7. RECURSOS PER A EXPLICAR CONTES-1: Els titelles

Què és un titella?

 Segons ens diuen Larry Engler i Carol Fijan:

“Un titella és qualsevol objecte inanimat, que el titellaire li dóna vida” (4).

a)Una mica d’història

 1.Els titelles provenen de la prehistòria. Els homes d’aquella època es trobaven amb uns fenòmens que no se sabien explicar i que actualment s’expliquen a través de la ciència, aleshores creien que hi havien éssers o forces superiors, déus o dimonis, que els enviaven coses bones o dolentes. Com que els feia por parlar amb ells directament, es van inventar uns ninots a través dels quals podien parlar-hi, sense haver d’enfrontar-s’hi cara a cara. Els primers titelles eren personatges amb forma de persona, que els servien no només per parlar amb els déus, sinó també per explicar-ho a la gent. Es consideraven objectes de culte, i eren utilitzats només pels sacerdots.

2.A l’edat Mitjana reapareix aquest caràcter religiós. Llavors treuen les imatges a fora de les esglésies, per explicar les històries sagrades de la bíblia i vides de sants a la gent del carrer. A més, les fan articulades, i la gent les anomena “petites Maries”, d’on sembla que prové el nom actual de “marioneta”.

 

 

3. Amb les caravanes de comerç van venir d’Orient les ombres xineses. Aquestes, en arribar a Occident van entrar a les tavernes, llocs públics i foscos on la gent es reunia. És aleshores que els titelles deixen de ser religiosos per passar a ser civils, i s’anomenen “Guinyol”.

A Itàlia, on el clima ho permet, els treuen a l’aire lliure i es fan representacions a les places públiques i mercats. En aquest cas es tracta de titelles de guant, que s’anomenen “Putxinel·lis”.

A centreeuropa, on el clima és molt més dur, les representacions es fan en els grans salons de les cases  de gent rica, i solien representar històries d’amor i guerra. En aquest cas es tracta de titelles articulats, més petits de mida i més fins, i s’anomenen “Pupis”, d’on probablement ve el nom de “puppet”.

 

 

4. Quan s’inventa la pedagogia, al segle XIX, s’adonen que els titelles són adequats per als infants, ja que resulten petits i barats. És  aleshores que es comencen a fer espectacles per a la canalla.

 

b)Tipus de titelles:

1. Titella de guant: el fem anar posant-hi la mà a dins. En el titella tradicional el cap s’aguanta amb un dit (titella francès) o bé amb 3 dits (titella català), mentre amb els altres s’aguanten els braços i les mans.

 

 

Un Titus de Titella de guant popularitzat per la televisió és el Muppet o “Teleñeco”, que es diferencia del Titella de guant tradicional en què es posa tota la mà a dins del cap, i això permet moure la boca i fer tota mena de gestos facials.

Un cas especial és el Titella de dit. S’anomana així perquè s’aguanta amb un sol dit, i això ens permet manipular més d’un titella a la vegada.

2. Titella de tija: s’anomena de tija o de pal perquè s’aguanta per un o més pals. Pot ser de dos tipus: segons si la tija va per sota o per sobre.

 

 

 

 

 

3. Marioneta o titella de fils: es mou amb fils o bé amb una combinació de fils i pals.  És un tipus de titella molt flexible, que permet moure diferents parts del cos.

 

 

4. Titella portat: Titella de grans dimensions, sovint de mida gairebé humana, que el titellaire porta al damunt o bé hi va a dins, i el mou amb l’ajuda de pals o fils.

 

 

5. Ombres xineses: constitueixen un cas especial de titella, del qual només en veiem l’ombra.

 

c)Com donar vida a un titella (4)

 1.Triar el personatge. Per construir un titella primer hem de pensar quin personatge volem fer, no solament pel què fa al seu aspecte extern, sinó també al seu caràcter. En funció d’això cal pensar quins moviments necessitem que pugui tenir: si volem que mogui la boca, o bé preferim donar-li moviments amplis dels braços, o volem que camini. Això ens permetrà decidir quin tipus de titella ens convé més: de guant, de tija, o “Muppet”. Segons el moviment o les postures que pugui fer podrà transmetre uns sentiments, o expressar-se d’una manera o d’una altra.

2.Utilitzar tot l’espai. Quan manipulem un titella, hem de pensar que cal ocupar tot l’espai en les tres dimensions de què disposem, i no enganxar-nos al castellet, o teatrí de titelles. Cal tenir en compte en els nostres moviments els nivells o l’alçada del castellet. No oblidem que el posat davant de les persones també expressa sentiments: les  postures poden ser obertes o tancades.

3.Per fer parlar al personatge. Quan parla un personatge, sobretot si no pot moure la boca, caldrà que moguem el titella perquè el públic sàpiga quin personatge està parlant, mentre que els altres han de restar quiets.

4.Els complements. Els objectes que el titella haurà de fer servir durant la representació cal que siguin prou grans perquè els pugui agafar i sostendre bé, evitant que li puguin caure. És important tenir-ho tot a punt abans de començar per tant de no perdre temps durant l’espectacle, sobretot si no disposem de cap ajudant.

 

5.La veu del personatge. La veu que li hem de donar al personatge quan parala no té perquè ser la nostra, serà la veu del titella. Per exemple: la veu ronca del dimoni, els udols del drac quan té gana, la veu dels infants o la veu de dona vella de la bruixa.

d)El titella i l’infant:(5)

Com ja he dit abans, es considera titella qualsevol ninot o objecte inanimat al qual, els adults o els mateixos infants, poden donar-li vida. Essencialment, els titelles són elements de plaer, és a dir, ens fan gaudir, com podem fruir d’un bon àpat o d’un concert. A banda d’això, i del fet que sovint ens serveixen com a motivació pel què he dit abans, també els podem utilitzar com a recurs per a l’aprenentatge. El personatge de la Castanyera porta un gat de peluix al cistell, que presenta com al Marrameu, un gat a qui li agrada estar-se vora el foc mentre es torren les castanyes, i segons la cançó, n’hi peta una als morros. A la imatge veiem com els infants s’acosten  contents a saludar-lo, i l’acaronen talment com si fos un gatet de debó.

A.QUÈ PODEM ACONSEGUIR FENT SERVIR ELS TITELLES AMB LA CANALLA?

1.Desenvolupar la comprensió i l’expressió oral (en català o en la llengua que parli el titella): El titella ens permet treballar diferents registres de llenguatge adequats al personatge, cosa que ens fa entrar en contacte amb diferents nivells de llenguatge (per exemple si el titella representa un professor utilitzarà un llenguatge científic). En els personatges del conte El monstre de Banyoles trobem diferents registres lingüístics: el bruixot que viu al bosc i coneix les herbes i sap fer remeis (científic), la noia i el seu pare que són pagesos i tenen cura dels animals, es coneixen a tots pel seu nom i saben les seves necessitats.

2.Identificar diferents personatges segons els tons de veu i la manera de parlar. En aquest cas tenim els personatges de la conte de la caputxeta, que podrem identificar per les seves veus i maneres de parlar diferents: mare, àvia, nena, llop, i caçador.

3.Exercitar diferents modalitats de veu (timbre, so, intensitat): La veu del titella ens permet treballar a la classe diferents timbres i sons associats al personatge del titella: per exemple la veu ronca i greu del dimoni, la veu d’un infant o d’una velleta.

 

4.Verbalitzar, interioritzar i memoritzar estructures fonètiques, semàntiques i morfosintàctiques pròpies del català (o de la llengua que es treballi). Per exemple, si el titella només parla castellà o bé anglès. En aquest cas, en Pepet era un pallasso  que només parlava i entenia el català, per això els infants s’havien d’esforçar a parlar amb ell en aquesta llengua, i van poder aprendre i repetir les estructures que utilitzava (experiència realitzada amb infants de 4 a 5 anys).

