Gairebé a tot occident, dues persones s’uneixen en matrimoni perquè entre elles existeix una relació d’estimació i d’afecte. En l’antiguitat, es tractava d’una relació d’interès entre dos subjectes. A Roma, l’home controlava la casa i el patrimoni, treballava i imposava una posició dominant (pater familias) sobre la família. Mentre que la dona, estava dominada des de naixement i educada a acceptar el règim de la societat. Majoritàriament, s’ocupava dels fills en la casa conjugal.

En primer lloc, el matrimoni en època romana es tractava d’una condició social. Es considerava un acte de continuïtat de la família. No era permès escollir la persona que s’estimés,  sinó que era un acord de conveniència entre famílies. El matrimoni era un fet ben reconegut socialment i admetia una sèrie d’avantatges jurídics. Aquests només eren implantats quan la unió entre un home i una dona era estable i legalment vàlid.

Nuptiae sunt coniuctio et feminae et consortium omnis vitae, divini et humani iuris communicatio. Modestino, cèlebre jurista del segle III dC.

Els ciutadans romans acceptaven el matrimoni legítim (matrimonium iustum)  el qual donava nom al connubium que era el fet de contraure matrimoni legalment. Mentre que, els no ciutadans mai podien aconseguir casar-se d’acord amb la llei i esdevenien il·legals (matrimonium iniustum).

L’inici del matrimoni no exigia cap cerimònia, a no ser que es tractés d’un enllaç cum manu, és a dir, a l’inici de les noces es portava a terme un ritual per  adquirir la potestat sobre la dona ( conventio in manum). La convivència començava amb un sopar a casa del pare de la noia, seguida d’un festeig on es portava la novia a casa el marit (deductio in domum mariti) i aquest l’esperava amb aigua i foc,  simbologia de la vida en comú. Molts cops, el matrimoni anava precedit d’una promesa (sponsalia), que a la llarga va donar ús a les arrhae sponsaliciae, els actuals anells, en el que es simbolitzava la unió entre la parella.

El matrimoni  podia finalitzar per mitjà del divorci (divortium) que era la cessació de la convivència conjugal. La pèrdua del affectio maritalis és a dir, la renúncia de viure junts no comportava cap acte jurídic, només calia notificar-ho formalment a la parella (repudium).

Durant la legislació de l’emperador August, es van dur a terme reformes en l’àmbit polític i social. La proliferació de divorcis va augmentar sobretot en les classes altes de la societat i això va produir un alt descens de la natalitat. Degut a aquest motiu, va promulgar dues lleis per frenar aquesta situació.

La lex Iulia de maritandis ordinibus i la lex Pappia Poppaea. Eren dues lleis en que s’establia  l’obligació de contraure matrimoni. Els homes havien de casar-se  entre els 25 i els 60 anys i les dones entre els 20 i els 50 anys d’edat. En el cas de divorci o defunció, era necessari tornar-se a casar i procrear més fills, a excepció d’aquelles dones que ja en tenien tres (ius trium liberorum), o bé quatre en el cas de les llibertes (ius quattuor liberorum).

L’home, un cop realitzat el casament, assolia la responsabilitat de manus sobre la dona, és a dir, es responsabilitzava del seu patrimoni i passava a tenir la possessió completa sobre ella.

Aquest fet, anomenat mancipium consistia en el poder de l’home sobre la dona (manus) i la seva submissió sota ell. Aquesta adquisició comportava la prohibició de qualsevol vincle amb la família d’origen (adgnatio) i si la dona tenia patrimoni propi (sui iuris) passava automàticament a ser regulat per l’home.

La manus era un dret exclusiu dels ciutadans romans, que podia adquirir-se per mitjançant tres maneres (conventio in manum):

• Per conffarreatio: Es celebrava una cerimònia religiosa oferida al déu Júpiter en presència de deu testimonis i el sacerdot de Júpiter (flamen dialis) D’aquesta manera s’adquiria el manus al mateix moment en què s’adquiria el matrimoni i es podia celebrar conjuntament.
• Per coemptio.: Era una acte que representava una venda fictícia. Intervenia el comprador, cinc testimonis i el pater familias de la dona. Així mateix, aquest transmetia el poder (manus) al marit per un preu simbòlic de diners. També era possible efectuar-se en el moment del casament.
• Per usus: Consistia en l’adquisició de la manus justificant el poder ininterromput sobre una dona durant un any. Podia adquirir-se sense haver-se casat, encara que era molt poc freqüent.

Avui en dia a Occident  la figura femenina ha progressat i ha assolit la mateixa posició que en el cas de l’home. Després de moltes lluites per aconseguir la igualtat i deixar enrere multitud de períodes denigrants per a la figura femenina, es va fer possible que la societat prengués la dona amb els mateixos drets i dignitats en què es prenia l’home i que ningú no dubtés de la seva condició.

 A altres racons del món, malauradament, segueix sent visible la submissió i control sobre la dona, es regeix, encara, la relació de conveniència per qüestions polítiques, socials o econòmiques i en alguns llocs, la dona és un objecte animat que no té veu ni vot en la societat.