CARNAVAL A VENÈCIA:
ALLÀ ON EL TEMPS S’ATURA!
Venècia, Febrer 2013
Imma Villegas
Aquest cap de setmana el Pep i jo hem anat a Venècia per a participar en l’especial Carnaval que, cada any per aquestes dates, celebren en aquesta curiosa ciutat envoltada d’aigua (per tot arreu!). No era la primera vegada que hi anàvem, ni espero serà l’ύtima, però sí la primera que assistíem a una festa de disfresses… en un palau!
El viatge va ser una mica entrebancat, gairebé com el viatge a Ítaca, perquè no acabàvem mai d’arribar (tot i que en aquest cas l’important era el destí i no pas el viatge com en l’epopèia del conegut heroi grec). Tot va començar quan el dia abans de marxar ens van cancel.lar el vol que teníem directe New York-Venècia perquè estava previst un gran temporal amb neu a la ciutat de partida (New York, és clar, no pas a Venècia on sembla que la neu no és gaire habitual). Immediatament vem intentar canviar el nostre vol pel mateix dia, dijous al vespre, però no va ser possible (després de fer una cursa maratoniana per preparar maletes i tenir-ho tot a punt en un temps rècord), finalment vem aconseguir que ens canviessin els bitllets per un vol que sortia el divendres a primera hora de la tarda cap a París, on arribava el dissabte de matinada, i allí calia agafar-ne un altre cap a Venècia. Divendres al matí, tal i com havien previst els meteròlegs 
(i aquí no se solen equivocar), va començar a nevar sense parar. Així, vem abandonar la nostra ciutat d’acollida (New York) enmig d’una gran nevada, mentre a la sala d’espera de l’aeroport vèiem com s’anaven cancel.lant tots els vols que tenien prevista la seva sortida després que el nostre. Al cap de sis hores de vol, París també ens rebia entre boira i neu, amb un treballador de l’aeroport que ens esperava al sortir de l’avió amb un cartell que deia “Venice”, i que ens va acompanyar córrer-cuita pels laberints del “Charles de Gaulle”, i ens colava en les cues dels controls de “pistoles” i de passaports. Un cop a dins del nou avió, que ja ens esperava, van haver de passar dues hores perquè ens toqués el torn de la màquina que neteja la neu de l’exterior de l’aparell per tal que es pugui enlairar. Després de la llarguíssima espera, París ens deixava marxar entre boira i neu tal com havíem arribat. Finalment, i amb una hora i mitja més de vol, arribàvem a Ítaca (és a dir, a l’aeroport “Marco Polo” de Venècia), aquest cop per fi amb un sol que es reia de nosaltres per sota el nas. I és que no s’havien acabat encara les trifulgues de l’entremeliat viatge, perquè en anar a recollir les maletes per la cinta transportadora només en va 
aparèixer una (precisament la de les disfresses, que havíem comprat a New York per si no teníem temps d’aconseguir-les en arribar a Venècia, encertada decisió donades les ciscumstàncies), mancant doncs la maleta principal. En anar a fer la reclamació pertinent, ens van assegurar que la segona maleta arribaria al cap d’un parell d’hores amb el següent vol procedent de París, perquè es veu que no havien tingut temps de canviar-les totes d’avió (tot i la posterior espera de dues hores addicionals que no compten perquè les portes ja estaven tancades). L’alternativa era deixar que ens la recollissin els treballadors de l’aeroport i esperar que ens la portessin a l’hotel, cosa que es comprometien a fer no abans de les nou del vespre (hora en què ja havíem de ser al ball de disfresses). Encertadament o no, vem decidir quedar-nos a dinar a l’aeroport mentre esperàvem l’arribada de la segona maleta, i així evitar més ensurts innecessaris. Però després de menjar, va resultar que el vol on viatjava la nostra maleta venia amb una hora i mitja de retard per culpa del mal temps a París. Quan finalment vem aconseguir sortir del “Marco 
Polo” amb les dues maletes, vem agafar un “Vaporeto” (transport pύblic per l’aigua) enlloc de l’autobύs o el taxi (per cert, també aquàtic). Una altra decisió desafortunada, perquè el vaixell en qüestió no funcionava del tot bé (si fem cas del soroll que feia i el poc a poc que anava), o bé no tenia pressa i es dedicava a fer-nos la visita turística per una zona on, per cert, no hi havíem estat mai. Per això vem decidir relaxar-nos i disfrustar del viatge, perquè després de tot el que ens havia passat, ens trobàvem per fi a l’illa dels nostres somnis (en aquest cas Venècia, no el País de “Mai-més”!).
I és que quan arribes a Venècia sembla que el temps s’aturi, i t’envaeix una calma i una tranquil.litat sense poder-s’hi resistir, i irremediablement et sents transportat a una altra dimensió (talment com si enlloc de venir en avió haguessis volat en el vaixell del mateix Peter Pan). Què té aquesta ciutat que aconsegueix, almenys per uns dies, esborrar l’estrés i l’excitació permanent on vivim immersos en aquesta societat de bojos? Serà l’aigua del mar que l’envolcalla i dels canals que la travessen, com un fermall de diamants i pedres precioses? Serà el sorprenent fet que no hi hagi ni un sol cotxe ni cap altre mitjà de transport terrestre amb motor? Serà que els únics sons que trenquen la quietud i el silenci que es repira són les sorolloses gavines i les estridents i enrogallades campanes de la multitud d’esglésies que habiten l’illa? Serà la màgia dels carrers empedrats i de les cases i palaus on sembla que no hagi passat el temps? Seran els vaporosos i originals vestits dels simpàtics disfressats emmascarats en aquesta època de l’any?
Després de tot, arribàvem a l’hotel, ja de nit, amb el temps just de comprar-nos la màscara i posar-nos la disfressa. Encara vem poder gaudir de fer temps pels voltants de la plaςa “San Marcos”, tot sentint-nos part de la festa i deixant-nos retratar pels bocabadats transeünts que ens observaven amb curiositat i potser també amb un punt d’enveja. Va arribar l’hora, les portes obertes del “Mónaco” ens convidaven a entrar (i sobretot, la invitació amb els nostres noms, que havíem rebut a l’hotel i que havíem encarregat setmanes abans per internet). Els pocs minuts que vem haver d’esperar en el sumptuós vestíbul abans de pujar l’escalinata de marbre, els vem passar trencant el gel amb els altres participants a la festa i fent-nos fotografies entre nosaltres. Vaig poder constatar amb alegria i un xic de sorpresa, que tots plegats, de diferents edats i vinguts de diferents parts del món, ens podíem entendre sense problemes utilitzant una llengua comύ: l’anglès (ho sento pels esperantistes, però els han passat al davant!). Un cop al primer pis, una parella
d’emmascarats com nosaltres ens rebia en un elegant rebedor, on uns amabilíssims cambrers ens servien una copa de cava (suposo que “espumós” italià) i uns canapés d’aperitiu. Vem començar a tenir els primers problemes amb unes disfresses que no acabaven de lligar del tot amb el que corria per allà (és clar, les nostres venien d’Amèrica, on totes les disfresses són de por o sexis!) I és que els cambrers i també els altres comensals s’entrebancaven amb la meva llarguíssima faldilla (tot i els talons), i el Pep va haver de treure’s la màscara perquè era de les que tapen tota la cara i no permeten ingerir aliments ni beguda (malgrat tot, ja feien el fet!). Després de l’aperitiu vem passar a un magnífic saló on ens va tocar seure en una taula on gairebé tots parlàvem espanyol (i no crec que fos per casualitat). Hi havia dues parelles d’Espanya, una de Mèxic i uns joveníssims italians de la mateixa Venècia. El sopar va ser molt agradable, xerrant en l’idioma comú (en aquest cas l’espanyol) però de realitats ben allunyades les unes de les altres (sobretot les dels espanyols respecte els catalans, és clar!). A mig sopar ens van fer 
una original representació sobre la vida i miracles de l’entremeliat “Casanovas” (en aquest cas amb l’idioma comú, o sigui l’anglès), amb disfresses i màscares, tot plegat amenitzat per uns quants músics també abillats per a la ocasió i amb instruments a to: violins, xelo, piano de cua, flauta. Amb els mateixos músics, i també un cantant, va tenir lloc un ball amb danses de l’època, dirigides sobre la marxa per un expert professor com si estiguéssim al mateix “Dio” (lloc on soliem anar a fer balls de saló). El Pep i jo, juntament amb una altra parella a més dels professors, vem tenir l’honor o la gosadia de trencar el gel amb el primer ball: el “Minuet”. Després van venir altres balls medievals amb ponts i canvis de parella, per acabar com no podia ser d’altra manera amb el senyorial “Vals”. Quan vem sortir del palau, els carrers eren mullats perquè havia plogut, i també força buits per l’hora que era i perquè la festa de la plaça “San Marcos” ja s’havia acabat.
Crec que només pel ball de Carnaval del palau, que he de confessar em va sorprendre gràtament perquè va ser millor del què m’esperava, ja valia la pena tot aquell enrevessat viatge, però ens quedaven encara dos dies més per disfrutar d’aquella màgica ciutat, perquè no havíem trobat vol directe fins el dimarts. El diumenge ens vem llevar, no pas d’hora, amb un sol rialler que seguia enriolant-se amb nosaltres, i així vem poder
disfrutar d’un agradable passeig pels carrerons empedrats (aquest cop sense disfresses), fins a l’entranyable pont de “Rialto”, als voltants del qual vem dinar. Aquell vespre vem decidir no tornar-nos a disfressar perquè feia molt de fred i pels inconvenients localitzats a la disfressa, però vem sortir emmascarats (aquest cop amb antifaços) a deixar-nos embadocar pels disfressats emmascarats, com nosaltres la nit anterior. Després de deixar-nos perdre pels carrerons que envolten la palça “San Marcos” per anar a sopar tot lluint les nostres flamants màscares, vem acabar prenent uns “cubates” al fantàstic cafè “Florian”, a la mateixa plaça “San Marcos”, encara amb el regust d’altres temps, i freqüentat tan sols per difressats i emmarcarats (com nosaltres!?).
El darrer dia ens tenia reservada una sorpresa, i és que contràriament al que és habitual en aquesta ciutat, Venècia es va llevar amb neu! De primer vem voler aprofitar la inoportunitat del moment per trepitjar aquells carrers empedrats que s’anaven glaçant per la neu que queia, i veure com s’anaven emblanquinant les taulades dels antiquíssims edificis plens d’història (i d’històries). Però el fabulós passeig aviat es va fer impracticable quan, després de dinar prop del nostre ja vell amic pont de “Rialto”, el fred i la humitat en el calçat inadequat per la desfavorable situació, van fer recomanable tornar a l’hotel i recloure’s a la mini-habitació amb telelvisió (però sense ascensor!). Quan vem sortir-ne per fer el
“birra-time” de rigor i buscar un lloc per a sopar, ens vam adonar que caminar pels carrers mig mullats i mig glaçats sota la neu que no deixava de caure i el vent que no parava de bufar, no era una bona idea, i a més els bars i restaurants estaven tancant per por de quedar-se aïllats (en una illa?!). Per tot plegat, vem acomiadar la nostra estimada Venècia sopant a davant mateix del nostre hotel, i prometíem tornar tot brindant amb una copa de grapa (licor típic italià).
Dimarts al matí, després del viatge amb un “vaporeto” que aquest cop no estava espatllat o no volia oferir-nos la visita turística, vem haver de superar una cursa d’obstacles entre les piles de maletes i la gent que s’amuntegava a la sala d’espera de l’aeroport, pendents de les pantalles on veien com sel’s cancel.lava el vol de tornada a casa. Finalment, entremig de la boira i la neu que no parava de caure, l’avió que ens havia de retornar a New York ens esperava amb unes simpàtiques assafates emmascarades que ens donaven la benvinguda, fantàstic contrapunt a un cap de setmana de somni. Tornarem!?
http://www.venecia.es/eventos-y-fiestas/carnaval.htm
m, ha encantat Imma
Gracies, guapa!