5. EL CONTE INVENTAT -1

COM INVENTAR CONTES?

          La imaginació és important en l’educació per aprendre a ser lliures, perquè no es tracta que tots siguin artistes, sinó que ningú sigui esclau. En aquest capítol tractarem de l’invenció a través de les paraules, tot i que també es podria aplicar a d’altres llenguatges. Gianni Rodari (3) ens parla d’algunes maneres d’inventar contes per a infants i d’ajudar els infants a inventar-se tot sols les pròpies històries, però com el mateix autor ens diu, en podríem trobar moltes més.

a) La pedra a l’estany          1. Una paraula remou la nostra ment: 

Igual com quan tirem una pedra en un estany i remou tota l’aigua i tot el que va trobant en caure fins al fons, una paraula remou la nostra ment i ens fa pensar en altres coses. Primer en paraules semblants, després  en coses de la memòria que recordem a través de la paraula. Una paraula porta a una altra, i aquesta a una altra, i dues paraules que s’assemblen poden voler dir coses molt distants i ens poden suggerir històries interessants.

Exemples: Els remeis de l’àvia Remei, i En Biblio i la Teca a la biblioteca. L’àvia Remei es diu Remei perquè fa remeis, va al bosc a buscar herbes i en fa remeis per curar. Aquest personatge està inspirat en la meva mare, que li agradava molt anar al bosc i sempre en tornava amb un cistellet ple d’herbes remeieres, que sabia utilitzar perfectament, no només per cuinar sinó també per fer remeis. Els noms d’en Biblio i la Teca formen la paraula “BIBLIOTECA”, o també podem dir que són la paraula partida per la meitat. Es tracta de dos personatges aparentment antagònics, però en realitat complementaris: En Biblio és el que anomenaríem carinyosament una “rata de biblioteca”, algú  a qui agraden molt els llibres i es passa hores i hores llegint, literalment s’ho llegeix tot!, i així ens transmet l’interès per la lectura i descobrir el què ens diuen els textos escrits. La Teca és la bibliotecària assenyada que ens ajuda a ordenar i triar els llibres que cerquem, i ens ensenya a respectar-los i tenir-ne cura.

2.Paraules que comencen per les lletras de la paraula-mare:

Podem buscar paraules que comencin per cadascuna de les lletres que componen la paraula-mare, és a dir la paraula que hem triat per començar el conte, i així tindrem un grup de paraules que en principi  no tenen relació entre si, però que ens poden suggerir tota una història estrambòtica. Com diu Wittgenstein: “Les paraules són com una pel·lícula superficial d’aigües profundes, els contes es busquen nedant per sota l’aigua.” (3).

Com a exemple diferents Jocs de paraules: paraules que comencin igual, o bé amb cadascuna de les lletres de la paraula, paraules que comencin amb la lletra que acaba la paraula anterior, aquest s’anomena “Paraules encadenades”. I finalment els “Mots encreuats”, en què algunes lletres, que no tenen perquè ser la primera, coincideixen i ja no cal repetir-les, així anem formant una graella de paraules, que s’anomena Mots encreuats.

3.Paraules que rimen:

Busquem una paraula que acabi igual que la paraula-mare, i formem un rodolí amb les dues paraules que rimen. A partir d’aquí, podem explicar una història amb rodolins, que s’anomena Auca. Per exemple: El País dels colors, un treball en grup de la meva època d’estudiant. Es tracta d’una històrią amb rodolins, on es pretenia que els infants ordenessin les seqüències i busquessin els rodolins corresponents a cada imatge.

Si demanem als infants que facin un rodolí amb el seu prop nom, tindrem rodolins amb tots els noms del grup, i ajuntant-los obtindrem un poema fet entre tots que ens parlarà de nosaltres mateixos: L’Imma, a tots estima. O bé podem crear una auca a partir de coses que ens han passat: La Immaculada era una nena molt espavilada, i per no està sola es va fer mestra d’escola…

 b)El binomi fantàstic:

          Per aconseguir una espurna calen dos pols elèctrics, no hi ha vida sense lluita, i com diu Wallon: “El pensament es forma per parelles”(3). Això vol dir que el pensament té una estructura binària, com tantes altres coses en el nostre món. El binomi fantàstic es refereix a dues paraules que generen invenció: quan les dues paraules són superficialment estranyes entre si, aïllades o oposades o ajuntades per l’atzar (per exemple les dues paraules les donen dos nens diferents i aïllats), es produeix un estímul excitant. És a dir, en posar en contacte dues paraules que a priori no tenen res a veure entre si, aquestes perden el seu significat, i constitueixen un estímul per inventar-se una història a partir de la nova relació entre elles.

