SANT JOAN A CENTRAL PARK:
JUGANT AMB LA FANTASIA
New York, juny 2014
Imma Villegas
EXPERIÈNCIA realitzada amb infants
de diferents edats a Nova York
Dissabte al matí la Glòria i jo vam anar a un racó tranquil de Central Park, per fer el final de curs amb els alumnes de les classes de català, i tots aquells del Casal que van voler-s’hi afegir. Ens vam trobar amb una desena mal comptada de xiquets mig-catalans mig-americans, que el més gran tot just començava a aprendre de lletra i el més menut encara mamava, acompanyats per una colla de pares i mares joveníssims amb moltes ganes de participar i passar una bona estona amb els seus fills.
Per començar, i aprofitant que érem al costat de l’estàtua de l’Alícia al País de les meravelles, vam explicar una versió a la nostra mida d’aquest conte ple d’imaginació i de personatges fantàstics, on els protagonistes eren els mateixos nens i nenes que m’escoltaven, amb els seus noms propis. L’Alec, la Sarit, l’Arnau, en Pau, en Jordi, la Melisa…, tot passejant pel Central Park es van trobar un conill que portava un rellotge-despertador en una mà i una mena de trompeta molt grossa a l’altra, i no se sabia on anava però no parava de repetir: “Faig tard, faig tard, faig tard!” En voler-lo seguir es van topar amb una porta tancada, com els va confirmar ella mateixa en intentar obrir-la. Llavors els va dir que si es menjaven una galeta màgica podrien fer-se petits, petits, i passar pel forat del pany. I així ho van fer, un a un tots s’ajupiren per passar per aquell foradet per on ni jo ni la mateixa Glòria ni cap dels adults que s’ho miraven incrèduls, no hi haguéssim pogut pas passar. Tot seguit parlaren amb un cuc de colorins que, tot cargolant-se sobre un gran bolet, els oferia una altra galeta especial, aquest cop per fer-se grans, molt grans! I així va ser com van poder conèixer un estrany personatge amb barret de copa i llaç al coll, que els felicitava pel seu no-aniversari, ja que ningú dels allà presents feia el seu aniversari aquell precís dia (jo per poc!), però sempre es poden trobar altres raons per celebrar si es tenen ganes de fer festa! Finalment, retrobaven l’amic conill, el del rellotge, que ens convidà a una estranya festa, on no se sap ben bé què se celebrava, tot fent sonar la seva flamant trompeta de colors, que ressonà ben fort enmig de Central Park. La diversió estava servida!
Era el moment dels jocs, però en aquesta ocasió la tradicional cursa de sacs i l’original afeitada de globus amb nata que tant d’èxit havien tingut la passada edició, no despertaven cap mena d’interès a aquells vailets que no aixecaven un pam de terra, i s’ho miraven tot amb ulls esbatanats sense dir ni un mot. La cosa es va començar a animar quan vam inflar una grossa pilota de platja i ens l’anàvem passant amb les mans a poc a poc, seguint l’ordre de la rotllana i dient el nom de qui anava dirigida… I l’apoteosi va arribar en desplegar el paracaigudes de colors que havíem comprat per a l’ocasió (tota una inversió!), i hi féiem ballar la pilota a sobre, tot fent voleiar l’acolorida tela entre tots. I més difícil encara amb dues i fins i tot tres pilotes! I encara més somriures quan els xics pretenien amagar-se sota la roba que els grans fèiem anar amunt i avall amb energia, formant una mena de bolet on els nens s’hi ficaven a dins, i en sortien tot seguit corrent i rient a plaer. Sembla mentida que una cosa tan senzilla pugui despertar tanta animació!
Entre joc i joc va arribar el torn als titelles grans. La Senyoreta Primavera, amb un collaret de flors i una pamela de palla, ens feia saber que se n’anava perquè un altre 
personatge li venia al darrera: el Senyor Estiu, que amb ulleres de sol i perruca rossa, ens feia pensar en les vacances, la calor i la platja. Tot seguit, al compàs de la coneguda cançó dels Dagoll-Dagom i Sisa, ballàvem tots junts, petits i grans, fent rotllana al voltant de tan simpàtics personatges. Després vam repartir unes galetes de xocolata, tot recordant l’entranyable coca de Sant Joan, que evidentment allà no en teníem (qui no es conforma és perquè no vol!) Però no és Sant Joan si no hi ha foguera, i per això vam demanar als marrecs que apilessin branquetes del parc, mentre els adults pensàvem en veu alta quines coses ens agradaria cremar: la tristesa, les baralles, el mal humor… i tots els “mals rotllos” que us volgueu imaginar! I com que no es tractava pas de fer servir cap llumí, va caldre molta imaginació per fer entre tots una foguera, amb l’ajuda d’uns mocadors de colors que s’havien de moure al ritme de la música de Manuel de Falla, talment com si fossin les flames del foc.
La cirereta del pastís va ser la presència inesperada (perquè no es podia esperar donat que ara no tocava) d’un personatge fantàstic molt estimat a Catalunya: el Drac! La Glòria va ser l’encarregada de donar vida a l’enorme titella de roba i filferro, concebut i construït per donar a conèixer aquesta fantàstica tradició als infants d’aquestes llunyanes terres americanes. Ella mateixa es presentava tot dient-los: “No tingueu por, sóc un drac bo, jo!” Lluny de fer por a una canalla tan menuda, la simpàtica bèstia amb la seva grandiosa boca oberta sense dents i amb una llarguíssima llengua penjant cap enfora, sembla que més aviat els inspirava confiança i admiració, perquè els infants s’hi atansaven per acaronar-lo amb les seves diminutes manetes, o bé s’atrevien a tocar-li la punteta de la seva gruixuda cua punxeguda amb els seus ditets primets. Però el que més m’emocionà van ser els crits de joia d’un petit infant que havia après una paraula nova i no parava de repetir-la amb el seu accent estranger: “DRAC, DRAC, DRAC!” com cridant-li l’atenció perquè se’l mirés. Però aquell drac mansoi no deia res, i es deixava tocar impassiblement, mentre ballava amb ells tot oferint-los les seves roges urpes sense ungles, amb les seves ales tiesses, i mirant-se’ls amb els seus grossos i rodons ulls de roba!
La festa acabava donant innocents cops de bastó a una fantàstica pinyata amb forma de papallona que havia presidit tota la reunió, i amb un pícnic tots tirats per terra sobre mantes de colors, encara que alguns comensals tan sols podien degustar el seu biberó (o la teta de la mare), que xerrupaven a cor què vols. Acabat el distès àpat, la Glòria i jo abandonàvem aquell lloc màgic amb l’agradable sensació de l’objectiu aconseguit, i les ganes renovades de continuar al setembre, després del parèntesi estival. L’activitat havia estat tot un èxit, sobretot el Drac. La clau: una mica d’imaginació i moltes ganes de passar-s’ho bé!
Hola,
Sóc l’Emma, mare que viu a Manhattan amb dues nenes de 8 i 11.
Ja veig que aquest post és força antic però he pensat que potser encara és vigent l’adreça i em podeu donar un cop de mà.
Estic intentant saber si hi ha alguna trobada de families amb nens, també més grandets, , per conèixe’ns i també perquè els nens puguin parlar català..
Si sabeu d’algún grup o bé algú a qui li agradaria iniciar-ne un doncs ja seriem dos families.
Moltes gràcies!
una abraçada,
Emma
Hola, Emma!
Jo ja no visc a New York, pero mantenc encara alguns contactes. Trobaras totes les activitats del Catalan Institute of America (el Casal Catala) a https://www.catalaninstituteofamerica.org/ . Dissabte 8 de setembre celebren la Diada amb un concert a les 7 de la tarda a Drom, 85 Avenue A (East Village).
Si et sembla be, et puc passar la informacio quan s’ofereixin les classes de catala per a aquest proper curs o altres activitats infantils que m’arribin, o fer-li arribar el teu e-mail a la persona responsable perque t’hi posis en contacte directament.
Gracies per contactar!
Imma