5.Desenvolupar la creativitat: Segons el tipus de construcció del titella ens facilitarà treballar la pronunciació (si el titella mou la boca) o bé els moviments si el titella pot moure mans i/o peus (si el titella és molt flexible), així ens ajudarà a fer volar la imaginació. A la imatge el personatge d’Scrooge del conte de Nadal està representat per un Titella de fils, cosa que li permet fer moviments habituals com ara seure a menjar o bé estirar-se al llit per a dormir.

 

6.Segons els vestits que utilitzi el titella podem treballar aspectes temporals com la manera d’anar vestit segons l’època de l’any, o més psicològics com relacionar el color del vestit amb l’estat d’ànim. En el conte en Patufet i els cargols, en Patufet s’havia posat una bufanda perquè feia fred, i havia agafat un paraigua perquè plovia.

 

7.Segons els accessoris que utilitza el titella podem treballar aspectes de vocabulari a més d’estructures de la llengua. En el conte en Gil i el paraigua màgic, en Gil és un trobador que toca el laud i canta. Això ens permet treballar els instruments tradicionals o de corda com el laud (experiència realitzada amb infants de 5 a 6 anys).

8.Els infants poden interaccionar amb ell i obtenir la informació que els interessa, com ara la seva família o les seves activitats. En el conte El petit Príncep, els infants parlen amb el petit Príncep i li pregunten coses perquè els expliqui on viu i com ha vingut, ell els demana que li dibuixin un xai per al seu planeta.

 

2-CLASSIFICACIÓ SEGONS COM UTILITZEM EL TITELLA AMB ELS INFANTS:

1.El titella habitual és aquell que forma part de la vida de la classe i amb qui els nens i nenes tenen una relació afectiva. La seva funció va lligada al treball d’hàbits i normes. En Pin era un follet que vivia en una petita capseta i cada matí el despertàvem amb la cançó dels titelles, llavors els infants parlaven amb ell i li explicaven les coses que els havien passat (experiència realitzada amb infants de 3 a 4 anys).

2.El titella esporàdic és aquell que només apareix en algun esdeveniment puntual. La seva funció sol ser donar una notícia com ara anunciar una festa, o bé per a alguna activitat concreta. El follet dels Sons i el rei del Silenci solien aparèixer a l’hora de fer música, i ens ajudaven a distingir el so del silenci i a trobar diferents maneres de fer sons (experiència realitzada amb infants de 3 a 4 anys).

3.Els titelles de les representacions que fem els mestres són triats per a aquests, i seleccionats segons els contes en els que apareixen, el vocabulari i les estructures que utilitza, i segons el que es vulgui treballar en aquell moment. És important que en acabar la representació els nens i nenes puguin interaccionar amb el titella per reforçar el que s’ha volgut treballar. A la imatge explico el conte del núvol gris, gras i gros a l’escola amb els infants de 4 a 5 anys. El conte es treballava a la classe abans i després de la representació, per a la qual cosa cada mestre revia un dossier amb tota la informació (text, música, imatges, activitats…). Durant i al final de l’espectacle, els infants podien interactuar amb el personatge i fer-li preguntes.

4.Les representacions fora de l’escola permeten fer un treball abans i després d’assistir a la funció. Per això cal que el mestre conegui prèviament el contingut de la representació. A la imatge explico el conte de Sant Jordi en una sala gran amb tarima, i públic familiar. Al final de l’espectacle els infants podien acostar-se a veure i saludar els titelles, en quell cas una nena em va demanar per fer-se una foto amb la princesa.

5.Els titelles utilitzats pels infants: no cal que sigui un titella pròpiament dit, sinó qualsevol objecte quotidià a qui el nen dóna vida. Serveix per a verbalitzar el que vol fer dir al ninot, a més de contribuir a desenvolupar la seva imaginació. A través del racó dels titelles el mestre podrà controlar aquesta activitat espontània de l’infant, seleccionant el material i posant normes d’utilització. 

(4)     LARRY ENGLER AND CAROL FIJAN: Making puppets come alive. How to learn and teach hand puppetry. Dover Publications, INC. Mineola, New York. 1973.

(5)     DOLCI, Mario: El paper dels titelles. Perspectiva Escolar, núm. 91. Gener, 1985.