          Podem trobar diferents tipus de binomi fantàstic:

1.“Què passaria si…?”:

Les hipòtesis fantàstiques són un cas particular de Binomi Fantàstic que consisteixen en escollir per atzar un subjecte i un predicat, la unió dels quals ens donarà la hipòtesi sobre la qual treballar. A partir d’aquí, es poden buscar les relacions entre diferents persones i aconseguir que un protagonista hi posi solució. Com més absurda és la pregunta inicial, més divertida pot resultar la història. Per exemple: Salvem la Sagrada Família. És una història que em vaig inventar a partir de la hipótesi: Què pasaría si decideixen que no es vol acabar la Sagrada Família, i els treballadors enlloc de construir-la la volen tirar a terra per fer-hi una altra cosa en aquell espai. En el meu conte, els personatges de diferents obres de Gaudí s’uneixen per evitar-ho, i són els mateixos infants que col·laboren a acabar-la tot construint més torres amb cartolina.

2.El prefix arbitrari:

Els nens juguen a deformar paraules per explorar significats. El prefix arbitrari consisteix en formar paraules noves a partir d’altres ja existents, però posant-los un prefix a davant que no li toca i que li donarà un sentit nou i original a la paraula. En el fons, el prefix arbitrari és també un cas particular del binomi fantàstic, format pel prefix i la paraula que el segueix. Utilitzem prefixes per formar paraules noves, per exemple: construir o de-construir, que seria el contrari.

3.L’error creatiu:

Una equivocació o un lapsus fortuït, un error voluntari o involuntari, pot donar lloc a inventar-se una història nova. Es tracta també d’un cas de binomi fantàstic, ja que no hi ha error sense paraula correcta, i ambdúes constitueixen el binomi fantàstic. En aquest cas a més d’equivocar-se s’aprèn, o també podem dir que equivocant-se s’inventa. Quan expliquem una història ja coneguda i ens equivoquem expressament, per exemple: Hi havia una vegada una nena que duia una caputxeta de color verd, i els  nens criden: “Noooo, que era vermella”!… D’aquesta manera podem fer una nova història entre tots.

4.Jocs vells:

Alguns jocs antics, de tota la vida, ens serveixen també com a font d’inspiració. És el cas de barrejar diferents títols de diari per obtenir notícies estrambòtiques que es poden utilitzar com a punt de partida d’una nova història. No deixa de ser una sèrie de binomis fantàstics encadenats. Un altre joc consisteix en barrejar preguntes i respostes, en aquest cas s’obté una trama fantàstica. Barrejant trossos de dibuixos fets per diferents persones, pot sortir un personatge fantàstic que podria donar lloc a una història. Altres jocs que ens serivirien serien: el telèfon, que tots coneixem, o el pare Carbacer. Quan jo era petita m’agradava jugar a: “Per aquí m’han preguntat”. Estàvem tots asseguts en rotllana i el del costat et preguntava a l’oïda: “Per a què serveix…? i li contestaves el què et semblava també a l’oïda, després preguntaves tu el mateix però sobre una altra cosa diferent al de l’altre costat, que també et contestava alguna cosa a l’oïda, i així seguint tota la rotllana. Al final, cadascú havia de dir en veu alta: “Per aquí m’han preguntat per a què serveix…, i per aquí m’han contestat…”, però dèies el què t’havia preguntat el de la dreta i el què t’havia contestat el de l’esquerra, que era una cosa que no tenia res a veure, llavors podien sortir històries molt divertides.

c)El Limerick:

          És una manera estereotipada de fer versos segons una estructura determinada, que és la següent:

• 1er. vers: surt el personatge
• 2on. vers: ens diu la qualitat del personatge
• 3er. vers i 4rt. vers: és el predicat, ens diu què fa el personatge o el què li passa
• 5è vers: l’epítet final.

Per exemple:

Hi havia un home vell amb una gran barba

que diu:  “És el què més em temia!

Dos mussols i una gallina,

quatre aloses i un cargolet,

han construit el seu niu a la meva barba!

d)L’endevinalla:

1. Passos que cal seguir per a construir una endevinalla:

• 1^er. Estranyament: deslligar l’objecte del seu significat habitual, donant-li un altre que també és correcte però no és el més normal. Exemple:

Una cama i un barret,

que s’aguanta dret.

• 2^on. Associació: comparació, no sobre tot l’objecte, sinó sobre una de les seves característiques. Exemple:

No és bou i porta banyes,

no és paraigua i surt quan plou.

• 3^er. Metàfora: és la clau de la definició, converteix un objecte quotidià en un de misteriós. Exemple:

Fa viure i no és aliment,

xiula i no té boca,

està fred i està calent,

i no el pot veure qui el toca.

2.La falsa endevinalla:

És aquella que ja conté la resposta, i té estructura de Limerick. Has de buscar la reposta reorganizant les paraules.

Exemple:

Per diumenge et convido,

et dic el què menjaràs,

i no ho endevinaràs.

Perdiu

(3) GIANNI RODARI: Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries.

Editorial Columna (castellà). /Editorial Proa (català)