CUENTOS-POEMA DE PRIMAVERA
Selecció de tres contes en forma de poema en llengua castellana, en record a aquella escola de la meva infantesa, que parlava castellà i que em va ensenyar a estimar i respectar aquesta cultura germana.
Dedicat a les meves mestres de l’escola on
vaig anar de petita: San Pio X de Barcelona,
i en especial a les meves companyes de classe.
-
LA PRINCESITA DEL PRENDEDOR
Rubén Darío
Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar:
tu acento.
Margarita, te voy a contar un cuento.
Este era un rey que tenía
un palacio de diamantes
una tienda hecha del día
y un rebaño de elefantes,
un kiosko de malaquita
un gran manto de tisú,
y una gentil princesita,
tan bonita, Margarita,
tan bonita como tú.
Una tarde la princesa
vio una estrella aparecer;
la princesa era traviesa
y la quiso ir a coger.
La quería para hacerla
decorar un prendedor
con un verso y una perla,
y una pluma y una flor.
Las princesas primorosas
se parecen mucho a ti:
cortan lirios, cortan rosas,
cortan astros. Son así.
Pues se fue la niña bella
bajo el cielo y sobre el mar
a cortar la blanca estrella
que la hacía suspirar.
Y siguió camino arriba
por la Luna y más allá;
mas lo malo es que ella iba
sin permiso de papá.
Cuando estuvo ya de vuelta
de los parques del Señor,
se miraba toda envuelta
en un dulce resplandor.
Y el rey dijo:
“¿Qué te has hecho?
Te he buscado y no te hallé;
¿y qué tienes en el pecho
que encendido se te ve?”
La princesa no mentía
y así dijo la verdad:
“Fui a cortar la estrella mía
a la azul inmensidad.”
Y el rey clama: “¿No te he dicho
que el azul no hay que tocar?
¡Qué locura! ¡Qué capricho!
El Señor se va enojar.
Y dice ella: “No hubo intento;
yo me fui no sé porqué;
por las olas y en el viento,
fui a la estrella y la corté.
Y el papá dice enojado:
“Un castigo has de tener;
vuelve al cielo y lo robado
vas ahora a devolver.”
La princesa se entristece
por su dulce flor de luz,
cuando entonces aparece
sonriendo el buen Jesús
Y así dice: “En mis campiñas
esa rosa le ofrecí;
son mis flores de las niñas
que al soñar piensan en Mí.”
Viste el rey ropas brillantes
y luego hace desfilar
cuatrocientos elefantes
a la orilla de la mar.
La princesa está bella,
pues ya tiene prendedor
en que lucen con la estrella,
verso, perla, pluma y flor.
Margarita, está linda la mar;
y el viento
lleva esencia sutil de azahar:
tu aliento.
Ya que lejos de mí vas a estar
guarda, niña, un gentil pensamiento
al que un día te quiso contar
un cuento.
Fín
VOCABULARIO:
- Prendedor: Broche que las mujeres usan como adorno o para sujetar alguna prenda. (en català: agulla de pit, fermall)
- azahar: o flor de azahar es el nombre de las flores blancas del naranjo, del limonero y del cidro. Flor muy apreciada por su belleza, aroma y propiedades, consideradas tradicionalmente terapéuticas. (en català: tarongina, flor del taronger)
- alondra: Pájaro cantor de 15 a 20 cm. de largo, con el plumaje pardo con bandas negruzcas en el dorso y blanco ocráceo en la parte inferior; tienen la cola larga, ahorquillada y blanca por los lados, y una cresta corta y redonda; es insectívoro y gregario, y anida en los campos de cereales. La alondra, que tiene un canto muy bonito, es un ave de vuelo rápido y puede cernerse en el aire. (en català: alosa)
- kiosko: Templete o pabellón en parques o jardines, generalmente abierto por todos sus lados, que entre otros usos ha servido tradicionalmente para celebrar conciertos populares. (en català: quiosc, guingueta, glorieta)
- malaquita: Mineral de carbonato de cobre, de color verde, susceptible de pulimento, que suele emplearse para chapear objetos de ornamento. (en català: malaquita)
- tisú: Tel de seda entretejida con hilos de oro o plata que se utiliza generalmente en ropas de ceremonia. (en català: tisú)
- primorosa: Que tiene habilidad, cuidado o delicadeza al hacer o decir una cosa. (en català: primorosa)
- lirio: Flor de monocotiledóneas de flores grandes y vistosas, y también se llama así a la planta que las porta. (en català: lliri)
- el Señor: en mayúsculas se refiere a Dios, nuestro Señor. (en català: el Senyor, nostre Senyor, Déu)
- aliento: Aire que se expulsa al respirar. (en català: alè)
- gentil: Que demuestra o se comporta con amabilidad, educación y cortesía. (en català: gentil)
2.EL JARDINERO
S. i J. Álvarez Quintero
Era un jardín sonriente,
era una tranquila fuente
de cristal;
era a su borde asomada
una rosa inmaculada
de un rosal;
era un viejo jardinero
que cuidaba con esmero
del vergel;
y era la rosa un tesoro
de más quilates que el oro
para él.
A la orilla de la fuente
un caballero pasó,
y la rosa dulcemente
de su tallo separó,
y al notar el jardinero
que faltaba en el rosal,
contaba así, plañidero,
receloso de su mal:
– “Rosa la más delicada,
que por mi amor cultivada
nunca fue.
Rosa la más encendida,
la más fragante y pulida
que cuidé;
blanca estrella que del cielo
curiosa de ver el suelo
resbaló.
A la que una mariposa
de mancharla temerosa,
no llegó.
¿Quién te quiere, quién te llama
por tu bien o por tu mal?
¿Quién te llevó de la rama,
que no estás en el rosal?”.
Fín
VOCABULARIO
inmaculada: (adjetivo) Que no tiene mancha. (en Català: immaculada)
esmero: Sumo cuidado y atención diligente en hacer las cosas con perfección.
vergel: Huerto con variedad de flores y árboles frutales.
quilate: Unidad de peso para las perlas y piedras preciosas, que equivale a 200 mg. / Unidad de ley de una aleación de oro. (Podria referir-se als dos sentits, ja que la rosa per a ell és com una pedra preciosa, o com l’or).
orilla: Término, límite o extremo de la extensión superficial de algunas cosas.
caballero: Hombre que se comporta con distinción, nobleza y generosidad. / Tratamiento de respeto o cortesía para dirigirse a un hombre. / Hombre, generalmente adulto. (Crec que hem d’agafar el segon sentit, ja que no és gaire noble arrencar les flors dels jardins).
plañidero: (adjetivo) Lloroso y lastimero.
receloso: (adjetivo) Que tiene recelo. recelar: Temer, desconfiar o sospechar.
cultivada: (participio) cultivar: Dar a la tierra y a las plantas las labores necesarias para que fructifiquen.
encendida: (adjetivo) Dicho de un color, especialmente rojo: Muy intenso.
fragante: (adjetivo) Que tiene o desprende fragancia, olor suave y delicioso.
3.A UN OLMO SECO
Antonio Machado
Al olmo viejo, hendido por el rayo
y un si mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo,
algunas hojas verdes la han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana
ardas, de alguna mísera caseta
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hacia la mar te empuje
por valles y barrancas;
olmo, quiero anotar en mi carpeta
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
Fín
VOCABULARIO
olmo: Árbol de la familia de las ulmáceas, que crece hasta la altura de 20 m, con tronco robusto y derecho, de corteza gruesa y resquebrajada, copa ancha y espesa, hojas elípticas o trasovadas, y aserradas por el margen, flores precoces, de color blanco rojizo, en hacecillos sobre las ramas, y frutos secos, con una semilla oval y aplastada, de rápido desarrollo, que abunda en España, y es buen árbol de sombra y de excelente madera. (en català: om)
hendido: (adjetivo) Rajado, abierto.
centenario: (adjetivo) Perteneciente o relativo al centenar, especialmente de años. Que tiene al menos cien años de edad.
colina: Elevación natural del terreno, menor que una montaña.
Duero: Es el río más importante del sudeste de la península ibérica. Nace en la falda sur del pico Urbión, a unos 2160 m sobre el nivel del mar, y desemboca en el océano Atlántico, en el estuario de Oporto. Tiene 897 km de largo, con 572 de recorrido en territorio español, 213 navegables por tierras portuguesas (canal de navegación del Duero) y 112 km de carácter internacional, al coincidir con su curso la frontera entre ambos países.
musgo: Cada una de las plantas briofitas, con hojas bien desarrolladas y provistas de pelos rizoides o absorbentes. Crece abundantemente en lugares sombríos sobre las piedras, cortezas de árboles, el suelo y aun dentro del agua corriente o estancada. (en català: molsa)
carcomido: Dicho de la carcoma: Roer la madera. (en català: corcat)
ribera: Orilla o tierra cercana al mar, a un río, a un lago, etc.
pardo: (adjetivo) Dicho de un color: Semejante al de la tierra o al de la piel del oso, y que tira a marrón o a rojizo.
ruiseñor: Ave cantora del orden de la paseriformes, común en España y otras partes de Europa, de unos 16 cm de largo, con plumaje de color pardo rojizo, mas oscuro en el lomo y la cabeza que en la cola y el pecho, y gris claro en vientre, que tiene pico fino, parduzco, y tarsos delgados y largos, y habita en las arboledas y lugares frescos y sombríos. (en català: rossinyol)
urdir: Preparar los hilos en la urdidera para pasarlos al telar.
hacha: Herramienta cortante, compuesta de una gruesa hoja de acero, con filo algo convexo, ojo para enastarla, y a veces con peto. (en català: destral)
melena de campana: Yugo de la campana. Armazón de madera de olmo unido a la campana que sirve para voltearla, tiene un papel trascendental en los campanarios. (en català: capçal)
lanza de carro: Pértigo. Viga que recoge longitudinalmente toda la base del carro pasando por el centro, desde su extremo trasero hacia delante y sobresaliendo por la parte delantera en la que se acopla el yugo para uncir la yunta.
yugo de carreta: Artefacto de madera al cual, formando yuntas, se unen las mulas o los bueyes uncidos, y en el que va sujeto la lanza o pértiga del carro, el timón del arado u otros instrumentos de tracción animal. (en català: jou)
hogar: Sitio donde se hace la lumbre en las cocinas, chimeneas, hornos de fundición, etc. (en català: llar)
PROPOSTA DIDÀCTICA-70
CONTES-POEMES de Primavera: “La princesita del prendedor” (Rubén Darío), “El jardinero” (Álvarez Quintero), “A un olmo seco” ( Antonio Machado)
EDAT: Totes les edats
TIPUS: Fantàstic / Burlesc / Paràbola de la natura
ACTIVITATS: (Experiència realitzada amb infants de 3 a 6 anys)
- Contes-Poemes de Primavera: “La princesita del prendedor” (Rubén Darío), “El jardinero” (Álvarez Quintero), “A un olmo seco” (Antonio Machado)
- Llenguatge Verbal,
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix
- Cançons: “Les nenes maques al dematí” (Popular catalana), “Perquè has vingut han florit els lilàs” (Joan Salvat-Papasseit/Teresa Rebull), “Què s’ha fet d’aquelles flors?” (Pete Seger /Xesco Boix)
- Llenguatge musical i Verbal,
- Descoberta de l’Entorn i d’Un mateix,
- Llengua anglesa
- La Recerca: Autors dels poemes (Rubén Darío, Álvarez Quintero, Antonio Machado)
- Descoberta de l’Entorn,
- Llenguatge Verbal
- Activitat: La Primavera dels poemes
- Llenguatge Plàstic,
- Descoberta de l’Entorn i D’un mateix
- Racó de l’escriptor: Descripció d’un paisatge de primavera, i il·lustració amb un dibuix
- Llenguatge Verbal i Plàstic,
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix
- El Repte: Petits poemes per a petites flors
- Llenguatge Verbal,
- Descoberta de l’Entorn
- Observació: Observació al natural (si és possible) de les flors de què ens parlen els poemes (o altres), aprendre’n el nom, i dibuixar-les
- Descoberta de l’Entorn,
- Llenguatge Verbal i Plàstic.
a)Objectius:
- Escoltar els contes-poema: “La Princesita del prendedor” (Rubén Darío), “El jardinero” (Álvarez Quintero), “A un olmo seco” (Antonio Machado)
- Escoltar i respectar les intervencions dels companys
- Expressar les pròpies vivències i opinions sobre la primavera
- Aprendre les cançons “Les nenes maques al dematí” (Popular catalana), “Perquè has vingut han florit els lilàs” (Joan Salvat-Papasseit/Teresa Rebull), “Què s’ha fet d’aquelles flors?” (Pete Seger /Xesco Boix)
- Buscar informació sobre els autors dels contes-poema (Rubén Darío, germans Álvarez Quintero, Antonio Machado)
- Expressar amb diferents tècniques plàstiques el què ens expliquen i descriuen els contes en forma de poema
- Descriure un paisatge de primavera i expressar per escrit els sentiments que et provoca, i dibuixar-ho
- Escoltar, recitar i aprendre petits poemes sobre petites flors (Joan Maragall, Joan Maria Guasch, Joana Raspall, Jacint Verdaguer, Joan Salvat-Papasseit, Ferran Martori), i endevinar de quina flor parla cadascun
- Conèixer noms de flors, observar-les al natural i dibuixar-les
b)Desenvolupament de les activitats:
- Contes-Poema de Primavera: “La princesita del prendedor” (Rubén Darío), “El jardinero” (Álvarez Quintero), “A un olmo seco” (Antonio Machado)
Explico, recitant, els contes tot mostrant al mateix temps les imatges, i ajudant-me de titelles de pal amb els diferents personatges. Faig preguntes de comprensió i aclareixo el vocabulari. Parlem de la primavera, del què en saben i del què volen saber, del què pensen, de les sensacions que els provoca, etc. Deixem que s’expressin lliurement, respectant el torn de paraules, i fent preguntes als companys.
- Cançons: “Les nenes maques al dematí” (Popular catalana), “Perquè has vingut han florit els lilàs” (Joan Salvat-Papasseit/Teresa Rebull), “Què s’ha fet d’aquelles flors?” (Pete Seger /Xesco Boix)
Aprenem a cantar la cançó “Les nenes maques al dematí” o altres de primavera, i podem representar-ho amb disfresses i petits objectes, expressant amb mímica el què diu la cançó. Depenent de l’edat, poden llegir-ne la lletra, també en anglès.
LES NENES MAQUES
(POPULAR CATALANA)
LES NENES MAQUES AL DEMATÍ,
S’ALCEN I REGUEN, S’ALCEN I REGUEN.
LES NENES MAQUES AL DEMATÍ,
S’ALCEN I REGUEN AL SEU JARDÍ!
JO TAMBÉ REGO AL MEU HORTET:
FAVES I PÈSOLS, FAVES I PÈSOLS.
JO TAMBÉ REGO AL MEU HORTET:
FAVES I PÈSOLS I JULIVERT!
JULIVERT MEU COM T’HAS QUEDAT:
SENSE CAP FULLA, SENSE CAP FULLA.
JULIVERT MEU COM T’HAS QUEDAT:
SENSE CAP FULLA I EL CAP PELAT!
Perquè has vingut han florit els lilàs
Lletra: Joan Salvat-Papasseit
Música: Teresa Rebull
Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia envejosa a les roses:
mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom i el cantarà l’alosa
QUÈ S’HA FET D’AQUELLES FLORS?
PETE SEGER
Versió en català:
Grup de Folk -Xesco Boix
Què s’ha fet d’aquelles flors?
Fa tants dies…
Què s’ha fet d’aquelles flors?
Fa tant de temps…
Què s’ha fet d’aquelles flors?
Les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran.
Qui sap si mai tornaran.
De les noies què s’ha fet?…
Van marxar a buscar els nois
Qui sap si tornaran.
Qui sap si mai tornaran.
D’aquells nois què se n’ha fet?…
A la guerra a ser soldats
Qui sap si tornaran.
Qui sap si mai tornaran.
Dels soldats què se n’ha fet?…
Les tombes els han cobert.
Ells ja no tornaran.
Ells ja mai no tornaran.
De les tombes que s’ha fet?
Allà hi van créixer flors.
Ells ja no tornaran.
Ells ja mai no tornaran.
Què s’ha fet d’aquelles flors?
Les noies en van fer un pom.
Senyors, quan aprendrem?
Senyors meus quan aprendrem?
WHERE HAVE ALL THE FLOWERS GONE?
