NEW ORLEANS:
LA CIUTAT DE LA MÚSICA I LA FESTA!
New Orleans, desembre 2013
Imma Villegas
Aquest cap de setmana llarg hem estat a New Orleans, la ciutat de la música i la festa. Teníem quatre dies, ja que nosaltres no celebrem el “Thanks Giving”, tan especial per als
americans com per a nosaltres el nostre Nadal. Havíem triat com a següent destinació en la nostra ruta per anar coneixent aquest vast país que ens acull, la ciutat de New Orleans, de la qual només en sabíem que hi va néixer el famós trompetista de jazz Louis Armstrong, i que fou mig destruïda per un huracà al 2005. Però ens va sorprendre molt agradablement, fins al punt que és la ciutat on ens hi hem trobat millor de les que portem visitades fins ara. Aquesta esbojarrada ciutat construïda al delta del gran Mississipi i a la riba del llac Pantchartrain, que va ser capital de la Luisiana francesa, i també va ser governada per espanyols durant alguns anys que crec que prefereixen no recordar, es troba en gran part per sota del nivell del mar, ja que a principis del segle XIX a un enginyós enginyer se li va ocórrer fer construir uns dics i unes bombes gegantines per assecar els aiguamolls i poder, així, ampliar la ciutat.
Vam marxar dijous de bon matí, i ens va acompanyar un dia esplèndid, que ens va permetre fruir del viatge en avió com si d’un helicòpter es tractés, mentre un emocionat pilot ens anava fent el relat del què anàvem veient, com un guia turístic qualsevol. Després de contemplar tota l’illa de Manhattan a vista d’ocell, l’Amèrica profunda se’ns mostrava com si fos un pessebre, amb els seus rius i llacs, muntanyes i valls, poblets i ciutats. Després de gairebé tres hores d’un emocionant i tranquil·líssim vol, talment com si estiguéssim en una pel·lícula, i havent endarrerit una hora el rellotge de polsera (perquè el del mòbil ho fa automàticament), vam aterrar a una ciutat que ens esguardava amb tot un seguit d’inesperades sorpreses i màgics enigmes.
Havent dinat, i en comprovar que els carrers estaven tallats per a fer la desfilada de Thanks Giving (que aquí en diuen “Parade”), vam decidir prendre posicions en una
cantonada del carrer principal per veure-la passar, donat que no podíem agafar el tramvia tal com teníem previst ja que no funcionava degut a l’inesperat esdeveniment. Aviat les nostres fonts de referència, la cercavila de la Festa Major o la Cavalcada de Reis, van quedar curtes amb el que s’oferia davant dels nostres ulls. La primera sorpresa va ser que les immenses carrosses, enlloc de ser estirades per camions o furgonetes, eren arrastrades per tractors de treballar el camp. La segona va ser veure tota aquella generació de jovenalla, ja que es tractava dels alumnes d’instituts i 
universitats de la zona, perfectament uniformats i alineats tocant tota mena d’instruments des del més petit dels flabiols a les tubes més grosses, passant pels timbals, platerets i altres instruments de percussió, sense oblidar naturalment les trompetes i saxos de totes mides. De tant en tant, entremig dels xicots músics algunes noietes en mallot de lluentons i malles de reixa, seguien amb moviments del seu cos les compassades notes dels companys. La tercera sorpresa va ser que des de les carrosses, els adults no tiraven caramels o altres dolços com era d’esperar, sinó llargs collarets de tots colors que el públic recollia amb afany per engalanar-se amb ells com a veritables arbres de nadal amb peus. Però la sorpresa definitiva la va definir la Glòria en comprovar que: -“Tots són negres!” Efectivament no hi havia ni un blanc, entre els protagonistes d’aquella pantomima podies descobrir totes les tonalitats de la pell bruna des del més fosc de cendra al cafè amb llet, passant pel xocolata. La resposta a aquell enigma no la trobaríem fins que no vam poder agafar el tramvia l’endemà a la tarda.
Mentrestant, un passeig nocturn pel barri francès (“French Quarter”), ens oferia un segon enigma. I és que aquells antics carrerons empedrats, de cases baixes i senzilles, desprenien música per tot arreu. En qualsevol racó o cantonada podies descobrir algun instrument tocat per expertes mans amateurs, les portes i finestres obertes totes de bat a bat malgrat el fred de l’hivern ja iniciat, deixaven sentir el so dels professionals a dins de cada establiment, i literalment les parets traspuaven música! Allà on entressis, sigui bar, restaurant o botiga, tenien el seu grupet d’alegres músics que omplien la nit de sons i alegria.
La primera part del segon dia el vam dedicar a fer un passeig pel riu, el Mississipi, en
un vaixell de vapor digne del propi Tom Sawyer. Abans d’accedir-hi, i mentre fèiem la cua necessària per poder pujar a bord del vaixell, una altra sorpresa en esperava. Al principi, els xiulets d’una xemeneia de vapor dalt de la nau en qüestió, semblava avisar-nos que ja estava a punt per acollir-nos, però aviat vam descobrir que el que pretenia més enllà d’això, i lluny de donar-nos pressa per entrar-hi, era amenitzar l’espera amb un concert d’un curiós instrument que cap de nosaltres no havia 
mai vist ni sentit fins ara: era un orgue a vapor! El fum blanc anava sortint pels tubs, juntament amb el so corresponent a la diferent mida del tub, mentre unes hàbils mans guiaven les compassades notes a través d’un senzill teclat. La veritat és que ens va deixar amb la boca ben oberta, però no s’havien acabat les sorpreses, perquè a dins de la sala-restaurant on vam poder fer una cervesa i menjar un mos, un grup de no gens joves músics de jazz feien les delícies de petits i grans. Tot plegat un viatge al·lucinant que recordarem.
Com al·lucinant va ser el viatge amb tramvia aquella mateixa tarda, al barri de dalt (“Uptown”). “Un tramvia anomenat Desig”, com diu Tenesse Williams, juntament amb
una pel·lícula de dibuixos de Walt Disney que ens va explicar la Glòria i que sembla que està inspirada en aquesta ciutat (“Tiana y el sapo”), ens oferien la clau als enigmes 
plantejats fins ara. I és que al baixar del tramvia ens trobàvem amb un barri la nit i el dia comparat amb el del costat del riu, on ens havíem mogut fins aleshores. Un llarg i agradable passeig pel barri alt ens descobria una zona elegant, amb cases grans i arreglades, amb pis i porxo amb balancí per veure passar les hores mortes, amb jardins i esglésies bufones, i el més sorprenent: tothom era blanc!
Aquella nit, després d’un sopar típic d’aquella zona a base de marisc i amb la llagosta
com a protagonista, el Pep i jo (les nenes les vam haver de deixar a l’hotel perquè a tots els locals nocturns demanen tenir més de 21 anys) vam anar a explorar una altra zona una mica més enllà del barri francès. Aquest cop es tractava d’un carrer farcit de locals l’un al costat de l’altre, on podies gaudir de la música en viu d’una petita banda de jazz, 
mentre et prenies una copa o ballaves, ja que el local disposa d’una zona força gran per al bar i una altra de semblant on hi ha l’escenari i a la resta d’espai s’hi pot ballar (si hi caps!). Vam passar una bona estona, i vam tornar a casa amb taxi, després de comprovar que, si et descuides, tots els rodamóns et busquen taxi per poder cobrar la propina.
Dissabte ens vam llevar amb un sol espatarrant, contràriament al què deien els pronòstics, i feia també força caloreta. Vam agafar el cotxe que teníem llogat amb GPS, per
anar a una activitat en la que la Dúnia, també contràriament al que estem acostumats, hi havia demostrat molt d’interès. Es tractava de passejar per uns aiguamolls amb una mena d’embarcació meitat barca meitat rai amb motor, amb la finalitat de veure cocodrils (“aligators” com en diuen en aquest país). Naturalment no són uns animalons que gaudeixin de la meva confiança així d’entrada, però si he de ser sincera tampoc en tenia gaire de confiança en trobar-ne. Un cop més aquesta ciutat 
ens sorprenia, ja fora dels seus límits urbans, quan mig camuflat entre les branques apareixia un petit caiman, molt més del que la incrèdula de mi podia esperar d’aquella expedició. No s’acabaven aquí les sorpreses, perquè, i cal dir que enmig d’un agradable i plàcid viatge per bonics rierols, descobríem no un sinó uns quants “aligators”, algun de mida considerable, juntament amb tot un món d’animalons exòtics i arbres o 
millor dit arbustos amb les arrels mig fora de l’aigua fent formes molt curioses. Però per si tot això no fos prou, l’increïble guia, que no havia parat de xerrar en tota l’estona, cantant-nos la vida i miracles d’aquelles bestioles no gens agradables, va i se’n treu un de sota la màniga, cal dir que era petit i tenia la llarga boca convenientment lligada per evitar que l’obrís en qualsevol moment, amb el perill que això suposaria per tots els que navegàvem amb ell, tot i la curta mida. Ja em teniu tota la gent de la senzilla embarcació fent cua per agafar-lo i fotografiar-s’hi, entre ells, és clar, la Dúnia. Veure la cara d’alegria i fascinació de la Dúnia amb el perillós animaló entre les mans, no té preu!
La resta del dia el vam passar dins del cotxe passejant entre aiguamolls i canals, tot esperant trobar el mar. I sí, el vam trobar, i al final d’un pont llarguíssim arribàvem a una petita illa ja dins del golf de Mèxic. Llàstima que se’ns va fer fosc pel camí i ja no vam poder gaudir de la vista del mar obert, però sí de la posta de sol al delta del Mississipi, entremig dels aiguamolls. I també vam poder descobrir una altre enigma d’aquest indret: les cases estan totes un pis enlairades sobre columnes, suposem per deixar passar les onades per sota quan ve un temporal, i de passada guardar-hi el cotxe i fins i tot la barca mentrestant. Molt enginyós, o simes no curiós!
Nit de dissabte al barri francès: la darrera sorpresa del dia. Els antics i gastats carrerons eren plens a vessar de gent de totes les edats, joves i no tan joves, vestits estrafolàriament i fent molta xerinola. Els establiments que la primera nit ens seduïen amb els seus cants de sirena, ara bullien de gent i de festa, una festa esbojarrada i simpàtica, l’alegria fluïa per tots
els cantons. Les indiscretes portes obertes d’un local molt elegant, deixaven entreveure gent vestida amb esmòquing i lluentons ballant i deixant-se anar als compassos del jazz més autèntic, però la nostra indumentària no era l’adequada, i segurament la festa era privada. Una mica més enllà, i quan ja ho donàvem tot per perdut, les nostres passes ens van portar fins a un petit local en una cantonada, com tots els altres amb les seves portes obertes, però d’elles sortien notes que ens absorbien fins a trobar-nos, sense saber com, asseguts en una petita tauleta, en una sala petita plena de gom a gom, amb un minúscul escenari amb quatre músics experimentats, que feien les delícies dels qui l’escoltàvem.
Fins a l’últim moment aquesta entremaliada ciutat no va deixar de sorprendre’ns. El darrer dia vam anar a visitar la catedral de Sant Louis, per cert molt bonica, però aquest cop la sorpresa era a fora. Al voltant de la catedral, en una plaça porxada que no podia per menys que recordar-nos la nostra Plaça Reial, s’amuntegaven artistes de tota mena mostrant el seu art més musical que mai, i tot això amenitzat per les notes d’un reduït grup de músics situats en una cantonada de la plaça, i sota els porxos i entremig de galeries d’art i botigues de coses estrafolàries sempre relacionades amb la música, bars amb les portes obertes i gent prenent refrescos i gaudint de la vista i del bon temps. Tot plegat com si ens trobéssim en una ciutat del nostre Mediterrani!
Ens havíem guardat per a l’últim moment abans d’anar a agafar l’avió que ens tornaria cap a la nostra gèlida i avorrida ciutat, la visita a l’únic museu que mereixia el nostre interès: el museu del Carnaval (“Mardi Gras World”). I la sorpresa va ser que no era un museu, o al menys no era un museu com els que estem acostumats, era més aviat un taller. Sí, un taller de confecció de gegantines carrosses i fantàstics personatges per a l’especial Carnaval d’aquesta ciutat, però també per a d’altres 
esdeveniments en d’altres parts del món, alguns tan coneguts com les Falles de València o les desfilades de Personatges de contes a Disney Land. Però era molt més que això, perquè, a banda d’explicar-nos la tècnica de com es construeixen aquestes petites ciutats sobre rodes (que fins i tot tenen lavabos a l’interior) i les seves tan magnífiques estàtues, i de passar-nos un vídeo on es podia veure i entendre la història d’aquest Carnaval tan diferent del nostre i tan americà alhora, van posar a la nostra disposició disfresses i barrets per tal de permetre’ns fotografiar-nos de forma divertida amb entranyables personatges del món de la festa i la imaginació.
Definitivament aquesta ciutat és genial, i ens queden encara molts enigmes per descobrir, com ara per què fan rutes turístiques pels cementiris? Hi tornarem!
