Tag Archives: Mitologia

Ecce pictura IV! Quae fabula est?

Ecce! Després de diferents dilluns de sortida o de festa de lliure disposició, avui tornen de nou les nostres recreacions literàries a partir d’una pintura.
Quae fabula est in hac pictura?

El tracta Espriu a Les roques i el mar, el blau? A veure quina recreació ens seduirà més de totes les que deixeu en comentari? Què en sabeu d’aquesta pintura: autor, època, anàlisi formal, finalitat…?

25 anys sense Espriu: Les Metamorfosis a Les roques i el mar, el blau

Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg  català  Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne,  Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats,  us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.

Blogs de Lletres.

Blogs de Lletres.

 

L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:

in silvam non ligna feras insanius ac si

magnas Graecorum malis implere catervas.

Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.

En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de  l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.

cer_tera

Hic et nunc  llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar  una vegada hàgiu encertat  el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?…  Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges  com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de  la transformació que van experimentar. Llegim:

Ocells”

La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.

La guerra de Troia amb deu obres d’art

La guerra de Troia ha gaudit i gaudeix encara de nombroses representacions artístiques d’una gran diversitat d’èpoques i d’artistes. Fa uns anys l’alumna Judit López va fer un excel·lent treball de recerca sobre La mitologia en les arts plàstiques: la guerra de Troia en l’art, mereixedor del premi al  millor treball de recerca atorgat per AECC.
A partir de les seves deu obres d’art,  heu d’explicar cada episodi de la guerra de Troia, és a dir, heu de posar a aquest llibre il·lustrat la lletra corresponent a la guerra de Troia per una banda i per l’altra heu de fer el comentari de cada una de les obres (documentació general, aspectes bàsics, anàlisi formal, interpretació, finalitat de l’obra i conclusió). Entre tots i totes heu d’acabar aquest muntatge:

Qui ens relata la història de la guerra de Troia, obra a obra? Qui comenta la primera obra El Judici de Paris de Rubens (compte que al bloc en tenim un altre!)? Qui la següent…?

Els guerrers de Troia a Google Maps

¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!
Áyax era más fuerte que Diomedes,
Héctor, más fuerte que Áyax,
y Aquiles el más fuerte; porque era
el más fuerte… ¡Inocencias de la infancia!
¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!

Antonio Machado, Campos de Castilla


Quins herois de  la guerra de Troia són grecs? Quins són troians? Quins recordeu? Quins voleu localitzar en aquest mapa? En el cant II de la Ilíada hi trobareu el catàleg de les naus!


Veure Els guerrers de Troia en un mapa més gran

Ulisses en aigües d’Ítaca, de Joan Margarit

Franklin Simmons, 1896

Franklin Simmons, 1896

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit

 

MEMORANDA: Ja us heu llegit l’Odissea? o Les aventures d’Ulisses? Ja heu introduït el poema al mapa poètic de Grècia? Ja sabeu què vol dir Ítaca?… Si ja heu fet tota la feina encomanada, llegiu i fruïu d’aquest poema de Joan Margarit (ja sabeu que m’agrada!). Per cert, podríeu contestar als alumnes de tercer els seus dubtes sobre el comportament d’Ulisses?

De Faetont a faetó

A Igualada vaig fotografiar en el museu del Traginer aquest carro de seients laterals amb entrada pel darrere de la caixa. Sabeu quin nom rep i per què?

Quan el vaig veure em va venir al cap mite, literatura i cinema. Em van preguntar si, entre les meves múltiples aficions, també m’agradaven els carros. Segur que esbrinareu aviat per què.

Heu llegit Una habitació amb vistes de Edward Morgan Forster? Heu vist la pel·lícula, homònima i basada en el llibre, de James Ivory 1986 ? Aquí en teniu un fragment en què apareixen referents clàssics. Què n’opineu?


Una habitación con vistas, cap 6, Faetón por Peizoque

Faetont del mite al còmic

Fa pocs dies, vaig conèixer aquesta tira còmica de Quino de la mà del dr. Velaza que ens va emocionar cloent amb ella la seva conferència. Finalment, l’he trobada a Internet!

Clica per veure en mida sencera

Clica per veure en mida sencera

Què n’opineu? Amb quin mite ho relacioneu? Quin parel·lelisme hi podeu establir?…
És la mitologia grega font inexhaurible de creació artística i literària?

N.B.: Per cert, sabeu de qui és pare Quino?
Una pista en grec modern:

grècia

Èdip i l’arbitrarietat del llenguatge

Wikipedia Commons

Esfinx de Khnopff Sablier

Mite
Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Muriel Rukeyser (1913-1980) (Traducció de Montserrat Abelló, Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Ed. Ausa. Sabadell, 1993).

Què opines de l’arbitrarietat del llenguatge? Per a què serveix aquesta arbitrarietat? És sexista el llenguatge?…

Com es diu home en grec? i ésser humà? i dona?…