6. DISNEYLAND: ELS SOMNIS ES FAN REALITAT…SI TU VOLS!
Orlando, Maig 2014
EXPERIÈNCIA-6
Aquest cap de setmana llaaaarg, perquè dilluns era festa, hem estat a Disneyworld, a Orlando, on hem pogut comprovar que, com diu l’eslògan, “Where your dreams become true” (On els teus somnis es fan realitat). I és que tots quatre hem passat uns bons dies en família, molt millor del que m’esperava, donat que en principi es creu que és per a la canalla, però ja sabem que tots portem un nen a dins que no sempre estem disposats a deixar-lo sortir a passejar. Per això, Orlando queda apuntat a la llista de llocs on hi voldríem tornar, perquè tres dies s’han fet massa curts.
Només arribar a l’aeroport, vam detectar que tots els que ens anaven atenent pel camí ens tractaven d’una forma no tan sols amable com ja és habitual en aquest país d’acollida, sinó fins i tot amb un aire divertit, com si tots els treballadors formessin part d’aquest gran espectacle que és Disneyworld. No ens va venir a recollir el cotxe del Mickey però sí un grandiós autocar, equipat amb una televisió on durant tot el trajecte ens passaven peŀlícules de dibuixos animats (de Disney evidentment), i reportatges sobre el que ens trobaríem allà. I és que érem molts els que havíem decidit anar a veure en Mickey aquest cap de setmana, i amb un senzill cotxe no n’hagués tingut prou, calia tota una flota d’autobusos circulant contínuament. Un cop a l’hotel, un gran complex ambientat a la platja del Carib, no ens va rebre un pirata, però sí uns treballadors molt simpàtics, vestits amb camises de floretes, que ens van obsequiar amb una vareta màgica per a cada princesa (per a mi no n’hi havia perquè es veu que ja no en sóc de princesa, però vaig aprofitar la de la Dúnia que no estava per aquestes històries). Entre tantes fades el Pep tenia por que no acabés convertit en un gripau! També ens van donar una polsera màgica a cadascú perquè poguéssim entrar a tots els parcs i també a la nostra habitació (la del Pep era més màgica perquè a més podia pagar tot el que calia teclejant el seu Pin). Per veure l’habitació i la resta de les instaŀlacions caldria esperar a la nit, el parc més màgic de tots ens esperava tot agafant un autobús que passava cada vint minuts, les maletes ja les retrobaríem a l’habitació mateix al final de dia. Dia ben complert, el parc de “Magic Kingdom” (el regne de la màgia) ens donava la benvinguda amb les seves portes ben obertes, sense cues ni esperes innecessàries gràcies a la nostra flamant polsera. Les cues, però, eren a dins, per poder accedir a algunes atraccions, i és que de gent amb ganes de passar-s’ho bé n’hi ha per tot arreu, només cal tenir una mica de paciència i molta imaginació. Tot plegat era un immens decorat de peŀlícula (de Walt Disney evidentment), amb un seguit de sorpreses amb actuacions en directe i personatges de conte deixant-se retratar per tots els racons. Les nenes van pujar a algunes muntanyes russes, mentre nosaltres ens conformàvem amb atraccions més tranquiŀles. Ja de nit, tots els personatges dels nostres contes infantils, ens saludaven des de les seves lluminoses carrosses plenes de llumetes de tots colors, i el castell de la Ventafocs s’omplia d’imatges amb els records de les seves aventures. Des de dalt de la torre la Campaneta ens acomiadava amb la seva màgia, omplint el cel de color i llum amb uns fantàstics focs artificials. Ben cansats però contents, tornàvem a l’hotel on ens esperaven uns llits amb forma de vaixells de pirates, amb la sensació d’haver viscut un somni!
Hollywood Studios tenia un caire ben diferent, ara ja no et senties com a dins d’un conte, sinó en un plató d’una peŀlícula de cine. Aquest parc és menys infantil que l’altre, podríem dir que és juvenil, perquè aquí les atraccions eren més dures (i les cues també). Desfilades amb artistes del cinema (coneguts o no), ambientació amb fotografies de famosos, i espectacles al més pur estil de Hollywood… També vam veure els entranyables titelles “Muppets” (Teleñecos) amb ulleres de tres dimensions, i ens vam retratar amb personatges de modernes peŀlícules de dibuixos (després de fer una respectable cua sota el sol). La pluja ens va tallar el “rollo”, i vam decidir tornar cap a l’hotel abans d’hora, on vam poder disfrutar de la piscina i un sopar en família (perquè no hi havia ningú més a la sala).
Quedaven poques hores i dos parcs per veure, així que d’entrada vam haver d’eliminar-ne un (el dels animals, que per això ja tenim el zoo, l’aquàrium i fins i tot Marineland), i després fer una selecció de l’altre (perquè el temps no és de goma). El darrer parc ens va sorprendre perquè d’entrada no teníem ni idea del què podia ser, semblava que havia de ser tot allò de nou que ja no els cabia en els altres parcs. Però l’anomenat Epcoc no tenia gaire a veure amb els seus companys. Només entrar ens va estranyar trobar tot un seguit d’immenses plaques amb cares i noms gravats a les roques, com un gegantí memorial de no sé quina causa perduda, però resulta que la gent que hi figurava no estava morta ni havia fet cap altra efemèride que la de pagar per ser allà (cosa que no es pot entendre si no és des d’una mentalitat americana). Llavors vaig pensar que els protagonistes d’aquell parc diferent érem nosaltres, la gent que el visitem, el públic en general. Així, l’espai es repartia en diferents zones que pretenien imitar o millor dit parodiar diferents parts del món (com la Terra en miniatura). I el primer era l’Espai, on podies disfrutar (no sense estalviar-se la cua) d’atraccions tan suggestives com la simulació del llançament d’un coet, o un viatge per la galàxia. Més endavant, i al voltant d’un gran llac on hi navegava una mena de petit “Vaporetto”, de cop i volta podies trobar-te a Alemanya, Noruega, Japó, Marroc, França o Itàlia, on vam poder gaudir, en una mini plaça Sant Marcos veneciana, d’un espectacle de malaberisme humorístic protagonitzat per un “gondolieri” molt especial. Ja de tornada, perquè com he dit el temps no s’estira i ja era hora de tornar per agafar l’avió, en passar per Londres ens trobem ni més ni menys que amb la mateixa Mary Poppins, la genial mainadera amb qui jo tant m’hi havia emmirallat des de ben petita, i amb qui vaig poder retratar-me i fins i tot creuar unes breus paraules. Finalment he pogut comprovar que, com diu l’eslògan: “Els somnis es poden fer realitat”… però només si tu vols, és clar!