LES BECEROLES D’UN ACOLLIMENT   ________________________________

Josep Juan i Imma Villegas

(Pares d’acollida)

A ADOPCIÓ O ACOLLIMENT?

          Ens vem casar l’any 90, i vem tenir dues nenes: l’Elisenda i la Glòria. En el moment de plantejar-nos aquesta qüestió, havíem tingut dues experiències de maternitat ben diferents, i encara ens quedaven ganes de buscar una tercera. Érem joves i plens d’il.lusió i vitalitat,  sentíem que encara podíem donar molt de nosaltres mateixos. Per això ens paltejàrem d’enriquir la nostra incipient família amb un nou membre. Sabíem per experiència que hi ha molts nens i nenes, malauradament massa a prop nostre, que necessiten uns pares i una família nova perquè, o bé no en tenen, o la que tenen no se’n pot fer càrrec. Així és que, després de donar-li voltes, vam optar per obrir la nostra família a un d’aquests infants necessitats, enlloc de posar-ne un altre al món.

        Per què acolliment i no adopció? En primer lloc, en aquell moment al nostre país les adopcions estaven molt controlades, i es pot dir que gairebé no n’hi havien. Per altra banda, l’adopció internacional tampoc era un camí fàcil, cosa que sabíem per amics  i coneguts propers que s’hi havien endinsat. No ens preocupava el fet que no fos com nosaltres, que no tingués el nostre color de pell o no parlés la nostra llengua, tot això no ens representava cap problema. El que sí ens amoïnava era el fet que el viatge fos llarg i difícil, amb molta paperassa i moltes esperes. I sobretot, rebutjàvem frontalment el fet d’haver de pagar per aconseguir una criatura. No perquè econòmicament no ens ho poguéssim permetre, que no era el cas, sinó per una qüestió purament ideològica: i és que ens donava la sensació d’estar posant preu a una vida, cosa que no podíem de cap manera acceptar.

         Rebutjada l’opció Adopció, entrava en joc la d’Acolliment. El primer contacte amb aquest concepte el vem tenir en un intercanvi d’experiències professionals en el marc d’una Escola d’Estiu. La companya explicava que treballava en un centre on hi vivien nens i nenes sense família, però que no podien ser adoptats perquè sí que en tenien de família. El què passava és que aquesta no se’n podia fer càrrec, en el millor dels casos els pares tenien retirada la Pàtria-potestat i els fills passaven a ser responsabilitat de la Generalitat. Aquesta, que no és cap persona física sinó un organisme, no podia fer de pare i mare d’aquells infants desvalguts, i per això els tenia en centres tuteŀlats per professionals. Jo m’imaginava com si tots aquells nois i noies, o potser també bebès, estiguessin permanentment de colònies i tenint-ne cura uns monitors, vivint tots junts com si fossin germans sense ser-ho realment. Em va colpir especialment la manera com la meva companya de curs ens feia cinc cèntims de la seva relació amb tota aquella colla de marrecs, als quals els estava fent de mare sense ser-ho, és clar. Jo intentava imaginar-me la situació inversa, és a dir, què pensaven cadascun d’aquells xiquets i com havien d’afrontar el fet d’anar canviant de “mare” en funció de l’horari, les vacances, o la situació laboral de la treballadora de torn. Com es pot comprendre vem arribar a la natural conclusió que aquella canalla, com la nostra, necessitaven una família estable, una mare i també un pare si és possible, i potser també uns germans que realment ho fossin (i no em refereixo a un mer parentiu biològic).

         El que no podíem saber en aquells moments, perquè tampoc no teníem prou informació al respecte, eren les condicions específiques d’aquest com ara el tipus i la durada, així com el sexe o l’edat de la criatura en qüestió, tot això ja vindria més endavant, però de moment la nostra resposta era clara: ACOLLIMENT!

B BUSCANT LES CONDICIONS

       Un cop presa la desició, calia buscar les condicions necessàries per portar-la a terme, és a dir, posar fil a l’agulla. Sabíem el què volíem, ara havíem de trobar el camí. Per una banda, calia aconseguir més informació sobre el tema, per tal d’anar perfilant la nostra opció. Però també, es tractava d’aconseguir les condicions materials més idònies per obtenir els resultats més satisfactoris.

         Pel què fa al primer aspecte, la informació, la vem anar treient d’on podíem, però no resultava gens fàcil. Gairebé tot el que vem trobar feia referència a l’adopció, i la veritat és que de l’acollliment, almenys en aquell moment, hi havia molt poques referències. Es pot dir que tot girava entorn de l’adopció: des d’experiències de coneguts que ho havien fet feia ja alguns anys, fins a les vicisituds d’altres que ho estaven intentant per la via de l’adopció internacional, i es perdien entre llargs viatges a l’estranger i piles de paperam. Les veus més properes a nosaltres ens desaconsellaven totalment l’acolliment: “Us la prendran!” ens deien alguns, o bé “No serà mai vostra!”. Però malgrat tot nosaltres tiràvem endavant la nostra idea, amb la convicció cada cop més ferma.

          Així, després de donar-hi prou voltes, vem optar per un acolliment dels que anomenaven “de llarga durada”, però que en realitat volia dir “de durada indefinida”, és a dir, que no se sap quant durarà. Tant podia ser que restés amb nosaltres fins a la majoria d’edat, moment en el qual podien decidir amb qui volien viure, o bé que al cap d’alguns anys hagués de tornar amb la seva família biològica, cosa que ens asseguraven que només passaria en el cas que aquesta aconseguís unes condicions prou idònies per fer-ho possible. Pel què fa al sexe, malgrat les veus en contra que ens aconsellaven un nen perquè ja teníem dues nenes, vem decidir demanar una nena justament per la mateixa raó: crèiem, encertadament, que si tot eren nenes podrien arribar a entendre’s entre elles més fàcilment, com així ha estat. El tema de l’edat ve donat per l’organització de la nostra família, és a dir, les dues nenes havien anat a l’Escola Bressol mentre pare i mare retornàvem a les nostres respectives feines, més per un tema professional que no pas econòmic, tot i que la mare va gaudir d’una reducció de jornada en els dos casos, o més ben dit en els tres casos. Per això ens vem posar el llistó als tres anys, edat a la qual ja podria comenςar l’escola i no hauria d’anar a una guarderia, ja que provenia d’un centre que en el fons ho era o s’hi assemblava. En resum, no volíem un bebè, volíem una personeta capaς d’acoplar-se al nostre ritme de vida, anant a la mateixa escola que les seves noves germanes, i fent després les activitats que convinguessin. De totes maneres no estàvem en cap cas tancats, sinó que tan sols era una primera idea. També estàvem d’acord en què, no demanaríem cap infant amb discapacitats, cosa que li dificultaria en excés acoplar-se a la nostra vida familiar, i ens obligaria  a introduir-hi canvis que, en principi, no estaven previstos, com ara el fet que un dels dos adults deixés la seva feina.

       En l’aspecte material, calia assegurar-nos que disposàvem de les condicions adequades per a oferir-li l’espai vital que ella necessitaria per viure i desenvolupar-se, i no em refereixo tan sols a un llit sinó també a disposar  d’espai on  guardar les seves coses i fer deures o jugar, així com una escola capaς d’entendre la seva situació i acompanyar-la en el seu desenvolupament indivual i social a més d’intel.lectual. Quan ens vem casar, vem anar a viure a un petit pis del barri del Montbau, prop dels avis paterns, en una planta baixa que tenia accés directe des del carrer, i donava a una placeta on les nenes solien anar-hi a jugar quan feia bon temps, i on organitzàvem les festes d’anversari tot convidant els companys d’escola, amics i familiars. Després dels primers anys, i sobretot amb les dues nenes, la casa sen’s havia fet petita, i per això vem decidir canviar-nos a una de més gran, que vem trobar al barri de Sant Andreu, prop dels avis materns. Allí disposàvem de quatre habitacions, dues de les quals forςa grans, a més d’un traster i un garatge grans, igual que l’anterior tenia una sala-menjador gran, i la pèrdua de la placeta es compensava amb un pati i dues terrasses. En principi les nenes van compartir una de les dues habitacions grans, mentre les dues petites eren per estudi, una per a elles i una per a nosaltres, al traster hi havia espai de sobres per a les seves joguines i altres andròmines com ara bicicleta, cotxet, cuineta, nines, etc. Malgrat el canvi de barri, no les vem canviar d’escola, ja que aquesta ens agradava i no ens assemblava adequat en aquell moment fer-les canviar de mestres i companys i manera de fer, mentre que per altra banda els dos barris es trobaven suficientment a prop i ben comunicats com per continuar anant-hi des de la casa nova. A l’habitació de les nenes vem instal.lar tres llits, dos dels quals en lliteres, i un armari roper prou gran perquè hi cabés la roba de les tres. Així és que en un principi vem posar les tres juntes a la mateixa habitació, i van compartir habitació fins que la germana gran va reclamar la seva intimitat, i un xic d’independència també, i va passar a ocupar l’estudi, mentre les altres dues restaven a l’habitació gran. El pati i les terrasses, així com el traster, eren espais fantàstics per a desenvoulpar els jocs i la fantasia de les menudes, sovint convidant amics i veïns a compartir-lo.

C COMENÇA L’AVENTURA

      Era el juliol de l’any 2001, estàvem segurs que volíem portar a terme l’acolliment d’una
criatura,  i teníem la casa a punt per poder-ho fer, havia arribat el moment de comenςar el procés però no sabíem com fer-ho, a quina porta havíem de trucar? Era un dia plujós, ja estàvem tots quatre de vacances i aquell dia havíem decidit anar a passar-lo a Port Aventura tots junts, un dia familiar. Però la cosa no anava bé, com més avanςàvem per l’autopista cap a la nostra destinació, plovia cada cop amb més forςa. Tant que, en parar a l’àrea de servei per fer un mos i reposar, ens vem veure obligats a prendre l’heròica decisió de girar cua i tornar cap a casa, deixant la sortida a Port Aventura per un altre dia més propici meteorològicament parlant. Aquell gir inesperat en el nostre viatge, va permetre poder fer també un gir a les nostres vides. Un cop de retorn a la nostra ciutat, Barcelona, on hi havia més possibilitats de poder passar un bon dia de vacances encara que sigui amb pluja, vem optar per anar al cinema. I vem anar tots junts al cinema, tots quatre, cinema familiar: “Els Quatre Grapes a París” feien. Però, a més dels “Quatre Grapes”, per la gran pantalla va aparèixer providencialment un anunci de la Creu Roja per a l’Acolliment, i de cop i volta, davant dels nostres ulls, teníem el número de telèfon que tant necessitàvem: on havíem de trucar per fer un acolliment!

         No vem deixar passar la oportunitat, i en tornar a casa vem fer l’esperada trucada, com a resultat de la qual ens citaven per una entrevista a la Creu Roja a finals d’agost per comenςar l’esperat procés. Va ser tan sols un primer contacte, però va donar el toc de sortida a un camí que havia de durar fet i comptat nou mesos, com un nou embaràs. Aquella primera cita va tenir continuació amb un seguit d’entrevistes amb diferents professionals que conformaven l’Equip d’Acolliments de la Creu Roja: Psicòlegs, Assistents Socials, Educadors… primer la parella sols, més endavant també amb les nenes. També vem haver d’omplir tot de papers on expressàvem les nostres disponibilitats i les nostres sol.licituds envers el tema que ens ocupa. Especialment interessant va ser el curset d’un cap de setmana (que vem haver de partir en dos mitjos per culpa d’una inesperada nevada a Barcelona ciutat), on professionals qualificats ens donaren la informació que necessitàvem sobre l’acolliment, i diverses parelles  ens oferien les seves experiències de primera mà. A més, vem tenir la oportunitat d’intercanviar impressions amb d’altres persones que es trobaven en la mateixa situació que nosaltres, i amb els quals vem poder continuar un profitós contacte a través de les Trobades d’Acolliment primer, i de l’AFABAR més tard. Tot això, juntament amb la inestimable col.laboració de l’equip d’Acolliments de la Creu Roja, va ser clau per poder arribar a bon port.

         Finalment, al mes d’abril de l’any següent, rebíem la informació necessària, just a temps per poder fer la inscripció a l’escola, d’una nena que encara no coneixíem, però que ja ens era adjudicada per la Generalitat.  El procés havia culminat amb èxit, tot era a punt per conèixer-la i estimar-la!

D LA DÚNIA JA ÉS AQUĺ!

       La nena que ens havien adjudicat es deia Dúnia, i no tenia tres anys sinó dos, però com que era nascuda al mes de novembre, li tocava comenςar a l’escola aquell setembre, i per tant ho vem acceptar. Al principi, aquell nom ens va sonar molt estrany, no havíem conegut mai ningú amb aquest nom, de fet puc dir que no sabia ni que fos un nom de nena perquè tan sols em sonava d’una revista de moda. Ara ja coneixem gent que porta aquest mateix nom, i sabem que és d’origen àrab (el nom, no la nena), i que significa “duna petita” del desert (o “Muntanyeta de Sorra” com solia dir-li la iaia acollidora materna). També sabem que hi ha una Mare de Déu de la Duna, i que se celebra el 24 d’octubre, però tot això ho  hem anat investigant amb el temps.

         Un matí qualsevol del mes de maig, ens vem arribar fins a la Residència on vivia per tal de conèixer-la i tenir un primer contacte amb ella. Aquell dia va costar d’ arribar a veure-li els seus ullets negres, perquè la nena, que devia estar morta de por, s’arrapava a la tutora com el que s’ofega a una fusta de salvament, i tan sols deixava entreveure una barreja de plors, cabells i mocs. Entre la desesperació del moment, i mentre la nova mare li oferia una nina de drap que havia portat perquè li servís de pont entre les dues, amb una hàbil maniobra el pare novell va aconseguir agafar la petita a coll, bo i arrabassant-la dels braςos de la que fins aleshores havia estat el seu puntal: la tutora. Tot plegat va durar uns llargs moments d’angoixa que a nosaltres ens van semblar hores, però la nostra seguretat i confianςa va fer decantar la balanςa, i al cap de pocs minuts ens trobàvem a l’habitació que la xiqueta compartia amb altres companyes del centre, i ella mateixa reemplaςava la nina que hi havia damunt del seu llit per la que li oferíem nosaltres (i encara avui presideix el seu llit): tot un èxit!

         Després d’aquell primer dia, en van venir d’altres en què anàvem a la Residència a estar amb ella una estona perquè ens anés coneixent i agafant confianςa poc a poc: la dutxàvem, li donàvem el sopar, la posàvem al llit… Al principi hi anàvem sols, més endavant amb les nenes, que havien de ser les seves noves germanes. Quan ens veien arribar, les educadores del centre cridaven com si anunciessin la nostra presència: “Ja arriben els “papes” de la Dúnia!”. Llavors, de cop  i volta, sortien de tots els racons una munió de quitxalla de totes les edats que ens envoltaven fins a no deixar-nos caminar, mentre ens miraven amb ulls de sana enveja. Un d’ells, un nen que era més gran que els altres però que caminava amb dificultats tot i l’ajuda d’uns caminadors, es va atrevir a dir-nos el que tots pensaven: “A mi també m’estan buscant uns “papes” com vosaltres, eh?!” Aquella frase ens va impactar, i per un moment em vaig imaginar el pati i les terrasses de casa nostra plenes de canalla com quan fèiem les festes d’aniversari, i vaig pensar: no, no és possible, nosaltres només en podem tenir un, en condicions és clar, si no casa nostra es convertiria en una segona residència, i no és això el que volem. Creiem que l’única cosa que podem fer al respecte és donar a conèixer la nostra experiència, i animar a la gent que tenim al nostre voltant a què també en facin un d’acolliment, i així ho hem fet.

         El dia que ens la vem endur del centre per anar a passar un cap de setmana a casa nostra, anaven les tres assegudes als seients del darrera del cotxe però ningú gosava dir res. Jo vaig dir per trencar el gel: “Que no li dieu res a la Dúnia?” I la germana gran em va contestar com excusant-se: “És que no sabem què dir-li, mare, és tan petita!” Més tard, els coloms de la plaςa Catalunya i les estàtues humanes de la Rambla, van ajudar a salvar la natural timidesa inicial. Després de la seva primera nit a casa nostra, aleshores compartia habitació amb les dues germanes, la nena s’estranyà al trobar el pare acollidor al lavabo afeitant-se: “Què hi fa aquest aquí, en pijama?” És clar, a la residència tot eren dones les cuidadores, i segur que totes l’estimaven moltíssim, però no hi havien homes en pijama… Al principi d’estar amb nosaltres la Dúnia sempre ens mirava amb cara d’estranyesa, semblava que tot era nou per a ella. Quan la iaia se l’asseia a la falda, com havia fet amb les altres, per cantar-li cantarelles i fer-li jocs de falda, s’aturava i ens deia: “No, no li sona…” Segur que la nostra rutina estava plena de noves experiències per a la petita Dúnia, que amb prou feines si havia sortit de la residència on vivia. Així, per exemple, el primer dia que la vem portar a esquiar, va dir tota convenςuda: “La neu és blanca i està molt freda!” Però la seva mirada no era tan sols d’estranyesa, durant els dos o tres primes anys que va viure amb nosaltres, la seva mirada reflectia inseguretat i por, i sovint plorava per tot, com el dia que vem portar la carta als Reis, que la feina va ser nostra per aconseguir una foto sense plors. A més s’enfadava per tot, no entenia que les coses no sempre fossin com ella volia, i sempre demanava més, en una insatisfacció constant. La Dúnia va introduir a la nostra família una dinàmica diferent, les relacions i pactes establerts fins aleshores van trontollar. Per exemple, l’Elisenda i la Glòria no s’havien barallat mai, i quan va arribar la Dúnia van arribar també les baralles. Per altra banda la relació entre elles no deixava de ser una relació més o menys normal entre germanes, i també amb nosaltres. I és que des del primer moment la vem tractar com una filla més, igual com a les altres, i la resta de familiars com a un membre més de la família. Així, no és d’estranyar que de seguida ens anomenés “pare” i “mare”, com ho feien les seves germanes i resta de la família. I és que des del primer dia li vem explicar la seva situació, en la mesura que ella ho pogués anar entenent i fent-se’n el càrrec, encara que païr segons quines coses costa a qualsevol edat, i sobretot quan ets petit. Per això els comenςaments no van ser fàcils, i vem tenir moments durs i complicats, però ens en vem anar sortint gràcies al nostre esforς i determinació, al recolzament dels nostres familiars i amics, i sobretot a l’ajuda dels professionals de la Creu Roja, que sempre van estar al nostre costat al llarg de tot el procés. Benvinguda, Dúnia!

.

FAMÍLIA JUAN-VILLEGAS

El nostre sincer agraïment

a la Creu Roja de Barcelona,

i especialment a l’equip d’Acolliments,

per la seva ajuda i suport professional

al llarg de tot el procés.

ENLLAÇ: Servei d’Acolliment de la Creu Roja

Dúnia

Teresa Alba,   novembre de 2002

(Iaia  d’acollida)

            No et podré ajudar, li vaig dir a la filla que, plena de generositat, volia acollir una nena petitona, una desconeguda aleshores. El meu cos necessita calma, i entre moviment i moviment, repòs. Recordo el que s’ha mogut feliς per uns i altres, més per uns per circumstàncies diverses. Ara em ve al cap filosofar sobre la decadència del nostre cos, i no vull passejar-me per camins desagradables per contar com és de trist fer-se vella. Sort que amb l’inteŀlecte clar i fent abstracció del cos, podria dir que em sento com tota la vida, plena de ganes de fer coses, fins i tot me n’aniria a ensenyar en aquells desheretats de la seva terra que busquen caliu aquí. Mira la Dúnia com m’ha fet parlar en primera persona.

            L’Imma, calculo jo, em devia anomenar molt a la petita i, pobreta, tenia unes expectatives de la iaia impressionants; tan cert això que ho demostaré amb fets. Ja quan era uns dies fora de Barcelona, la mare novella va fer parlar la Dúnia per telèfon amb mi, i es veu que hi havia davant el pare novell, també molt donat a estimar un altre filla, que en veure, crec, que la criatura no sabia on mirar, vaig sentir que deia: -digues a la Dúnia que la iaia no és el telèfon. De la nena li va sortir un filet de veu inoïble.

            El dia que vaig arribar, vaig córrer a la casa esplèndida a peu de carrer que els pares novells de la Dúnia van tenir l’encert de comprar; com si m’hagués vist de sempre, aquella volveta de carn tova, d’ulls grans i negres que renyen, i rínxols més aviat rossos i que es gronxen, em va venir a rebre amb el cant més preuat de: “iaia, iaia, iaia” o més iaies, les que calien per omplir el buit del llenguatge que tenia, i és normal que el tingués, i crec que demostra un gest de personeta inteŀligent que el volgués omplir, encara que fos d’un nom tan xurro. Només tenia dos anys i mig i es pot pensar, pel que deduïm, que sentia molt castellà. La terra catalana es veu que és així: acotxa tant les altres cultures que es va plomant com un periquito; però li tornaran a sortir plomes oi?.

            La Dúnia pesava poc, i agafar-la m’afalagava, i davant no hi havia fred de peus de les rosses precioses de les nétes, que en dic meves, però pobre de mi si tingués aquestes propietats!, només amb tres cases petites dues de les quals cauen de velles, ja em sembla administrar un muntanya de perills que m’omple moltes estones d’interrogants com ara aquest: què passarà quan el petit control que en porto no el pugui dur?, és que a les cases també me les estimo, són l’arca que guarda molts records de família i amics. I perdoneu la disgressió, tenia ganes de dir el que he dit i aquí ha anat a parar.

            La Dúnia m’ha acompanyat a regar les plantetes del pati, que en sóc l’encarregada per autonomenament, i després, res de deixar-me córrer, ella amunt i avall amb mi: s’agafava als meus pantalons amb les puntes del dits, puc dir meus, als pantalons, i ningú no els herederà, ni Càritas, us ho asseguro. I la Dúnia vol que l’aixequi a coll, és clar, però ho faig poquet, no convé. Voldria cantar-li aquelles canςonetes que cantava a l’Andreu i a l’Anna, i a l’Elisenda i a la Glòria, i alguna cosa surt, però encara no li entra, no s’hi encanta ni riu com els altres. Té belluguets al seu cos, i dins d’un cert desfici, demana això, després allò, tira coses a terra: la qüestió és ser vista?. Sí Dúnia, ets al món, i estàs voltada de persones que t’estimem i t’estimaran, estigues tranquiŀla, no et deixaran sola buscant-te les manetes potser hores o mirant de conviure amb un grup de desesperats inconscients com tu. Vine a la falda, encara que només sigui per uns moments, ja que tampoc no hi estàs feta a endormiscar-t’hi i a mirar què hi ha al voltant d’aquest seient, i saltes cap a una altra cosa, no assossegues,  sort que el son arribarà i durarà molt; que descansis, i si pot ser, aprenguis a mastegar les viandes cada dia una mica més, sinó la teva mare novella acabarà ronca i amb arrugues a la cara, au no siguis tan llaminera i acaba’t el tallet, que fa ser gran.