La paternitat i l’adopció van ser dos aspectes clau que van condicionar la vida familiar en època antiga.

En quant a la paternitat es considerava fill legítim aquell que naixia d’un matrimoni just ( matrimonium iustum). Els fills eren anomenats a liber/-era/-erum que significava “ lliure”. Malgrat el nom, la situació jurídica dels fills no era tan favorable, estaven exposats a la “pàtria potestas” la qual donava al “pater familias” poder per decidir sobre ells. El dret romà no tenia  prova de paternitat, però en el cas que  haguessin concebut el fill  dins del matrimoni,  i hagués nascut entre 10 mesos i any després de concebre’l, no es dubtava de la seva paternitat.

Com paterfamilias se li atorgaven els següents drets, envers els seus fills:
• “Ius exponendi” El pare tenia el dret d’acceptar o no dins de la família al nounat. Quan un nen naixia era dipositat en una urna per la llevadora. Si el pare acceptava al fill, l’agafava  i ordenava que fos alletat; en cas contrari era abandonat en un abocador.
Les causes que portaven a un pare a rebutjar a un fill eren moltes (defectes físics, dubtes sobre la paternitat,…). Això sí, era més fàcil que fos exposada una nena que un nen.

La repudiació d’un fill no desitjat era una pràctica tan habitual a Roma que ni les lleis van aconseguir frenar-la (des de Ròmul existia una llei de dubtosa eficàcia que penava amb la confiscació de la meitat del patrimoni l’abandó d’un nen o una nena, si aquesta era la primera filla).
• “Ius vitae necisque“. Se’l otorgava el dret a ordenar la mort de qualsevol dels fills. Es tractava d’una mesura extrema que el “pater familias” prenia generalment després de consultar un consell de familiars i per castigar una falta gravíssima. Com per exemple, un delicte contra l’Estat en cas de l’home i relacions il·lícites en cas de la dona).-
• ” Ius vendendi“. Disposava del dret de vendre els fills com a esclaus. Si el nen venut era manumitit pel seu amo, tornava a estar sotmès a la “pàtria potestas“. El fill només aconseguia ser de propi dret si era venut tres vegades pel pare i acceptat altres tres per l’amo. En el cas de les filles amb un cop bastava.

Els dos últims drets no s’exercien ja a la fi de la República. Per això va despertar tanta indignació l’actuació de Catilina, noble romà que al segle I a. de C. va matar el seu fill de 12 anys, fruit d’un matrimoni anterior, sense un altre motiu que propiciar un futur matrimoni. En època imperial per influència del cristianisme tots aquests drets van acabar desapareixent.

Pater is est quem nuptiae demostrant “Pare és aquell que el matrimoni ho demostra”.

En quant a l’adopció, va tenir principalment uns  interessos polítics i religiosos. Va haver-hi dues maneres d’adoptar: Per pròpia adopció (adoptio) i per adrogació (adrogatio).
L’adopció (adoptio) significava eliminar la pàtria potestat d’origen per crear la de l’adoptant. Això duïa a terme la realització de dues operacions: la primera, la de trencament de l’autoritat del pater familias sota el qual estava el fill que anava a ser adoptat; i la segona, la de fer passar aquest fill a la pàtria potestat de l’adoptant. Pel primer, d’acord amb la Llei de les Dotze Taules, operava la mancipació del fill per tres vegades, amb les quals el fill quedava in mancipio a casa de l’adoptant; i, pel segon, o sigui, perquè l’ adoptant adquirís la pàtria potestas sobre el mancipat, havia d’acceptar aquest com pare per després recórrer a un judici fictici, en el qual les dues parts atorgaven l’aceptació, per part de l’adoptant i el lliurament per part del anterior pater familias.

Únicament, podien adoptar els ciutadans romans, ja que  eren els únics que reunien les condicions per exercir la posició de pater familias, però sempre que comptessin amb l’aptitud física per engendrar, ja que l’adopció havia d’imitar la naturalesa (el castrat, per exemple, no podia adoptar); i, a més, l’adoptant havia de superar almenys en 18 anys a l’adoptat. Hi havia una restricció que era que el fill adoptat per un altre i després donat en nova adopció pel pare adoptiu, no podia per segona vegada ser adoptat per aquest.

En cas de l’ adrogació (adrogatio) es basava en obtenir l’autorització del pobre romà a l’hora d’adoptar un fill. Es feia mitjançant una llei i en una institució plegada d’un grup de ciutadans romans que defensaven la veu de la ciutadania. Davant aquests, compareixien l’adrogant i l’adrogat, als qui el rei preguntava si realment estaven interessats en aquesta l’adrogació; i si la resposta era afirmativa, es sometia a l’aprovació del poble mitjançant un prec, d’on ve el vocable ad pregués. Si el poble acceptava, es duïa a terme la cerimònia.

En un altre període, l’evolució del terme va progresar fins a poder distinguir entre adopció plena i menys plena:

-L’adopció plena era la dels descendents que no estaven sotmesos a la pàtria potestat del pater familias, la qual produïa els mateixos efectes que l’adopció.

-L’adopció menys plena era la referent a persones estranyes, que produïa només un vincle personal entre l’ adoptant i l’adoptat, tant que la pàtria potestat seguia sent conservada per la persona que la tenia, per la qual cosa l’adoptat amb prou feines passava de fet a la família de l’adoptant, ja que jurídicament pertanyia a la família del pare natural. Aquesta relació de fet entre l’ adoptant i l’adoptat no creava el vincle agnatici.

Actualment, no existeix pròpiament una relació de potestat d’un ésser sobre un altre, ja sigui home o dona. Representa que, la potestat està repartida entre els dos progenitors de la família i tenen el poder de prendre decisions per als seus fills menors d’edat, ja que aquests estan sota la seva responsabilidat fins que assoleixen la majoria d’edat. Tampoc és permès als pares, decidir el futur dels seus fills, adjudicar el dia de la seva mort o qualsevol altre tràmit que tingui relació amb la venda o subministrament d’un fill.

De tal manera que l’adopció, és avui en dia, un procés complicat i costós. Quan s’adopta, bé és per marca de recursos sensorials o bé perquè es  vol donar una millor vida a una altra persona de la mateixa manera que es dóna un sentit més ampli a la  vida.