7. GO TO SCHOOL! –CAP A L’ESCOLA… A NOVA YORK!
New York, Setembre 2011
EXPERIÈNCIA-7
Comença el mes de setembre i això vol dir que és l’hora de tornar a l’escola: s’han acabat les vacances! Per això aquesta setmana ens hem dedicat a fer gestions, diguem-ne, escolars (per a totes!). Dimarts vam anar tots quatre a apuntar les nenes a l’escola. A les vuit del matí ja érem a l’institut que hem escollit per a la Glòria: es diu Newcomers High School, i, com el seu nom indica, és una escola d’acollida per als nouvinguts durant els primers anys que estan en aquest país. En un país d’acollida com aquest, on al llarg de tot el curs escolar s’incorporen estudiants vinguts d’arreu del planeta, no és d’estranyar que enlloc d’àules d’acollida tinguin escoles d’acollida (totes senceres!), per tal d’ajudar als acabats d’arribar com nosaltres, a incorporar-se paulatinament a la manera de fer i sobretot a la llengua i cultura americanes. A més, cal dir que a Amèrica els estudis prenen noms diferents que a Espanya: no entren a l’escola fins als 5 anys en un sol curs que s’anomena Kindergarden (als 4 tenen pre-school en un parvulari privat), l’escola Primària o Elemental School arriba només fins als 10 anys (l’equivalent al nostre quart), després van al Middle school on fan 5è, 6è, 7è i 8è (equivalent al nostre 2on. d’ESO), i finalment l’institut es diu High school i acaba al 12è (equivalent al 2on. de Batxillerat espanyol). Per tant, en aquest nou panorama a la Glòria li toca fer 10è i a la Dúnia 7è, però a escoles diferents: una al High School, i l’altra al Middle School, i per a les dues escollim escoles d’acollida per tal de minimitzar tot el possible el problema de l’idioma.
A l’escola de la Glòria, Newcomers High School, ens van atendre molt bé (tenen professors que parlen diferents idiomes, encara que a nosaltres no ens va fer falta). Portàvem les notes traduïdes al castellà pel mateix institut de Barcelona, però no n’hi haurà prou, i caldrà fer-les traduir a l’anglès per un traductor oficial (al Consolat espanyol). Per al tema mèdic (cal portar el carnet de vacunació per poder-les matricular a l’escola), vam haver d’anar a un Centre Mèdic on ens van fer la traducció del Carnet de Vacunacions català que portàvem a un d’americà, i li van posar una vacuna que li faltava per tenir totes les que demanen aquí; després vam haver d’anar a un altre Centre Mèdic, on li van omplir el Formulari de Salut de l’escola i li van fer la prova de la Tuberculosi que hem d’anar a buscar divendres (del tot obligatòria per entrar a l’escola). Quan esperàvem resignadament a la sala d’espera, que era molt petita, un infant d’uns tres anys va sortir d’una saleta en braços de sa mare. L’infant portava els dos braços plens de “tirites”, pel què dedueixo que li havien hagut de posar diverses vacunes, i plorava desconsoladament (és clar, li devia fer mal!). Per consolar-lo la infermera li havia donat 1 Dòlar! que portava ben agafat en una mà, però en veure que seguia plorant va tornar corrents a la saleta i al cap d’un instant en sortia amb un altre Dòlar per a donar-li. Era patètica la imatge d’aquella criatura desesperada plorant a cor què vols, mentre sostenia un bitllet a cada mà, en braços d’una mare impassible. I jo vaig pensar: no li podrien donar una piruleta, enlloc d’uns papers (els diners) que encara no tenen sentit per a ell? Mentre érem al segon Centre Mèdic, aquest amb una sala d’espera força gran, com que hi vem haver d’estar molta estona em vaig dedicar a mirar la gent que, com jo, també s’esperava. Hi havia força canalla, però suposo que no tots havien de ser punxats o fer-se una prova, és clar, també hi havia els germanets, que no s’acontentaven fàcilment a l’haver d’esperar tanta estona sense fer res. Em vaig fixar en un d’aquests acompanyants, una nena d’uns cinc anys, que per cert esperava pacientment sense badar boca. Em va sorprendre en veure que duia posat un bolquer, quan en realitat aquella nena era prou grandota com per anar al lavabo si calia. I vaig pensar: no li molesta? Segur que per als pares o adults que l’acompanyaven era força còmode perquè així no s’havien de preocupar per si la nena demanava per anar al lavabo o simplement s’ho feia a sobre i se l’havia de canviar. Però penso que per a ella no ho era gens, de còmode, i a més gens pedagògic! L’endemà al matí la Glòria va anar al High School a fer una prova de Matemàtiques i una altra d’Anglès, per veure quin nivell té. Va tornar molt contenta, tot i que a la de Matemàtiques hi havia preguntes que no va saber respondre (encara que va poder demanar els enunciats en Espanyol), i la d’Anglès sembla que era insultantment fàcil per a ella (perquè després diguin que a Catalunya el nivell d’Anglès és baix!).
Una setmana més tard, ja que l’havíem trobat tancada perquè encara estaven de vacances, vam anar a fer la inscripció de la Dúnia a la seva escola, que es diu “Academy for New Americans”, o sigui “Academia para los nuevos americanos”, i, com diu el rètol de la porta: ”Public School of Queens”, és una escola pública (com la majoria en aquest país). Després d’omplir una pila de papers amb l’ajuda d’una mestra que parlava castellà, vam haver de fer el mateix procés per a les vacunes que vam fer la setmana passada amb la Glòria, però aquest cop estalviant-nos un centre (es veu que està tancat per obres), i ho vam poder fer tot en el Centre Mèdic més gran. Al menys, ja en sabíem el camí! Tot i així vam haver de fer dues cues immenses en diferents sales d’espera, primer perquè li omplissin el formulari mèdic i li fessin la prova de la Tuberculosi, després perquè li fessin el nou Carnet de Vacunacions (americà, traduint el que portàvem de Catalunya), i perquè li posessin la vacuna que li faltava (una altra diferent a la Glòria). A la tarda, a més d’anar a comprar el material escolar que li demanaven en una mena d’Abacus, també vam haver d’anar a comprar “l’uniforme”! Sííí, en aquesta escola els nens i nenes han d’anar amb uniforme!, que consisteix en uns pantalons o faldilla-pantalons amb plecs de color blau marí, una camisa blanca i una jaqueteta també blau marí, ah, i les sabates “manoletines” negres, a més del xandall amb l’escut de l’escola per als dies de gimnàstica. Al High school de la Glòria no en porten, però tenen unes normes del vestir molt estrictes, que entre altres coses prohibeixen les minifaldilles i els pantalons curts. La Glòria no hi està gens d’acord, però ho ha d’acatar i avui es posa texans llargs per al primer dia d’escola. Jo penso que en determinats ambients (i encara no sé si és el cas), poden ser necessàries algunes orientacions (que no imposicions) d’aquest tipus, per evitar anar a parar a la deixadesa o a la ostentació desmesurada, que poden ratllar la manca de respecte, la obscenitat o, en el millor dels casos, el mal gust. La Dúnia ho troba divertit, això de l’uniforme, diu que li agrada més perquè tots van vestits iguals, això sí, tria la faldilla per al primer dia d’escola! La veritat és que la veig una mica disfressada, em recorda aquella pel.lícula que no fa gaire miraven per la tele les meves nenes: “Rebelde way” es deia, i la veritat és que la Dúnia ho és força de “rebelde”! Jo penso que els uniformes són per als soldats, però de cap manera per als nostres nens i nenes, que tenen dret a viure i escollir en la diversitat. Però com que “Donde fueres haz lo que vieres”, i no podem canviar el món en dos dies, portarem uniforme, sí, però amb dignitat!
En el meu cas, per anar repassant i perfeccionant si és possible el meu Anglès (macarrònic i força rovellat!), vaig triar l’acadèmia on ja anava el Pep (potser per allò de boig conegut…), a la 3a. avinguada (al mateix cor de Manhattan!). Molt cofoi, el Pep em va presentar les seves “Teachers” (professores), i em va ensenyar les dependències de la casa. Vam pujar al pis 17 amb un ascensor que no para fins al 16, després d’apuntar-nos en un registre d’entrada que té el conserge al vestíbul de l’edifici. Vam estar parlant amb la directora de tots els detalls (in English, of course), i vaig sortir de l’immens edifici contenta i satisfeta, amb el formulari de la inscripció sota el braç. Hi aniré a estudiar anglès cada matí de 9 a 1 ó de 9’30 a 1’30, en un grup reduït de 10 alumnes màxim (les aules són molt petites, no crec que siguem tants!). Començaré el dilluns 12, quan les nenes suposo que ja aniran a escola, i abans em faran una prova per veure quin nivell tinc. Per això, amb l’ajuda del Pep, vem preparar amb tot detall el joc de Pistes per Manhattan que m’esperava els dies següents: de casa a l’escola de la Dúnia, de l’escola de la Dúnia a la sala on havia de fer l’examen d’anglès, d’allà a l’acadèmia (que té dos edificis i per tant havia d’aprendre el camí a tots dos ja que no sabia quin em tocaria), i tornada cap a casa des de qualsevol d’aquests punts. Vaig apuntar-m’ho tot curosament en un paper (les línies de metro i el sentit en què havia d’anar, l’adreça exacta dels llocs, etc.), i vaig tenir prou de compte de guardar-me’l en lloc ben visible en el “portafolis” on portava els papers per a l’examen (matrícula, comprovant de pagament, Passaport…). Així equipada, dilluns de bon matí vaig sortir de casa disposada a seguir el meu Joc de Pistes per Manhattan (jo no les tenia totes!). Manhattan és una ciutat immensa, com Barcelona però moooolt més gran. Una “urbanita” com jo acostumada a moure’m per Barcelona amb transport públic, no havia de tenir massa problemes a la meva nova ciutat, només calia que tingués molta cura en no confondre’m i seguir fidelment el meu Joc de Pistes (almenys els primers dies!). I així va ser, en arribar al lloc on s’havia de fer l’examen, l’”Empire Estate” em va saludar, com donant-me ànims i dient-me “Tu no et preocupis de res, que jo et protegeixo!”. I sí, semblava que em volgués protegir, tan alt com és, mirant-me tota l’estona… Com que vaig arribar més d’hora del compte, em vaig comprar un “capuccino” d’aquells que s’enduen en un got de plàstic, i ja em teniu caminant per Manhattan, com un Newyorkí qualsevol, amb un got de cafè a la mà! No vaig trobar enlloc més on seure, perquè gairebé no hi havia bancs en aquell carrer, i vaig acabar esmorzant a la parada d’autobús. L’examen em va anar bé (considerant que feia 20 anys que no feia cap examen!), però em van posar al nivell 1 (n’hi ha 10!), què hi farem, tornaré a començar! Dimarts, el primer dia de classe, vaig arribar molt animosa al lloc on em tocava fer la classe, tot seguint el meu Joc de Pistes, i en arribar em vaig trobar un altre dels edificis emblemàtics de Manhattan que també em donava bones vibracions: L’Edifici “Crysler”!. He tingut més sort que el primer dia amb els bancs, i just davant de l’edifici “Crysler”, he trobat una placeta on reposar una mica i prendre’m un “capuccino” amb l’esmorzar abans d’entrar a classe. És com un petit oasi amb taules, cadires i arbres, on s’atura un moment el ritme frenètic de la ciutat, i la gent es pren un cafè o fa el “Lunch” (el seu dinar, cap a la una quan jo surto de classe). Ves per on, torno a ser estudiant!
Ara que ja fa alguns dies que ha començat el curs, la Glòria està molt contenta, diu que els professors li fan confiança perquè li encarreguen coses, i els companys, vinguts de diferents llocs però sobretot sud-americans, són molt agradables. A més, hi ha un equip de competició de natació a l’escola, i a l’octubre s’hi apuntarà, de moment va a la piscina cada matí abans d’entrar a classe. La Dúnia, en canvi, es queixa que hi ha molta disciplina, i que els companys es barallen, i que la fan treballar molt, malgrat tot diu que li encanta el seu cole! Pel que fa a mi, torno a ser estudiant, i per tant, a estar a l’altra banda per dir-ho d’alguna manera (alumne enlloc de mestre). A classe tots els meus companys (som 10 més la professora) són mooooolt més joves que jo (també la professora) i em sento una mica estranya, com la iaia (amb les meves ulleres de llegir amunt i avall o mirant per sobre d’elles!). Però són molt agradables i poc a poc em vaig fent un lloc en el grup: hi ha una coreana, una xinesa, una de Taiwan, una de Brazil i la resta espanyols. Això sembla la Sagrada Família! Arribant a l’escola de la Dúnia m’he trobat en Sòcrates i la Palas Atenea, l’un em convida a seure per mirar i reflexionar la vida que em passa pel davant, l’altra m’empeny a alçar-me i lluitar per sobreviure i superar-me a mi mateixa!