DECORAT DE PEL.LÍCULA:
PICTURES FOR MOVIES
New York, Febrer 2012
Imma Villegas
Aquesta ciutat és un decorat de pel.lícula, a vegades em recorda aquelles façanes de 
cases que hi havia al mig del desert d’Almeria on s’hi filmaven pel.lícules de “l’Oeste” quan jo era petita, o aquelles fotografies immòbils que es veien darrera dels artistes cantant i ballant en pel.lícules tan entranyables com “Siete novias para siete hermanos” o “Cantando bajo la lluvia”. Sí, quan passeges per New York et pots trobar en qualsevol moment dins d’una pel.lícula (amb una mica d’imaginació, és clar!). Així, quasevol dia et podries entrebancar amb l’elegant protagonista de “Desayuno con diamantes” menjant-se un crusant palplantada davant de l’aparador de la prestigiosa botiga de joies “Tiffanis”, o bé el 
psicòtic Woody Allen passejant amb alguna joveneta abans d’entrar al petit apartament pujant les escaletes a “Manhattan”, o l’espaterrant Júlia Robers anant a buscar els nens a l’escola a “Queda’t al meu costat”; En qualsevol moment podries veure baixar d’una llarguíssima “limusín” la fantàstica Meryl Strip amb un abric de pells i unes
sabates de taló impressionants a “El diablo se viste de Prada”, o fins i tot podries trobar-te l’estravagant protagonista pelut de “Hair” amb els seus amics “hippies” muntant a cavall per Central Park…
Però, efectivament, només és un decorat! Aparentment la ciutat no ha canviat gaire, 
tot està igual, les cases, els carrers, els parcs, els ponts. Però el que sí ha canviat és la gent. I és que els hereus de “West Side Story” ja no es barallen i maten pels carrers, i cada nit no et trobes algú que ha “mamat” massa tirar-se d’un pont com l’amic de l’astorat Travolta a “Fiebre del sάbado noche”. Diuen que als anys vuitanta, no podies anar a Times Square sense risc de tornar sense cartera, o passejar per Central Park sense acabar amb una ganivetada al fetge, i els carrers i el metro estaven plens de “grafittis”… Ara els Newyorkers són oberts, amables i fins i tot col.laboradors! I els carrers estan nets: ni una pintada, ni una cagarada de gos, encara que a moltes estacions de metro els fa falta una bona capa de pintura i alguna cosa més!
Sí, la gent ha canviat, afortunadament! Però la ciutat no. Segueix sent aquella ciutat 
supermoderna, on totes les altres s’emmirallaven, amb l’últim crit en tot: els edificis més alts, el metro més gran, la maquinària d’última generació, en una paraula “el melic del món”. Aquests edificis, aquest metro i aquesta maquinària segueixen sent els mateixos, res no ha canviat o gairebé res. Això vol dir que les escales mecàniques moltes vegades no funcionen perquè són velles, els ascensors s’espatllen tot sovint perquè són antics, la calefacció ja no la posen perquè fa molt de soroll, i l’aigua regalima per les parets de les estacions de metro… i en altres llocs del món s’han construït edificis molt més alts. Això ja no és el centre del món, però tampoc és el cul!
Diuen que la política consisteix, entre altres coses, en decidir a on poses els diners, i si en tens molts no hi ha problema, però quan t’has d’estrènyer el cinturó la cosa canvia! Això no és un conte de fades i cap geni ha encantat aquesta ciutat, simplement durant molts 
anys les arques municipals s’han dedicat a posar policia per tot arreu: patrulles i de paisà, a cavall o amb moto (no una moto qualsevol sinó una “Harley Davidson”!), controls al metro i als principals punts d’acumulació de gent com ara Times Square o Central Park, càstigs exemplars i presons ben plenes… Jo crec que se’ls ha de felicitar, als polítics, perquè ara New York és una de les ciutats més segures del món (exceptuant el Bronx, on encara no han guanyat la batalla), i això és mitja vida! Però molts newyorkers es queixen que no es dediquen prou diners a altres coses com ara reformar les estacions de metro, o arreglar els carrers que estan plens de bonys, o les carreteres on tot són forats, els ponts que cauen pel seu propi pes… Ahir vaig sentir per la tele americana que l’alcalde vol apujar els impostos per veure si després de pagar el sou dels funcionaris (policies, bombers, mestres, senadors, metges no que la sanitat és privada!), queden diners per a altres coses. Així és que, com diuen a les pel.lícules: “CONTINUARÀ…”
