53. LES PLOMES VIROLADES DELS OCELLS

53.LES PLOMES VIROLADES DELS OCELLS

Llegenda dels indis d’Amèrica del Sud

Versió de Lourdes Jordà

Quan la foscor deixà de ser la mestressa de l’espai i el sol mostrà per primera vegada la claror del seu rostre, les flors, els arbres, les aigües i les bèsties s’anaven cobrint de colors.

L’herba, molla de rosada, brillava amb una verdor envernissada; els núvols, tous com tofes de cotó, prenien la blancor de la llet; les aigües, d’un nacre transparent en besar la sorra, mar endins agafaven una blavor translúcida i un verd d’esmalts.

Però va passar que, després de repartir els colors, el Sol s’adonà que havia oblidat els ocells. Tots tenien les plomes enfosquides, de color de plom i de polsim de cendra o bé terroses com si haguessin rodolat pel fang. I del matí al vespre no es cansaven de clamar justícia al Sol, que enlairat en el seu palau dels cels no arribava a sentir aquells planys.

Els ocells van decidir anar-lo a trobar i demanar-li els colors. Tota la nissaga ocellívola es va aplegar per fer aquell llarg viatge. Només tres es van quedar: l’ocell terrissaire, que no podia deixar el niu a mig fer, l’oreneta, que satisfeta amb el seu color negrós no tenia altre delit que cantar, i el minúscul colibrí de bec finíssim i d’ales febles.

Mentrestant, el tropell d’ocells aixeca el vol. Ja han depassat la capçada dels arbres gegantins. Ja deixen enrere les caputxes blanques de les muntanyes. Tan amunt han arribat, que les plomes comencen a sentir la cremor del Sol. Però cap no defalleix.

El Sol veu aquella fosca munió que se li va acostant. Haurà d’anar de pressa si no vol que hi hagi una socarrimada de plomes d’ocell. Crida tots aquells que vagaregen pel cel: les calitges, els núvols i les boires, les espesses i les roineres, les terreres i les encelades. I quan els té tots aplegats, crida el llevant plorós perquè comenci a bufar.

Xiuuuuuuu… xiuuuuuuu…, bufa el vent, i tota la nuvolada s’estreny i es condensa i deixa anar la pluja.

El Sol no va esperar ni un moment més. Va brillar tan fort com va saber, i va perforar els núvols amb els seus potents raigs i just al damunt d’allà on eren els ocells es va formar una arcada de colors esclatants: el vermell i el blanc, el verd i el morat, el blau i el groc…

L’àguila cridava joiosa:

-Mireu, el Sol ha escoltat els nostres clams!

I es precipità dins d’aquella follia de colors. Tots els ocells s’abalançaven i es capbussaven dins el color que més goig els feia. El cardenal s’embolcallà amb el vermell; l’ibis s’arrebossà de blanc; l’àlic roig rodolà en el rosa; el tucà s’acolorí el bec de groc i vermell; els lloros feien cabrioles i capgirells i es rebolcaven pels colors més vius.

Quan va parar de ploure no tenien prou ulls per contemplar tota la bellesa que duien al damunt.

Van donar gràcies al Sol i tots junts van refilar un càntic de lloança.

Però com és que el colibrí, que es va quedar a la Terra, és l’ocell de colors més vius i harmoniosos?

Dues gotes irisades van omplir la corol·la d’aquelles flors que el colibrí més estima. Quan aquell dia s’hi va acostar per besar-les amb el seu bec llarguíssim i fi, les gotes van anar rodolant pel seu plomatge de metall tornassolat i el van omplir de tots els colors de l’iris i de les flors.

Vocabulari:

virolat-da: Que presenta colors varis i vius.
nacre: Substància dura, blanca, esclatant amb reflexos iridescents, que un cop cristal·litzada integra la capa interior de certes conquilles, usada en la fabricació de botons, estoigs, escaquers i en marqueteria.
translúcid: Que deixa passar la llum però no deixa veure distintament els objectes a través seu.
nissaga: casta, família.
ocellívol: pertanyent o relatiu als ocells.
ocell terrissaire: o cotorra de Sierra Madre Oriental (Rhynchopsitta terrisi), és una espècie d’ocell de la família dels psitàcids que habita els boscos de pins de Sierra Madre Oriental, als estats mexicans de Coahuila, Nuevo León i Tamaulipas, i actualment es troba en perill d’extinció. Un exemplar adult pot pesar 430 g. Mesura uns 38 cm. de llarg aproximadament, i tots dos sexes són de color verd brillant. Té una franja vermella al front i sobre els ulls, semblant a un antifaç. La regió on es flexionen les ales té una coloració vermella en els adults. Les plomes cobertores de les ales formen unaenorme banda groga. L’adult presenta el bec negre, i les potes amb tonalitats grisoses.
oreneta: L’oreneta comuna o vulgar (Hirundo rústica), oronell, oroneta, orenola, orendella són uns ocells gregaris; això vol dir que tenen una inclinació a formar grans grups. Així, quan volen per a traslladar-se d’un lloc a un altre en l’època de les migracions, volen moltes orenetes juntes, i arriben a formar grups de milers d’exemplars.
colibrí: Els colibrís o picaflors són els ocells que formen la família dels troquílids. Són originaris exclusivament d’Amèrica i les espècies es troben des del sud d’Alaska i Canadà a la Patagònia, tot i que són més abundants a les zones tropicals. La mida d’aquests ocells oscil·la entre els 6 i els 22 cm. i pesen entre 1,8 i 24 grams. És el vertebrat més ràpid del món.
bec: Òrgan format per les mandíbules dels ocells i revestit d’una beina còrnia dita ramfoteca.
tropell: Moviment accelerat de persones o coses que es mouen desordenadament.
capçada: Conjunt de les branques d’un arbre, des de l’enforcadura fins al cimall, amb fullatge o sense.
defallir: Perdre el coratge o ànim, caure en feblesa.
munió: Gran nombre de persones, d’animals o de coses.
socarrimada: Acció de socarrimar o de socarrimar-se. Cremar lleugerament.
vagarejar: Errar a la ventura. Estar ociós, passar temps vagarós.
calitja: Opacitat de les capes inferiors de l’atmosfera produïda per partícules de pols, de sal, de fum, etc., que disminueix la visibilitat.
boira: Fenomen atmosfèric que es produeix quan una porció d’aire, d’extensió més o menys gran, porta en suspensió partícules d’aigua, provinents de la condensació del vapor de l’atmosfera, en densitat suficient perquè la visibilitat sigui inferior a un quilòmetre.
roinera: De roinar, plovisquejar.
terrera: De la natura de la terra.
encelada: Dit del núvol o la boira que van alts.
llevant: Nom aplicat a tots els vents de component est.
condensar: Fer més dens.
raig: Direcció en què avança l’energia que es propaga en una ona lluminosa, i per extensió, de qualsevol ona electromagnètica.
arcada: Obertura closa amb un arc, generalment de grans dimensions, que acostuma a servir de pas.
àguila: o àliga és el nom que s’aplica a una sèrie d’ocells rapinyaires diürns que comparteixen, en major o menor grau, una sèrie de característiques. La major part de les àligues s’ubiquen a la família dels accipítrics. En general les àguiles són grans aus amb un bec fort i ganxut, d’hàbits caçadors, sovint amb els tars coberts de plomes i urpes poderoses. Tenen unes ales llargues que els permeten volar a gran altura. Nien en arbres o en penya-segats. N’hi ha representants a gran part del món.
clam: Expressió de malcontentament, de ressentiment. Reclamació, queixa.
precipitar: Fer caure daltabaix d’un lloc elevat. condensar i fer caure en forma de pluja; de neu.
follia: Qualitat de foll; bogeria. Estat de foll.
capbussar-se: Enfonsar-se de cap dins l’aigua.
cardenal: El cardenal vermell (Cardinalis cardinalis), també conegut com a cardenal del nord o simplement cardenal, és un au nord-americana de a família Cardinalidae. Habita des del sud del Canadà fins al nord de Guatemala i Belize, passant per la part oriental dels Estats Units des de Maine fins a Texas i per Mèxic. Se la pot trobar en boscos, jardins i pantans. És un ocell cantador de grandària mitjana amb una longitud corporal de 21-23 cm. Té un distintiu plomall i una màscara en la cara que és negra en el mascle i gris en la femella. És predominantment granívor, però també s’alimenta d’insectes i fruita. El mascle té un comportament territorial, delimitant el seu territori amb el seu cant.
ibis: És el nom comú de les espècies d’ocells de la subfamília dels Tresquiornitins. Són ocells de potes llargues de grandària mitjana, normalment sociables que viuen a molts llocs a tot el món. La característica mes significativa és el bec, llarg, prim i corbat cap a baix. Normalment tenen un cap sense plomes, i en alguns casos també el coll, que és llarg. Els mascles solen ser més grossos que les femelles. Normalment s’alimenten en grup, furgant entre el fang, on cerquen insectes, granotes, peixos i altres petites preses. Hi ha espècies a tots els continents.
àlic roig: o flamenc rosat o simplement flamenc (Phoenicopterus roseus), és una espècie de flamenc que viu a Àfrica, sud-oest d’Àsia, sud d’Àsia i sud d’Europa. La seva alçada és de 120 a 150 cm, amb una envergadura alar semblant, es caracteritza pel seu plomatge rosat, que a les ales és sempre més intens i pot arribar a ser vermell, i amb les plomes primàries i secundàries de color negre. També són característiques les seves llargues potes i el seu llarg coll.
tucà: Els tucans són un grup d’ocells que formen la família dels ramfàstids. Habiten en les selves de l’àrea Neotropical, excepte les Antilles. Llur element més característic és el gran bec, sovint molt acolorit, d’una estructura pràcticament buida, amb una lleugera capa còrnia externa. Fan 33-66cm de llargària, incloent-hi el bec, que és una mica més gran als mascles que a les femelles. El plomatge pot ser molt acolorit i contrastat, amb colors negre amb roig, groc, blanc, verd i altres combinacions. Com altres grups piciformes, els peus són zigodàctils (dos dits cap endarrere i dos cap endavant).
lloro: Els lloros són ocells que es troben a la majoria de zones càlides i tropicals, dins l’ordre dels psitaciformes. Els trets típics dels lloros inclouen un fort bec corbat, una postura erecta, potes fortes, i peus zigodàctils amb urpes. La majoria de lloros són principalment verds, amb altres colors brillants, i algunes espècies són multicolors. Generalment viuen en regions tropicals i càlides. Moltes espècies del grup estan classificades en perill d’extinció.
cabriola: Salt que hom fa ballant, especialment encreuant diferents vegades els peus quan són enlaire; salt.
capgirell: caiguda en rodó, tombarella.
refilar: Fer refilets. Cantar certs ocells, com el rossinyol, el canari, etc. Cantar com un ocell.
harmoniós: Que té harmonia, que resulta agradable.
irisar: Colorar una cosa amb els colors de l’iris.
corol·la: Conjunt de pètals d’una flor.
plomatge: Conjunt de plomes que
cobreixen el cos d’un ocell.
tornassolat: Que produeix reflexos diferents segons la inclinació de la llum que hi incideix.
iris: Arc de sant Martí. Coloració anàloga a la de l’arc de sant Martí

