Fa temps vaig fer un curs de ràdio educativa. Aquí en teniu la prova.
Aquests dies que els companys seran de viatge a Alemanya, els de primer, i a Madrid, els d’Història d’art, m’agradaria reprendre aquest projecte amb els alumnes que quedeu. Us proposo d’agafar un sentiment i fer-ne un magazín de referents clàssics en l’actualitat com el meu programa de ràdio (cliqueu el play!). Què n’opineu? Us hi animeu?
Tebes, la de set portes, era una ciutat de Beòcia a la Grècia central fundada per Cadme fill d’Agenor, rei de Tir. Cadme era germà d’Europa, que va ser raptada per Zeus, transformat en toro, i portada a l’illa de Creta, on van consumar el seu amor. Cadme va voler anar a buscar Europa, però l’oracle de Delfos li va desaconsellar la recerca de la seva germana i li va encomanar que fundés una ciutat on s’ajagués una vaca. Allí va fundar, després de donar mort a una serpent, el que havia d’esdevenir Tebes. Cadme es va casar amb Harmonia, filla del déu de la guerra Ares.
Mort Cadme, i després de diverses vicissituds per la successió al tron de Tebes, el poder va passar a Laios al qual un oracle va advertir que moriria a mans del seu fill: en conseqüència, quan va ser pare, va manar abandonar el seu fill al mont Citeró, amb els peus junts clavats amb un clau. Els pastors de Pòlip, rei de Corint, que no tenia fills, el van trobar, el van portar a la cort i allà va ser criat com a fill de Pòlip, que el va anomenar Èdip (Οἰδίπους “peus botits”). Quan es va fer gran, Èdip va voler trobar resposta als seus orígens i va anar a l’oracle de Delfos, que li va revelar que es casaria amb la seva mare després de matar el seu pare. Horroritzat, va decidir de no tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes; però, durant el viatge, un vell amb un carro el va voler fer fora del camí i Èdip el va matar: el vell era Laios, el seu autèntic pare. En aquella època, Tebes estava assetjada per l’Esfinx, que devorava aquells qui no encertaven l’enigma que els plantejava. Èdip, però, va resoldre l’enigma , i a Tebes li van demanar que fos rei i es casés amb la reina Iocasta. Van tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene. Quan Èdip va descobrir que s’havia acomplert l’oracle, Iocasta es va suïcidar i ell es va treure els ulls. El germà de Iocasta, Creont, va regir Tebes fins que els fills mascles d’Èdip, arribats a la majoria d’edat, es van barallar per compartir el tron. Èdip els va maleir, se’n va anar a Atenes i va morir a Colonos. Etèocles es va negar a cedir el tron al seu germà, i Polinices es va exiliar a Argos; va reclutar sis famosos guerrers amb els seus exèrcits i es van encaminar contra Tebes. En una de les set portes de la ciutat, Polinices va lluitar contra Etèocles i tots dos van morir; però, Polinices, per ordre de Creont, va ser deixat que es corrompés desenterrat. Antígona, la seva germana, va desobeir l’ordre i li donà sepultura; per això va ser condemnada a morir emparedada en una cova. Els atenesos van prendre Tebes i van empresonar Creont.
Ara que ja coneixeu el conflicte tràgic de la nissaga d’Èdip, visioneu aquest muntatge fet amb imatges Creatives Commons de la seva pervivència en l’art de tots els temps que s’han perdut en el desert actual dels mites i esperen que les vivifiqueu:
Heu reconegut la part del mite que s’amaga en aquestes imatges? Quines obres d’art heu identificat? Què en sabeu d’elles (època, autor…)?
També podria ser l’hora de seleccionar en comentari un fragment en traducció de l’obra de Sòfocles que les descrigui. Entre tots ho hem d’aconseguir. Us recomano buscar-los en la lectura d’Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona, evidentment també a Els set contra Tebes d’Èsquil.
Reprenem el nostre bell costum de les recreacions, tot continuant la lectura de la segona part de Narracions de mites clàssics. Observeu la il·lustració, deduïu el mite ovidià i feu-ne una actualització en forma de diàleg.
