85.RIQUET EL DEL PLOMALL (Conte popular europeu, Recollit per Charles Perrault en el llibre Contes de la mare Oca)

RIQUET, EL DEL PLOMALL

Conte popular europeu

Recollit per Charles Perrault

en el llibre Contes de la mare Oca 

1. -Hola! Em dic Riquet! Sí, sí, aquest és el meu nom, però tothom em diu el del plomall, perquè tinc aquí davant com un plomall de cabells que se m’aixequen enlaire com si fos la cresta d’un gall. És divertit, oi? Bé, per a mi no… és que jo quan vaig néixer era molt lleig. Sí, sí, vaig néixer lleig: a més del plomall, que ja el tenia, també tenia els ulls que miraven guenyo, i les cames tortes, i fins i tot una mica de gepa. La meva mare plorava! Pobreta, va tenir un disgust en veure’m tan lleig, però llavors va venir la meva fada Padrina, i va intentar arreglar-ho amb la seva màgia.
2. -Hola! Jo soc la teva fada Padrina! No et preocupis perquè siguis una mica lleig, que tampoc ets tan lleig eh! Saps què passa?: això vol dir que seràs molt bona persona, i molt intel·ligent, sí molt molt, sabràs moltes coses, i explicar-te molt bé… i també seràs molt enginyós, d’aquests que saben fer les coses bé, un “manetes” que en diuen, aquells que tot els hi surt bé… i… va no ploris dona! A veure com ho arreglem això?… Ah sí, ja sé!: Et concedeixo el do de poder compartir tot aquest talent, amb la persona que tu triïs, la persona a qui més estimis del món, pel meu poder màgic podràs compartir amb ella tota aquesta intel·ligència i enginy que t’ha estat concedit!
3. Així va ser com jo vaig anar creixent, i com més creixia, més lleig em feia!: El plomall cada cop s’enfilava més amunt, la gepa cada cop m’encorbava més, les cames eren tan tortes que em feien caminar malament, gairebé com si fos coix, i només faltaven els ulls guenyos que no se sabia mai on mirava… tothom se’n reia de mi! Sí, sí, tothom se’n reia, però a mi m’era igual, perquè jo era molt intel·ligent i ho sabia fer tot bé!
4. En un altre poble de la mateixa contrada, van néixer dues germanes, eren dues germanes bessones, però no eren iguals, no, eren ben diferents les dues! L’una era guapa, molt guapa, guapíssima, però tot el que tenia de guapa ho tenia de totxa. A més, no sabia fer res, tot li sortia malament… Així és que no tenia cap amic, perquè de primer tots anaven cap a ella, però quan veien que no entenia res i no sabia el què es deia, doncs no volien estar amb ella. En canvi l’altra germana era molt lletgeta, sí, però molt intel·ligent, i sabia fer les coses bé. És clar, tots deixaven a la guapa sola, i se’n anaven amb la que sabia fer i explicar coses bé, perquè a més era molt divertida!
5. -Estic molt trista! Ningú vol ser amic meu! Clar, com que soc tan totxa, que no tinc dos dits de front, i a més soc tan “males mans” que tot em surt malament! Per exemple: si vull omplir un got amb aigua del gerro, segur que la meitat va per sobre les estovalles, i si per exemple vull arreglar un prestatge amb unes gerretesboniques, segur que alguna em cau a terra i es trenca… Ah! i quan ballo sempre vaig trepitjant a tothom!… Així ningú es voldrà casar amb mi! Per això estic tan sola aquí plorant al mig del bosc.
6. Llavors va aparèixer en Riquet! -Oooooh! Qui ets tu? -Hola, bonica! Jo soc en Riquet, però tots em diuen el del plomall. -Ooooh! Ets molt lleig, eh! Ai, perdona! És que soc una mica totxa i no me’n adono i dic les coses així, a la babalà, sense pensar. Perdona! -No et preocupis, si ja ho sé que soc lleig, tothom m’ho diu. Per què plores tu, tan bonica que ets? -Perquè no tinc amics! Ningú vol ser amic meu, com que soc tan totxa i no sé fer res, i dic aquestes tonteries, ningú vol estar amb mi! -Va, no ploris, dona! Jo sí que vull estar amb tu! Jo seré el teu amic! -Tu? Perdona eh, però és que ets molt lleig! -Ja ho sé que soc lleig, però més igual! Mira: la meva fada Padrina em va dir que podia compartir amb qui volgués el meu talent. -El teu talent? Quin talent? -La intel·ligència i l’enginy. -Aaaah! I ho compartiries amb mi? -Sí, és clar! Jo ja et començo a estimar des d’ara mateix! Et vols casar amb mi? -Casar-me?, amb tu?, ai, és que ets molt lleig!, ai perdona, eh! -Està bé, ja sé que ho has de ruminar una mica. Escolta: et dono un any per pensar-t’ho, i d’aquí un any ens tornem a trobar aquí mateix. -Un any, sí, un any… però no sé si me’n recordaré, eh!… com que soc tant totxa! -Sí, dona sí. Vinga, rumia-t’ho bé, fins d’aquí un any! -Adeu!
7. A partir d’aquell moment la noia guapa va deixar de ser totxa i va donar mostres de ser més intel·ligent, i és que en Riquet havia compartit amb ella el seu talent. I sense saber com, les coses li sortien bé, i és clar, tothom volia estar amb ella i ballar amb ella: perquè era guapa i a més feia les coses bé, s’explicava bé i era divertida. De cop i volta li van començar a sortir pretendents per casar-se. N’hi havia un que li agradava molt, perquè era guapo i ben plantat. Però abans de dir-li res, va pensar que s’ho havia de rumiar bé.
8. Se’n va anar al bosc, a pensar, i allà es va trobar en Riquet, perquè ja feia un any de la seva preposició i venia a buscar la resposta. -Hola, guapa! Que te’n recordes de mi? -Mmmm… ara mateix no… mmm (qui deu ser aquest noi tan lleig, ui que no em senti!) -Sí, soc en Riquet, que fa un any et vaig demanar si et volies casar amb mi? -Amb tu? És que no me’n recordo, perquè era molt totxa jo abans! -Ah, i ara no? -No, ara no! No sé per què però m’han començat a sortir les coses bé, i ja tinc amics que volen estar amb mi, però no sé per què deu ser? -Jo sí que ho sé! És perquè jo t’estimo! -Eeeeeh? -Que sí, que sí! Que la meva fada Padrina em va dir que podia compartir el meu talent amb qui jo volgués. I jo t’he triat a tu, i com més t’estimo, més intel·ligència et passo! -Ooooh! Ostres, ara em sap greu! -Per què? -Perquè… no, no, per res! Així, vols que ens casem? -Bé, ja sé que soc lleig, eh! Però… -Sí, si… no, no! No ets tan lleig! Saps què et dic?: El teu caminar és divertit,… la teva gepa quasi no es veu,… els teus ulls guenyos són profunds… ui, i el teu plomall et dona personalitat! Saps què? Sí que em casaré amb tu! -Segur? Ah! Que bé! Visca!
9. I així fou com la noia guapa es va casar amb en Riquet el del plomall, i van anar a viure junts, i es van estimar molt! I ja no van ser més la guapa i el lleig, ni la totxa i el llest, no sabem si per efecte de la màgia de la fada Padrina… o per la màgia de l’AMOR!

I conte contat,

Ja s’ha acabat!

PROPOSTA DIDÀCTICA-85

CONTE: Riquet el del plomall (Conte popular recopilat per Charles Perrault)

EDAT: Menuts (fins a 6 anys)

TIPUS: De fades

ACTIVITATS: La màgia de la fada… o de l’amor!

1. Conte: Riquet el del plomall / Conversa: La màgia de l’amor

• Llenguatge Verbal
• Descoberta d’Un Mateix
• Descoberta de l’Entorn

2. Cançó: T’estimo molt (Lax n’Bustos)
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Musical
3. La Recerca: L’autor / Els contes populars i els recopiladors
   • Descoberta de l’Entorn
   • Llenguatge Verbal
4. Activitat: La màgia de la Fada… o de l’Amor!
   • Llenguatge Plàstic
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta d’Un Mateix
5. Racó de l’escriptor: Descriu al teu amic o amiga i què t’agrada fer amb ell o ella
   • Llenguatge verbal
   • Descoberta d’Un Mateix
   • Llenguatge Plàstic
6. El Repte: Els Recopiladors
   • Descoberta de l’Entorn
   • Llenguatge Verbal
7. Dramatització del conte
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
   • Descoberta d’Un Mateix

 a)Objectius:

• Llegir o escoltar el conte: Riquet el del Plomall
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Expressar les pròpies vivències i opinions
• Escoltar, aprendre i cantar una cançó
• Buscar informació sobre l’autor, els contes populars i els recopiladors
• Confeccionar un joc amb les parts del cos dels protagonistes i els seus talents
• Jugar a donar característiques físiques i talents, i intercanviar-los
• Conèixer diferents recopiladors de contes populars, i els seus contes
• Descriure una persona, les seves característiques i talents, fer-ne un dibuix
• Dramatitzar el conte, desenvolupar l’expressió verbal i corporal, posar-se al lloc del personatge

 

 b)Desenvolupament de les activitats:

1. CONTE/ CONVERSA
   1. CONTE: Explicar el conte Riquet el del plomall, amb l’ajuda de titelles de pal i imatges.
   2. CONVERSA: La màgia de l’amor

Creus en les fades?, i en l’amor?, penses que una persona pot passar talents a un altre?, com?, ets capaç de veure l’altre persona millor del què sembla?, per què?, com descriuries al teu amic o amiga?, creus que els altres el veuen igual que tu?, per què?

2. LA CANÇÓ

Escoltem i aprenem a cantar una cançó que parli d’aquest tema.

T’estimo molt

Lax’n’Busto

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.

Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te,
que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
un dia gris amb puntes de colors,
fins a la lluna i tornar t’estimo jo!

Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento,
Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.

Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que és trist,
un dia gris amb puntes de colors,
fins a la lluna i tornar t’estimo jo!

Maite zaitut,
Maite, maite zaitut
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
un dia gris amb puntes de colors,
fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
fins a la lluna i tornar t’estimo jo!
fins a la lluna i tornar…t’estimo jo!
Maite zaitut…

 

3. LA RECERCA:

En funció de l’edat dels infants, busquem informació sobre l’autor, els contes populars i els seus recopiladors, i en fan una exposición als companys; o bé els ho expliquem nosaltres de manera que puguin entendre-ho.

1. L’autor o recopilador

Charles Perrault (París, 12 de gener 1628 – París, 16 de maig de 1703), escriptor francès, membre de l’Acadèmia Francesa des de 1641, fou autor dels cèlebres Contes de ma mère l’Oye (Contes de la mare Oca) (1697), que van esdevenir clàssics i que influïren en els Germans Grimm i d’altres.

Biografia

El seu pare, Pierre Perrault, advocat, tots els fills del qual foren homes distingits per alguna cosa. Claude, el segon, fou físic i arquitecte autodidacta que participà en la construcció de la columnata del Louvre.

Charles va començar a estudiar literatura al Collège de Beauvais, fins que decidí barallar-se amb els seus mestres i li fou permès encarregar-se ell mateix dels seus propis estudis i manera d’estudiar. Obtingué el seu títol de llicenciat en dret a Orleans el 1651, i fou quasi immediatament cridat de París on, així i tot, practicà per un breu període. El 1654 el seu germà fou nomenat intendent en cap de les construccions reials i feu de Charles Perrault el seu secretari. Començà a guanyar reputació literària devers el 1660 amb alguns versos lleugers i poesies amoroses, i dedicà la resta de la seva vida a la promoció de l’estudi de la literatura i les arts.

Després de prop de deu anys d’aquella ocupació, el 1663, fou elegit per Colbert com a secretari per assistir-lo i aconsellar-lo en matèria d’arts i ciències, sense oblidar la literatura. Fou director general del departament d’obres públiques, membre de la comissió que més tard es convertí en l’Académie des Inscriptions, i el 1671 fou admès a l’Acadèmia Francesa.

Perrault justificà la seva elecció de distintes maneres. Una fou l’ordenada organització dels assumptes financers de l’Acadèmia, l’altra la suggestió del costum del manteniment de les sessions públiques per la recepció de candidats. La mort de Colbert el 1683 posà un punt final a la carrera oficial de Perrault, i es lliurà plenament a la literatura i a la polèmica.

No se sap què empenyé Perrault a la composició dels únics treballs pels quals és encara llegit. El primer dels contes de Perrault, Grisélidis, escrit en vers, aparegué el 1691, i fou reimprès el 1694 juntament amb altres dos relats amb el títol de “Griselda i Els desitjos ridículs”, més “Pell d’ase“.

Però Perrault no era poeta, i el mèrit d’aquestes obres es veu superat pel dels contes, que el 1697 aparegueren publicats en un volum sota el títol general d”’Històries o contes del temps passat amb moralitats“. Aquest tipus de contes de fades es coneixien també familiarment com “Contes de la mare Oca“, i el llibre portava un dibuix i una inscripció a la portada que feia referència a aquest fet. Es tracta de contes que provenen de fonts diverses i tenen la tradició oral com a base. Destaca que en els seus contes hi acostuma a haver una lliçó, i el final de la història sempre és feliç, encara que en la versió oral no ho fos. Queda el dubte de si el llibre fou escrit per ell o pel seu fill.Altres treballs foren les “Memòries” (assistit pel seu germà Claude) que donaren molta informació sobre Colbert; i “Els homes il·lustres sorgits a França en aquest segle i el seu retrat natural” (2 vols., 1696-1700), on sotmet els seus contemporanis a judici i aprofita per a tancar antigues ferides obertes.

Charles Perrault va morir el 16 de maig de 1703, a París.

Información extreta de:

WIKIPÈDIA

b. L’obra

El títol Les Contes de ma mère l’Oye (en català, Els contes de la Mare Oca) es refereix a una recopilació de vuit contes de fades escrits per Charles Perrault, i difosos el 1697, sota el títol Histoires ou contes du temps passé, avec des moralités, i amb un segon títol en la contratapa del llibre: Contes de ma mère l’Oye. Aviat aquesta obra es va tornar un clàssic de la literatura infantil, en alguna mesura eclipsant la resta de la producció literària de l’autor.

Tres anys abans de la fi del segle XVII, el sempre seriós i treballador Charles Perrault, aleshores amb seixanta-nou anys, el mateix que, en l’anomenada Polèmica dels Antics i els Moderns, s’oposava a Jean de la Fontaine, a Nicolas Boileau-Despréaux i a Jean de la Bruyère, va impulsar l’aparició de la primera edició de la recopilació dels seus contes, usant el nom del seu tercer fill, Pierre Darmancour. Aquesta primera edició incloïa vuit contes en prosa, als quals més tard se’ls s’agregarien una novel·la i dos contes en vers, ja publicats anteriorment per separat.

Els Contes de ma mère l’Oye van sorgir en una època en la qual els contes de fades estaven en voga entre els adults burgesos i aristocràtics. Però paradoxalment, cap obra d’aquest tipus estava, en aquella època, pensada i dirigida a un públic infantil. Tan sols, existien algunes històries per la gent menuda que es transmetien oralment a través de les mainaderes i les sirventes, sovint procedents de zones rurals i desplaçades a les ciutats a la recerca de treball.

En un sentit estricte, Charles Perrault no va inventar cap de les històries que va escriure. El seu mèrit va ser el d’inspirar-se en aquelles narracions populars i refer-les amb el seu propi estil. Podria ser també que s’inspirés, igualment, en una recopilació de contes efectuada per l’italià Juan Bautista Basile, Lo cunto de li cunti (pentamerone).

Perrault va seleccionar algunes d’aquelles històries, les més freqüents, i les va treballar transformant en certa manera alguns dels arguments, o, almenys, la seva presentació.

La Mare Oca, un personatge popular i fictici, bé pot dir-se que representava a una camperola molt xerraire a la qual li agradava d’explicar aquestes històries.

Perrault molt probablement seria un dels primers recol·lectors o col·leccionistes de les històries que s’explicaven als nens i nenes de nit o en els dies plujosos. Tot i que l’escriptor no cità mai les seves fonts, tampoc realment es pot considerar l’autor original dels contes. Però la veritat és que Perrault va treballar i va modificar les històries que escoltava fent-les seves. Es creu que les versions orals eren, en origen, molt més crues i brutals.

Pels folkloristes Iona i Peter Opie, l’èxit i la repercussió d’una història pot ser atribuïda a raons de vegades estranyes, i per moments incompatibles o contradictòris entre si. El gran èxit de Perrault, tal vegada va ser conseqüència d’haver acceptat els contes de fades tal com eren transmesos per tradició oral.

En efecte, Perrault no va intentar modificar-los ni aprofundir-los, encara que bé va pensar que seria útil acabar aquestes històries amb un ensenyament moral, i a més, en alguns casos també va suavitzar els esdeveniments més crus allí relatats. Probablement Perrault avui dia seria reconegut com el pare del folklore, si hagués tingut el temps i la constància de citar les seves fonts, per així poder saber on, quan, i en quines circumstàncies, aquestes històries eren transmeses de generació en generació.

Informació extreta de:

Wikipèdia

 c.El conte Popular o Rondalla

Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tant de caràcter fictici com real. El conte, en tant que gènere (o subgènere) literari, té les seves pròpies característiques; és una forma destacada dins de la narrativa breu i, a diferència de la novel·la, presenta una concentració narrativa superior i una major intensitat. Té una il·lustre tradició escrita de segles, a la qual caldria afegir una important tradició oral, sovint també, destinades als infants, tot i que no específicament, ja que hi ha reculls antics de contes molt clarament adreçats als adults.

Els contes tradicionals, també coneguts  com a contes de fades o contes populars, venen de la tradició oral de cada cultura, del folklore narratiu que representen els llegats de mites, llegendes i vivències transmeses com a narracions, acostumen a tenir elements meravellosos i a ensenyar una lliçó moral. Es caracteritzen per l’ús d’un llenguatge molt col·loquial, especialment espontani per tractar qualsevol tema de la vida quotidiana i de diverses fórmules d’encapçalament i d’acabament: Una vegada hi havia…, Temps era temps…, I van ser feliços i van menjar anissos, Catacric-catacrac, conte acabat.

El conte pot presentar diverses i diferents formes:

• Els “exemples” procedents de l’edat mitjana, utilitzats pels predicadors també amb un clar objectiu alliçonador per arribar a un públic ampli.
• La “faula” o “apòleg”, en què els protagonistes són animals que també donen una lliçó moral. En trobem ja exemples al segle VI aC amb Isop.
• Els “fabliaux“, que eren contes còmics i satírics, com a tall d’exemple tenim el Decameróde Boccaccio i Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer.
• El “lai“, conte amorós amb elements fantàstics. En són molt coneguts els Lais de Maria de Fança, històries breus, de durada variable.

El conte literari, al contrari, es distingeix d’altres formes narratives com la novel·la sobretot per l’extensió (s’acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d’un sol cop, per bé que els límits no en són exactes). Julio Cortázar el defineix pel seu efecte, mentre que el conte és d’efecte únic, puix que s’explica una història, en la novel·la la voluntat és més global.

El conte ofereix, en la seva estructura sintètica, una gran intensitat en la trama. Cal que l’autor domini els registres, l’argument, els personatges, tots els aspectes de la creació, car en la síntesi és més fàcil d’advertir-hi les errors; per tant, el gènere demana més atenció i mestratge per part de l’escriptor. Ateses aquestes característiques d’especificitat i síntesi, el conte ha donat tot sovint mostres d’una rara i fascinant bellesa fruit de la meticulositat de l’autor.

Entre els Autors destacats de Contes Populars o tradicionals trobem:

• Charles Perrault
• Germans Grimm
• Hans Christian Andersen
• Jean de la Fontaine
• Lewis Carrol

La Rondalla

A Catalunya, als contes populars també se’ls anomena Rondalles.

Una rondalla és una narració breu popular que combina elements de fantasia, de llegenda i fets reals, que ix de la literatura oral. La trama sol ser molt senzilla, amb situacions i personatges comuns a tots els pobles i cultures; els personatges plans, i el temps i l’espai indeterminats. La rondalla és anònim, a més, les rondalles pertanyen a un patrimoni col·lectiu. Són universals en el sentit que els seus trets essencials es retroben amb poques variacions moltes cultures i alhora són profundament locals, perquè s’adapten a les característiques de cada comunitat.

Si avui es classifiquen en la narrativa per a infants, segons Joan Amades (1890-1950) «van constituir, al seu dia, la concreció de tota la saviesa humana, al recer de la qual van formar-se totes les valors més humanes, i el sentir espiritual forjat a través de centenars i àdhuc de milers de generacions viscudes en totes les latituds i arreu del planeta». L’estructura fixa amb elements repetitius, en permetia la transmissió oral, l’únic mitjà en temps no gaire llunyans, quan encara no hi havia llibres impresos. Solen tenir una fi feliç, després d’unes peripècies els bons són rescabalats i el dolents castigats. Ho narren «d’una manera literàriament atractiva, engrescadora, plaent per a qui les escolta o les llegeix, sense feixugues i explícites consideracions morals».

Autors:

En català, destaquen l’Aplec de Rondalles Mallorquines d’en Jordi des Racó recopilades per Mossèn Alcover i les Rondalles Valencianes recopilades per Enric Valor, les Rondalles del Vallespir recollides per Esteve Casaponça, i Les cent millors rondalles populars de Joan Amades.

Tipus:

Amades les classifica en tres menes.

• Rondalles meravelloses, amb dues subcategories: En la primera hi intervenen éssers sobrenaturals i sobrehumans, i en la segona hi actuen humans dotats de facultats sobrenaturals, sense que hi intervingui cap ésser fantàstic.
• Rondalles de costums, amb persones que resolen els conflictes sense cap ajuda meravellosa, encara que «resulti extravagant i il·lògic».
• Rondalles d’animals, amb animals humanitzats, que s’assemblen a les faules.

Informació extreta de:

Wikipèdia

4. ACTIVITAT: La màgia de la Fada… o de l’Amor!

NECESSITEM:

• Llapis i paper
• Colors o retoladors
• Tisores i pega
• Cel·lo, blue-tack o velcro
• I… una mica d’IMAGINACIÓ!

1. Primer, dibuixem i pintem, o bé traiem per impressora, els personatges del conte amb els que vulguem jugar: en aquest cas en Riquet i la Noia guapa (de la que no en coneixem el nom).
2. Després, retallem les parts del cos amb les que jugarem, deixant el forat corresponent en la imatge del personatge: cames, gepa, cara amb ulls (que miren guenyo els d’ell), nas i boca, cabells (el plomall per a en Riquet i un serrell amb diadema per a la noia)…
3. Finalment, pensem com representar els talents i ho dibuixem en bafarades o globus: intel·ligència, enginy, habilitat… així com els no-talents.

1. Per començar: Col·loquem les peces del cos de cadascú en el lloc corresponent, i ho enganxem en els forats que hem deixat en les imatges inicials dels personatges, de manera que cadascú es queda amb les característiques físiques que va rebre en néixer: en Riquet lleig (cames tortes, esquena amb gepa, ulls guenyos, plomall al cabell…), i la noia guapa.
2. Si ho voleu una mica més difícil: Ara caldrà col·locar els talents que se li van donar a cadascú en el moment de néixer: a en Riquet la intel·ligència, l’enginy, l’habilitat…, per a la noia tot el contrari. Per fer-ho utilitzarem els dibuixos en forma de bafarades o globus preparats prèviament, i els enganxarem de manera que cada globus o bafarada vagi a parar al personatge corresponent.
3. Si ho voleu una mica més divertit: Anem a fer la màgia, primer de la Fada Padrina, que concedeix a en Riquet el do de poder compartir els seus talents amb la persona que ell triï, que serà la que més estimi, en aquest cas la noia: així li passarem els talents en forma de bafarades d’en Riquet a la noia (primer li haurem de treure els seus propis). Per acabar anem a fer la màgia de l’Amor, ja que el conte no ens diu res del què li diu la fada a la noia, però sí que a partir del moment que comença a estimar a en Riquet, el veu cada vegada amb menys defectes: així li posarem les cames rectes, i li traurem la gepa… Segons el tipus de pega utilitzat per enganxar-ho en els passos 1 i 2 , potser necessitarem un altre joc d’imatges per poder fer la màgia, per això es recomana utilitzar algun tipus de cola que es pugui treure fàcilment (com ara blue-tack o velcro).
4. RACÓ DE L’ESCRIPTOR: Descripció del seu amic o amiga i dibuix

Fem una descripció del nostre amic o amiga, tant les característiques físiques com els talents. Es tracta d’explicar com el veiem nosaltres, que no té perquè ser igual a com el veuen els altres, i quines coses ens agrada fer amb ell o ella. Depenent de l’edat dels infants, podem fer-ho per escrit o tan sols oralment, i acompanyar-lo amb un dibuix de nosaltres amb ell o ella. Si en fem una exposició o lectura col·lectiva, és interessant fer una conversa i veure si altres veuen aquella persona exactament igual com la veiem nosaltres, ja que com hem vist en conte, l’amor suavitza els defectes de la persona estimada.

6. EL REPTE: Els Recopiladors

Com hem vist en la Recerca, els contes populars o rondalles no tenen un autor pròpiament dit, ja que no se sap qui se’ls va inventar perquè passaven d’una generació a una altra de forma oral, i cada persona que l’explicava podia ser que canviés o afegís alguna cosa tot donant-li el seu toc personal, i així anaven evolucionant al llarg del temps. S’anomenen recopiladors a aquelles persones que es van dedicar a posar per escrit aquestes històries que la gent explicava en veu alta. En el cas del nostre conte, Riquet el del Plomall, el va escriure Charles Perrault, però ell no se’l va inventar, el va sentir explicar i el va escriure juntament amb altres en un llibre que va anomenar Contes de la mare Oca, en record d’aquelles dones (àvies, dides, mainaderes…) que els explicaven des de molt de temps enrere, i que en són les veritables autores. És important destacar que a través d’aquestes històries, es passava el saber del poble a les generacions més joves, en una època en què la gent encara no escrivia ni llegia, i per això solen tenir una lliçó moral, és a dir, es pretenia ensenyar com s’havien de comportar.

A veure si sabeu d’on provenen i qui és el recopilador d’aquests contes populars o rondalles, que segur que coneixeu, i que podeu trobar en aquest Bloc i al meu Canal de Youtube (@immavillegasalba8825):

1. S’abre de sa musica, sa font d’or i s’aucell qui parla
2. La Bella dorment
3. La Blancaneus i els set nans
4. La Bruixa de la pinta d’or
5. El Cavall Bernat
6. Els follets sabaters
7. La llebre i la tortuga
8. Riquet el del plomall
9. La Reina de la Neu
10. El Vestit nou de l’emperador
11. El Xiquet que va nàixer de peus

Recopiladors:

• Antoni M. Alcover
• Hans Christian Andersen
• Germans Gimm
• Isop
• Charles Perrault
• Àngel Rodríguez Vilagrán
• Enric Valor
• Oriol Vergés

*SOLUCIONS AL REPTE:

ELS RECOPILADORS

1. S’abre de sa musica, sa font d’or i s’aucell qui parla
   1. Rondalla Mallorquina (Illes Balears)
   2. Recopilador: Antoni M. Alcover
2. La Bella dorment
   1. Conte popular europeu (Sud d’Europa)
   2. Recopilador: Charles Perrault
3. La Blancaneus i els set nans
   1. Conte popular europeu (Centre-Europa)
   2. Recopilador: Germans Grimm
4. La Bruixa de la pinta d’or
   1. Rondalla catalana (Arreu de Catalunya)
   2. Recopilador: Àngel Rodríguez Vilagrán
5. El Cavall Bernat
   1. Rondalla catalana (de Montserrat)
   2. Recopilador: Oriol Vergès
6. Els follets sabaters
   1. Conte popular europeu (Centre-Europa)
   2. Recopilador: Germans Grimm
7. La llebre i la tortuga
   1.  Faula (amb animals personalitzats)
   2. Recopilador: Isop
8. Riquet el del plomall
   1. Conte popular europeu (Sud d’Europa)
   2. Recopilador: Charles Perrault
9. La Reina de la Neu
   1. Conte popular europeu (del nord d’Europa)
   2. Recopilador: Hans Christian Andersen
10. El Vestit nou de l’emperador
    1. Conte popular europeu (Nord d’Europa)
    2. Recopilador: Hans Christian Andersen
11. El Xiquet que va nàixer de peus
    1. Rondalla valenciana (País Valencià)
    2. Recopilador: Enric Valor

7. DRAMATITZACIÓ DEL CONTE

Cadascú tria un personatge del conte, de manera que pugui d’alguna manera identificar-s’hi o sentir-s’hi atret. Torno a explicar el conte però ara enlloc d’utilitzar els titelles, ells mateixos faran els personatges, i deixaré que s’expliquin lliurement, tot posant-se en el seu paper. Per ajudar a identificar-se amb el personatge, podem utilitzar algun tipus de disfressa o complements, com ara: el plomall i una gepa per a en Riquet, una perruca amb diadema per a la noia, etc.