PROPOSTA DIDÀCTICA-53

CONTE: Les plomes virolades dels ocells

EDAT: Totes les edats

TIPUS: Llegenda o narració històrica

ACTIVITATS:

Conte: Les plomes virolades dels ocells (Llegenda dels indis d’Amèrica del sud, Versió de Lourdes Jordà)
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, Llenguatge Verbal i Musical
Conversa: Conèixer-nos i respectar-nos tal com som / Joc: Tots els ocells
- Descoberta d’un Mateix i de l’Entorn, Llenguatge Verbal, Llenguatge Musical
Audició: La Cadernera (Vivaldi) / Les veus dels ocells
- Descoberta d’un Mateix i de l’Entorn, Llenguatge Musical)
Cançó: Els ocells han arribat (Dàmaris Gelabert), Pica-soques (Popular), El cucut (Popular), El cucut bromista (Popular), El cucut i la guimbarda (Popular italiana), El Rossinyol (Popular catalana)
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, Llenguatge Verbal i Musical
La Recerca: Els indis d’Amèrica del sud
- Descoberta de l’Entorn, Llenguatge Verbal, Plàstic i Musical
Joc: Ocells de plomes virolades
- Descoberta de l’entorn, Llenguatge Verbal
Racó de l’escriptor: Si fos un ocell
- Descoberta de l’Entorn i d’un Mateix, Llenguatge Verbal i Plàstic
Taller: Col·lage d’ocells
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, Llenguatge Verbal i Plàstic
Visita al parc de les aus (o similar)
- Descoberta d’un Mateix i de l’Entorn, Llenguatge Verbal, Musical i Plàstic

a) Objectius:

Lectura col·lectiva d’una llegenda dels indis d’Amèrica del sud i conversa
Escoltar i distingir les veus dels ocells
Escoltar i respectar les intervencions dels companys
Aprendre a conèixer i reconèixer els companys per les seves característiques
Aprendre i cantar una cançó sobre ocells
Buscar i compartir informació sobre els indis d’Amèrica del sud
Observar i aprendre el nom de diferents ocells segons les seves característiques
Imaginar que ets un ocell i explicar-ho per escrit i amb un dibuix
Expressar les pròpies idees i Desenvolupar la creativitat amb la tècnica del col·lage
Observar i escoltar els ocells en l’hàbitat natural

b) Desenvolupament de les activitats:

EL CONTE: LES PLOMES VIROLADES DELS OCELLS

Fem la lectura col·lectiva del conte llegint un fragment cadascú, o bé jo llegeixo el conte tot ensenyant imatges (en funció de l’edat dels infants). Per fer-ho més amè, puc utilitzar música de fons o en moments adequats, per tal que ens ajudi a imaginar-nos-ho (podria ser “La Cadernera” de Vivaldi).

A continuació faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès tot, i aclareixo el vocabulari (que en el cas dels més grans podem també llegir-lo entre tots i comentar-lo). Ensenyo fotografies d’ocells o bé vídeos, i mirem i descrivim com són i quins colors tenen. Diem el nom i si en sabem alguna cosa més, pensem i expressem quin ens agrada més i per què. També podem escoltar el so de diferents ocells, i intentar distingir-los pel seu so.

2. LA CONVERSA: CONEIXER-NOS I RESPECTAR-NOS

Tot seguit encetem una conversa a partir del què passa en el conte: podem parlar de la importància de conèixer-nos i respectar-nos, de com podem millorar la nostra imatge, o conformar-nos amb allò que no es pot canviar, i sobretot en respectar la dels altres. M’ajudo de preguntes, i procuro que expressin lliurement les seves opinions i vivències sobre el tema. És important que durant la conversa respectin el torn de paraules i s’escoltin entre ells, podent també fer-se preguntes i aclariments els uns als altres.

Els ocells del conte no els agrada no tenir colors, per això van a queixar-se al Sol, tot i que no tots. Hi estàs d’acord?, creus que són més bonics abans o després del què passa en el conte?, què haguessis fet tu?, t’agrada la teva imatge?, què podries fer per canviar-la o per millorar-la?, com ho podem fer per respectar els altres tal com són?

Per acabar podem fer el joc “Tots els ocells que canten”: ens posem en rotllana i un es posa al mig amb els ulls tapats, cantem la cançó i en acabar un diu “Piu-piu” (per indicació del que dirigeix el joc, o bé ho decideixen entre tots prèviament), el que té els ulls tapats ha d’endevinar qui és tot reconeixent-li la veu.

TOTS ELS OCELLS QUE CANTEN

TOTS ELS OCELLS QUE CANTEN SENSE POR

S’AMAGUEN QUAN ARRIBA EL CAÇADOR.

AI CAÇADOR QUE BADES, NO ERA ELL!

ESCOLTA BÉ COM CANTA CADA OCELL!

(Popular)

3.LA CANÇÓ

En funció de l’edat o les característiques del grup triarem una cançó sobre ocells, que escoltarem i aprendrem a cantar. En el cas d’infants més grandets podem també llegir i comentar-ne la lletra, o fins i tot fer-ne una dansa, joc o representació.

ELS OCELLS HAN ARRIBAT

Els ocells han arribat amb la primavera,
i ara canten tot volant, tot reviu amb el seu cant.
Ai! Quin goig poder cantar: és la primavera!

L’oreneta ve de lluny amb la primavera,
amb el fang farà el seu niu, xisclarà fins a ple estiu.
Ai! Quin goig poder cantar: és la primavera!

La puput també ha tornat amb la primavera,
farà el niu sobre el teulat, menjarà l’escarabat.
Ai! Quin goig…

(Dàmaris Gelabert)

PICA-SOQUES

(Cançó amb gestos)

Al pati de l’escola

hi havia un ocellet,

oé, oé! (mans al costat de la boca)

es deia pica-soques

i feia el seu niuet,

oé, oé! (mans al costat de la boca)

Pica-soques, pica-soques, (picant de mans)

Pica-soques pica bé. (picant de mans)

(Popular)

EL CUCUT

(Cànon)

Per dins del bosc cantava

Cucut amb gran afany,

de dalt d’un roure altíssim

cridava el seu company:

Cucut-cucut, cucut-cucut-cucut.

(Popular)

EL CUCUT BROMISTA

Dintre el bosc, lluny del camí, cucut,
hi ha un cucut que es riu de mi, cucut,
corro el bosc per tot arreu, cucut,
i només sento la veu, cucut, cucut.
corro el bosc per tot arreu, cucut,
i només sento la veu, cucut, cucut.

Quan arribo on crec que està, cucut,
ell ja canta més enllà, cucut,
quin ocell més trapasser, cucut,
em fa córrer i no el veuré, cucut, cucut.
quin ocell més trapasser, cucut,
em fa córrer i no el veuré, cucut, cucut.

(Popular)

EL CUCUT I LA GUIMBARDA

(Dues veus)

Cucut i la guimbarda cantaven fent el niu,

cucut canta que canta guimbarda riu que riu.

Cucut, cucut

cantaven fent el niu,

cucut canta que canta,

guimbarda riu que riu.

Cucut i la guimbarda cantaven fent el niu,

guimbarda ja n’és morta, cucut encara és viu.

Cucut, cucut

cantaven fent el niu,

cucut canta que canta,

guimbarda riu que riu.

Si dalt de la muntanya cucut ja n’ha cantat,

tindrem la tarda eixuta i el dematí mullat.

Cucut, cucut

cantaven fent el niu,

cucut canta que canta,

guimbarda riu que riu.

(Popular italiana)

EL ROSSINYOL

(Polifonia)

Rossinyol, que vas a França, rossinyol
encomana’m a la mare, rossinyol
d’un bell boscatge, rossinyol
d’un vol.

Encomana’m a la mare, rossinyol
i a mon pare no pas gaire, rossinyol
d’un bell boscatge, rossinyol
d’un vol.

I en el pare no pas gaire, rossinyol,
perquè m’ha mal maridada, rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol,

d’un vol.

A un pastor me n’ha dada, rossinyol,
que em fa guardar la ramada, rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol,

d’un vol.

He perduda l’esquellada, rossinyol,
el vaquer me l’ha atrapada, rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol,

d’un vol.

– Vaquer, torna-me’n la cabra, rossinyol.
– Què me’n donaràs per paga? Rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol,

d’un vol.

– Un petó i una abraçada, rossinyol.
– Què me’n donaràs per paga? Rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol,

d’un vol.

Això són coses de mainatge, rossinyol,
quan tenen pa, volen formatge, rossinyol,
d’un bell boscatge, rossinyol,

d’un vol.

(Popular catalana)

4.LA RECERCA: ELS INDIS D’AMÈRICA DEL SUD

Per equips fan una recerca d’informació sobre els indis d’Amèrica del sud, i preparen una posada en comú per compartir-ho amb els companys. Cada grup es pot encarregar d’una tribu: Els Asteques, Els Inques, Els Maies, Els Tolteques, Els Guaranís… Per a la posada en comú poden utilitzar diferents tècniques com ara la dramatització, murals, música, PowerPoint, etc.

“Els indis d’Amèrica del Sud tenien una relació molt intensa amb el medi natural.

Situació: Amèrica és formada per dos continents, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, units per l’istme d’Amèrica Central. Amèrica del Sud té una extensió de 17.833.382 km2.

Societat: Quan els conqueridors europeus van envair Amèrica no van trobar els mateixos indis al nord que al sud. Els colonitzadors anglesos del nord hi van trobar uns indis que encara vivien com en l’època paleolítica. Tot i que n’hi havia que conreaven blat de moro, els indis nord-americans vivien de la caça. Al sud, també hi havia indis que vivien com en el paleolític, però presentaven una novetat, sobretot al centre: els asteques, els maies o els tolteques -els indis d’Amèrica central- dominaven l’agricultura. Havien construït ciutats i gaudien d’avenços tecnològics més sofisticats que els del nord.

Religió: La civilització dels indis centreamericans i d’alguns indis sud-americans, com els inques, és comparable a la de la Roma o la Grècia clàssica o l’Egipte faraònic. Per això les llegendes ens parlen dels seus déus, perquè els asteques i els maies gaudien de tot un sistema de divinitats, com en el politeisme grec, romà o egipci, que són molt diferents de les dels indis xinçú i opaié, que adopten els animals que els envolten com a personatges de les seves llegendes i generadors de mites.

Llengua: Es diu que quan els conqueridors van arribar a Amèrica, les diferents tribus índies parlaven més de mil llengües. Els indis sud-americans parlaven llengües que han tingut sorts diverses. La llengua maia o la dels inques, per exemple, no han desaparegut completament. Els jesuïtes que van cristianitzar els indis del Paraguai van col·laborar a crear un alfabet i una escriptura de la llengua dels indis guaranís, la qual cosa ha fet que aquesta llengua encara es conservi al segle XXI.

Actualitat: La realitat dels indis sud-americans és menys dramàtica des d’un punt de vista cultural que la dels indis dels Estats Units, que viuen un procés molt avançat d’assimilació a la cultura anglesa. Però aquest fet no exclou que la majoria de cultures sud-americanes estiguin en una situació delicada i que moltes hagin desaparegut. De les mil veus diferents que hi havia a Amèrica en arribar-hi els colonitzadors europeus, ara fa cinc-cents anys, en queden ben poques, però cadascuna ens pot ensenyar alguna cosa.”

(Informació extreta del llibre de

JOSEP-FRANCESC DELGADO:

Popocatéptel, llegendes sud-americanes.

La Galera, editors associats.)

5.JOC: OCELLS DE PLOMES VIROLADES

Observem imatges de diferents aus i, per parelles o equips, llegim una fitxa amb la informació corresponent. Cal endevinar de quin ocell es tracta, aparellar la informació amb la imatge i posar-hi el nom.

ÀLIC ROIG – ÀLIGA – CARDENAL – COLIBRÍ – IBIS – LLORO – ORENETA – OCELL TERRISSAIRE – TUCÀ

També anomenat cotorra de Sierra Madre Oriental (Rhynchopsitta terrisi), és una espècie d’ocell de la família dels psitàcids que habita els boscos de pins de Sierra Madre Oriental, als estats mexicans de Coahuila, Nuevo León i Tamaulipas, i actualment es troba en perill d’extinció. Un exemplar adult pot pesar 430 g., mesura uns 38 cm. de llarg aproximadament, i tots dos sexes són de color verd brillant. Té una franja vermella al front i sobre els ulls, semblant a un antifaç. La regió on es flexionen les ales té una coloració vermella en els adults. Les plomes cobertores de les ales formen una enorme banda groga. L’adult presenta el bec negre, i les potes amb tonalitats grisoses.
(Hirundo rústica), són uns ocells gregaris; això vol dir que tenen una inclinació a formar grans grups. Així, quan volen per a traslladar-se d’un lloc a un altre en l’època de les migracions, van molts tots junts, i arriben a formar grups de milers d’exemplars.
També anomenats picaflors, són els ocells que formen la família dels troquílids. Són originaris exclusivament d’Amèrica i les espècies es troben des del sud d’Alaska i Canadà a la Patagònia, tot i que són més abundants a les zones tropicals. La mida d’aquests ocells oscil·la entre els 6 i els 22 cm. i pesen entre 1,8 i 24 grams. És el vertebrat més ràpid del món.
Ocells rapinyaires diürns que comparteixen, en major o menor grau, una sèrie de característiques. La major part s’ubiquen a la família dels accipítrics. En general són grans aus amb un bec fort i ganxut, d’hàbits caçadors, sovint amb els tars coberts de plomes i urpes poderoses. Tenen unes ales llargues que els permeten volar a gran altura. Nien en arbres o en penya-segats. N’hi ha representants a gran part del món.
Au nord-americana que habita des del sud del Canadà fins al nord de Guatemala i Belize, passant per la part oriental dels Estats Units des de Maine fins a Texas i per Mèxic. Se la pot trobar en boscos, jardins i pantans. És un ocell cantador de grandària mitjana amb una longitud corporal de 21-23 cm. Té un distintiu plomall i el plomatge de tons vermellosos, i una màscara a la cara que és negra en el mascle i gris en la femella. És predominantment granívor, però també s’alimenta d’insectes i fruita. El mascle té un comportament territorial, delimitant el seu territori amb el seu cant.
Nom comú de les espècies d’ocells de la subfamília dels Tresquiornitins. Són ocells de potes llargues de grandària mitjana, normalment sociables que viuen a molts llocs a tot el món. La característica mes significativa és el bec, llarg, prim i corbat cap a baix. Normalment tenen un cap sense plomes, i en alguns casos també el coll, que és llarg. Els mascles solen ser més grossos que les femelles. Normalment s’alimenten en grup, furgant entre el fang, on cerquen insectes, granotes, peixos i altres petites preses. Hi ha espècies a tots els continents.
(Phoenicopterus roseus), també anomenat flamenc rosat, viu a Àfrica, sud-oest d’Àsia, sud d’Àsia i sud d’Europa. La seva alçada és de 120 a 150 cm, amb una envergadura alar semblant, es caracteritza pel seu plomatge rosat, que a les ales és sempre més intens i pot arribar a ser vermell, i amb les plomes primàries i secundàries de color negre. També són característiques les seves llargues potes i el seu llarg coll.
Són un grup d’ocells que formen la família dels ramfàstids. Habiten en les selves de l’àrea Neotropical, excepte les Antilles. Llur element més característic és el gran bec, sovint molt acolorit, d’una estructura pràcticament buida, amb una lleugera capa còrnia externa. Fan 33-66cm de llargària, incloent-hi el bec, que és una mica més gran als mascles que a les femelles. El plomatge pot ser molt acolorit i contrastat, amb colors negre amb roig, groc, blanc, verd i altres combinacions. Com altres grups piciformes, els peus són zigodàctils (dos dits cap enrrere i dos cap endavant).
Són ocells que es troben a la majoria de zones càlides i tropicals, dins l’ordre dels psitaciformes. Els trets típics inclouen un fort bec corbat, una postura erecta, potes fortes, i peus zigodàctils amb urpes. La majoria són principalment verds, amb altres colors brillants, i algunes espècies són multicolors. Generalment viuen en regions tropicals i càlides. Moltes espècies del grup estan classificades en perill d’extinció.

Trobareu els resultats a la propera actualització del Bloc.

6.RACÓ DE L’ESCRIPTOR: SI FOS UN OCELL…

Els demano que s’imaginin que són un ocell: quin ocell t’agradaria ser i per què?, com és?, què faries sent un ocell?

Cal que ho expliquin per escrit i després poden també fer-ne un dibuix. Podem fer un posada en comú, on cadascú expliqui als altres quin ocell els agradaria ser, o bé fer-ne una exposició o publicar-ho a la revista perquè tothom ho pugui veure.

7.TALLER: COL·LAGE D’OCELLS

Deixarem al seu abast tot un ventall de materials diversos com ara: pintura, retoladors, retalls de revistes, roba, botons… De forma individual han de fer un quadre on aparegui un o més ocells, triant els materials que vulguin, que enganxaran amb cola blanca sobre una cartolina. Deixarem que els infants s’expressin lliurement, amb l’única condició que aparegui al menys un ocell. En acabat en farem una exposició perquè tots puguin gaudir dels treballs dels companys. Aquí teniu alguns exemples del que es pot aconseguir amb diferents materials:

Pintura de dits

Retalls de revistes

Roba, cordó i botons

8.VISITA AL PARC DE LES AUS (o similar)

Per completar el treball és interessant poder fer una visita in situ a algun parc on puguem veure i escoltar diferents tipus d’ocells i aus, especialment tropicals com les que surten al conte: El Parc de les Aus (Vilassar de Mar), Marineland (Palafolls), Aiguamolls de l’Empordà (Castelló d’Ampúries).

c) Material:

Text del conte (un per a cadascú)
Imatges i vídeos d’ocells i aus
Música de la Cadernera de Vivaldi
Audició de les veus dels ocells
Música i lletra de la cançó o cançons seleccionades per aprendre
Ordinador, llibres, fotos i altre material per a la Recerca
Cartolines, retoladors, música, mapes, etc. per a la posada en comú
Imatges, noms i fitxes d’informació dels ocells per al joc
Cartolina, cola blanca, tisores i materials diversos per al taller: pintura, retoladors, revistes, roba, botons…

*RESULTATS AL JOC: ARBRES QUE DONEN FRUIT

(Corresponent a l’activitat del conte 52.Les maduixes primerenques)

Havíem d’aparellar les fruites del bosc amb el seu arbre o arbust corresponent: