domèstic.

Les dones en l’àmbit públic

Poques dones van arribar a exercir tasques de poder. Només les abadesses dels convents i algunes reines, com Isabel I de Castella, Elisabet I d’Anglaterra i Caterina II de Rússia. Les reines consorts també tenien un paper prou visible, ja que els casaments reials sovint eren utilitzats per establir relacions entre estats.

Tot i que els fets d’armes eren gairebé exclusius dels homes, hi ha excepcions. És el cas de la pirata Anne Bonny, de Catalina d’Erauso, coneguda com la monja alferes, i d’Inés Suárez, que va coprotagonitzar la conquesta de Xile.

En l’àmbit de la cultura, algunes dones van tenir un paper públic rellevant. Les pintores Sofonisba Anguissola i Artemisia Gentilleschi, l’escultora Luisa Roldán, les escriptores Santa Teresa de Jesús, Juana Inés de la Cruz, Aphra Behn i Marie de Gournay i la matemàtica Maria Gaetana Agnesi en són alguns exemples.

Informació extreta de:

Font. D.D.A.A. Socials 3. Ed. Barcanova. Barcelona, 1a ed. 2015

  1. ACTIVITAT-TALLER: Exposició: Història de les Dones

Avui us proposo una activitat per fer una exposició sobre la Història de les Dones.

NECESSITEM:

  • Llapis i paper
  • Colors o retoladors
  • Tisores i cel·lo
  • Blu-tack o velcro
  • Cartolines
  • El text o vídeo del conte
  • I… una mica d’IMAGINACIÓ!

Primer dibuixem i pintem, o bé traiem per impressora, els personatges i les imatges del conte, després ens fem uns rètols amb el nom de les dones, i les èpoques i pobles de la història a les que pertanyen. També ens farem uns peus de foto que descriguin el què es veu a la imatge, i unes bafarades de còmic amb frases del conte a mode de talls de veu del què ens diuen.

  1. Per començar: Acosteu-vos a la taula per triar una imatge, i mostreu-la als companys tot llegint el peu de foto. Entre tots pensem i decidim de quina època de la història o poble es tracta, i ho col·loquem sota el rètol corresponent.
  2. Si ho volem una mica més difícil: En aquest cas triarem una bafarada i llegirem, o bé escoltarem, el tall de veu corresponent. Entre tots pensarem quina de les dones ho diu, i recordarem què més ens diu. Per acabar enganxem les bafarades al costat del personatge corresponent, com si ho estigués dient ella, a mode de còmic.
  3. Si ho volem una mica més divertit: Entre tots comentem com ha evolucionat el paper de les dones al llarg de la història, i en quines condicions es troben a l’actualitat. Després, pensem què podem fer nosaltres per aconseguir una societat més justa i igualitària entre homes i dones, on tots i totes puguem fer el què ens proposem, sense discriminacions per raons de sexe.

Exposició: Aquesta activitat es pot fer per equips, i llavors cada grup prepara una època o poble de la història, tot fent la recerca d’informació, buscant les imatges i fent els rètols. Després, cada grup ho presenta als companys, mentre va col·locant les peces a l’exposició.

  1. Racó de l’escriptor: Les Dones a l’actualitat /Què faràs tu pels drets de les Dones?

T’has plantejat mai com han viscut les dones a través de la història?, creus que homes i dones han de tenir els mateixos drets i possibilitats?, en quina època o poble de la història creus que han estat més igualats els dos sexes?, per què?, en quina època o poble la dona ha estat més discriminada o marginada?, per què?, què passa a l’actualitat?, quins problemes pot tenir la dona avui en dia pel fet de ser dona?, com es pot solucionar?, què penses que pots fer tu per ajudar a aconseguir un món més just i igualitari?

Explica-ho per escrit, i fes un dibuix on tu facis alguna cosa per lluitar per un món més just.

 

  1. El Repte: Mots encreuats de les Edats i Pobles de la història

Saps quan van viure i què feien aquestes dones de la Història? Posa el nombre corresponent al costat del nom de la dona, i busca les èpoques i pobles en aquests mots encreuats.

ARIADNA – BERTA – CLEOPATRA – ELISENDA – ELX – ERIKA – JÚLIA – MAJDA – SÍLEX – TERESA

  1. Prehistòria

Edat Antiga

  1. Ibers
  2. Antic Egipte
  3. Grècia Clàssica
  4. Imperi Romà

Edat Mitjana

  1. Vikings
  2. Àrabs
  3. Cristians
  4. Edat Moderna
  5. Actual

*SOLUCIONS:

  1. SÍLEX: Prehistòria
  2. ELX: Poble Iber
  3. CLEOPATRA: l’Antic Egipte (Edat Antiga)
  4. ARIADNA: la Grècia Clàssica (Edat Antiga)
  5. JÚLIA: l’Imperi Romà (Edat Antiga)
  6. ERIKA: Poble Vikings (Edat Mitjana)
  7. MAJDA: Poble Àrab (Edat Mitjana)
  8. ELISENDA: els Cristians (Edat Mitjana)
  9. TERESA: Edat Moderna
  10. BERTA: Època Actual (Edat Contemporània)

El què feien o no feien, el què els agradava i el què pensaven, queda d’alguna manera reflectit a l’exposició.

 

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *