7. RECURSOS PER A EXPLICAR CONTES-1: Els titelles

7. RECURSOS PER A EXPLICAR CONTES-1

  1. Els titelles

Un titella és qualsevol objecte inanimat, que el titellaire li dóna vida (4).

a)Una mica d’història

  1.  Els titelles provenen de la prehistòria. Els homes d’aquella època es trobaven amb uns Un dimoni molt de la bromafenòmens que no se sabien explicar i que actualment s’expliquen a través de la ciència, aleshores creien que hi havien éssers o forces superiors, déus o dimonis, que els enviaven coses bones o dolentes. Com que els feia por parlar amb ells directament, es van inventar uns ninots a través dels quals podien parlar-hi, sense haver d’enfrontar-s’hi cara a cara. Els primers titelles eren personatges amb forma de persona, que els servien no només per parlar amb els déus, sinó també per explicar-ho a la gent. Es consideraven objectes de culte, i eren utilitzats només pels sacerdots.
  2. A l’edat Mitjana reapareix aquest caràcter religiós, en treure les imatges a fora de les esglésies, per explicar les històries sagrades de la bíblia i vides de sants a la gent del carrer. A més, les fan articulades, i la gent les anomena “petites Maries”, d’on sembla que prové el nom actual de “marioneta”.
  3. Amb les caravanes de comerç van venir molts contes d’Orient, on s’utilitzaven ombres xineses, les quals en arribar a Occident van entrar a les tavernes, llocs públics i foscos on la gent es reunia. És aleshores que els titelles deixen de ser religiosos per passar a ser civils, i s’anomenen “Guinyol”. A Itàlia, on el clima ho permet, els treuen a l’aire lliure i es fan representacions a les places públiques i mercats. En aquest cas es tracta de titelles de guant, que s’anomenen “Putxinel·lis”. A centreeuropa, on el clima és molt més dur, les representacions es fan en els grans salons de les cases  de gent rica, i solien representar històries d’amor i guerra. En aquest cas es tracta de titelles articulats, més petits de mida i més fins, i s’anomenen “Pupis”, d’on probablement ve el nom de “puppet”.
  4. Quan s’inventa la pedagogia, al segle XIX, s’adonen que els titelles són adequats per als nens, ja que resulten petits i barats, i es comencen a fer espectacles per a la canalla.

b)Tipus de titelles:

  • Titella de guant: el fem anar posant-hi la mà a dins. N’hi ha de dos tipus segons la manera de posar la mà: en el titella francès el cap s’aguanta amb un dit, mentre que en el titella català, el cap s’aguanta amb tres dits.
  • Titella de tija: s’anomena de tija o de pal perquè s’aguanta per un o més pals. Pot ser de dos tipus: segons si la tija va per sota o per sobre.
  • Marioneta: també se l’anomena titella de fils, perquè es mou amb fils.
  • Ombres xineses: constitueixen un cas especial de titella, del qual només en veiem l’ombra.
  • Muppet (“Teleñeco”): aquest tipus de titella, popularitzat per la televisió, es diferencia del titella de guant tradicional perquè el fet de posar tota la mà dins del cap ens permet moure la boca i fer tota mena de gestos facials.

c)Com donar vida a un titella (4)

          Per construir un titella primer hem de pensar quin personatge volem fer, no solament pel què fa al seu aspecte extern, sinó també al seu caràcter. En funció d’això cal pensar quins moviments necessitem que pugui tenir: si volem que mogui la boca, o bé preferim donar-li moviments amplis dels braços, o volem que camini. Això ens permetrà decidir quin tipus de titella ens convé més: de guant, de tija, o “Muppet”. Segons el moviment o les postures que pugui fer podrà transmetre uns sentiments, o expressar-se d’una manera o d’una altra.

          Quan manipulem un titella, hem de pensar que cal ocupar tot l’espai en les tres Foto (170)dimensions de què disposem, i no enganxar-nos al castellet o teatrí de titelles. Cal tenir en compte en els nostres moviments els nivells o l’alçada del castellet. No oblidem que el posat davant de les persones també expressa sentiments: les  postures poden ser obertes o tancades. També és molt important tenir en compte que quan parla un personatge, sobretot si no pot moure la boca, caldrà que moguem el titella perquè el públic sàpiga quin personatge està parlant, mentre que els altres han de restar quiets. Un altre aspecte són els complements o objectes que el titella haurà de fer servir durant la representació, cal que siguin prou grans perquè els pugui agafar i sostendre bé, evitant que li puguin caure. És important tenir-ho tot a punt abans de començar per tant de no perdre temps durant l’espectacle, sobretot si no disposem de cap ajudant.

          Finalment, no oblidem la veu que li hem de donar al personatge, que no té perquè ser la nostra, serà la veu del titella.

d)El titella i l’infant:(5)

          Com ja he dit abans, es considera titella qualsevol ninot o objecte inanimat al qual, els adults o els mateixos infants, poden donar-li vida. Essencialment, els titelles són elements de plaer, és a dir, ens fan gaudir, com podem fruir d’un bon àpat o d’un concert. A banda d’això, i del fet que sovint ens serveixen com a motivació pel què he dit abans, també els podem utilitzar com a recurs per a l’aprenentatge.

1-Què podem aconseguir fent servir els titelles amb la canalla:

  • Desenvolupar la comprensió i l’expressió oral (en català o en la llengua que parli el titella): El titella ens permet treballar diferents registres de llenguatge adequats al personatge, cosa que ens fa entrar en contacte amb diferents nivells de llenguatge (per exemple si el titella representa un professor utilitzarà un llenguatge científic).
  • Identificar diferents personatges segons els tons de veu i la manera de parlar.
  • Exercitar diferents modalitats de veu (timbre, so, intensitat): La veu del titella ens permet de treballar a la classe diferents timbres i sons associats al personatge del titella: per exemple la veu ronca i greu del dimoni.
  • Verbalitzar, interioritzar i memoritzar estructures fonètiques, semàntiques i morfosintàctiques pròpies del català (o de la llengua que es treballi).
  • Desenvolupar la creativitat: Segons el tipus de construcció del titella ens facilitarà treballar la pronunciació (si el titella mou la boca) o bé els moviments si el titella pot moure mans i/o peus (si el titella és molt flexible), així ens ajudarà a fer volar la imaginació.
  • Segons els vestits que utilitzi el titella podem treballar aspectes temporals com la manera d’anar vestit segons l’època de l’any, o més psicològics com relacionar el color del vestit amb l’estat d’ànim.
  • Segons els accessoris que utilitza el titella podem treballar aspectes de vocabulari o estructures.
  • Els nens poden interaccionar amb ell i obtenir la informació que els interessa, com ara la seva família o les seves activitats.                                                                                            2-Classificació segons com utilitzem el titella amb els infants:
  • El titella habitual és aquell que forma part de la vida de la classe i amb qui els nens tenen una relació afectiva. La seva funció va lligada al treball d’hàbits i normes.
  • El titella esporàdic és aquell que només apareix en algun esdeveniment puntual. La seva funció sol ser donar una notícia o anunciar una festa.
  • Els titelles de les representacions que fem els mestres són triats per a aquestes, i seleccionats segons els contes en els que apareixen, el vocabulari i les estructures que utilitza, i segons el que es vulgui treballar en aquell moment. És important que en acabar la representació els nens puguin interaccionar amb el titella per reforçar el que s’ha volgut treballar.
  • Les representacions fora de l’escola permeten fer un treball abans i després d’assistir a la funció. Per això cal que el mestre conegui prèviament el contingut de la representació.
  • Els titelles utilitzats pels nens: no cal que sigui un titella pròpiament dit, sinó qualsevol objecte quotidià a qui el nen dóna vida. Serveix per a verbalitzar el que vol fer dir al ninot, a més de contribuir a desenvolupar la seva imaginació. A través del racó dels titelles el mestre podrà controlar aquesta activitat espontània de l’infant, seleccionant el material i posant normes d’utilització.

(4)     LARRY ENGLER AND CAROL FIJAN: Making puppets come alive. How to learn and teach hand puppetry. Dover Publications, INC. Mineola, New York. 1973.

(5)     DOLCI, Mario: El paper dels titelles. Perspectiva Escolar, núm. 91. Gener, 1985.

IMG_1930

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *