9N: LLIÇÓ DE DEMOCRÀCIA
New York, Novembre 2014
Imma Villegas
Aquest ha estat un cap de setmana molt especial per a totes les catalanes i catalans que viuen a Catalunya o escampats per arreu del món, i segur que cap de nosaltres no l’oblidarem fàcilment. Un poble madur i conscient del què vol i com ho vol, ahir 9N va donar una lliçó de democràcia i civisme a Espanya i al món sencer. Si, com ahir, les coses es fan ben fetes, amb responsabilitat i respecte, serenitat i també il·lusió, ningú no ens podrà aturar en aquest camí que junts hem iniciat.
Ha estat un cap de setmana intens, que va començar divendres a la tarda amb una xerrada informativa a la Delegació del govern de la Generalitat a New York, on hi vam assistir el Pep i jo entre molts més voluntaris catalans que com nosaltres estan vivint en aquesta tan llunyana ciutat dels EEUU, per explicar-nos com estava previst que funcionés tot i quina era la nostra tasca concreta a fer. Instruccions clares i precises, i al cap i a la fi senzilles, per a una colla de gent diversa, però amb uns mateixos ideals i un objectiu comú. No calen gaires explicacions quan tots estem d’acord en una manera de fer i pensar. El Pep i jo, com no podia ser d’altre manera, ens vem apuntar de voluntaris per tal d’ajudar a fer possible aquesta bogeria coŀlectiva: que els catalans i catalanes poguéssim expressar el nostre desig com a país, a Espanya i al món, i sobretot d’una manera democràtica i pacífica.
No s’acabava aquí la nostra humil contribució a la causa, perquè responent a la crida
del casal català, havíem obert les portes de casa nostra per acollir catalans que volguessin venir a participar des d’altres punts de la geografia americana, ja que en tots els Estats Units només hi havia dos punts on es podia fer: New York, i San José (a l’altra punta del país). Per això, dissabte al matí, mentre jo era fent la meva classe de català als més menuts, van arribar a casa cinc joves de la Catalunya profunda, però que actualment estan vivint a Massachusetts i treballant a la Universitat. L’Elisenda i la Dúnia eren allà per rebre’ls i ensenyar-los les habitacions, on deixar les bosses, i també aparcar el cotxe per poder anar a passar un dia turístic per Manhattan. Al vespre ens trobàvem tots junts per anar a sopar a la pizzeria de Times Square, i poder així veure’ns i intercanviar impressions i experiències amb els que havíem de compartir el mateix sostre per una nit. No va ser difícil, malgrat no saber res els uns dels altres, de seguida ens vam sentir a gust, i sense saber com, aviat la conversa fluïa distesa i cordial, com si ens coneguéssim de tota la vida. El nostre únic punt en comú: ser catalans!
De bon matí marxaren el Pep i la Glòria per fer de voluntaris a la porta de la Delegació i a les llargues cues al carrer, mentre jo anava a la coral. Ens vam retrobar per dinar en un restaurant de Manhattan, on reprendre alè i energies per continuar a la tarda, fins que calgués. Aquest cop el Pep era al meu costat en una de les dues meses situades al vestíbul del divuitè pis del 360 de l’avinguda Lexington, 
on hi ha la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a Nova York, i al costat també de tot d’altres voluntaris com nosaltres. Assegut davant d’un ordinador, i proveït d’un pen informàtic amb l’etiqueta de Catalunya, hi anotava les dades de les persones que s’atansaven a la taula amb el sobre a la mà i la il·lusió a la cara, mentre jo mateixa ho feia amb mitjans més rudimentaris, però igualment efectius com el paper i el bolígraf. Malgrat el fred d’aquesta entremaliada ciutat, que en aquestes dates aproximadament ve a ser com l’hivern de Barcelona, durant tota la tarda no va parar de venir gent, tot i que a la tarda no hi va haver les cues del matí al mig del carrer. El caliu humà fonia el gel de l’ambient, i encara que no hi havia calefacció perquè els diumenges les oficines del gegantí edifici no funcionen, en aquell minúscul passadís encatifat ens hi vam trobar com a casa. Al final, més de mil persones de totes les edats i sexes havien dipositat el seus desitjos per Catalunya en forma de sobre que calia llepar per a tancar-lo, en dues senzilles caixes de cartró amb forma d’urnes, i al costat d’una immensa bandera catalana i dues més de petitones sobre les taules.
Però aquesta jornada ens ha deixat també un munt d’anècdotes i d’experiències divertides a tots els que hi hem pogut participar. Com aquells que van conduir 14 hores per poder dipositar el seu vot, o el que es va literalment despullar davant meu per fotografiar-se amb la samarreta de les quatre barres que duia sota de totes les capes de roba que la temperatura del dia aconsellava portar, i els que es retrataven en família tot permetent que fossin els infants que introduïssin el sobre per l’escletxa del cartró. Per a tots els que hi hem pogut posar el nostre humil granet de sorra, ha estat una experiència que no es podrà esborrar. Avui, un somni col·lectiu s’ha fet realitat!
Com sempre, m, ha agradat molt.
Gràcies, guapa!