18.MIAMI BEACH:
ENCARA QUEDEN PARADISOS TROPICALS!
Florida, Novembre 2012
Aquest cap de setmana era llarg, perquè el dijous era “Thanks Giving” (el dia d’Acció de Gràcies), per tant teníem quatre dies de festa i els hem aprofitat gaudint d’unes mini-vacances a Miami-Beach. El dia d’Acció de Gràcies, o “Thanks Giving” com li diuen aquí, es una festa essencialment familiar. L’últim dijous del mes de novembre els americans recorden que els primers colonitzadors d’aquest extens país, en arribar des d’Europa amb els vaixells de l’època, passaven moltes dificultats i no tots ho aconseguien. Especialment els de l’anomenat “May Flowers” (Les flors de maig) les van passar ben magres, i després de superar una gran tempesta en alta mar, en arribar al continent van haver d’enfrontar-se amb els indis, primers habitants d’aquestes terres, per això quan finalment van fer les paus ho van celebrar tots junts amb un dinar de germanor per donar gràcies a Déu. Actualment aquest dia es reuneixen totes les famílies al voltant de la taula per menjar el tradicional gall d’indi farcit, talment com ho fem nosaltres per Nadal a casa nostra. L’endemà també és festa, en diuen el “Black Friday” (Divendres Negre), i els americans el dediquen a la profana activitat d’anar de compres. El Black Friday s’ha convertit arreu dels Estats Units en un dia comercial per excel.lència, les botigues fan ofertes especials i les famílies van totes juntes a passar el dia comprant als “Malls” o Centres Comercials.
Miami, a l’Estat de Florida, és la quarta ciutat més gran dels Estats Units, per darrera de Los Angeles, New York i Chicago. El seu nom ve dels indis “mayaimi”, primers pobladors d’aquesta zona, i significa “aigua dolça”, perquè vivien al costat del riu i llac amb el mateix nom. Actualment és un important centre comercial i de negocis, però sobretot turístic i d’entreteniment, el seu port acull el major nombre de Creuers de tot el món. I és que Miami es troba cituada al Sud dels Estats Units, i la seva proximitat a l’Equador li dóna un clima tropical que permet poder-se banyar gairebé durant tot l’any (com a les Canàries). Des dels seus orígens, s’ha envoltat d’un tipus de turisme adinerat, i així hi trobem tant grans hotels de luxe com fantàstiques cases ajardinades i magnífics iots anclats al port. Està considerada una de les ciutats més netes dels Estats Units, amb Parcs Naturals i sistemes de reciclatge per intentar mantenir les aigües el més netes possible, donada la gran quantitat de gent que s’hi mou.
Només aterrar vem llogar un cotxe a l’aeroport per tal de poder recórrer les grans distàncies d’aquest vast país, i així poder aprofitar al màxim els pocs dies de què disposàvem, amb GPS perquè no hi havíem estat mai (que vem haver de tornar i canviar per un altre perquè el primer no funcionava bé, i quan ens en vem adonar vam haver de girar cua perquè no sabíem on anàvem!). Després de fer un vol de reconeixement pel Downtown (centre-ciutat) on tot eren gratacels amb hotels de moooolt de luxe, però amb els carrers buits i silenciosos, vem anar a parar a una zona que en diuen Lincoln Mall, a l’illa anomenada Miami Beach, on teníem el nostre més modest hotel. Era un carrer peatonal amb botigues i restaurants, i una mena de rambla ajardinada al mig amb fonts ornamentals i petits jardinets. Bullia de gent i de música que sortia de les portes obertes de bat a bat dels establiments tot fent reclam, i vem acabar caient-hi de quatre potes tant a les botigues com als restaurants, on vem poder sopar el tradicional gall d’indi farcit del dia d’Acció de Gràcies (“stuffed turkey”).
L’endemà vem poder disfrutar d’un fantàstic dia de platja com si ens trobéssim a la mateixa platja de Blanes, amb vermut al “xiringuito” de torn inclòs (tot i que ens trobéssim en ple mes de novembre!). A la tarda vem anar a fer el nostre particular “Black Friday” (Divendres Negre) a un dels Malls (Centres Comercials) més anomenats de la zona: “Boca Raton”. Com la Maquinista però mooooolt més gran, era ple a bessar de gent de totes les edats, de fet, de famílies senceres algunes amb cotxets de bebè inclosos, que passaven allà el dia sencer fent les seves compres (alguns havien tret el bebè per posar toooootes les bosses al cotxet i així poder traginar-ho millor!). Les nostres nenes es van deixar seduir pels cants de sirenes de la societat de consum, i vem sortir d’allà ja fosc plens de bosses (amb l’agravant que nosaltres havíem de tornar a casa amb avió, i es van haver de comprar una bossa addicional per portar-ho tot!).
Aquell vespre vem anar a sopar a un restaurant Polinesi (no de Polònia sinó de la Polinèsia, com a Port Aventura) amb espectacle inclòs. El lloc era molt gran i bonic, tot estava ambientat en aquelles illes tropicals (fins i tot les cambreres, que servien en vikini i pareo). L’esbart de torn ens va oferir unes danses tradicionals amb noies amb flors al cap remenant els malucs, i nois massissos menjant-se el foc, i el sopar era a base de marisc que ens recordava les menges de la nostra entranyable i ara tan llunyana Mediterrània.
El darrer dia ens vem llevar ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (com ens aconsella en Guardiola), per anar a fer una petita excursió amb cotxe. Valien la pena les més de tres hores i mitja d’un viatge ple d’aventura, de parcs naturals amb espècies d’aus desconegudes (fins i tot al mig de la carretera!), d’aigües cristal.lines i trossos de terra gairebé inhabitada, de vegetació salvatge entremig de casetes de fusta i complexos hotelers dissimulats, d’aiguamolls on s’hi amaguen cocodrils i pistes d’aviació plenes d’avionetes i hidroavions… El que anomenen “Key Islands” (illes clau), o en espanyol “Cayo Hueso” (illes de l’os o de l’ull de poll”!?), consisteix en un escampall d’illes i illetes enfilades per un llarguíssim pont com si d’un collar de perles es tractés. I al final del camí, a la milla 0 de la carretera 1 dels Estats Units, ens esperava una petita i acollidora ciutat tropical amb regust cubà: “Key West” (La clau de l’Oest). Un piló amb una inscripció on la gent fa cua per fotografiar-s’hi, ens recorda que aquest és l’extrem més al Sud dels Estats Units Continentals (és a dir, sense comptar les illes Hawai), i havia estat durant alguns anys residència d’estiu dels Presidents nordamericans (avui en dia les mansions i jardins estan convertides en museus i parcs públics). Una immensa infraestructura ingenieril ha fet possible aquesta meravella turística, però la inacabable autopista sobre l’oceà (“Overocean highway”) no és pas el primer lligam amb el continent, ja que es veu que a primers dels segle passat hi van fer arribar el ferrocarril, amb un pont del qual en queden trossos que fan companyia en alguns trams a la moderna carretera, i avui en dia només utilitzat per ciclistes i pescadors de canya en el millor dels casos, o tan sols per les moltíssimes espècies d’aus aquàtiques que conviuen a la zona. Les immenses platges de sorra blanca finíssima eren plenes de gavines i palmeres recargolades que recorden un antic spot publicitari de colònia (sense llimones, és clar!), a més de gent estirada prenent el sol. Una de les principals atraccions del lloc és quedar-se a veure la fabulosa posta de sol (“Sunset”), després de la qual vem enforquillar el llarg camí cap a casa arribant ja de negre-nit a l’hotel (no sense algún petit ensurt pel camí, per sort sense conseqüències).
Sí, podem afirmar que, afortudament, encara existeixen els paradisos tropicals!