Bona sort i que l’amor sempre us sigui correspost!
Saps què és un gentilici?
Doncs, un gentilici és el nom amb què es designa les persones i els objectes en relació amb el seu lloc de procedència. No s’ha de confondre amb el topònim que és el nom d’un lloc.La majoria de vosaltres sou premianens i premianenques, no?
Prové del mot llatí gens, gentis que vol dir “estirp, llinatge” i es refereix a un grup familiar amb un antecessor comú.
Per extensió, ens indica el lloc de procedència d’una persona o d’un objecte. Hi ha gentilicis que deriven del nom llatí que els romans van donar al nucli urbà. Així un ilurenc és un habitant de Mataró, Iluro en temps dels romans. Sovint el gentilici que deriva del topònim d’origen llatí conviu amb el gentilici derivat del topònim modern, així els habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta, es diuen astorgans i també asturicenses (cultisme).
Saps altres gentilicis d’origen llatí? Per exemple, d’on és un/a gerundense, tarraconense, ilurdenc/a, baetulense… En aquest Google maps, localitza tots els gentilicis que s’indiquen aquí tot recordant el nom llatí d’aquests assentaments romans (vid. topònims llatins de l’antiga Hispània i Google maps de toponímia de la Hispània romana) i la ciutat actual corresponent:
Abderità (Abdera); accità (Acci); astigità (Astigi); asturicense (Asturica); aurgità (Aurgi); ausetà, ausonense (Ausa); bilbilità (Bilbilis); calagurrità (Calagurris); cesaraugustà (Caesaraugusta); complutense (Complutum); dertosense (Dertosa); easonense (Aeason); egabrense (Egabris,Igabrum, Licabrum); gadità (Gades); egarense (Egara); emeritense (Emerita); emporità (Emporiae); gerundense (Gerunda); hispalense (Hispalis); ilerdenc (Ilerda); ilicità (Ilici); ilurenc (Iluro); lucense (Lucus Augusti); malacità (Malaca); mirobrigense (Mirobriga Vettorum); numantí (Numantia); onubense (Onuba); oscense (Osca); pacense (Pax Iulia); palentí (Palentia); pincià (Pintia); salmantí (Salmantica); setabense, setabità (Saetabis); tarraconense (Tarraco); ursaonense (Urso)…
Veure Ara va de gentilicis! en un mapa més gran
No sols la penísula ibèrica fou romanitzada. Amb quin altre nom es corresponen els gentilicis següents: hispans, germànics, gals, lusitans, helvètics, britànics…?
N.B.: Consulteu Societat d’Onomàstica.
Els alumnes de grec de l’institut Cristòfol Ferrer ahir, tal com ja s’havia anunciat, varen visitar l’exposició del CCCB Per laberints , la varen fotografiar amb mirada grega i varen participar en Construint laberints. Jutgeu vosaltres mateixos perquè jo no m’he pogut esperar a compartir-la fins després del pont quan apareixerà publicada a la pàgina del CCCB!
Moltes gràcies, alumnes, per respondre tan bé una vegada més a les meves iniciatives i per anar adquirint la tan preuada competència audiovisual! Molt bon pont!
Tot arriba i demà és el dia en què els alumnes de grec de primer de batxillerat entraran a l’exposició Per laberints al CCCB de Barcelona, amb el suport de Bancaja i, per això, també es podrà visitar l’any vinent a València. Quan en ple estiu es va inaugurar, ja ho vàrem anunciar amb un apunt a Aracne fila i fila. Per laberints segueix el guió de Ramon Espelt, a qui tinc el goig de conèixer, amb el disseny de l’arquitecte Òscar Tusquets. Entrarem finalment al laberint; a la primera part, trobarem laberints unicursals i, a la segona, multicursals de diferents autors, formats i èpoques i reflexionarem sobre la seva vigència. Després ho posarem en comú i ho plasmarem en un muntatge àudiovisual en el taller Construint laberints. N’estic segura, no sortireu indiferents. Experimentareu vivències i emocions del passat en el present. Jo procuro trobar-me sempre en el laberint, més que perdre’m, perquè el laberint és la vida, el laberint són les cruïlles de la nostra existència i el repte de prendre en cada ocasió la decisió encertada.
No recordo des quan em fascinen els laberints, potser fins i tot quan encara estava a les entranyes de la meva mare. Em vaig criar en una casa laberíntica, vaig créixer en un poble laberíntic, vaig anar a escoles i universitats laberíntiques, treballo en un institut laberíntic, m’agrada la xarxa, el laberint més laberíntic de tots, però sort que tinc El Fil perquè entrar al laberint és molt fàcil, el difícil és sortir-ne… El laberint sempre m’ha fascinat; fins i tot, l’he convertit en gimcana (Gimcana al Laberint d’Horta) i demà en una experiència de treball de camp a Per laberints i Construint laberints comprovareu si també us entusiasmen . Espero que us agradi i que no em perdi ni us perdi demà en el laberint!
Per anar fent boca, aneu localitzant laberints en aquest Google Maps i ja veureu que els trobareu arreu i si us perdeu consulteu Geografia dels laberints:
Veure Laberints arreu! en un mapa més gran
Marcial (si no sabeu qui és Marcial a hores d’ara, busqueu-lo amb el CERCA del bloc!) es dirigeix al seu amic i patró Luci Juli Marcial i, seguint el tòpic literari de la felicitat, presenta en vers i en forma sintètica el seu ideari de vida feliç “Les coses que fan més feliç la vida…”. Apa, no et vénen ganes de conèixer-les; doncs ja podeu acabar de traduir els versos restants:
Vitam quae faciant beatiorem,
Iucundissime Martialis, haec sunt:
Res non parta labore, sed relicta;
Non ingratus ager, focus perennis;
Lis numquam, toga rara, mens quieta; 5
Vires ingenuae, salubre corpus;
Prudens simplicitas, pares amici;
Convictus facilis, sine arte mensa;
Nox non ebria, sed soluta curis;
Non tristis torus, et tamen pudicus; 10
Somnus, qui faciat breves tenebras:
Quod sis, esse velis nihilque malis;
Summum nec metuas diem nec optes.
X, 47
N.B.: Una traducció, entre tots i totes triarem la millor (ha de ser pròpia); una recreació del poema seguint el tòpic literari i la llarga tradició literària, si t’hi fixes, Marcial fa servir la parataxi i les oracions nominals, si tu fas el mateix aconseguiràs exposar poèticament què és per a tu la felicitat; o una cançó, per què no?. Si no ets ni traductor ni poeta, potser ets filòsof i pots argumentar quin ideari filosòfic segueix Marcial en aquests versos. Una cosa o altra trobaràs, sigues feliç, però!
No hi ha dia que els meus alumnes, malgrat totes les dificultats, no em deixen de sorprendre. Fa una pila d’anys que quan arribem a la unitat 3 Mitologia grega encarrego un treball per a exposar a classe sobre els déus, i mireu enguany amb què m’he trobat:
Increïble, veritat? Les noves tecnologies i l’actualització dels mites en aquesta exposició oral a classe que la Cristina i la Sílvia amablement em van deixar enregistrar sense saber ben bé què en faria jo del seu Noticiari. Moltes gràcies i continueu així!
La Valèria de deu anys m’ha regalat aquest dibuix que ha fet a BlancDEguix. L’ha dibuixat apaïsat, però a ella li agrada més així. La seva Venus m’ha recordat els versos que hi trobareu a sota de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. Què us inspira a vosaltres?
LES MAGRANES FLAMEJANTS
És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.
Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
Els fruits saborosos,
Josep Carner
Què simbolitza la magrana en aquest poema de Els fruits saborosos de Carner? Qui és Àlcides i què significa el seu nom? Què enyora la protagonista del poema? A qui ho demana i per què? Quina relació té Hera amb la magrana? Es pot establir algun paral·lelisme amb el mite clàssic? Amb quin altre mite relaciones la magrana i per què? Per què simbolitza aquest fruit la sensualitat i la passió? Quina és la seva etimologia? Coneixes altres poemes sobre magranes? Recordes aquell que ens regalà la Pepita Castellví ? T’atreveixes a escriure un poema tardoral farcit de referents clàssics?…