6. EL CONTE INVENTAT -2

COM INVENTAR CONTES?

e)Les rondalles populars: (3)

Tècniques que utilitzen les rondalles populars per inventar noves històries:

1.Els records que tenim dels contes de petits

Els records que tenim dels contes que ens explicaven de petits poden ser la base per crear noves històries. Per exemple: L’indi poruc. Quan vaig fer aquesta història em vaig inspirar en el record de contes que m’explicaven quan era petita, com la Blancaneus, que quan es queda sola al bosc es fa fosc i els arbres li fan por.

2.L’exploració de l’error

L’exploració de l’error ens serveix molt bé per aconseguir històries còmiques. Fer veure que ens equivoquem  pot donar lloc a un nou conte. Explicar la història al revés seria una manera d’equivocar-nos, però aquest cop en el nou conte tot és al revés de la història original. Per exemple: El pallasso que ha perdut el somriure. Quan vaig fer aquesta història vaig pensar que el principal del pallasso és està alegre per fer riure a la gent, però aquí és al revés perquè aquest pallasso està trist i no pot somriure, i al final són els mateixos infants que l’ajuden a recuperar el somriure i el fan riure amb els  seus gestos i expressions.

3.Continuar la història

Continuar la història un cop el conte s’ha donat per acabat, preguntant-nos: “I què més…?”, i així fer-la una mica més llarga pensant què pasarà a continuació. Per exemple: La família dels músics. És una família en què cada membre toca un instrument i assagen sols cadascú a la seva habitació, i el dia de l’aniversari de la mare s’ajunten i formen una petita orquestra per regalar-li a la mare la seva música. Per continuar la história vaig pensar: i què més? Vaig muntar un taller on cada infant es constuïa el seu propi instrument, i al final tots es converteixen en músics i toquen fent una gran orquestra entre tots.

4.L’amanida de rondalles

L’amanida de rondalles consisteix, com el seu nom indica, en barrejar els contes fent que els diferents personatges es trobin i interaccionin en un nou conte. En aquest cas, el binomi fantàstic està format per dos noms propis: els dels dos personatges que es troben. Exemple: Juguem amb els personatges dels contes. Obro un llibre gegant i apareixen personatges de diferents contes barrejats que són titelles de pal, llavors pregunto als infants: Qui volia…? Per exemple: Qui volia fer-se una casa? En aquest cas és el porquet, i al nen o nena que ho respongui primer li dono el titella del personatge. Quan tots tenen personatge s’aixequen i deixo que es moguin lliurement per l’espai tot representant el seu personatge, quan dos o més personatges es trobin han d’interactuar entre ells, però són de contes diferents. Què es diran?, de què parlaran?, s’explicaran coses o es demanaran ajuda?, es faran amics i començaran una nova història junts?, o es barallaran i acabaran marxant cadascú pel seu cantó?

5.Calcar rondalles

Per calcar rondalles canviem els noms, els llocs, les dates, però la trama segueix sent la mateixa que la vella rondalla, com calcada. Exemple: El príncep, la bruixa i una colla de mariners ben eixerits. Per fer aquest conte m’inspiro en mites antics: passa en una illa on hi viu una bruixa, un vaixell va a parar a l’illa i la bruixa fa presoner el príncep perquè vol que es quedi a viure amb ella. En el meu conte, al final són els mariners que ajuden a rescatar el príncep després de superar algunes proves que els posa la bruixa i que també estan inspirades en mites i llegendes antigues. La trama recorda la dels mites grecs,  però els personatges són diferents, els llocs, les circumstàncies, etc.

6.Les rondalles amb nova clau

Les rondalles amb nova clau consisteixen en agafar un conte i canviar-li el temps i/o el lloc on passa. Exemple: La Rateta que escombrava l’escaleta. En la meva versió d’aquesta história antiga, quan la protagonista s’adona que el gat l’ha enredat perquè no vol viure amb ella i estimar-la sinó menjar-se-la, s’escapa saltant per la finestra i va buscar als seus amics perquè l’ajudin a fer-lo fora de casa, al final la Rateta decideix que vol viure sola a prop dels amics que l’han ajudat. És una situació antiga amb personatges actuals, i resolta d’una manera totalment moderna.

