A l’antiga Roma, quan el pater familias moria, els fills sotmesos a la seva potestat (sui iuris) adquirien el dret  a succeir-lo. Aquests hereus que, per relacions legítimes, obtenien tots els béns del difunt, eren anomenats hereus necessaris (sui heretis o necesarii) doncs, sense necessitar cap acte que evidenciés l’acceptació d’herència es convertien immediatament, per llei  (ipso iure) en hereus. Hereus necessaris, també, eren aquells esclaus que havien estat aceptats pel pater familias i que ell mateix els havia reconegut com a membres de la seva familia. En canvi, aquells fills que abans de la la seva mort havien sortit de la seva potestat per adoptio, emancipatio o conventio perdien tots els drets hereditaris de la seva família d’origen.

A diferencia, existien altre tipus d’hereus, els voluntaris (extranei). Aquests eren persones alienes a la família que podien acceptar l’herència si el difunt ho manifestava en el seu testament. Aquesta acceptació es realitzava per mitjà d’un acte formal i jurídic. Aquest comportava uns tràmits determinats i un període de temps necessari per dur-ho a terme que, segons els juristes,  era anomenat període d’herència jacent (herentia iacente)  en que l’hereu encara no havia adquirit la totalitat de la seva propietat però podia fer-hi un cert ús.

L’herència jacent, es va considerar un patrimoni transitori sense amo, que durant el temps en què es processava la ritual acceptació, de l’herència, podia ser objecte de la usucapio. Respecte a la usucapio dels béns de la hereditas iacens. Es podien diferenciar una sèrie de períodes:

El primer període, era admès a la llei de les XII taules i admitia l’efectuació de la usucapio. En aquest cas, durant el temps que durés els tràmits d’acceptació de l’herència, la propietat quedaria en mans d’un hereu provisional (usucapio pro hereti), que bé podia ser qualsevol persona o bé la mateixa persona que posteriorment adquiriria l’herència.

En el segon període, el senatconsult d’Adrià va exigir que es considerés definitiu aquell hereu que reclamés l’herència des d’un primer moment en la mort del pater familias i que posteriorment , ell mateix acceptaria. Aquesta decisió, es va fer per evitar el mal ús dels béns hereditaris, en cas que l’hereu una vegada passat l’any del període de transició, marxés i no volgués fer-se càrrec ni gaudir de l’herència. A partir d’aleshores, la condició d’hereu, una vegada adquirida no es podia ni perdre ni renunciar. (Semel heres Semper heres, una vegada hereu sempre hereu)

De tal manera, que a l’antiga Roma va variar el significat del mot segons l’època en que es vivia, i va anar progressant de manera que, a les acaballes del període romà, la propietat fos un acte indisoluble.

Pel que fa avui en dia l’herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d’una persona, que el difunt no hagués aprofitat abans de la seva mort.

En cas que el difunt hagués fet testament previ, comporta l’aparició de dues classes d’hereus:

– Els hereus forçosos, aquells als quals la llei reconeix el dret a heretar una part de l’herència anomenada legítima, basada en l’adquisició d’una porció de béns els quals el testador no pot disposar per què és mort.

Es consideren hereus forçosos, en primer lloc els fills i descendents; en segon lloc, els pares I ascedents i per últim s’atorgaria a la potestat del vidu o vídua.

-Els hereus voluntaris, aquells designats pel difunt en el seu testament se’ls pot deixar la porció de béns que no està reservada als forçosos. Si no existeixen hereus forçosos, els voluntaris poden adquirir la totalitat de l’herència. Si qualsevol dels hereus designats pel mort en el seu testament ha estat instituït en un…… cosa (exemple: “Al meu nebot Toni li deixo la vinya de Toledo”) serà considerat com a legatari.

En el cas que en difunt no hagi deixat testament, la llei determina a qui ha de succeir els béns. A aquesta successió legal és denominada successió intestada o ab intestato, com a l’antiga Roma i es determina per mitjà d’uns ordres dictats en llei.

En primer lloc heretaran els descendents, és a dir, els fills. No hi ha distinció entre fills naturals o per adopció o fills matrimonials o no matrimonials tenint tots ells els mateixos drets hereditaris.

En segon lloc, si no hi ha descendents, hereten els ascendents. En aquests casos, el pare i la mare hereten per parts iguals, i si només un d’ells és viu, heretarà la totalitat de l’herència. Si no viuen els pares, heretaran els ascendents més propers, els avis. Si viuen els avis materns i paterns l’herència es dividirà entre les dues famílies a parts iguals.

En tercer lloc, el cònjuge hereta mancant descendents i ascendents i abans que els familiars col·laterals, els germans i nebots.

En quart lloc, si no hi ha descendents, ascendents o cònjuge, hereten els germans i nebots. Si només concorren germans, aquests heretaran per parts iguals; si participen en l’herència germans i nebots, els nebots repartiran entre si la porció de l’herència.

Per últim, en absència de tots els parents anteriors qui hereta és l’Estat.