TERESA DE CALCUTA

Laia de Ahumada

Dibuixos: Sebastià Serra

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

 

            Hola! Em dic Rajni i visc a Calcuta, una ciutat molt gran al nord-est de l’Índia. Abans vivia al camp, però els meus pares no tenien feina i vam anar a la ciutat a veure si en trobaven.

            Calcuta és una bullidera de gent, n’hi ha pertot arreu, no us ho podeu ni imaginar! N’hi ha tanta, que no hi ha prou feina, ni prou cases per a tothom, i moltes persones han de viure en barraques fetes amb plàstics i cartons, o al carrer, de qualsevol manera. Jo sóc feliç, perquè visc amb els meus pares en una petita barraca i puc anar a l’escola i menjar cada dia un plat calent de patates i cigrons, que m’agraden molt.

            La meva escola és una de les que va fundar la mare Teresa de Calcuta, i m’han explicat que quan ella feia de mestra no tenia pissarra i escrivia damunt del fang amb un bastonet. Jo ara sí que en tinc, de pissarra, i tot i que m’assec a terra, perquè en tinc el costum, el mestre té una tauleta i una cadira per seure.

            A l’escola m’han explicat moltes coses de la mare Teresa. Jo no la vaig poder conèixer, perquè es va morir abans que jo nasqués, i em sap un greu! Ella era mestra i sempre deia una cosa que m’agradava molt: “Sovint em sento com un petit llapis a les mans de Déu”, i això ho deia perquè sempre feia el què li deia el cor. I es veu que tenia un cor tan immens que la feia compadir-se de tothom, sobretot dels més petits.

            Li dic “mare Teresa”, perquè era religiosa del Loreto, però abans de fer-se’n es deia Gonxha Agnès i viva a Europa, que és on va néixer. A l’Índia va venir amb un vaixell i es va quedar molt sorpresa, igual que jo, de tota la gent que vivia al carrer. Va començar a fer classes en una escola de noies, i les seves alumnes se l’estimaven molt; però un bon dia, mentre viatjava en tren cap a Darjeeling, als peus de l’Himàlaia, va sentir que el seu cor esclatava de compassió pels pobres més pobres de l’Índia i que havia d’anar als carrers a servir-los.

            “Dels rics, ja se’n cuiden: cuida’t dels pobres”, li va dir la veueta de Déu, i la mare Teresa se la va escoltar i va posar fil a l’agulla.

            Va deixar el seu hàbit anterior i es va comprar la roba més barata que va trobar: un sari blanc amb una ratlla blava, i se’n va anar a viure al carrer amb els pobres. Temps després van anar a viure amb la mare Teresa algunes de les alumnes de l’antiga escola i amb elles va fundar la comunitat de les Missioneres de la Caritat i van prometre “Estimar Déu i el proïsme i estar sempre al costat dels més pobres i dels qui més sofreixen”.

            Els qui més feien patir la mare Teresa eren els nens i nenes que estaven sols i pidolaven pels carrers i buscaven algú que se’ls estimés una mica, igual que faig jo quan estic trista i m’assec a la falda de la mare perquè em faci una moixaina. La mare Teresa volia estimar-los a tots com si fos la seva mare; per això va pensar a acollir-los en una casa i donar-los tot allò que necessitaven: escola, menjar i unes mares que els estimessin molt i molt.

            Després va fer el mateix amb els leprosos, que tothom defuig perquè els fa por d’encomanar-se la malaltia, i també amb aquells pobres més pobres, que morien sols al carrer. Ella muntava escoles per als nens i nenes enmig del carrer, recollia els moribunds i els aixoplugava perquè poguessin morir acompanyat, i per als leprosos construïa cases on poguessin viure tranquils.

            No us penseu que la mare Teresa tenia molts diners per a fer tot això, no; no en tenia gens, però tenia una cosa millor, que ja us he dit abans, tenia compassió. La compassió, com us ho diria, és un rau-rau que no et deixa ser feliç si al qui tens al costat li’n passa alguna de grossa. I, pel que es veu, la compassió mou muntanyes, perquè allà on anava a demanar diners li’n donaven i podia fer-los servir per a construir les cases d’acollida, i fins i tot va poder construir la Ciutat de la Pau, per acollir els leprosos.

I va viatjar per tot el món i va fundar cases per tot arreu. Fins i tot li van donar el premi Nobel de la Pau.

            La mare Teresa va treballar molt, sempre deia que ja descansaria al cel, perquè aquí a la terra hi ha molta feina per fer. Semblava una formigueta, perquè era petita d’alçada i molt alegre, i feinejava sense parar.

            Arreu del món sabien qui era i, quan es va morir, tothom va estar molt trist, però per sort les seves missioneres continuen fent la seva feina, sense descans, perquè la pobresa no s’acaba mai.

            A mi em sembla que la mare Teresa de Calcuta era com un fanal d’oli en la foscor de la nit, i això és molt important, perquè jo de vegades tinc por quan estic a les fosques i tan bon punt veig una llum em quedo molt tranquil·la. Es veu que Déu i la mare Teresa s’avenien i s’ajudaven molt; vaja, que es tenien molta confiança; per això Déu va demanar a la mare Teresa que fos la seva llum entre els més pobres i ella li demanava forces per a poder ser sempre la llum de la vida dels pobres. És així com, entre l’Un i l’altra, els més pobres dels pobres de Calcuta, i també del món, sempre hi vam poder veure ni que fos un fil de llum, ni que fos un fanal d’oli en la foscor de la nit.

 

45. MARE TERESA DE CALCUTA: UNA PERSONA EXCEPCIONAL! (Imma Villegas)

PROPOSTA DIDÀCTICA-89

CONTE: Teresa de Calcuta (Laia de Ahumada, basat en fets reals)

EDAT: Ganàpies (més de 8 anys) i mitjans amb ajuda (de 5 a 7 anys)

TIPUS: Històries verídiques

RECURSOS: Lectura del llibre, imatges del llibre

ACTIVITATS:

1. Conte/ Vocabulari / Conversa

• Llenguatge Verbal
• Descoberta d’Un Mateix
• Descoberta de l’Entorn
• Llenguatge Musical

2. Reflexions de la Mare Teresa de Calcuta
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta d’Un Mateix
   • Descoberta de l’entorn
3. La Recerca: Mare Teresa de Calcuta /Viure en comunitat
   • Descoberta de l’Entorn
   • Llenguatge Verbal
4. Activitat: La Mare Teresa de Calcuta -Viure en comunitat
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta de l’Entorn
   • Descoberta d’Un mateix
5. Racó de l’escriptor: Viure en comunitat
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta d’Un Mateix
   • Llenguatge plàstic
6. El Repte: Comunitats religioses famoses de Catalunya
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta de l’Entorn
7. Taller: Construcció d’un monestir amb cartolina
   • Llenguatge Plàstic

 a)Objectius:

• Escoltar històries verídiques
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Expressar les pròpies vivències i opinions sobre viure en comunitat i ajudar als altres
• Llegir i/o escoltar reflexions de la Mare Teresa
• Buscar informació sobre La Mare Teresa de Calcuta i Viure en comunitat
• Reflexionar sobre si t’agradaria viure en comunitat i ajudar als altres, explicar-ho per escrit i dibuixar-se un mateix ajudant als altres
• Conèixer algunes comunitats religioses de Catalunya, descobrir de quin tipus són i a què es dediquen
• Construir un monestir amb cartolina

 b)Desenvolupament de les activitats:

1. CONTE / VOCABULARI / CONVERSA

1. A. El conte

Llegeixo el conte al mateix temps que vaig mostrant les il·lustracions del llibre. Lectura col·lectiva: en funció de l’edat dels infants poden llegir-lo ells mateixos, un tros cadascun.

B.Vocabulari

• Calcuta: Calcuta (oficialment Kolkata) és la capital de l’estat indi de bengala Occidental, situada a la riba est del riu Hugli. El seu nom oficial és Kolkata (en bengalí, কলকাতা), tot i que fins a l’1 de gener de 2001 era Calcutta. El seu nom original era Kolikata (en bengalí, কলিকাতা), nom que encara s’utilitza en alguns registres literaris cultes. És coneguda com “la ciutat de l’alegria” i “la ciutat dels palaus”. També se la coneix com a Michhil Nagari (মিছিলনগরী).

A data de 2011, la població de Calcuta era de 4.486.679 habitants, que suposa ser la quarta ciutat més poblada de l’Índia, després de Bombai, Bangalore i Delhi. Si es té en compte tota l’àrea dels suburbis, aleshores la població sobrepassa els 15 milions d’habitants, que suposa la tercera aglomeració urbana més important de l’Índia, i amb dades del 2005 era la vuitena aglomeració urbana més gran del món. L’economia de Calcuta es basa en el comerç. És considerada la capital cultural de l’Índia.

• Índia: L’Índia, oficialment la República de l’Índia, és un estat del sud de l’Àsia. És el setè país més gran del món en superfície, el primer més poblat després que el 2023 arribés als 1.420 milions d’habitants i superés la Xina,  i el país democràtic més gran.

Limita amb l’oceà Índic al sud, amb el mar d’Aràbia a l’oest i el golf de Bengala a l’est, amb fronteres marítimes amb Indonèsia i Malàisia; quant a les fronteres terrestres, limita amb el Pakistan a l’oest; amb la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-est, i amb Bangladesh i Myanmar, a l’est. L’Índia és molt a prop de Sri Lanka i de les Maldives, a l’oceà Índic.

El subcontinent indi fou la llar de la civilització de la vall de l’Indus i regió de rutes comercials històriques i vastos imperis. Quatre religions s’hi originaren, l’hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, mentre que el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l’islam hi arribaren durant el primer mil·lenni dC.

L’economia de l’Índia és la sisena més gran del món, mesurada en el seu producte interior brut a preus del mercat, i la tercera més gran del món. Les reformes econòmiques l’han transformada en l’economia amb el segon ritme de creixement més ràpid. En termes de poder militar, és el tercer país més poderós del món.

L’Índia és el país més diversificat del món, amb milers d’idiomes i centenars de religions; una nació plural, multilingüe i multiètnica. De fet, és la democràcia més gran de la història. A més de la diversitat cultural, l’Índia és la llar d’una gran diversitat de fauna i flora.

És part de la BRICS i un dels països més importants de l’ONU.

• Bullidera de gent: L’expressió “bullidera de gent” fa referència a una gran quantitat de persones que es mouen, agitades o disperses en un lloc, creant una sensació d’enrenou, moviment constant o trepig.
• Barraca: Caseta o alberg construïda toscament amb materials lleugers.
• Religiosa: Una persona religiosa és aquella que professa una religió, practicant les seves normes, creences i preceptes amb devoció. El térme abarca tant la vivència espiritual personal como la participació en un sistema cultural i comunitari, incluent la vida consagrada (monges o religioses apostóliques).
• Himàlaia: L’Himàlaia (del sànscrit हिमालय, Himālaya, compost per hima: ‘neu’ i ālaya: ‘casa, lloc’) és un massís muntanyós d’Àsia que es reparteix entre Bhutan, l’Índia, el Nepal, el Pakistan, el Tibet i la Xina. Forma un arc amb una llargària de 2.600 km d’est a oest i una amplària de 350 km de nord a sud. És la serralada més alta de la Terra, amb catorze cims de més de 8.000 metres d’altitud, amb l’Everest com a punt més alt (8.848 m), seguit del K2 (8.611 m) i el Kanchenjunga (8.598 m).
• Posar fil a l’agulla: “Posar fil a l’agulla” és una frase feta en català que significa “començar a fer una tasca”, posar-se mans a l’obra o iniciar una actuació per resoldre un assumpte. S’utilitza per indicar el pas de la planificació o la xerrameca a l’acció concreta.
• Compassió: Sentiment amb què hom pren part en el sofriment d’altri, pena que hom sent davant la desgràcia, els defectes, etc., d’un altre, pietat, commiseració.
• Déu: Nom genèric amb què hom designa l’anomenat ésser suprem, o bé, simplement, cadascun dels éssers sobrehumans que dominen un àmbit determinat del real, objectes sempre de culte i expressió, personal o no, del misteri de l’existència i de l’inexplicable.
• Hàbit: Vestit que denota una professió, un grau, especialment el que usen alguns religiosos i religioses.
• Sari: Un sari és unvestit femení tradicional de cos sencer, constituït d’una sola peça rectangular, generalment de cotó o de seda, de 5,20 metres de llargada –pot ser una mica més si la dona és de talla gran– i sempre d’1,12 metres d’amplada, que s’ajusta al voltant del cos sense costura ni agulles.

El sari és propi del subcontinent indi, que inclou l’Índia, Nepal, Bangladesh, Pakistan i Sri Lanka. Es porta sobre una mena de samarreta de màniga curta que arriba fins a la cintura. Sol ésser de seda o cotó molt fins i lleugers i pot ésser llis, estampat o adornat amb or. N’hi ha de més rics i fins, per a ocasions especials, i d’altres més de diari. El seu color pot variar segons les regions i circumstàncies.

• Comunitat de les Missioneres de la Caritat: Les Missioneres de la Caritat, en llatí Congregatio Sororum Missionarium Caritatis, també conegudes com a Germanes de la Mare Teresa és una congregació religiosa catòlica establerta el 1950 per la Mare Teresa de Calcuta per a ajudar els més pobres d’entre els pobres. Les germanes que en formen part posposen al seu nom les sigles M C.
• Proïsme: El proïsme és un substantiu masculí que es refereix a la resta de les persones en relació amb un mateix, especialment des d’una perspectiva moral, ètica o religiosa. En català, s’utilitza com a sinònim de “semblant”, “altri” o “els altres”, destacant la necessitat de solidaritat i empatia, com en l’expressió habitual “estimar el proïsme”.
• Pidolar: Demanar humilment una almoina, un favor, una gràcia.
• Moixaina: Carícia feta, especialment, a la cara.
• Acollir: Rebre (algú que es presenta), especialment admetre’l a casa, en la nostra companyia.
• Leprós: Afectat de lepra.

La lepra, també coneguda com a malaltia de Hansen(HD), és una infecció bacteriana a llarg termini produïda per Mycobacterium leprae o Mycobactrium lepromatosis. La branca de la medicina que s’encarrega de l’estudi, la seva clínica i tractament és la leprologia actualment inclosa dins la infectologia. La infecció pot provocar danys als nervis, les vies respiratòries, la pell i els ulls. L’afectació als nervis pot provocar una manca de capacitat per a sentir dolor, que pot conduir a la pèrdua de parts de les extremitats d’una persona per lesions repetides o infecció a causa de ferides no percebudes. Una persona infectada també pot experimentar debilitat muscular i mala visió. Els símptomes de la lepra poden començar al cap d’un any de la infecció, però, per a algunes persones, poden trigar vint anys o més a manifestar-se.

La lepra s’estén entre les persones, tot i que és necessari un contacte extens. La lepra té una baixa patogenicitat i el 95% de les persones que contrauen M. leprae no desenvolupen la malaltia. Es creu que la propagació es produeix a través de la tos o del contacte amb líquids del nas d’una persona infectada per lepra. Els factors genètics i la funció immunitària influeixen en la facilitat amb què una persona s’afecti per la malaltia. La lepra no es transmet al nadó durant l’embaràs ni per contacte sexual. La malaltia es dona més freqüentment entre les persones que viuen en la pobresa.

• Moribund: Que es mor, pròxim a la mort.
• Un rau-rau: Un rau-rau és un soroll constant i molest produït per quelcom que frega, rasca o rosega. També s’utilitza, per descriure un malestar físic a l’estómac (per gana o nervis) o un sentiment de preocupació o remordiment.
• Premi Nobel de la Pau: El Premi Nobel de la Pau és un dels Premis Nobel que s’atorguen anualment. Seguint la voluntat d’Alfred Nobel, el creador d’aquests premis, s’atorga «a la persona que ha fet el millor treball per l’amistat entre nacions, per la reducció dels exèrcits d’armes i per la promoció dels congressos de pau».

El guanyador és decidit pel Comitè Nobel Noruec del Parlament Noruec i el premi s’entrega a Oslo (Noruega), mentre que la resta de premis s’atorguen a Estocolm (Suècia). Des de la década del 1990, l’atorgament del Premi Nobel de la Pau va seguit del Concert del Premi Nobel de la Pau, realitzat en honor del guardonat o guardonats i en presència d’estrelles de la música mundial.

El guardó està dotat actualment amb 10 milions de corones sueques (aproximadament un milió d’euros).

• Feinejar: Fer feina, treballar.
• Llum d’oli: Un llum d’oli o llàntia és un llum amb un dipòsit que conté líquid combustible i un bec per al ble. Les llànties tenen un origen molt antic i són sovint un objecte domèstic molt abundant en les excavacions arqueològiques. Amb formes molt diferents i variades eren molt utilitzades en gairebé totes les cultures. Es fabricaven a partir de materials incombustibles, com terrissa, pedra o metalls, com el bronze o el llautó. Algunes eren per penjar del sostre o d’una biga i d’altres es col·locaven damunt d’un objecte anomenat llantier.

Informació extreta de:

Diccionari.cat

Vikipèdia

C.Conversa

Has visitat mai algun monestir?, coneixes algú que visqui en comunitat?, t’agradaria viure en un lloc amb molta altra gent sense ser família?, com creus que t’hi sentiries?, per què?, què penses que hi podries fer?, com ho faries?, coneixes algú que visqui d’aquesta manera?, a què es dedica?, què faries tu al seu lloc?

2. REFLEXIONS DE LA MARE TERESA

Reflexions de la Mare Teresa de Calcuta

Per sang i origen sóc albanesa,

per la meva vocació pertanyo al món sencer,

però el meu cor pertany completament a Jesús.

Dels rics ja se’n cuiden, cuidem-nos dels pobres!

Nostre Senyor vol que sigui una monja lliure, coberta amb la pobresa de la creu.

Sovint em sento com un petit llapis a les mans de Déu.

Ja descansaré al cel, aquí a la terra hi ha molta feina per fer.

Mai he vist tancar-se’m cap porta. Crec que això passa perquè veuen que no vaig a demanar, sinó a donar.

Avui dia està de moda parlar dels pobres, per desgràcia, no ho està parlar-los a ells.

A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, però el mar seria més poca cosa si li faltés una gota.

Mare Teresa de Calcuta

Informació extreta de:

Vikipèdia

3. LA RECERCA: Mare Teresa de Calcuta / Viure en comunitat

Per equips, busquem informació sobre La Mare Teresa de Calcuta i sobre Viure en comunitat. Després, farem una posada en comú en què cada equip utilitzarà els recursos que consideri més adients per exposar als companys el què han après.

MARE TERESA DE CALCUTA 

Teresa de Calcuta (Uskub, Imperi Otomà — actual Skopje, Macedònia del Nord —, 26 d’agost de 1910 – Calcuta, Índia, 5 de setembre de 1997), de nom secular Agnes Gonxha Bojaxhiu (pronunciat [aɡˈnɛs ˈɡɔndʒa bɔjaˈdʒiu]), fou una monja catòlica d’ètnia albanesa, naturalitzada índia, que fundà la congregació de les Missioneres de la Caritat a Calcuta el 1950. Durant més de 45 anys va atendre pobres, malalts, orfes i moribunds, al mateix temps que guiava l’expansió de la seva congregació, inicialment a l’Índia i després en altres països del món. És venerada com a santa per l’Església Catòlica Romana.

Agnes descobrí la seva vocació des de ben jove: el 1928 ja havia decidit que estava destinada a la vida religiosa. Va ser llavors quan va optar per canviar el seu nom a «Teresa» en referència a la santa patrona dels missioners, Teresa de Lisieux. Tot i que va dedicar els següents vint anys a l’ensenyança al convent irlandès de Loreto, va començar a preocupar-se de malalts i pobres de la ciutat de Calcuta, cosa que la va portar a fundar una congregació per a ajudar els marginats de la societat, primordialment malalts, pobres i persones sense llar.

Durant la dècada de 1970 era coneguda internacionalment i havia adquirit una reputació de persona humanitària i defensora dels pobres i indefensos, en part pel documental i llibre Something Beautiful for God de Malcom Muggeridge. Va obtenir el Premi Nobel de la Pau de 1979 i el més elevat guardó civil de l’Índia, el Bharat Ratna, el 1980, per la seva tasca humanitària. A aquests s’hi van sumar una desena de premis i reconeixements de primer nivell, tant nacionals com internacionals.

Rebé elogis de moltes persones, governs i organitzacions. No obstant això, va enfrontar també una sèrie de crítiques, com les objeccions de Christopher Hitchens, Michael Parenti, Aroup Chatterjee i el Consell Mundial Hindú. El 2010, al centenari del seu naixement, va ser homenatjada al voltant del món i el seu treball fou reconegut per la presidenta índia Pratibha Patil.

Biografia

Agnes Gonxha Bojaxhiu («gonxha» significa «capoll de rosa» o «petita flor» en albanès) nasqué el 26 d’agost de 1910 a Uskub, llavors part de l’Imperi Otomà i actualment Skopje, a Macedònia del Nord, encara que solia considerar com la seva data de naixement el 27 d’agost, ja que aquest fou el dia que la batejaren. Fou la menor dels fills d’un matrimoni acomodat de Shkodër format per Nikollë (1878-1919) i Dranafile Bojaxhiu (1889-1972).  La seva família pertanyia a la població albanesa provinent de Kosovo assentada a Shkodër —el seu pare possiblement era originari de Prizren i la seva mare d’una vila propera a Dakovica. El seu pare, que estava involucrat en la política d’Albània, morí sobtadament i misteriosa el 1919 quan Agnes tenia amb prou feines vuit anys després de ser traslladat a l’hospital, per causes desconegudes, encara que presumiblement va ser a causa d’un enverinament. Després de la seva mort, la mare l’educà en el si de la religió catòlica.

De nena, Agnes assistí a l’escola estatal i participà com a soprano solista del cor de la seva parròquia i, en absència del director, s’encarregava de dirigir el grup. A més, pertanyia a una congregació mariana fundada el 1563 i coneguda com a Sodalici de La nostra Senyora; allí començà a interessar-se per les històries dels missioners jesuïtes de Iugoslàvia que estaven a Bengala.

Des de llavors sentí el desig de treballar igual que ells a l’Índia. Segons la biografia escrita per Joan Graff Clucas, des d’una edat primerenca Agnes es mostrà fascinada per les històries de vida dels missioners i les seves obres a Bengala. A l’edat de cinc anys rebé la seva primera comunió i als sis la confirmació; amb dotze anys ja estava convençuda que havia de dedicar-se a la religió. La resolució definitiva la prengué el 15 d’agost de 1928 mentre resava a la capella de la Verge negra de Letnice, on acudia amb freqüència de peregrinació.

El 26 de setembre de 1928, poc després d’haver complert 18 anys, Agnes es dirigí amb una amiga a l’abadia de Loreto, pertanyent a la congregació religiosa catòlica Institut de la Benaventurada Mare de Déu, a Rathfarham (Irlanda). A partir d’aquest moment mai tornà a veure la seva mare ni la seva germana. Tot i que originalment va acudir allí per aprendre anglès (que era l’idioma que les germanes de Loreto ensenyaven als nens de l’Índia), una vegada al lloc fou admesa com a postulant i el novembre de 1928 es traslladà per via marítima a Calcuta, on arribà el 6 de gener de 1929. A Darjeeling, prop de les muntanyes de l’Himàlaia, inicià el noviciat i aprengué bengalí a més d’ensenyar a l’escola de Santa Teresa, que es trobava prop del seu convent. Després de fer els seus vots de pobresa, castedat i obediència com a monja el 24 de maig de 1931, Agnes fou traslladada al Col·legi de Santa Maria d’Entally, a l’est de Calcuta. En aquest període, va triar ser anomenada amb el mateix nom que Teresa de Lisieux, la santa patrona dels missioners. No obstant això, a causa que una infermera en el convent ja havia triat aquest nom, Agnes optà per usar el terme «Teresa» (en comptes de «Thérèse»). El 14 de maig de 1937, Teresa feu els vots solemnes mentre ensenyava al col·legi del convent de Loreto. Treballà allí durant gairebé vint anys com a professora d’història i geografia fins que, el 1944, es convertí en directora del centre.

Encara que gaudia fent de mestra al col·legi, cada vegada li preocupava més la pobresa que existia a Calcuta. La fam de Bengala de 1943 portà misèria i mort a la ciutat, mentre que l’onada de violència hindú-musulmana suscitada l’agost de 1946 enfonsà la població en la desesperació i el terror.

Les Missioneres de la Caritat

El 10 de setembre de 1946, nomenada ja com a encarregada d’un col·legi de les Germanes de Santa Anna, Teresa experimentà el que més tard descrigué com la «crida dins de la crida», fent referència al fet d’haver escoltat Déu demanant-li que dediqués la seva vida als menys privilegiats de la societat. Això ocorregué justament durant un viatge en tren rumb al convent de Loreto, situat a Darjeeling, partint des de Calcuta de camí al seu retir anual. «Estava per deixar el convent i ajudar els pobres mentre vivia entre ells. Va ser una ordre. Fallar hauria significat infringir la fe».

Després d’haver rebut capacitació mèdica bàsica a París amb el suport financer d’un empresari indi catòlic, començà a treballar entre els pobres el 1948 ensenyant-los a llegir. Després d’adoptar la ciutadania índia el 1950, Teresa rebé formació com a infermera durant tres mesos a Patna amb les Germanes Missioneres Metgesses de l’Amèrica del Nord, i finalment s’assentà als barris més pobres. Al principi, inaugurà una escola a Motijhil (Calcuta) i aviat començà a focalitzar-se en les necessitats dels indigents i dels famolencs. Al començament de 1949, se li uní un grup de dones joves i assentà les bases per crear una nova comunitat religiosa que ajudés els «més pobres entre els pobres». Aviat els seus esforços atragueren l’atenció de funcionaris indis, entre els quals el primer ministre, que li expressaren la seva estima.

Teresa escrigué en el seu diari personal que el seu primer any de treball amb els pobres estigué ple de dificultats. No tenia ingressos i per això tenia la necessitat de demanar donacions d’aliments i subministraments. Segons relatà, durant els primers mesos experimentà dubte, solitud i, fins i tot, la temptació de tornar a la seva vida al convent. En les seves pròpies paraules:

«

Nostre Senyor vol que sigui una monja lliure coberta amb la pobresa de la creu. Avui he après una bona lliçó. La pobresa d’aquesta gent ha de ser alguna cosa molt difícil per a ells. Mentre buscava per trobar una llar vaig caminar i caminar fins que els braços i cames em feren mal. Vaig pensar llavors com havia de doldre’ls a ells en el seu cos i ànima, buscant per trobar una llar, per menjar i per tenir salut. Llavors la comoditat de Loreto [la seva antiga orde] em va seduir. “Només has de dir una paraula i tot serà novament teu”, m’insistia el temptador (…) Per la meva pròpia elecció, Déu meu, i perquè t’estimo, desitjo romandre i fer el que sigui que la teva Santa voluntat em demani. No vaig deixar que ni una sola llàgrima rodés [pel seu rostre].

»

El 1948 envià una comanda al Vaticà per iniciar una congregació diocesana; no obstant això, a l’Índia existien serioses dificultats polítiques, ja que el país s’havia independitzat recentment: podria ser mal vist que una europea es dediqués als pobres en la situació d’aquell moment. El permís per abandonar el convent li fou concedit l’agost de 1948 quan, portant un sari blanc de cotó decorat amb vores blaves en substitució del seu tradicional hàbit de Loreto, abandonà el lloc solament amb cinc rupies per ajudar els més necessitats. El 7 d’octubre de 1950, la Santa Seu l’autoritzà a inaugurar la seva nova congregació, a la qual denominà les Missioneres de la Caritat. Segons Teresa, la seva missió des de llavors fou cuidar «els famolencs, els nus, els que no tenen llar, els lesionats, els cecs, els leprosos, tota aquesta gent que se sent inútil, no estimada o desprotegida per la societat, gent que s’ha convertit en una càrrega per a la societat i és rebutjada per tots».

Encara que inicialment aquesta congregació tenia només 13 membres a Calcuta, amb el temps arribà a posseir més de 4.000 integrants presents en orfenats, hospicis i centres de sida de tot el món. La congregació oferí caritat i cura als refugiats, entre els quals hi havia cecs, discapacitats, alcohòlics, ancians, pobres, persones sense llar i víctimes d’inundacions, epidèmies o fams.

El 1952 inaugurà la primera llar per a moribunds a Calcuta. Amb l’ajuda de diversos funcionaris indis, convertí un temple  hindú abandonat en la Llar per a moribunds Kalighat, un hospici gratuït per als pobres. Temps després, el seu nom fou canviat per «Kalighat, la casa del cor pur».Tots aquells que arribaven a Kalighat rebien atenció mèdica i se’ls oferia l’oportunitat de morir amb dignitat segons els rituals de la seva fe; els musulmans llegien l’Alcorà, els hindús rebien aigua del Ganges i els catòlics rebien els últims ritus. Segons ella, «per a persones que visqueren com animals, una mort bella és morir com àngels, estimats i volguts». Així ho narrà la mateixa Teresa de Calcuta:

«	El 1952 vam poder obrir la primera llar del moribund. A mi em va ocórrer el primer cas, el d’una dona tirada en ple carrer. Se l’estaven menjant les rates i les formigues. La vaig portar a l’hospital però no podien fer res per ella. Van haver d’acceptar-la, perquè jo vaig dir que no marxava d’allí mentre no se’n fessin càrrec. Després vaig anar a l’ajuntament per demanar que em donessin un lloc on posar tals desgraciats, perquè ja en el mateix dia havia trobat unes altres persones que també es morien al mig del carrer. L’administrador encarregat de la salut pública em va indicar el temple de Kali, obrint-me el «darmashalah», un lloc on en altres temps la gent descansava després d’haver rendit culte a la deessa. L’edifici estava buit; aquell senyor em va preguntar si ho volia. Jo em vaig sentir contenta de posseir tal casa per diverses raons, particularment perquè era un centre de culte i de devoció dels hindús. En vint-i-quatre hores vam portar-hi els nostres malalts i lesionats. Des de llavors (i fins a principis de la dècada de 1970) hem recollit pels carrers de Calcuta més de vint mil persones, dels quals n’han mort prop de la meitat.	»
— Teresa de Calcuta a Malcom Muggeridge

Després fundà el centre «Shanti Nagar» per a aquells individus que patien la malaltia de Hansen, comunament coneguda com a lepra, juntament amb altres clíniques similars on les Missioneres de la Caritat proporcionaven atenció mèdica i aliments.

El 1964, el papa Pau VI, en ocasió del seu viatge a Bombai per un congrés eucarístic, li va regalar un vehicle Lincoln de tipus limusina de color blanc, el qual després la Mare Teresa va subhastar;  amb els diners obtinguts va organitzar un establiment per a leprosos denominat «Ciutat de la Pau», molt similar a «Do de la Pau», un centre de rehabilitació fundat per Teresa amb els diners que va obtenir gràcies al premi Joan XXIII l’any 1971. La Fundació Joseph P. Kennedy Jr. li va concedir un bo de 15.000 dòlars que foren destinats a un centre mèdic a Dum Dum. El 1955, amb l’augment de nens abandonats, va obrir la institució «Llar del Nen de l’Immaculat Cor» per als orfes i els joves sense llar. A la dècada de 1960 ja havia establert una gran quantitat d’hospicis, orfenats i cases de leprosos per tota l’Índia.

El seu orde va començar a propagar-se pel món a partir de 1965, any en el qual es va establir a Veneçuela amb tan sols cinc germanes; a data de 1968 ja hi havia establiments a Roma, Tanzània i Àustria, i fins i tot es va estendre per gran part de l’Àsia, l’Àfrica, Europa i els Estats Units. Al moment de la seva defunció, l’orde operava 610 missions en 123 països, incloses tasques en hospicis i llars per a persones amb sida, lepra i tuberculosi, menjadors populars i programes d’assessorament per a nens i famílies, orfenats i escoles.

La branca masculina de la congregació de Teresa fou fundada el 1963 (Germans Missioners de la Caritat). Aquí s’hi van inscriure laics catòlics i no catòlics com a col·laboradors de Teresa i companys dels malalts. En resposta a les peticions de molts sacerdots, el 1981 va iniciar el Moviment Corpus Christi, el 1984 fundà els Pares Missioners de la Caritat juntament amb el pare Joseph Langford per combinar els objectius professionals de les germanes amb els recursos del sacerdoci ministerial. A data del 2007, l’ordre comptava amb un nombre aproximat de 450 germans i 5.000 monges a tot el món, operant 600 missions en escoles i llars en 120 països.

«	Mai he vist tancar-se’m cap porta. Crec que això passa perquè veuen que no vaig a demanar, sinó a donar. Avui dia està de moda parlar dels pobres. Per desgràcia, no ho està parlar-los a ells.	»
— Mare Teresa.

Entre el 26 de març i el 16 de desembre de 1971 va tenir lloc la Guerra d’Alliberament de Bangladesh, una confrontació bèl·lica entre l’Índia i Pakistan durant la qual es van produir violacions a dones, raó per la qual moltes s’haurien suïcidat, haurien embogit o haurien fugit. A més, se’ls havia prohibit contreure matrimoni i tenir fills durant aquest període. La mare Teresa, al costat de les seves germanes. establí llocs per acollir-les i brindar-los totes les cures que necessitessin; el govern va atorgar l’assistència d’unes 15 germanes més a causa de la gran quantitat de necessitades. Posteriorment les dones foren encoratjades perquè tornessin a reconstruir el seu matrimoni, adoptar fills i tornar als seus pobles, motiu pel qual van rebre l’agraïment del primer ministre, qui va relatar que aquestes joves haurien de ser considerades com a «heroïnes nacionals».

El 1982, a l’altura del setge de Beirut, la mare Teresa va rescatar 37 nens que estaven atrapats en un hospital d’aquesta regió després de negociar un cessament al foc entre l’exèrcit israelià i les guerrilles palestines. Acompanyada per treballadors de la Creu Roja, es traslladà a través de la zona de guerra cap a l’hospital devastat per evacuar els pacients joves.

A final de la dècada dels anys vuitanta amplià els seus esforços als països comunistes que havien ignorat les Missioneres de la Caritat anteriorment, i s’embarcà en desenes de projectes. Visità la República Soviètica d’Armènia després del terratrèmol d’Spitak de 1988 i es reuní amb Nikolai Rijkov, president del Consell de Ministres de l’URSS.

Viatja per assistir i atendre diversos famolencs d’Etiòpia així com les víctimes de l’accident de Txernòbil —motiu pel qual va obtenir la Medalla d’Or del Comitè Soviètic de Pau; cal assenyalar que la Unió Soviètica era considerada una nació atea— i les d’un terratrèmol d’Armènia. El 1991, tornà per primera vegada a la seva terra natal, on obrí una casa de Germans Missioners de la Caritat a Tirana.

A data de 1996, Teresa regentava 517 missions a més de cent països. Amb el pas dels anys, les ajudants de la mare Teresa passaren de ser tretze a milers, col·laborant en aproximadament 450 centres de tot el món. La primera casa dels Missioners de la Caritat als Estats Units fou establerta al sud del districte del Bronx, a Nova Yotk, l’any 1984, amb la finalitat d’operar els 19 establiments de tot el país.

D’altra banda, Teresa de Calcuta identificà com a potencial patró el pare Damià de Veuster, l’apòstol dels leprosos, amb un carisma similar al que caracteritza l’ordre de les Missioneres de la Caritat. La mare Teresa demanà explícitament a Joan Pau II per un sant que permetés a la congregació continuar el seu treball d’amor i curació:

«	El pare Damià pot ser aquest sant. Sant Pare: els nostres leprosos i cadascun de tot el món, demana aquest regal –un sant i màrtir de la caritat i un exemple d’obediència per a nosaltres religioses	»
— Teresa de Calcuta a Joan Pau II, 7 de maig de 1984.

La mare Teresa estigué present en la missa de beatificació de Damià de Veuster a Brussel·les el 4 de juny de 1995, i li atribuí més tard «l’eliminació de la por dels cors dels leprosos per reconèixer la malaltia, proclamar-la i sol·licitar medicina, i el naixement de l’esperança de ser guarits» i el canvi d’actitud de la gent i dels governants cap a les víctimes de la lepra: «més preocupació, menys por, i disposició per ajudar –en qualsevol temps i en tot temps».

Darrers anys i mort

Amb el pas dels anys, la salut de Mare Teresa va començar a deteriorar-se cada vegada més a un ritme accelerat. El 1983 va sofrir un atac cardíac a Roma mentre visitava el papa Joan Pau II. Després d’un segon atac el 1989 se li implantà un marcapassos artificial. El 1991 es va sobreposar a una pneumònia mentre estava a Mèxic; a causa d’això, va ser tractada en un hospital de Califòrnia i va sofrir novament de problemes del cor. Oferí renunciar al seu lloc com a líder de les Missioneres de la Caritat, però les monges de l’orde, en un sufragi secret, van votar unànimement a favor que es quedés i la Mare Teresa va acceptar continuar amb la seva tasca al capdavant de l’orde. El 1993 fou ingressada a l’Hospital de les Nacions Unides de Nova Delhi a causa d’una congestió pulmonar que li va provocar, entre altres símptomes, febre. Aquest mateix any desenvolupà malària, la qual es va complicar a causa dels seus problemes pulmonars i cardíacs; a més, a Roma, es va trencar tres costelles.

L’abril de 1996, la Mare Teresa caigué i es fracturà la clavícula. L’agost d’aquest any, sofria de malària i insuficiència al ventricle esquerre del cor. Rebé una cirurgia cardíaca, però la seva salut declinà de forma notable. Quan novament emmalaltí, prengué la controvertida decisió d’internar-se en un hospital ben equipat de Califòrnia, cosa que va suscitar diverses crítiques. Quan de nou fou hospitalitzada per problemes cardíacs, l’arquebisbe de Calcuta, Henry Sebastian de Souza, ordenà a un sacerdot dur a terme un exorcisme a la Mare Teresa amb el seu permís perquè pensava que podia haver estat atacada pel diable.

El 13 de març de 1997 renuncià com a cap de les Missioneres de la Caritat a causa del seu mal estat de salut. La germana María Nirmala Joshi va ser escollida per prendre el seu lloc, però refusà adoptar el títol de Mare: «ningú pot reemplaçar la Mare Teresa», digué. Teresa de Calcuta morí el 5 de setembre de 1997 als 87 anys a causa d’una aturada cardíaca després de llevar-se amb forts dolors d’esquena i problemes respiratoris. Es trobava de repòs a Sant Tomàs (Calcuta) una setmana abans de la seva mort, el setembre de 1997. El govern indi li concedí un funeral d’Estat i, com a part d’aquest, el seu fèretre fou traslladat per gran part de la ciutat en el mateix carruatge en el qual foren portades les restes de Mahatma Gandhi i Jawaharlal Nehru.

«A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar,
però el mar seria més poca cosa si li faltés una gota».

—Mare Teresa

Veneració

En morir la Mare Teresa la Santa Seu inicià el procés de beatificació, necessari per al procés de canonització. La necessitat de l’existència d’un miracle va provocar que el Vaticà iniciés la recerca, i que el 2002 s’acceptés la intercessió de la Mare Teresa en la curació d’un tumor maligne en l’abdomen d’una dona índia, Monica Besra. El 19 d’octubre de 2003 fou beatificada per Joan Pau II, i en l’actualitat continua el procés de canonització.

El 18 de desembre de 2015, el papa Francesc va signar el decret que reconeixia un segon miracle per intercessió de la beata, la qual cosa equival a la proclamació de la seva canonització. La cerimònia oficial tingué lloc al Vaticà el 4 de setembre de 2016, el diumenge més proper a l’aniversari de la seva mort.

Informació extreta de:

VIKIPÈDIA

MISSIONERES DE LA CARITAT

Les Missioneres de la Caritat són una congregació religiosa catòlica fundada el 1950 per la Mare Teresa de Calcuta per ajudar els més pobres entre els pobres. Es dediquen a l’atenció de necessitats, persones sense llar i malalts, i tenen presència a Barcelona (carrer Arc de Sant Agustí) i Sabadell.

Aspectes clau:

• Fundació: 7 d’octubre de 1950 a Calcuta, Índia, per la Mare Teresa.
• Missió: Atendre “els més pobres entre els pobres”, incloent-hi malalts, abandonats i persones sense llar.
• Presència local: Compten amb centres a Barcelona (Ciutat Vella) i Sabadell.
• Carisma: Es basen en l’amor i la compassió de Déu, dedicant-se al servei actiu.

A Catalunya, la seva tasca inclou l’ajuda social i la celebració d’àpats per a persones necessitades, com el Nadal.

Resum creat per IA

 

Les Missioneres de la Caritat, en llatí Congregatio Sororum Missionarium Caritatis, també conegudes com a Germanes de la Mare Teresa és una congregació religiosa catòlica establerta el 1950 per la Mare Teresa de Calcuta per a ajudar els més pobres d’entre els pobres. Les germanes que en formen part posposen al seu nom les sigles M.C.

Història

La congregació fou fundada per Anjeza Gonxhe Bajaxhiu (1910-1997), coneguda com a Mare Teresa de Calcuta, germana de la congregació de les Germanes de Loreto. En 1929 fou enviada a l’Índia i s’hi dedicà a l’ensenyament. Corpresa per les míseres condicions de vida de la població de Calcuta, demanà permís a la Santa Seu i el 18 d’agost de 1948 va deixar la congregació per crear-ne una de diferent. Passà un temps formant-se amb les Germanes Mèdico-Missioneres, per tal d’aprendre tècniques d’infermeria i el 19 de març de 1949 se li uniren les primeres companyes.

El 7 d’octubre de 1950 la Mare Teresa rebé permís de l’arquebisbe de Calcuta per a crear la congregació, amb el nom de Congregació Diocesana de la Diòcesi de Calcuta, però que serà mundialment coneguda com les Missioneres de la Caritat. La missió de l’institut és atendre (en paraules de la Mare Teresa) “els famolencs, els nus, els sense sostre, els lesionats, els cecs, els leprosos, tots aquells qui se senten rebutjats i no estimats per la societat, aquesta societat per a la qual s’han tornat una càrrega i que els evita.” Va començar amb només dotze membres a Calcuta i avui hi ha més de quatre mil monges que atenen orfenats, hospicis de víctimes de la sida, centres de caritat, refugiats, alcohòlics, impedits, pobres, sense sostre, víctimes d’inundacions, epidèmies i fam per tot el món, amb centres a Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina, Amèrica del Nord, Europa i Austràlia.

Amb l’ajuda de funcionaris indis va convertir un temple abandonat hinduista de l’àrea de Kalighat de Calcuta en la Nirmal Hriday o Casa per als Moribunds, un hospici gratuït per als pobres (i, inicialment, un lloc on poder morir amb dignitat, perquè eren nombroses les defuncions en ple carrer davant de la indiferència de la gent). També estableix una llar per als leprosos anomenat “Shanti Nagar” (Ciutat de la Pau) a Titagarh i un orfenat. L’orde va començar a atraure fons, donacions i voluntaris. Als anys 60 hi havia obert hospicis, orfenats i cases per a leprosos per tota l’Índia.

L’1 de febrer de 1965, mitjançant un decretum laudis, Pau VI donà l’aprovació definitiva i va permetre la Mare Teresa d’expandir la seva congregació per altres països. Va començar a créixer ràpidament, amb noves cases obertes per tot el món: la primera fora de l’Índia es va crear a Veneçuela, i li van seguir altres a Roma i Tanzània, i en altres països d’Àsia, Àfrica, i Europa, incloent Albània (país d’origen de la Mare Teresa). La primera casa de la Missioneres de la Caritat als Estats Units es va crear en el Bronx, Nova York. Abans de 1996, operaven 517 missions en més de 100 països i són assistits avui en dia per més d’un milió de col·laboradors per tot el món.

El 1990, la Mare Teresa va sol·licitar dimitir com a cap de la Missioneres, però aviat va ser elegida com a superiora general. El 13 de març de 1997, la germana Mary Nirmala Joshi va ser elegida com a nova superiora general de les Missioneres de la Caritat.

Actualitat i difusió

Les Missioneres ajuden a refugiats, exprostitutes, malalts mentals, infants abandonats, leprosos, víctimes de la sida, gent gran i convalescents. Tenen escoles ateses per voluntaris per a educar els infants del carrer, menjadors de caritat, i proveeixen altres serveis d’acord amb les necessitats de la comunitat. Només a Calcuta existeixen 19 cases que acullen homes i dones necessitats, infants orfes, malalts de SIDA, una escola d’infants del carrer i una colònia de leprosos. Aquests serveis són proporcionats sense tenir en compte llur religió ni casta social.

Avui, les Missioneres de la Caritat són unes 4.500 germanes de més de 133 països. Les adherents han de fer els vots de pobresa, castedat i obediència més un quart vot de servei lliure i de tot cor als més pobres d’entre els pobres.

Branques

A partir de la congregació original se n’han creat d’altres:

• La branca contemplativa de les Missioneres de la Caritat, fundada el 1976: dedicades a la pregària contemplativa, dediquen dues hores diàries als serveis a la comunitat.
• Els Germans Missioners de la Caritat, branca activa fundada el 1963.
• Els Germans Missioners de la Caritat de Vida Contemplativa, fundats el 1979.
• Els Pares Missioners de la Caritat, fundats el 1984.

A més, dos moviments laics s’inspiren en el carisma de la fundadora:

• Missioners de la Caritat Laics, per a laics de qualsevol fe i nació.
• Moviment Corpus Christi, per a sacerdots, fundat el 1991.

Informació extreta de: 

VIQUIPÈDIA

VIURE EN COMUNITAT

Viure en comunitat, sovint sota models com el cohabitatge o l’habitatge cooperatiu, implica compartir espais, recursos i suport mútu, reduint la solitud i aïllament, especialment en gent gran. Aquest model fomenta la sostenibilitat, l’autogestió, la convivencia activa i una forma d’habitatge no especulatiu.

• Cohabitatge i Habitatge Cooperatiu: Les persones viuen en un edifici sense ser-ne necessàriament els propietaris individuals o arrendadors tradicionals, compartint espais comuns.
• Avantatges Socials: Es combat la solitud, es creen xarxes de suport, s’impliquen en el teixit veïnal i es millora el benestar emocional.
• Vida Comunitària: Inclou àpats compartits, assemblees, treballs col·lectius i activitats de lleure com festes o jocs.
• Tipus: Existeixen opcions com el cohabitatge sènior per a gent gran, enfocats en el suport i l’envelliment actiu.
• Organització: Perviure, per exemple, acompanya grups i entitats en aquests processos d’habitatge col·lectiu.

Aquesta modalitat s’està promovent com una alternativa per fer front a l’aïllament i l’especulació immobiliària.

Els principals tipus es defineixen per la comunitat que hi viu o la seva estructura legal.

Tipus segons el perfil d’usuari i finalitat:

• Cohabitatge Sènior:Enfocat a persones grans que busquen una vellesa activa, basada en la convivència i la cura mútua.
• Cohabitatge Inclusiu:Projectes destinats a col·lectius vulnerables o minoritzats (per gènere, raça, diversitat funcional, etc.), posant les cures i el suport mutu al centre.
• Cohabitatge Intergeneracional:Reuneix persones de diferents edats, com ara gent gran i estudiants, per fomentar la solidaritat i la companyia.

Tipus segons el model de gestió:

• Cooperatives en Cessió d’Ús (o dret de superfície):És el model més estès a Barcelona, on la propietat del sòl és pública o col·lectiva i els usuaris tenen el dret d’ús a llarg termini, evitant l’especulació.
• Cohabitatge en Propietat Vertical:Un grup de persones compra un edifici i organitza els espais, mantenint la titularitat dels seus apartaments però compartint zones comunes.

Tots els models comparteixen una estructura de gestió comunitària on els veïns decideixen sobre la vida conjunta.

 

Informació extreta de:

IA DE GOOGLE

COMUNITAT RELIGIOSA

En l’àmbit sociològic, una comunitat religiosa fa referència a un grup de persones dins d’un espai determinat que s’identifica per les seves creencias religioses comunes, tot constituint un grup diferenciable amb una forma de veure el món, uns costums i una ètica ben determinades.

Informació extreta de:

VIKIPÈDIA

ORDE RELIGIÓS

Un orde religiós és un tipus d’institut de vida consagrada, religiós, on tots els seus membres emeten vots solemnes.

Els ordes en les congregacions catòliques

En les tradicions del catolicisme els seus membres són anomenats regulars (perquè segueixen una regla) i, si són de sexe femení, monges.

Als preceptes comuns per a tots els fidels s’afegeixen els tres consells evangèlics de castedat, pobresa i obediència, que esdevenen obligatoris per mitjà dels vots perpetus o temporals (que s’han de renovar al vèncer el termini) i que sempre són públics, és a dir, acceptats com a tals per l’Església. Aquest estat religiós comporta la vida fraterna en comunitat i un distanciament del món que variarà en funció del caràcter i la finalitat de cada institut.

Tipus d’ordes

A l’Església d’Occident se’n distingeixen quatre tipus bàsics:

• Orde de Canonges Regulars: formades pels canonges d’una comunitat (una canonja, una catedral, etc.) que observen la vida comunitària i la combinen amb l’ofici clerical. El seu origen està en els capítols catedralicis, on els canonges van formar comunitats vivint junts. Majoritàriament, van seguir la Regla de Sant Agustí.
• Monàstics: formades per monjos o monges que viuen en comunitat, separats del món i dedicats al treball per a la pròpia comunitat o l’estudi, la pregària i la vida contemplativa.
• Mendicants: completen els vots amb la pobresa corporativa, ja que l’orde tampoc no pot posseir, com a entitat, riqueses. Es dediquen a l’apostolat, la tasca pastoral i d’assistència, deixant la vida contemplativa en un segon pla.
• Orde de clergues regulars: formats per clergues, amb l’objectiu de fer apostolat entre ells mateixos i assolir la perfecció del ministeri.

A més, es poden considerar com a ordes:

• els ordes monàstics de tipus semieremític: els membres viuen com a eremites, en solitud, la major part del temps i només actuen com a comunitat en alguns moments (oficis comuns, algunes festes, etc.)
• els ordes militars: on els membres feien vots religiosos i hi afegien el defensar la fe amb les armes. Són característiques del temps de les croades. 

Regles religioses

Els ordes religiosos segueixen algunes de les regles establertes per regular la vida en comunitat dins dels monestirs o convents. Alguns ordes observen la Regla de Sant Benet que se centrà en el treball i en l’oració dins del monestir, generalment a les comunitats que segueixen aquesta regla se’ls anomena de vida contemplativa.

La Regla de Sant Basilis és emprada en menor quantitat d’ordes i sobretot en les comunitats monàstiques de les esglésies catòliques d’Orient i de l’Església Ortodoxa.

La gran majoria dels ordes religiosos de clergues regulars i altres tipus d’ordes religiosos segueixen la Regla de Sant Agustí (la més antiga d’Occident), que també regula les hores canòniques, les obligacions dels monjos, el tema de la moral i els diferents aspectes de la vida en comunitat, però no limita les tasques al monestir.

A més de les regles ja mencionades, hi ha també d’altres com la de Sant Francesc, primera regla de vida mendicant, i la de Sant Joan de Mata, organitzada en vista a la redempció de captius cristians en mans de musulmans.

Cada orde té les seves pròpies regulacions per a la pràctica de la seva regla, segons el seu carisma específic, que es coneixen com a constitucions o estatuts.

Procés d’admissió

Els ordes religiosos no només és regulada per l’Església Catòlica i la regla de vida apostòlica, sinó que també cada comunitat té les seves pròpies normes. Generalment després d’un llarg període que abasta l’aspirantat, postulantat i noviciat es prenen els vots temporals (o simples) que són renovats cada cert temps mentre el candidat prova la seva vocació. Si el candidat desitja ser admès permanentment en l’orde cal una professió pública dels consells evangèlics de pobresa, castedat i obediència confirmat pel vot solemne (o perpetu). Un dels efectes d’aquest vot és que el membre ja no és lliure per casar-se i més endavant, en cas d’abandonar l’orde, haurà de demanar un indult pontifici.

Informació extreta de:

VIQUIPÈDIA

ORDES RELIGIOSOS A CATALUNYA

Catalunya compta amb una rica tradició d’ordes religiosos, incloent-hi els carmelites de la Caritat, franciscans, dominicans i benedictins, amb una forta presència històrica de monestirs femenins i masculins. Actualment, el Mapa religiós de Catalunya de 2024 registra la distribució de llocs de culte i comunitats actives per tot el territori.

Ordes i Comunitats Destacades a Catalunya:

• Ordes Monàstics i Mendicants: Històricament, l’ordre franciscà es va introduir cap al 1217, mentre que els dominicans van tenir un paper rellevant. Altres ordes presents inclouen els benedictins, cistercencs i carmelites.
• Comunitats Femenines: Hi ha una àmplia presència de monestirs de monges, incloent-hi ordes com les Carmelites de la Caritat Vedruna o Germanes Caputxines.
• Presència Territorial: Bisbats com el de Vic compten amb nombroses comunitats de vida consagrada, tant masculines com femenines.
• Ordes Militars: Històricament, Catalunya va tenir ordes com l’Orde de Sant Jordi d’Alfama per a la defensa.

Aquesta presència està distribuïda entre monestirs, convents i centres de vida activa que mantenen una activitat habitual, documentada per la Generalitat de Catalunya.

Resum creat per IA

4. ACTIVITAT: Mare Teresa de Calcuta -Viure en comunitat

NECESSITEM:

• Buscar informació sobre el tema
• Preparar uns cartells amb els títols i paraules-clau
• Buscar imatges i fotografies que ens il·lustrin el tema
• I… una mica d’IMAGINACIÓ!

 1)Per començar: Mare Teresa de Calcuta: la mare dels pobres

Si recordeu el conte la protagonista, que era una nena que viu a Calcuta, ens parla de la mare Teresa de Calcuta que va fundar la seva escola, però que ella no la va poder conèixer perquè quan va néixer ja s’havia mort. Jo sí que la vaig conèixer, no personalment sinó a través de la televisió, la xarxa social de l’època. Jo era molt joveneta i em va impactar molt veure aquella dona molt velleta, encorbada i arrugada, treballant tot el dia ajudant als altres, i que vestida simplement amb una túnica blanca viatjava per tot el món per parlar amb els poderosos i demanar-los diners per als pobres. Crec que és una persona excepcional, que val la pena que la conegueu.

1. Hola! Soc la mare Teresa de Calcuta, però em diuen la mare dels pobres, i ara us explicaré per què.
2. Jo en realitat no era de Calcuta sinó albanesa, i tampoc em deia Teresa, el nom que em van posar era: Agnes Gonxha Bojaxhiu. Em vaig quedar sense pare de molt petita, i la meva mare em va educar en la religió catòlica.
3. Jo volia ser mestra i ajudar als pobres. Per això vaig estudiar per mestra i me’n vaig anar a Loreto, Irlanda, a estudiar anglès per poder anar a fer de mestra a l’Índia, on deien que hi havia molts pobres. Un cop allà em vaig fer monja, o sigui que vaig entrar a formar part d’una comunitat religiosa: la comunitat de la Benaventurada Mare de Déu. Per fer-ho vaig haver de prometre que no tindria riqueses i tot el que tenia ho vaig haver de posar en comú a la comunitat, també que faria cas a les altres monges, que ens dèiem germanes, i sobretot al que em manés la mare superiora, i finalment també vaig prometre que no em casaria mai. Vaig haver de deixar els meus vestits i vestir-me amb un hàbit blanc i negre que totes portàvem igual. Va ser aleshores que vaig haver de canviar el nom, i vaig triar Teresa perquè era una santa que va ajudar els pobres, com jo volia fer.
4. En acabar els meus estudis d’anglès, em van enviar a fer de mestra a Calcuta, a una escola de nenes riques, i vaig anar a viure en un convent de la mateixa comunitat, a la part rica de Calcuta. Vaig fer de mestra alguns anys, a mi m’agradava, i les meves alumnes m’estimaven molt, però jo no em sentia del tot satisfeta.
5. Un dia, passejant pels carrers de Calcuta, vaig trobar molta gent pobra, infants i gent gran, que vivia al carrer i necessitava ajuda.
6. Em va fer tanta pena, que vaig decidir deixar la meva feina de mestra i també la comunitat, per anar a viure jo sola a la part pobra de Calcuta. Vaig deixar el meu hàbit blanc i negre, i em vaig comprar la roba més barata que vaig trobar al mercat: un sari blanc amb una ratlla blava.
7. El primer que vaig fer va ser recollir infants orfes que vivien sols pel carrer sense que ningú se’n cuidés, me’ls enduia a casa i els donava menjar i educació, però sobretot amor: els feia de mare.
8. Al cap d’un temps, algunes ex-alumnes meves de l’escola de nenes riques van venir a viure amb mi per ajudar-me en aquesta tasca, i també es van posar el sari blanc amb la ratlla blava com jo.
9. Només érem 13, però vam formar una petita comunitat que vam anomenar les Missioneres de la Caritat, i entre totes vam fundar una escola per a nens i nenes orfes.
10. Però amb això no en teníem prou, perquè pel carrer hi havia molta gent que necessitava ajuda, i no només els infants. Per això vam començar a portar-los menjar allà mateix, al carrer.
11. També recollíem malalts i moribunds que es morien sols sense que ningú se’n cuidés. Per això vaig anar a estudiar per infermera, perquè jo només era mestra, i necessitava aprendre a cuidar els malalts.
12. Poc a poc més i més noies i dones se’ns anaven ajuntant, fent cada cop més gran la comunitat, i aportant més mans a la feina. A més de l’hospital per a pobres i moribunds, també vam fundar un hospital per a leprosos, que són els més menyspreats de la societat, perquè és una malaltia molt contagiosa i la gent no vol saber-ne res perquè els fa por d’encomanar-se-la.
13. Va venir una guerra, i vam acollir dones i mares amb els seus fills, que havien estat violades pels soldats. Però per fer tot això necessitàvem diners, i els pocs que teníem en començar, se’ns van acabar!
14. Ho vam passar malament quan ens vam quedar sense diners, perquè no sabíem d’on treure’ls. Aleshores vaig pensar que aniria a demanar-los als que sí que en tenien: els rics i poderosos del món. Per això vaig anar a veure reis i princeses i gent important arreu del món per demanar-los diners.
15. Fins i tot vaig anar a veure el Papa de Roma! I sí, me’n donaven, perquè entenien que jo no demanava res per a mi, sinó per ajudar als altres.
16. Cada cop érem més, i vam fundar comunitats arreu del món, perquè de pobres que necessiten ajuda n’hi ha per tot arreu!
17. També vam arribar a Catalunya, on encara avui la comunitat de les Missioneres de la Caritat a Barcelona organitza menjadors per a pobres, a banda de moltes coses més.
18. Aleshores van començar a arribar els reconeixements, perquè els governants se’n van adonar de la bona tasca que fèiem per tot arreu, i em donaven premis: A l’Índia, però també als Estats Units, Rússia i Europa.
19. Fins i tot, em van donar el Premi Nobel de la Pau, que és un premi molt important, i amb força calerons que vaig poder fer servir en la meva tasca amb els pobres.
20. Els darrers anys vaig estar molt malalta, i al final us vaig haver de deixar. Però per sort, les meves germanes de la Caritat continuen la meva obra arreu del món.
21. Ara el Papa m’ha anomenat santa, i així puc servir de model i també d’empenta a totes les persones, dones i homes, religiosos o no, que com jo volen ajudar als altres arreu del món.

2)Si ho voleu una mica més difícil: Viure en comunitat

1. COHABITATGE O HABITATGE COMPARTIT:

1. Les persones viuen en un edifici sense ser membres d’una mateixa família, i sense ser-ne necessàriament els propietaris individuals o arrendadors tradicionals, compartint espais comuns, i fent algún tipus de vida comunitària.
2. Fomenta la sostenibilitat, l’autogestió i la convivència, i és una forma d’habitatge no especulatiu.
3. La vida comunitària inclou assemblees i treball comunitari, però també àpats compartits, festes i activitats de lleure.
4. Avantatges socials:
   • Reduir la solitud i l’aïllament
   • Millora el benestar emocional
   • Crea xarxes de suport
   • Implicació en el teixit veïnal
5. Tipus:
   • Cohabitatge Sènior (per a gent gran)
   • Cohabitatge Inclusiu (per a col·lectius vulnerables com ara discapacitats funcionals)
   • Cohabitatge Intergeneracional (per a gent de diferents generacions)
   • Cooperatives en Cessió d’Ús (per a gent que no són propietaris però en poden fer ús)
   • Cohabitatge en Propietat Vertical (un grup de gent compra l’edifici i el gestionen conjuntament)
   • Comunitat Religiosa (grup de persones que s’identifica per les seves creences religioses comunes, amb una forma de veure el món, uns costums i una ètica ben determinades)

2. ORDES EN LES CONGREGACIONS CATÒLIQUES

1. En les Congregacions Catòliques els membres s’anomenen regulars perquè segueixen una Regla, i poden ser:
   • Monges (femenins)
   • Monjos (masculins)
2. Un Orde religiós és un tipus d’institut de vida consagrada, religiós, on tots els seus membres emeten vots solemnes:
   • Pobresa (no acumulen riqueses i ho tenen tot en comú)
   • Obediència (obeir als germans i sobretot als superiors)
   • Castedat (no es poden casar)
3. Tipus:
   • Canonges Regulars: Observen la vida comunitària i la combinen amb la vida clerical (són clergues). El seu origen està en els Capítols Catedralicis, on els Canonges van formar comunitats vivint junts (ajudaven al Bisbe en l’organització i la vida a les Catedrals)
   • Clergues Regulars: Formats per Clergues amb l’objectiu de fer apostolat entre ells mateixos i assolir la perfecció del ministeri (sacerdots de parròquies que viuen junts per ajudar-se en la seva feina) .
   • Monàstics: Monjos o monges que viuen en comunitat, separats del món i dedicats al treball per a la pròpia comunitat i l’estudi, la pregària i la vida contemplativa.
   • Mendicants: Complementen els vots amb la pobresa corporativa (l’orde no pot posseir riqueses). Es dediquen a l’apostolat i la tasca pastoral i d’assistència (deixant la vida contemplativa en un segon pla).
   • Monàstic semieremític: Els membres viuen com a eremites, en solitud la major part del temps, i només actuen com a comunitat en alguns moments (oficis comuns, algunes festes, etc.)
   • Militars: Els membres feien vots religiosos, i hi afegien el de defensar la fe amb les armes (en temps de les croades).

3) Si ho voleu una mica més divertit: Les Regles

1. Són regles establertes per regular la vida en comunitat dins dels monestirs o convents.
2. Cada orde té les seves pròpies regulacions per a la pràctica de la seva regla, segons el seu carisma específic, que es coneixen com a constitucions o estatuts.
3. Regles que regulen la vida de les congregacions:
   • Regla de sant Benet: Se centra en el treball i l’oració dins del monestir (de Vida Contemplativa)
   • Regla de sant Basilis: És emprada en menor quantitat d’ordes, i sobretot en les comunitats monàstiques de les esglésies catòliques d’Orient i de l‘Església Ortodoxa.
   • Regla de sant Agustí: És la més antiga d’Occident, seguida per la majoria d’ordes de clergues regulars i alguns de monjos.
   • Regla de sant Francesc: És la primera regla de Vida Mendicant.
   • Regla de sant Joan de Mata: Organitzada per a la redempció de captius cristians en mans de musulmans.

5.EL RACÓ DE L’ESCRIPTOR: Viure en comunitat

Has visitat mai algun monestir?, coneixes algú que visqui en comunitat?, t’agradaria viure en un lloc amb molta altra gent sense ser família?, com creus que t’hi sentiries?, per què?, què penses que hi podries fer?, com ho faries?, coneixes algú que visqui d’aquesta manera?, a què es dedica?, què faries tu al seu lloc?

Explica-ho per escrit i dibuixa’t a tu vivint en una comunitat.

6.EL REPTE: Comunitats Religioses famoses a Catalunya

Coneixes aquestes comunitats religioses famoses de Catalunya? Saps de quin tipus són i a què es dediquen? Sabries dir si són de monges, monjos o clergues i quina regla segueixen?

1. Sant Benet de Montserrat
2. Els Canonges de la Seu d’Urgell
3. La Cartoixa d’Escaladei
4. Dominiques de l’Anunciata
5. Els ermitans de Montserrat
6. Germanes Hospitalàries de la Santa Creu
7. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron
8. Els Jesuïtes de Sarrià
9. Santa Maria de Montserrat
10. Missioneres de la Caritat de Barcelona
11. Monestir de Poblet i Santes Creus
12. Les Teresianes

 

*SOLUCIONS: Comunitats Religioses famoses a Catalunya

• Sant Benet de Montserrat: Monestir de monges benedictines situat a la muntanya de Montserrat. Lloc de pregària i recolliment de Vida Contemplativa, conegut per la seva producció d’objectes de ceràmica, també s’hi fan cursos i recessos de formació humana i tecnològica. Segueixen la regla de Sant Benet.
• Els Canonges de la Seu d’Urgell: Eren dignitaris eclesiàstics del capítol de la catedral, històricament vinculats a l’aristocràcia local i encarregats del culte i la gestió del bisbat. Formaven el capítol catedralici, un òrgan que ajuda al bisbe en el culte, la pastoral i l’administració de la catedral. Durant l’edat mitjana, sovint provenien de les principals famílies aristocràtiques del territori, exercint una gran influència i participant en lluites de poder. Són clergues regulars i segueixen la Regla de Sant Agustí.
• La Cartoixa d’Escaladei: Orde monàstica de Vida Contemplativa fundada per Bru de Colònia el 1084, dedicats a l’oració pura i continuada. Té un caràcter mig eremític o semieremític, ja que viuen en comunitat però separats i en solitud aïllats en cel·les com a ermitans, només es troben per alguns oficis litúrgics i feines a la comunitat, i no fan apostolat fora del monestir. La primera característica del monjo cartoixà és la recerca de Déu en la soledat. A més dels vots de pobresa, obediència i castedat, fan també els de l’estabilitat al monestir i la conversió de costums. La Cartoixa d’Escaladei fou el primer monestir cartoixà de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixes catalanes. Actualment està en desús i com a monument forma part del Patrimoni Cultural català. El fundador, Sant Bru, no va escriure cap regla però un dels seus successors, Guigo I o Dom Guigo, va escriure una inspirada en la de sant Benet però afegint més normes pròpies, que la convertiren en una de les més ascètiques de les regles monàstiques.
• Les Dominiques de l’Anunciata: Congregació de germanes de vida apostòlica fundada pel pare Francesc Coll i Guitart. Es dedica a l’ensenyament de nenes de les classes menys afavorides, i a tasques missioneres, com acollida i cura de malalts, gent gran i desafavorida. La seva norma de vida s’estructura en base al carisma de l’orde de predicadors dominics, centrat en la pregària, la vida comunitària, l’estudi i la missió evangelitzadora mitjançant l’educació. El pare Francesc Coll va redactar la Regla o Forma de vivir l’any 1863. La regla de les germanes es fonamenta en tres pilars essencials: Vida comunitària, Carisma d’Anunciació, i Espiritualitat dominicana, que es basa aquesta última en la vida de pregària i contemplació, l’estudi, la vida en comunitat i el servei.
• El ermitans de Montserrat: A Montserrat hi ha repartides 15 antigues ermites, moltes de les quals són anteriors a la construcció del Monestir. Les més conegudes, com l’ermita de Sant Miquel o l’ermita de Sant Joan, són les més properes al Monestir. La totalitat d’elles foren abandonades pels ermitans l’any 1811 tot fugint de la invasió francesa. Només unes poques van tornar a ser habitades, essent abandonades definitivament cap a l’any 1822. La vida eremítica de la muntanya ha format part, des de l’edat mitjana i fins a la seva destrucció durant la Guerra del Francès, de la pròpia identitat de Montserrat. Ja hi havia ermitans a la muntanya quan es fundà el Monestir benedictí. L’ermità sant Dimas va salvar la imatge de la Mare de Déu de les tropes franceses. Els ermitans de Montserrat van seguir històricament la Regla de Sant Benet, adaptada a la vida anacoreta, fins que al segle XVII el pare Joan Mir de la Concepció va establir les noves constitucions. Aquestes normes combinaven l’espiritualitat benedictina amb elements cartoixans, i regulaven la seva vida de silenci, pregària, dejuni i treball manual, en les diferents ermites de la muntanya.
• Germanes Hospitalàries de la Santa Creu: Congregació religiosa catalana fundada per atendre els malalts de l’hospital de la Sant Creu de Barcelona. Centrada en l’assistència sanitària, es dediquen a l’atenció a malalts en hospitals, sanatoris, etc., continua funcionant avui en dia, treballant també en altres llocs. La seva Reglaes basa en els principis d’assistència i caritat cristians, centrant-se en l’atenció integral, la higiene i el consol espiritual dels malalts pobres. La regla i les constitucions d’aquesta congregació catalana se centren en els següents vots i pràctiques assistencials: Atenció als malalts, Assistència espiritual, Vida de caritati Gestió hospitalària.
• Sant Jeroni de la Vall d’Hebron: Monestir de monjos jerònims situat a les envistes de Barcelona, a la muntanya de la Vall d’Hebron, dins l’antiga parròquia de sant Genís dels Agudells, als vessant meridional de la serra de Collserola, actualment desaparegut. Amb una biblioteca apreciable, fou lloc d’estatge visitat per gent distingida de Barcelona, que hi feia estades de vacances. Ja hi havia ermitans a la muntanya quan es va fundar el 1386.Tenia entorn seu tres capelletes que han deixat restes i topònims a la Vall d’Hebron: Santa Magdalena, Sant Sepulcre i Sant Onofre. Seguien la Regla de Sant Agustí, combinada amb les constitucions i directrius pròpies de l’Orde de Sant Jeroni. Aquest estil de vida combinava el rigor eremític amb la vida comunitària.  A la pràctica, l’aplicació d’aquesta regla en aquest monestir de la serra de Collserola es traduïa en: Vida contemplativa, Vida autònoma i Modificacions constants.
• Els Jesuïtes de Sarrià: La Companyia de Jesús, de monjos fou fundada per sant Ignasi de Loiola el 1540. Els principals àmbits d’acció són l’educació, l’acció social, l’acompanyament espiritual i el treball intel·lectual. Els jesuïtes (Companyia de Jesús) no es regeixen per una “regla” monàstica tradicional, sinó per un text legal i espiritual conegut com a Constitucions, escrit pel fundador Sant Ignasi de Loiola al segle XVI. Aquestes constitucions estableixen un “mode de procedir“ basat en l’adaptabilitat i l’acció al món.
• Santa Maria de Montserrat: Monestir benedictí de monjos, de Vida Contemplativa, que segueix la regla de sant Benet. Es dediquen a la pregària, l’acolliment i el treball. És símbol de Catalunya, i punt de pelegrinatge per a creients i turistes.
• Missioneres de la Caritat de Barcelona: Congregació de monges fundada per la mare Teresa de Calcuta. Situat a la plaça de sant Agustí, té el menjador més gran i antic de Barcelona per a gent necessitada. El seu marc espiritual i de vida, centrat en un quart vot únic: dedicar-se de tot cor al servei lliure i gratuït dels “més pobres dels pobres”.
• Monestir de Poblet i Santes Creus: Monestir de monjos de l’ordre del Císter, que fou fundat el 1150 per Guillem Ramon de Montcada i els seus fills. Orde monàstic de la família Benedictina que segueix la regle de sant Benet. Actualment no té vida monástica, però antigament va arribar a tenir molta importància, guardant tombes de reis i nobles catalans.
• Les Teresianes: La Companyia de santa Teresa de Jesús és una congregació religiosa femenina fundada el 1876 per sant Enric d’Ossó. Es dediquen a la instrucció i formació de noies, i ara també de nois. A la pràctica, la seva Regla i espiritualitat es basa en tres principis: Esperit Teresià, inspirat en els ensenyaments de Santa Teresa de Jesús, i 3 Virtuds Fonamentals: amor fratern, desfer-se del material i veritable humilitat.

Informació extreta de:

Vikipèdia

IA de Google

7. TALLER: Construcció d’un monestir amb cartolina

NECESSITEM:

• Llapis i paper
• Cartolines
• Base de cartró, fusta o porexpan
• Paper xarol de colors
• Paper cel·lofana de colors
• Tisores
• Pega
• Xinxetes
• I… Una mica d’IMAGINACIÓ!

1)Per començar: L’estructura

Dibuixem i pintem, o bé traiem per impressora, la plantilla per a la construcció del monestir triat. Ho passem a la cartolina  o ho retallem amb cura de no tallar les pestanyes. A continuació dobleguem per les ratlles discontinues i ho enganxem per les pestanyes, seguint l’esquema indicat. Per acabar, ho fixarem sobre una base de cartró, fusta o porexpan.

2)Si ho voleu una mica més difícil: Portes, teulades i finestrals

Per tal que ens quedi més acabat, podem retallar les teulades, portes i finestres amb paper xarol de colors, i enganxar cada peça al lloc que li correspongui. Podem afegir grans finestrals a mode de vidreres amb paper cel·lofana de colors.

3)Si ho voleu una mica més divertit: Decoració de l’entorn

Ho podem completar amb arbres, fonts i altres elements decoratius, al claustre o a l’exterior de l’edifici, fins i tot persones. Ho dibuixarem i pintarem, o bé treuem per impressora, ho retallarem amb cartolina de colors, i ho enganxarem amb l’ajuda de xinxetes.