7.L’anàlisi fantàstica

L’anàlisi fantàstica és analitzar un personatge per poder-lo utilitzar en noves històries, o bé descriure un personatge amb característiques diferents a les que li tocaria pel què és. Exemple: Un dinomi molt de la broma. És un dimoni que enlloc de fer por als nens i nenes, els fa bromes i audits, o al menys així s’ho prenen els infants encara que ell no ho pretenia, i acaben tots rient amb ell o d’ell, que potser s’ha enfadat perquè això no és pas el que volia. Un altre personatge que em vaig inventar és l’àvia del conte: Els anys de l’àvia. L’àvia fa anys però és tan vella que ja no se’n recorda de quants anys fa. Els infants posen moltes espelmes al pastís i li canten la cançó. Llavors, l’àvia treu un àlbum de fotos del bolso i els ensenya les fotos de la seva família: l’avi, els fills i filles, els néts i nétes… Així faig aparèixer el vocabulari dels membres de la família. A partir d’un personatge i de les seves característiques, puc desenvolupar una història, que no té perquè ser versemblant o real.

8.L’infant com a protagonista

Explicar contes amb l’infant com a protagonista correspon al seu egoisme i el satisfà, però a més pot aprofitar-se amb objectius didàctics. Amb aquesta mena d’històries l’adult reproposa la seva experiència i la seva persona com a objecte, l’ajuda a aclarir el seu lloc entre les coses, a copsar les relacions de les quals ell n’és el centre. Per conèixer-se cal poder-se imaginar. No es tracta d’encoratjar buides fantasies en l’infant, sinó de donar-li un cop de mà perquè pugui imaginar-se i imaginar el seu propi destí. És a dir, fer que l’infant sigui el protagonista de la història que expliquem. Exemple: Alícia al país de les meravelles. En el meu conte no és l’Alícia sinó els infants que m’han vingut a escoltar els veritables protagonistes de la història. Per això, els anomeno pel seu nom un a un (Pau, Marc, Gabriela…), i són ells els que s’han perdut pel bosc (en aquest cas Central Park de New York), i es troben amb els diferents personatges secundaris, com ara el conill que va corrent amb un rellotge immens a la mà perquè fa tard, el cuc que els fa menjar un bolet que els fa tornar petits (els dono una galeta que els fa tornar petits i els faig passar pel forat d’un pany fet de cartolina), o el senyor barreter que els felicita a tots pel seu no-aniversari (i acabem menjant galetes que ens fan fer grans).

9.Històries viscudes

Una altra font d’inspiració per a inventar-se contes són les històries viscudes, o bé per mi mateixa o bé que me les hagin explicat. Exemples: Cleo, la meva primera mascota, i El meu rebesavi era contrabandista, el Pep de la Nona. Cleo era un peixet daurat que la meva iaia tenia en una petita peixera, em deixava donar-li menjar amb els dits i ajudar-la a entejar la peixera, i fins i tot em permetia acariciar-lo amb els meus menuts ditets. Jo me l’estimava molt a la Cleo, realment va ser la meva primera mascota, i tal com explico en el conte un dia la vem trobar morta a terra després d’haver saltat per sortir de la peixera, i no era pas la primera vegada que ho intentava. La primera part del conte me l’imagino, és a dir quan explico que va néixer en un estany on hi havia altres peixos i plantes… En Pep de la Nona era efectivament el rebesavi, en aquest cas no meu sinó de la meva parella (que també es diu Pep), i efectivament era un contrabandista com molts en aquella época. Per fer aquest conte em baso en moltes anècdotes que he sentit explicar als més vells de la família, complementant-ho amb una recerca  d’informació sobre aquella época històrica. Com que no es pot arribar a esbrinar tot del cert, també hi vaig haver de posar una mica d’imaginació.

f) Els titelles:

          El llenguatge propi dels titelles és el moviment, i també el seu principal recurs, encara que poden estar dialogant hores amb els nens sense cansar-se. Per inventar històries amb els titelles ens serveixen totes les tècniques ja descrites amb les rondalles, i també:

1.Binomi fantàstic amb dos titelles a l’atzar

Dos titelles triats a l’atzar poden ser un binomi fantàstic. Exemple: El rei del Silenci i el follet del So. El rei del Silenci ens diu Tssss!, ens fa callar, i ens fa veure la importància del silenci. El follet del So porta un instrument a la mà que fa molt de soroll. Ens fa descobrir com sonen els instruments i com podem fer música.

2.Titelles de la televisió

Els titelles representen els personatges de la televisió, o bé fan sortir un personatge de conte d’un programa de televisió. Els infants coneixen els personatges de la televisió, i per això els agrada quan es troben amb un titella que els representa. Exemple: En aquesta activitat amb titelles aquest infant  va trobar un titella que era un “teleñeco” i no va dubtar en utitlitzar-lo tot imitant els que ja coneixia de la televisió, i fent-lo parlar davant dels altres infants.

