8. “THE CHESTNUTS LADY”:
LA DAMA DE LES CASTANYES
EXPERIÈNCIA-8
New York, Novembre 2013
Aquest dissabte ens vem trobar amb els del Casal Català al Restaurant Cadaqués de Brooklyn, per dinar i celebrar tots junts la Castanyada. L’amo del restaurant és un francès de la Catalunya Nord, que ens va prometre que ens couria les castanyes a la cuina i ens les serviria en paperines “com marca la tradició”, va dir. Donada la impossibilitat de trobar un lloc a l’aire lliure on poder instaŀlar una torradora de castanyes, i tenint en compte que aquells dies ja havia començat a fer massa fred per desenvolupar activitats a l’aire lliure, vem acceptar la proposta, no sense abans regatejar el preu del dinar i de les castanyes, com ho hauria fet un americà qualsevol. Com que la nostra intenció era ajuntar infants i adults, vem fer dues convocatòries, cosa que no va agradar gaire a l’amo del restaurant, una a les dues per a dinar i una altra a les quatre per a menjar les castanyes, pensant així poder arribar a més tipologies de família, amb el compromís que podrien saludar la Castanyera.
La primera sorpresa va ser l’èxit de la convocatòria, malgrat que no era a Manhattan sinó a Brooklyn, ja que a l’hora de començar l’àpat de germanor el local era gairebé ple amb gent de totes les edats, catalans i també simpatitzants d’altres llocs del món com ara japonesos i sudamericans, que volien participar en l’efemèride. Després de dinar encara va arribar més gent, fins a gairebé desbordar l’aforament del senzill local. A més, ens vem trobar amb l’agradable sorpresa que a més de les castanyes a 4 dòlars la paperina, el vi dolς i el porró de cava, una agradable cambrera catalana ens oferia unes safates molt ben presentades de PANELLETS! Es veu que la noia, que feia poc que hi treballava, havia agafat una recepta de la seva àvia i s’havia enfrontat amb el repte de fer panellets variats per a tots els comenςals. La següent sorpresa no va ser tan agradable, i és que l’equip de so del restaurant no permetia introduir-hi un pen-drive amb les nostres canςons tradicionals que havíem preparat per a l’ocasió, cosa que vem haver de solucionar apagant la música ambiental i cantant “a capeŀla” tot picant de mans.
A l’hora convinguda, les quatre, i amb puntualitat catalana, la Castanyera apareixia de darrera la cortina que separava la sala de la zona dels lavabos, amb la indumentària corresponent i amb un cistell en una mà i un gatet (de peluix) a l’altre, en Marrameu. El Pep, que no sabia com explicar als interessadíssims japonesos que havien anat a classes de català, de qui es tractava l’estrany personatge, va i els hi etziba: “The Chestnuts lady”, que traduït literalment seria “La dama de les Castanyes”. Una desena de nens i nenes de totes les edats, que entre ells parlaven anglès però que entenien perfectament el català ja que els pares eren catalans, s’havien assegut en rotllana al voltant de la cadira que jo mateixa havia disposat perquè s’hi assegués la nostra artista, que no podia ser d’altre que la Glòria. Els xiquets miraven amb uns ulls com unes taronges probablement sense acabar d’entendre res, ja que només dos d’ells eren alumnes de les meves classes de català on la setmana passada ja els n’havia fet cinc cèntims. La nostra Castanyera, com la del conte popular, era molt velleta i portava unes ulleres totes estranyes, la pobra dona s’havia equivocat, tal com explica la història infantil, i portava el cistell ple però no de castanyes sinó de cargols!, cosa que de seguida van fer notar els propis infants. Com diu el refrany: “Per tots Sants, castanyes i cargols amb banyes!” Ho vem poder solucionar de seguida repartint panellets entre la concurrència, i a l’espera que les castanyes, “calentes i fumades!” tal com crida la Castanyera en el conte, sortissin de la cuina. I va arribar el moment de les canςons, ja que no hi havia espai per a ballar la dansa, i vaig arrencar a cantar tot esperant que els menuts se m’afegissin, però una nova sorpresa m’esperava, i és que aquells catalanets mig-americans no els sonaven de res aquelles canςons tan nostres, que tots els infants canten a les escoles i Esplais de Catalunya! Ni el “Marrameu torra castanyes”, ni el “Quan ve el temps de menjar castanyes”, ni tan sols “El cargol treu banya”, tot era desconegut per a ells, que seguien observant-ho tot amb els ullets ben oberts. Una improvisada coral se m’afegia cantant a cor què vols, i picant de mans tan fort que tot el restaurant es va girar cap a nosaltres. Es tractava, és clar, d’un grupet de joves catalans a qui aquelles tonades sí que els sonaven, i forςa!, els hi sortien del fons dels records. Ara sí que els ulls de la mainada apareixien més oberts que mai!
Acabada la cerimònia amb els menuts, la nostra entranyable Castanyera es passejava per les taules dels catalans, amb el desig de ser ella mateixa qui s’acostava a saludar els adults, que s’ho miraven tot meravellats, volent mostrar així que també són benvinguts a les festes dels infants. I mentre els grans s’entretenien tot pelant aquelles castanyes americanes, que es resistien a ser menjades, i enlairant el porró ple de cava per sobre els caps, la canalla s’entretenia jugant amb la Castanyera i el seu gatet, en Marrameu, tan suau i mansoi. Per cert, encara que no els sonessin les canςons, i que al principi no sabessin de què anava tot plegat, no es pot pas dir que aquests catalanets mig-americans no siguin tant o més espavilats que els de casa nostra, perquè ja finalitzada la comèdia ens feien notar que es tractava d’una Castanyera independentista! I és que la nostra Castanyera americana lluïa una medalleta amb l’estelada penjant del coll. Una vegada més, i en ple centre de New York, la Castanyada va ser tot un èxit! Visca la nostra Castanyera! Visca la “CHESTNUTS LADY”!