PETE SEGER
Where have all the flowers gone
Long time passing
Where have all the flowers gone
Long time ago
Where have all the flowers gone
Young girls picked them, every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
Where have all the young girls gone
Long time passing
Where have all the young girls gone
Long time ago
Where have all the young girls gone
Gone to young men, every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
Where have all the young men gone
Long time passing
Where have all the young men gone
Long time ago
Where have all the young men gone
Gone to soldiers, every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
Where have all the soldiers gone
Long time passing
Where have all the soldiers gone
A long, long time ago
Where have all the soldiers gone
Gone to graveyards, every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
Where have all the graveyards gone
Long time passing
Where have all the graveyards gone
Long time ago
Where have all the graveyards gone
Gone to flowers, every one
When will they ever learn?
When will they ever learn?
3.La Recerca: Rubén Darío, germans Álvarez Quintero, Antonio Machado
Per equips, busquem informació sobre els autors dels contes-poema que hem explicat: Rubén Darío, germans Álvarez Quintero, Antonio Machado. Cada grup es pot encarregar d’un autor, i en acabar ho presenten als companys amb l’ajuda de cartells, imatges, PowerPoint, etc.
RUBÉN DARÍO:
Félix Rubén García Sarmiento, més conegut com a Rubén Darío, (Nicaragua, 1867-1916) poeta, periodista i diplomàtic nicaragüenc, és considerat el “Príncipe de las letras castellanas”, i el pare del “Modernisme”. Destaca entre els poetes llatinoamericans i sobresurt entre els nicaragüencs.
Obra
Les seves obres més destacades són Azul, Prosas profanas i Cantos de Vida y esperanza. Els tres llibres marquen una evolució cap a l’intimisme però comparteixen un mateix estil, el modernista. Rubén Darío va estar molt influenciat per la poesia romàntica francesa, el parnassianisme i el simbolisme. Del primer moviment va treure la sentimentalitat exacerbada i la passió pels escenaris exòtics, del segon la recerca de la musicalitat i el vers perfecte i dels simbolistes les metàfores. Aquestes influències són sobretot formals, però els referents temàtics solen ser espanyols, ja que pateix una preocupació per la cultura espanyola en la línia de l’anomenada “Generació del 98”.
No tots els poemes de Darío van ser recollits en llibres en vida del poeta. Molts d’ells, apareguts únicament en publicacions periòdiques, van ser recopilats després de la seva mort.
Des de la seva segona visita a Espanya, Darío es va convertir en el mestre i inspirador d’un grup de joves modernistes espanyols, entre els que hi ha Juan Ramon Jiménez, Ramon Pérez de Ayala, Ramon del Valle-Inclán, i els germans Antonio Machado i Manuel Machado.
Vida
Va néixer a Metapa, avui anomenada Ciudad Darío, departament de Matagalpa (Nicaragua), el 18 de gener de 1867. Va morir a León (Nicaragua), el 6 de febrer de 1916. Encara que segons la seva fe de baptisme el primer cognom de Rubén era García, la família paterna era coneguda des de generacions pel cognom Darío.
Fill de pares separats (Manuel Darío y Josefa Sarmiento), va néixer de casualitat a Metapa, a mig viatge de la seva mare cap a Hondures. Rubén es considerava de León, car s’hi va criar amb la seva àvia i hi va passar tota la infantesa.
De petit va llegir els clàssics: “El Quixot”, “Les mil i una nits” i la Bíblia”. Als 13 anys era considerat un “nen poeta”: recitava poemes en públic, escrivia articles, i feia versos, tot i que no van ser publicats al menys en aquell moment.
Va treballar en diversos diaris i revistes, i també va fer d’ambaixador, va escriure sobretot poesia i també algunes novel·les i una obra de teatre, que no es van publicar fins molt més tard d’haver-les escrit, algunes després de la seva mort. La fama li va costar d’arribar, i passà moltes temporades amb greus problemes econòmics.
Va viatjar per Sud-Amèrica, els Estats Units i Europa, també a Barcelona i a Mallorca, on es va inspirar per escriure la novel.la “El oro de Mallorca”. Va viure a Guatemala, Buenos Aires, Nova York, Madrid i París. Gràcies als seus viatges i canvis de domicili, va poder conèixer i treballar amb els escriptors més importants del moment. L’alcoholisme li va provocar una greu malaltia, i al final de la seva vida va retornar al seva ciutat natal, León, on va morir i va ser enterrat, amb tots els honors, a la catedral.
Es va casar tres vegades: la primera dona, Rafaela Contreras, se li va morir; amb la segona: Rosario Murillo, el seu amor de joventut, amb la que s’hi va casar empès per la família d’ella, li va demanar el divorci i més diners dels que ell volia i podia pagar-li; l’última, Francisca Sánchez del Pozo, filla d’un jardiner espanyol i analfabeta, a qui ell va ensenyar a llegir i escriure, va ser la companya de la seva vellesa, i li va dedicar el poema “A Francisca”. Després de la seva mort, Francisca va recollir i va fer publicar tota la seva obra, que havia quedat escampada arreu. Va tenir diversos fills amb les tres, que se li van anar morint, i només li va sobreviure un: Rubén Darío Sánchez, fill de la Francisca.
Llegat
La influència de Rubén Darío va ser immensa en els poetes de començaments de segle, tant a Espanya com a Amèrica. Molts dels seus seguidors, tanmateix, van canviar aviat de rumb: és el cas, per exemple, de Juan Ramon Jiménez o Antonio Machado.
Va arribar a ésser un poeta extremament popular, les obres del qual es memoritzaven en les escoles de tots els països castellanoparlants i eren imitades per centenars de joves poetes. Això, paradoxalment, va ésser perjudicial per a la recepció de la seva obra. Després de la Primera Guerra Mundial, amb el naixement de les avantguardes literàries, els poetes van girar l’esquena a l’estètica modernista, que consideraven antiquada i excessivament retoricista.
Els poetes del segle XX han mostrat, cap a l’obra de Darío, actituds divergents. Entre els seus principals detractors figura Luis Cernuda, que reprotxava al nicaragüenc el seu afrancesament superficial, la seva trivialitat i la seva actitud “escapista”. En canvi, va ser admirat per poetes tan distanciats del seu estil com Federico García Lorca i Pablo Neruda, encara que el primer es va referir a “el seu mal gust encantador”, i “els «ripios» descarats que omplen d’humanitat la multitud dels seus versos”. L’espanyol Pedro Salinas li va dedicar l’assaig La poesía de Rubén Darío, el 1948.
El poeta mexicà Octavio Paz, en diversos textos dedicats a Darío i al modernisme, va subratllar el caràcter fundacional i rupturista de l’estètica modernista, per a ell inscrita en la mateixa tradició de la modernitat que el romanticisme i el surrealisme. A Espanya, la poesia de Rubén Darío va ser reivindicada en els anys 60 pel grup de poetes coneguts com els “novíssims”, i molt especialment per Pere Gimferrer, qui va titular un dels seus llibres, en clar homenatge al nicaragüenc, Los raros.
Informació extreta de: Wikipèdia
S. i J. ÁLVAREZ QUINTERO
Serifín Álvarez Quintero 
(Utrera, Sevilla, 26 de març de 1871 – Madrid, 12 d’abril de 1938) i Joaquín Álvarez Quintero (Utrera, 20 de gener de 1873 – Madrid, 14 de juny de 1944) poetes i dramaturgs espanyols coneguts popularment com els Germans Álvarez Quintero.
Obra
Encara que no van escriure únicament comèdia (sainets, llibrets de sarsuela i peces còmiques), sinó també drames i poemes, va ser en aquests gèneres en els quals fonamentalment se’ls recorda a causa del seu gran talent còmic. El seu primer èxit ressonant el van obtenir el 1897 amb El ojito derecho. A aquest èxit van succeir molts altres més. En total van escriure prop de dos-cents títols, alguns d’ells premiats, com per exemple Los Galeotes, que va rebre el premi de la Reial Acadèmia a la millor comèdia de l’any. La seva última obra conjunta és La Giralda, sarsuela de José Padilla. Entre els seus poemes destaquen: La rosa del jardinero, Año Nuevo, Guadalquivir, Dolor de dolores, Autorretrato, Abril, La Siesta, La mejor copla.
Vida
Nascuts a Utrera el 1871 i 1873, es van instal·lar a Sevilla, on van viure bastant temps com a empleats d’Hisenda, mentre col·laboraven en diverses publicacions com El Diablo Cojuelo, i van iniciar gradualment la seva dedicació exclusiva al teatre. El seu debut com a autors va tenir lloc el 1888 amb Esgrima i amor en el Teatre Cervantes de Sevilla. L’èxit de la comèdia els impulsa a viatjar a Madrid, on, a partir de 1889, estrenen diversos sainets lírics i joguines còmiques amb bon èxit, cosa que consolida la seva carrera. Tots dos germans van col·laborar en totes les seves obres dramàtiques i van ser membres de la “Real Academia de la Lengua”. Van ser nomenats fills predilectes d’Utrera i Sevilla, i adoptius de Málaga i Saragossa. Les seves obres es van representar també a Buenos Aires, on van gaudir d’innombrables homenatges.
Estil
Moltes de les seves peces són de naturalesa costumista, descrivint la manera de ser de la seva terra nativa andalusa, però deixant al marge la visió ombrívola i miserable de les xacres socials; la seva Andalusia és la de la llum i la del color; la seva ideologia és tradicionalista. Segons Francisco Ruiz Ramón a Historia del Teatro Español Siglo XX: “els supòsits bàsics d’aquest teatre són els d’un realisme naturalista ingenu”. El llenguatge de les seves peces és un castellà depurat i elegant passat pel tamís fònic del dialecte andalús, els seus acudits són fins i de bon gust”, abunda la gràcia i la sal i hi ha una genuïna vis còmica. Són mestres en el diàleg, que és sempre vivaç i graciós. És per això que als anys trenta el seu art s’aprofita al cinema, creant diversos guions per a les pel·lícules de la mítica Estrellita Castro. Dramàticament no aporten cap novetat substancial ni tècnicament ni estructuralment, però van depurar l’andalucisme. No obstant això, mai van passar més enllà en la seva crítica social, que es deté en el tendre i en el melodramàtic: es tracta de comèdies burgeses que ofereixen una visió idealitzada i amable d’Andalusia que no inquieti a l’espectador mitjà, l’alegria de viure fa callar qualsevol besllum de conflicte dramàtic. És aquesta alegria de viure la que va salvar el teatre dels germans Quintero d’implacables crítics com Ramon Pérez de Ayala, Azorín o Luis Cernuda.
Informació extreta de: Wikipèdia
ANTONIO MACHADO
Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de juliol del 1875 – Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer del 1939) va ser un poeta, escriptor i intel·lectual andalús. En els seus inicis pertanyia al moviment literari del modernisme, i més tard passà a ser membre de la Generació del 98. Va morir havent fugit a l’exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota del bàndol republicà.
Obra i Estil
La seva obra poètica s’inicia amb Soledades (1903), en el breu volum ja es notaven molts trets que caracteritzarien la seva lírica posterior.
El 1907 publica Soledades, Galerías y Otros poemas, una versió ampliada de Soledades. En aquesta obra la veu del poeta s’alça amb personalitat pròpia. Potser l’aspecte més típic d’aquesta personalitat sigui el to nostàlgic, suaument malenconiós, encara que parli de coses molt reals o de temes molt de l’època: jardins abandonats, parcs vells, fonts, etc. Espais als quals va aproximant-se a través del record, del somni o dels ensomnis.
En l’obra Campos de Castilla (1912) l’autor se separa dels trets modernistes que presentava la seva obra Soledades i de l’intimisme cap al qual havia evolucionat amb Soledades, Galerías y Otros poemas, acostant-se als autors de la Generació del 98. En el fons, aquest intimisme mai no desapareix, encara que ara el poeta mira, sobretot, a l’espai geogràfic que l’envolta —les terres castellanes— i als homes que hi habiten.
El 1917 escriu textos en prosa que després seran recollits en els dos apòcrifs Juan de Mairena i Abel Martín.
El llibre Nuevas canciones (1924), escrit parcialment a Baeza, després de la mort de la seva dona, en els quals la memòria té un paper fonamental, recorda en algun fragment el to nostàlgic del primer Machado. Hi ha una presència de les terres sorianes, evocades des de lluny; n’hi ha, també, de l’Alta Andalusia, espai geogràfic real i mític alhora; continua, a més, en el nou llibre, la línia sentenciosa de Proverbios y cantares, una sèrie de poemes breus, de caràcter reflexiu, sentenciosos.
Durant els anys vint i els primers anys de la dècada dels trenta, escriu teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Ambdós estrenen a Madrid les següents obres: Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel (1926), Juan de Mañara (1927), Las adelfas (1928), La Lola se va a los puertos (1929), La prima Fernanda (1929) i La duquesa de Benamejí (1932).
El 1936, a punt d’esclatar la Guerra Civil, publica un llibre en prosa: Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo. Es tracta d’un aplec d’assajos que havia anat publicant a la premsa madrilenya a partir de 1934. Aquest volum mostra que el seu autor és un dels més originals prosistes del seu segle. A través d’aquestes pàgines, Machado-Mairena parla sobre la societat, la cultura, l’art, la literatura, la política, la filosofia. Usa una gran varietat de tons, que van des de l’aparent frivolitat fins a la gravetat màxima, passant per la ironia, la gràcia, l’humor, etc.
Durant la guerra marxa amb la seva família a València, on s’uneix al moviment “Alianza de escritores antifascistas”. En aquella etapa Machado va escriure uns pocs textos en vers i molts en prosa. Alguns —vers i prosa— es recullen en el seu últim llibre, La guerra (1937, amb il·lustracions de José Machado). Si bona part de les seves peces últimes han de veure’s com a testimonials, hi ha textos de grandíssima qualitat literària, entre ells, El crimen fue en Granada, escrit amb motiu de l’assassinat de Federico García Lorca.
Vida
Antonio Machado va néixer el 26 de juliol de 1875 a Sevilla. Fou el segon de tres germans d’una família d’ideologia liberal. El seu pare, Antonio Machado y Álvarez, més conegut amb el pseudònim de Demófilo, va ser un escriptor, antropòleg i folklorista espanyol, que publicà nombrosos estudis sobre el folklore andalús i gallec. La seva mare fou Ana Ruiz.
El seu avi, Antonio Machado Núñez, que era metge i professor de ciències naturals, el 1883 fou nomenat professor de la Universidad Central de Madrid, i tota la família s’hi traslladà. Antonio Machado va completar llavors la seva formació a la cèlebre Institución Libre de Enseñanza, fundada per Francisco Giner de los Ríos. Durant la seva joventut, Machado va interrompre diverses vegades els seus estudis, afectat pels problemes econòmics de la seva família després de la mort del seu pare per tuberculosi el 1893, i la del seu avi el 1895, però la influència familiar i el seu centre d’estudis van marcar el seu camí intel·lectual.
El 1899 va viatjar a París, on vivia el seu germà Manuel, per treballar de traductor. Allí entrarà en contacte amb Oscar Wilde i Pío Baroja. Tornà a Espanya i treballà d’actor mentre cursava el batxillerat. El 1902 tornà a París, on va conèixer Rubén Darío. De tornada a Madrid es va fer amic de Juan Ramon Jiménez, que era redactor en cap de la revista modernista Helios, en la qual Machado col·laborà. Participà en nombroses tertúlies i entrà en contacte amb els joves grups literaris.
El 1907 guanyà les oposicions a una plaça de catedràtic de francès de l’institut de Soria, on va conèixer Leonor Izquierdo, i amb la qual es casarà dos anys després, ella tenia quinze anys i ell trenta-quatre. Però el 1912 Leonor va morir de tuberculosi. Això provocà una gran depressió a Machado i sol·licità el seu trasllat a Baeza (Jaén), on viurà durant set anys amb la seva mare dedicat a l’ensenyament i a l’estudi, i amb poca activitat per l’escriptura poètica.
El 1917 va conèixer Federico García Lorca, i el 1919 es traslladà a Segovia. El 1927 va ser elegit membre de la Real Academia Española de la Lengua, tot i que posteriorment va abandonar el càrrec. El 1932 se li concedeix un lloc de professor a l’institut Calderón de la Barca, de Madrid.
Amb l’esclat de la Guerra Civil marxà a Rocafort (València). El 1937 publicà la seva última obra, La guerra. El 1939, amb la derrota de l’Exèrcit Popular de la Repúbica va fugir d’Espanya i, passant per Barcelona, s’exilia a Cotlliure (Catalunya Nord), on poc després es produeix la mort del poeta, i la de la seva mare amb només tres dies d’interval. A la seva butxaca es troba el seu últim vers escrit: “Estos días azules y este sol de la infancia“.
Reconeixements
El 1932 va ser nomenat Fill adoptiu de Sòria.
El 1952 des de l’Institut Hispànic, als Estats Units, se li va fer un homenatge, en el tretzè aniversari de la seva mort, amb amics a l’exili.
El 1955 l’exposició homenatge dels artistes espanyols a París, va ser immortalitzat amb un cartell autògraf de Pablo Picasso.
El 1962 Ángel González, un dels més aplicats biogràfics i estudiosos de la figura i obra d’Antonio Machado, li va dedicar alguns dels seus poemes més personals, com l’elecció que va incloure en el seu tercer llibre ” ‘Grado Elemental’ titulada “Camposanto en Colliure”.
El 1966 Joan Miró va fer el cartell per al frustrat homenatge a Machado, a Baeza.
El 1969 Joan Manuel Serrat treu el disc Dedicado a Antonio Machado, poeta, amb deu poemes musicats, entre els quals cal destacar La saeta i Cantares, que barreja textos propis amb altres del poeta. El disc inclou també la cançó En Cotlliure, amb lletra de Serrat, que acaba amb uns versos realment emotius. Aquest àlbum del cantautor va contribuir a la recuperació i popularització del poeta.
El 1970 el cantant Paco Ibáñez va musicar un recull de Proverbios y cantares, i el va incloure en el disc Los unos por los otros.
Informació extreta de: Wikipèdia
- Activitat: LA PRIMAVERA DELS POEMES
–NECESSITEM:
- Paper de pintura
- Pintura Guasch (témpera) de colors (vermell, verd, blau i groc)
- Plats de plàstic (o cartró, rebutjables)
- Culleres de plàstic (o fusta, rebutjables)
- Verdures (carxofa, patata, ceba, pastanaga…)
- Ganivet (per a tallar les verdures)
- Cartró o cartolina
- Tisores i cinta adhesiva (cel.lo)
- Cola blanca
- Materials diversos (Vers, perla, ploma, flor, estrella)
- Agulla imperdible
- Rotlle de paper de cuina (o dos de wc)
- Base de fusta o cartró
- Roba de feltre (verda)
- Cola forta
- Punxó
- Pals de broqueta (o xinesos)
- Esponja (groga)
- Agulles de cap negres i xinxetes (retolador prim)
- Tela de xarxa negra o gris
- Ulls
- Una mica d’imaginació!
1er. Jardí de roses: Estampació amb verdures
- Agafem el paper de pintura i hi posem el nom (i la data o el títol si s’escau).
- Preparem la pintura posant-la en els plats amb l’ajuda de les culleres.
- Tallem les verdures amb l’ajuda del ganivet, amb la forma que necessitem (de la carxofa i la pastanaga només traiem la punta, la patata i la ceba per la meitat)
- Agafem la carxofa pel mànec i la suquem per la part que hem tallat en el plat de pintura vermella, escurem bé perquè no gotegi.
- Col·loquem la carxofa amb pintura sobre el paper, i fem una lleugera pressió perquè la pintura passi al paper, de seguida l‘enretirem amb molt de compte que no se’ns bellugui.
- Ho tornem a fer tantes vegades com roses vulguem, i després farem el mateix amb les altres verdures (la patata amb verd per a les fulles, la ceba amb blau per a la font, i la pastanaga amb groc per fer gotetes d’aigua, o pol·len, o animalets que volen com abelles o papallones).
Com veureu, aquesta és una tècnica relativament fàcil, apta per als més menuts, i els resultats són realment espectaculars.
2on. Una mica més difícil -Agulla de pit de la princesa: Collage
- Agafem el cartró o cartolina i ho retallem amb la forma que vulguem que tingui l’agulla de pit: rodona, oval, cor, flor, estrella…
- Hi posem cola blanca i a continuació hi anem col·locant les coses que hi vulguem enganxar, amb compte aguantarem uns segons sense que se’ns mogui: una flor, una estrella, una perla, una ploma, i un vers (o el que vulguem).
- Ho deixem assecar bé sense que se’ns bellugui, i quan està ben enganxat, ho girem i al darrera hi enganxem l’imperdible amb la cinta adhesiva (cel·lo).
La dificultat d’aquesta tècnica rau en aconseguir que diferents materials ens quedin ben enganxats sobre el cartró, i per això cal usar una cola suficientment forta com la cola blanca (no apta per a infants gaire menuts), i tenir una mica de paciència i bon pols perquè no se’ns belluguin mentre no s’acabi d’assecar.
3er. Més divertit -Om sec: Construcció 3D amb materials variats
- Folrem la base de fusta o cartró amb la tela verda de feltre, utilitzant la cola forta.
- Agafem el tub de paper de cuina (o 2 de wc enganxats), i hi fem uns forats aleatòriament escampats, amb l’ajuda d’un punxó.
- Enganxem el tub a la base de fusta o cartró amb cola forta.
- Retallem fulles amb tela de feltre de color verd, i les enganxem a la punta o pel mig dels pals de broqueta (o xinesos) amb cinta adhesiva (cel·lo).
- Passem els pals amb les fulles pels forats del tub fets prèviament amb el punxó, de manera que ens imitin les branques de l’arbre, amb les fulles que diu el poema que li han sortit (tantes com vulguem).
- Enganxem trossos d’esponja groga a la part inferior del tub, amb la cola forta. Així imitarem la molsa que ens diu el poema que li taca el tronc a l’arbre.
- Per a fer l’exèrcit de formigues en filera que ens diu el poema que li pugen pel tronc cap amunt, podem utilitzar agulles de cap negre (o bé xinxetes). També podem fer i posar al tronc altres animalets com marietes, que pintarem amb retolador prim sobre una xinxeta vermella.
- Enganxem un tros de tela de xarxa negra a l’interior del tub amb cinta adhesiva (cel.lo), per tal de simular les teranyines que diu el poema li fan les aranyes a l’interior del tronc.
- Per acabar, per fer-lo més divertit i donar-li més personalitat, li enganxo uns ulls amb la cola forta.
La dificultat d’aquesta tècnica és màxima, ja que treballa en 3 dimensions, i utilitza diferents materials que s’han d’enganxar amb cola forta (no apta segons l’edat de l’infant), així com l’ús del punxó per a fer els forats on enfonsarem els pals. Però el resultat és altament creatiu i divertit. A més, podem utilitzar-lo com a posa-llapis, gerro, etc.
Racó de l’escriptor:
Descriu un paisatge de primavera, explica què veus, què sents, què fas, etc. Il·lustra-ho amb un dibuix.
- El Repte: Petits poemes de petites flors
En català, com en moltes altres llengües, tenim molts poemes sobre flors. A veure si sabeu de quina flor ens parlen cadascun d’aquests petits poemes, que he seleccionat entre autors de casa nostra, i omple els forats amb el nom de les flors corresponents.
____________________ petit,
___________________ florit,
que fas arracades:
digue’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades?
Joan Maria Guasch
No floriu totes alhora
__________________del camp!
sou tan i tan lluminoses,
que em deixeu enlluernat.
Joana Raspall
El ________________________
de tant adorar el sol
n’ha pres la fesomia
tot el sant dia
el segueix amb sa mirada,
com l’aimador a l’aimada.
Jacint Verdaguer
La _____________ altra vegada,
la _____________ amb tant olor,
és la meva enamorada
quan ve el temps de la calor.
Joan Maragall
Perquè has vingut han florit els __________
i han dit llur joia envejosa a les roses:
Mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
Joan Salvat-Papasseit
Jo voldria, en un pom,
una _______________ de cent fulles,
d’un color roig com la sang,
i de fulles punxegudes.
Ferran Martorí
FLOR DEL CIRERER – GINESTA – GIRA-SOL – LILÀ – ROSA – ROSELLA
*SOLUCIONS AL REPTE:
PETITS POEMES DE PETITES FLORS
EL CIRERER
CIRERER petit,
CIRERER florit,
que fas arracades:
digue’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades?
Joan Maria Guasch
LA GINESTA
La GINESTA altra vegada,
la GINESTA amb tant olor,
és la meva enamorada
quan ve el temps de la calor.
Joan Maragall
EL GIRA-SOL
El GIRA-SOL
de tant adorar el sol
n’ha pres la fesomia,
tot el sant dia
el segueix amb sa mirada,
com l’aimador a l’aimada.
Jacint Verdaguer
ELS LILÀS
PERQUÈ HAS VINGUT
HAN FLORIT ELS LILÀS,
I HAN DIT LLUR JOIA
ENVEJOSA A LES ROSES:
MIREU LA NOIA QUE US GUANYA L’ESCLAT,
BELLA I PUBILLA, I ÉS BRUNA DE ROSTRE.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
LA ROSA
Jo voldria, en un pom,
una ROSA de cent fulles,
d’un color roig com la sang,
i de fulles punxegudes.
FERRAN MARTORÍ
LES ROSELLES
No floriu totes alhora
ROSELLES del camp!
sou tan i tan lluminoses,
que em deixeu enlluernat.
Joana Raspall
- Observació al natural:
Si és possible, portarem flors al natural per observar-les, sobretot les flors de què ens parlen els poemes, o altres. Ens fixem com són, els colors i les olors, n’aprenem el nom, i les dibuixem mentre ens les mirem.
c) Material:
- Per al conte:
- Text dels poemes (un per a cadascú)
- Imatges i titelles de pal dels personatges
- Per a les cançons:
- Text de les cançons (un per a cadascú)
- Música
- Objectes i disfresses per a la representació
- Per a la Recerca:
- Ordinador o llibres,
- Fotos o imatges
- Llapis i paper
- Cartolines i retoladors
- Power-point o altres
- Per a l’Activitat:
- Paper de pintura
- Pintura Guasch (témpera) de colors (vermell, verd, blau i groc)
- Plats i culleres (rebutjables)
- Verdures (carxofa, patata, ceba, pastanaga…)
- Ganivet (per a tallar les verdures)
- Cartró o cartolina
- Tisores i cinta adhesiva (cel.lo)
- Cola blanca
- Materials diversos (Vers, perla, ploma, flor, estrella)
- Agulla imperdible
- Base de fusta o cartró
- Roba de feltre (verda)
- Rotlle de paper de cuina (o dos de wc)
- Punxó
- Pals de broqueta (o xinesos)
- Cola forta
- Esponja (groga)
- Agulles de cap negres (xinxetes i retolador prim)
- Tela de xarxa negra o gris
- Ulls
- Una mica d’imaginació!
- Per al Racó de l’Escriptor:
- Llapis i paper
- Colors o retoladors
- Per al Repte:
- Text dels petits poemes
- Cartells amb el nom de les flors
- Imatges de les flors
- Per a l’observació
- Flors al natural
- Llapis i paper
- Colors o retoladors
- Lupa
- Càmera de fotos