3.Amb els més petits

Els titelles es relacionen amb símbols, cada titella té el seu personatge definit, i el nen s’identifica amb un d’ells, (que normalment és el príncep o bé un altre nen, i fins i tot pot tenir el seu nom per tal que li sigui més fàcil identificar-s’hi). Tot sabem que als més menut els encanten els titelles. En el Racó dels titelles escullen el titella que els agrada més, o bé aquell amb el que es pugui indentificar millor, i amb ell poden reproduir les seves històries conegudes, o bé inventar-se’n de ben originals.

g) Les cartes de Propp

1.L’estructura de les rondalles es basen en ritus de les societas primitives

          Segons aquest autor les rondalles estan basades en el que passava realment en la societats primitives: a certa edat abandonaven els nens al bosc per fer-los passar unes proves que els farien entrar al món adult. A partir d’això, Propp descriu l’estructura que tenen totes les rondalles, basada en l’estructura d’aquest ritus. De fet, les rondalles van aparèixer en deixar-se de practicar aquest ritus, i els contes en són  un record. Així, Propp presenta una estructura on es distingeixen 30 funcions (3). El coneixement d’aquestes funcions ens pot servir per aplicar-les a noves històries que podem inventar. De fet, moltes de les pel·lícules actuals es basen en aquesta estructura de conte, i en elles hi podem trobar les 30 funcions de Propp.

2.Aquestes són les 30 funcions de Propp segons G. Rodari (3):

1-allunyament     2-prohibició        3-infracció           4-investigació       5-delació       6-parany  7-complicitat        8-dany (o mancança)         9-mediació          10-consens de l’heroi           11-partida de l’heroi        12-l’heroi és posat a prova pel donant      13-reacció de l’heroi    14-donació de l’atribut màgic               15-transferència de l’heroi           16-l’heroi marcat  17-victòria sobre l’antagonista         18-restitució del dany o de la mancança inicial            19-retorn de l’heroi                        20-l’heroi és perseguit                       21-l’heroi se salva     22-l’heroi arriba d’incògnit a casa                23-pretensions de fals heroi                                      24-a l’heroi se li imposa una tasca difícil                                        25-execució de la tasca    26-l’heroi és reconegut               27-desemmascarament del fals heroi o de l’antagonista         28-transfiguració de l’heroi         29-càstig de l’antagonista              30-noces de l’heroi

Moltes de les pel·lícules actuals es basen en apuesta estructura de conte, i en elles hi podem trobar les 30 funcions de Propp.

3.L’esturctura de les rondalles es reprodueix a la vida de l’infant avui en dia

Per què aquestes cartes o funcions tenen sentit per als nens? Segons Propp, perquè l’estructura de les rondalles no tan sols es basa en els ritus primitius, sinó que també es reprodueix avui dia en la vida de l’infant, i això és el que les fa properes a ell i el que li permet identificar-s’hi.

Exemple: En Patufet i els cargols. En aquest cas la mare envia en Patufet a dormir perquè és tard però ell no vol anar a dormir, vola anar a collir cargols encara que és de nit i plou. Segurament això li ha passat a l’infant alguna vegada.

4.Jocs de cartes

Per fer-les servir amb els nens, les 30 funcions es converteixen en cartes que van apareixent i cal anar seguint, però que també es poden barrejar, i tampoc no cal utilitzar-les totes. De jocs de cartes per a inventar contes de forma col·lectiva se’n poden fer de diferents tipus, com el de Franco Passatore. Aquestes cartes tenen imatges diferents, un cop barrejades un nen n’agafa una i l’interpreta, després caldrà relacionar-la amb la que agafi el nen següent també a l’atzar. Per equips: un equip descriu el protagonista, l’altre el lloc on passa l’acció, un altre descriu el problema o repte que ha de solucionar el protagonista, un altre qui és l’antagonista, també qui l’ajuda i quin és l’atribut màgic que li dona, com ho resol… Al final, ajuntant la feina de tots els equips poden arribar a aconseguir una història nova i orignal creada entre tots.

BIBLIOGRAFIA:

(3)  GIANNI RODARI: Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries.

Editorial Columna (castellà). /Editorial Proa (Català

EL REPTE:

A VEURE SI US ATREVIU,  SEGUINT ALGUNA D’AQUESTES TÈCNIQUES, A INVENTAR-VOS EL VOSTRE PROPI CONTE. SI HO FEU, PODEU PENJAR-HO A LES XARXES SOCIALS AMB EL HAGSTAC:

#INVENTEMCONTES